Bomba d'arracada

Archiu:Demonstration cluster bomb.jpg

Cort de l'ogiva del missil Honest John de EE. UU. Al voltant de 1960, que mostra bombetas M134 plenes de sarín.

Una bomba d'arracada, bomba de fragmentació, bomba de dispersió o submunición és una bomba de caiguda lliure o dirigida que pot llançar-se des de terra, mar o aire. Les bombes d'arracada contenen un dispositiu que llibera un gran número de chicotetes bombes en obrir-se —la qual cosa fa aumentar l'àrea afectada—. Estes submuniciones poden causar diferents danys, com perforar vehículs blindats en el seu càrrega explosiva, matar o ferir a moltes persones de manera indiscriminada en els seus fragments de metralla o produir incendis.

Les municions en arracada estan prohibides per a aquelles nacions que varen ratificar la Convenció sobre Municions en Arracada, adoptada en Dublín, Irlanda, en maig de 2008. La Convenció va entrar en vigor i es va convertir en dret internacional vinculant en ratificar els estats l'1 d'agost de 2010, sis mesos despuix d'haver segut ratificat per 30 estats. Al 10 de febrer de 2022, un total de 123 estats s'han adherit a la Convenció, com 110 partits d'estats i 13 signatarios.

Desenrolle

La primera bomba d'arracada va ser utilisada operacionalmente pels alemans, denominada SD 2 o Sprengbombe Dickwandig 2 kg, comunament coneguda com la bomba palometa. Es va utilisar durant la Segona Guerra Mundial per a atacar objectius civils i militars. La tecnologia de les bombes d'arracada es va desenrollar de manera independent en varis països: Estats Units, Rússia i Itàlia. Estats Units va utilisar bombes de fragmentació M41 de 20 lb, unides entre sí en grups de 6 o 25, en espoletas molt sensibles o de proximitat.^{cita requerida}

Des de la década de 1970 fins a la década de 1990, les bombes d'arracada es varen convertir en municions llançades des de l'aire per moltes nacions, en una àmplia varietat de tipos. Han segut produïts per 34 països i s'han utilisat en a lo manco 23.

Proyectils d'artilleria que ampren principis similars a les bombes d'arracada han existit durant décades. Per lo general, se'ls coneix com obuses ICM (acrònim de Improved Conventional Munition, munició clàssica millorada). Els térmens de la gerga militar nortamericana per a estos són «petarts» o obús «cloches de dacsa», per les múltiples chicotetes explosions que causen en l'àrea de l'objectiu. Un tipo de bomba d'arracada va ser creada en la década de 1970 per l'empresari, científic i químic chilé Carlos Cardoen. Cardoen va produir prop de 12 millons de bombes des de la década de 1970 fins a la década de 1990 per a la seua venda. Per l'us de zirconi obtingut en Estats Units per a la fabricació de bombes d'arracada, sobre Cardoen pesa una orde de captura internacional des de 1993 i, actualment, Estats Units ha enviat una solicitut de detenció en fins d'extradició l'any 2019, que va ser rebujada per la Cort Suprema chilena.

Este tipo de municions es trobaven en les atarassanes de molts eixèrcits. Alguns governs, en el respal d'organisacions civils com Greenpeace, varen concertar en maig de 2008 un Acorde a on es prohibix l'us de bombes d'arracada, subscrit en Dublín per més de cent països, esperant conseguir depondre la tendència de països no firmants, com China, Estats Units, Israel, Índia, Pakistan i Rússia, per a respectar la prohibició d'eixes armes explosives. La «Convenció sobre les bombes en submuniciones», dispon que cada estat firmant «es comprometa a no amprar mai estes armes, baix cap circumstància». Aixina i tot el Govern d'Estats Units, que contava en la negativa alemana, francesa i espanyola entre unes atres, les va manar a Ucrània.

Funcionament

Este tipo de bomba dispersa les seues submuniciones obrint un o varis contenidors mentres es precipita, segons altituts programades. En el cas de la bomba CBU-97, les aletes de la coa de la bomba comencen a girar a sis velocitats de gir diferents. La bomba està programada per a obrir-se a 10 altituts distintes, entre els 900 i els 90 metros. La combinació entre altura i velocitat determinen l'àrea que cobriran les submuniciones quan l'artefacte s'òbriga.

Dispersió

En el cas d'esta última, les 202 submuniciones són cilindres grocs del tamany d'una llanda de refresc 20 cm d'alt per 6 de diàmetro. A mida que cauen, els cilindres despleguen les seues aletes per a estabilisar el seu descens i assegurar que facen impacte "de punta".

Una submunición també pot contindre:

Una càrrega explosiva per a perforar blindages. Un cartuig en aproximadament 300 fragments de metralla ordenats en llínees precises. Un anell incendiari de zirconi per a iniciar incendis.

Àrea d'impacte

L'àrea coberta per les submuniciones depén de la velocitat i l'altura a la que s'obri el dispositiu. Generalment poden alcançar una dispersió en un radi d'entre 200 i 400 metros.

Impacte en el sol

Quan exploten, les submuniciones causen danys severs incloent ferits en un ampli radi. La càrrega explosiva pot perforar un blindage de fins a 17 cm de gruixa. Contra objectes no protegits, el dany causat per l'impacte pot ser moltíssim major.

Existixen bombes d'arracada en municions buscadoras de calor, que es dirigixen directament cap als vehículs. Unes atres són utilisades en camps minats per a detonar els artefactes i rebujar el camí.