Bocage

Bocage

Bocage al voltant de Château-Chinon, en la regió del Morvan, en Borgoña, França.

El bocage és un paisage compost de chicotetes parceles irregulars (terres de cultiu i prats), també cridats bardisas, separades entre sí per bardiças vius, muretes i terraplens, i per arbres que a sovint voregen els camins. El bocage és típic de les regions atlàntiques d'Europa com França (Normandia, Bretanya, Vandea i Boulonnais), Irlanda, Gran Bretanya i Espanya (Galícia, Astúries, Cantàbria i País Vasc), trobant-se també de manera abundant en l'illa de Menorca (llegat de l'época britànica) i en atres latitut més septentrionals propenques a la mar del nort, com el surest de la península de Jutlandia en Dinamarca i gran part de la regió de Schleswig-Holstein en Alemània, aixina com en àmplies regions de l'interior de França com a parts de Borgoña i part de les regions montanyoses del Massiç Central dels Alps i dels Pirineus.

Orige de la paraula

El terme bocage (bôqueige en Borgoña, boscatge en català (migdia francés), boscaje en Espanya, bocage en Anglaterra) procedix del francés. Este a la seua volta procedix del baix llatí boscus, que va donar lloc a bosc en francés antic, que significa bosc. Pero l'etimologia presta a confusió: si be la paraula bocage, o boscaje, es referia antigament a un bosc chicotet (bosquet en francés), el sentit actual es referix a una construcció humana, una ret de bardices, més que a un bosc pròpiament dit.

Història del bocage

Bocage tradicional en la península de Cotentin, en Normandia, França.

En el bocage la població humana està disseminada en granges aïllades, pobles menuts i llogarets. És el resultat d'una parcelació de les terres en regions a on tradicionalment l'herència de les terres es dividia entre els fills. El bocage és per lo tant associat històricament en el minifundismo.

L'orige del bocage i la seua significació seguix sent objecte de debat. El terme sorgix en la part occidental de França, a on el bocage apareix cap a el X i coneix el seu màxim desenroll en la década de 1850. Sembla clar que esta estructura agrària va supondre en el seu orige la reafirmación del dret a la propietat i a l'explotació individual de les parceles. Durant el XX, i sobretot a partir dels anys 1950, s'ha produït una reculada d'este tipo de paisage per les polítiques de concentració parcelaria que elimina l'entancat i els obstàculs per a l'introducció de la maquinària agrícola, i estén la superfície de les explotacions per a conseguir una major rendabilitat comercial de les terres. L'unificació dels propietaris agrícoles és una de les causes del èxodo rural.