Blancabella i la serp

Blancabella i la serp (Biancabella i la biscia sua sorella) és un conte de fades italià que apareix en el primer volum (tercera nit, tercer conte) de Les nits agradables, de Giovanni Francesco Straparola, publicat en 1550 en Venècia.

En el XX, l'escritor Italo Calvino va incloure una variant piamontesa, La serp, en alguns elements de la versió toscana, i va destacar la gran cantitat de variants d'estil en la versió de Straparola a pesar de la senzillea que presentava el conte.

És un relat del tipo 706 en la classificació Aarne-Thompson, chica sense mans. Entre atres variants d'este conte es troben La donzella sense mans, Penta la de les mans tallades, La chiqueta sense mans i La chiqueta en una mà.

Sinopsis

Lamberic, marqués de Montferrato, es trobava desesperat perque la seua dòna li donava un fill. Un dia en el que la seua dòna es va quedar dormida en el jardí, una culebra de collar es va arrastrar dins de la seua pancha. Poc despuix, la dòna es va quedar embarassada i va donar a llum a una chiqueta en una serp enroscada al seu coll. Les matrones estaven aterrorizadas davant aquella visió, pero l'ofidi es va arrastrar de regrés al jardí sense atacar a ningú.

La jove va ser anomenada Blancabella. Quan va complir els dèu anys, una serp en el jardí li va parlar. Li va explicar que era la seua germana, Samaritana, i que si l'obedia viuria feliç, pero que només li esperaria misèria de no fer-ho. La serp, llavors, li va ordenar que li duguera dos gavetes, un de replet de llet i l'atre d'aigua de roses. En retornar a la seua casa, la seua mare va notar que Blancabella estava preocupada per alguna cosa i va decidir preguntar-li, pero esta només li va demanar les gavetes i es va retornar al jardí en ells. Despuix d'açò, la serp li va ordenar que es banyara en ells.

Per això, Blancabella es va tornar encara més bella. Dels seus cabells caïen joyes cada volta que es pentinava, i de les seues mans, flors, cada volta que li les llavava.

Açò va atraure, en el temps, a molts pretenents. Finalment, el seu pare va accedir a casar-l'en Ferrandino, rei de Nàpols. Despuix de la boda, Blancabella va intentar cridar a Samaritana, pero esta no va aparéixer. La jove va aplegar a la conclusió de que devia haver-la desobedit d'algun modo i es va alluntar entristida.

Per una atra part, la madrastra de Ferrandino, que volia casar-ho en alguna de les seues filles lleges d'un matrimoni anterior, estava encolerizada per aquell enllaç.

Temps despuix, Ferrandino va tindre que partir a la guerra contra el rei de Tunis. Mentres estava fòra, la madrastra va ordenar als sirvientes dur-se a Blancabella llunt i assessinar-la, i dur-li de regrés alguna prova de la seua mort. Aixina ho varen fer, en principi. No obstant, varen ser incapaços de matar-la, i només li varen traure els ulls i li varen tallar les mans. Despuix, la madrastra li va fer saber al rei que les seues filles havien mort, i que la reina es trobava malalta; i llavors va posar a una de les seues filles en el llit de Blancabella i la va fer passar per la reina. Ferrandino retorna de la guerra victoriós, pero descobrix en tristor ho ha segut de la seua dòna: no ha perdut solament tota la seua bellea, sino que, ademés, dels seus cabells brotaven polls en lloc de pedres precioses, i de les seues mans, mugre en lloc de flors.

Blancabella va intentar cridar de nou a Samaritana, pero esta seguia sense aparéixer. Un vell li la va trobar i va decidir dur-la a la seua casa, encara que la seua dòna es negava a donar-li asil, puix creïa que la jove havia sofrit algun castic per algun tipo de crim. Blancabella li va demanar a una de les filles del matrimoni i de nou la dòna es va negar, puix no volia que la seua filla fora sirvienta de ningú. No obstant, la jovencita va fer lo que li va demanar i en pentinar-li varen començar a caure joyes dels seus cabells. La família va estar molt agraïda perque els va traure de la pobrea.

Un dia, Blancabella li va demanar al vell que li tornara a dur al lloc del bosc a on la va trobar. I allí, una volta més, va intentar cridar a la seua germana una i una atra volta. Es trobava en una profunda desesperació i sospesant l'idea de llançar-se a l'aigua per a llevar-se la vida quan Samaritana va aparéixer per a detindre-la. La jove li imploró el seu perdó i Samaritana li va tornar els seus ulls i les seues mans, i es va transformar a la seua volta en una dòna.

Despuix d'un temps, les germanes, el vell matrimoni, i les seues filles varen partir cap a Nàpols, a on Samaritana, usant la seua màgia, els va fer una un palau magnífic en frente de el castell. Ferrandino es percata de les jóvens i se sorprén per la semblança d'una d'elles en l'aspecte que tenia la reina abans de la seua partida. La família li fan saber que són exiliats. El rei és invitat a visitar el palau a on viu la família i apareix acompanyat de les seues sirvientas i la madrastra. Llavors, Samaritana li demana a una sirvienta que prenga una cítola i cante el història de Blancabella pero sense incloure noms per a, despuix, preguntar als presents quin seria el castic adequat per a un crim aixina. La madrastra, creent que ningú sospitava d'ella, va sugerir que l'autor de tal crim devia ser devia ser tancat en un forn ardint.

Samaritana li va contar la veritat al rei, mostrant com a proves els dons que posseïa la seua germana, aixina com la marca de naiximent que Blancabella tenia al voltant del coll. Ferrandino va manar tancar a la madrastra en un forn ardint. Despuix, va fer desposar a les filles del matrimoni de vells en bons pretenents i va viure feliç en la seua esposa, la reina Blancabella, fins que va morir i va ser succeït pel seu fill.

La serp

En La serp, la jove, d'orige llaurador, és la més jove de tres germanes i la serp la protegix en ser la primera persona en no esglayar-se en la seua presència. A diferència de la versió de Straparola, els dons que li dona la serp són que caurien perles i argent cada volta que plorara; llavors de granada cada volta que riera i que atraparia peixos cada volta que es llavara les mans. Este últim va ser el que salvaria a la família de la jove de l'hambruna. Una de les seues germanes, carcomida per l'enveja, va decidir tancar-l'en l'àtic. No obstant, un dia Blancabella va vore un jove príncip i no va poder evitar riure's, i en fer-ho va nàixer un granat de la llavor que havia eixit de la seua boca. Al vore que només ella era capaç d'arreplegar aquelles granades, el príncip va decidir casar-se en ella.

Les seues germanes varen intentar la mateixa treta que la madrastra i la versió de Straparola, en la diferència de que en el moment de la boda, va ser la germana major la que es va casar en el príncip. La serp va enganyar a les germanes per a que li tornaren els ulls i les mans, a canvi de figues i bresquilles, antoixos de la germana major, que en aquell moment es trobava embarassada. Esta finalment donaria a llum a un escorpión. Més alvance, el rei va decidir portar a terme un ball, en el qual va aparéixer la germana més jove i va revelar tota el història.

Comentari

L'existència del conte grec "La donzella que riu roses i plora perles" sugerix que tal volta va existir en el seu moment una variant italiana similar a est en el que Straparola estaria familiarizado.

Ademés, Blancabella podria tractar-se una reminiscència de les llegendes i relats de l'Edat Mija relacionats al cantar de gesta La Belle Hélène de Constantinople i a Genoveva de Brabante.

Per una atra part, este conte mostra certes similituts en un atre conte de Straparola, Ancilotto, rei de Va provindre, sobretot en el seu final, en un desenllaç que transcorre en un ambient aparentment festiu, i en una madrastra que prediu el seu propi castic.

Vore també

• Germà i Germana