Bombacha de camp

Archiu:Gauchos Uruguayos.jpg

Gauchos vestint bombacha

La bombacha de camp és un pantaló ample i resistent, part de la vestimenta tradicional dels gauchos que habiten la pampa argentina, uruguaya, ric-grandense i la Patagonia tant chilena com a argentina i en els gauchos chapacos i chaqueños de Tarija. També és molt popular en Paraguay.

Encara que les bombachas són ya tradicionals en el Con Sur, la seua introducció va ser relativament tardana; varen aplegar allí de mans dels comerciants britànics, que les havien copiat dels turcs en ocasió de la Guerra de Crimea. La necessitat de colocar els sobrants les va dur finalment a la regió de l'Argent, a on la seua utilitat per a l'equitació les va fer populars.

Les bombachas tenen perneras amples i tableadas, i es tanquen junt al turmell en un botó per a facilitar la seua inserció en les botes. A la cintura les subjectava un cinturó ample — En ocasions festives s'usava una faixa i sobre ella un cinturó cridat tirador ornado de monedes en una hebilla o rastra fabricada moltes voltes en metals preciosos (or i argent). Les bombachas es fabricaven de mezclilla o gavardina.

Història

Dels 2060 emigrants que varen arribar al port de Montevideo durant el Virreinato del Riu de l'Argent (1776) pocs eren de la regió de la maragatería (Astorga). No obstant podem vore la seua influència en la vestimenta dels gauchos, encara que els seus bragas negres (bombachos) en eixa época aplegaven solament fins al genoll. En les Illes Balears (Pollensa) al voltant de el XVI els llauradors mallorquins usaven llarcs calzones d'ampli vol similars a la bombacha de camp. La migració de mallorquins a Sudamérica va prendre rellevància recent en 1880.

Els vascs arriben a Uruguai durant la presidència de Rivera en 1834^{cita requerida}. En 1835 el pintor francés Fisquet conte que es va sorprendre al vore molts d'ells encadenats i derribant els murs de la ciutat, eren condenats a els qui se'ls amprava en tasques públiques, el motiu no haver pogut pagar el seu passage. Se'ls reconeixia per les seues vestimentes (boines), pero res diu dels seus pantalons. Per lo tant, l'image del vasc lleter en faixa, boina i bombacha seria un hàbit adquirit per estos pagaments. Un quadro de 1680 referent al joc de pilota en Àlaba (Província vasca) mostra als pelotaris (jugadors) en el parament de l'época, i s'assembla més a un uniforme militar que a la vestimenta requerida per a practicar-ho.^{cita requerida}

Louis-Christophe-Leon Juchault de la Moricière va ser un general francés, que en 1841 va dissenyar l'uniforme d'estil oriental i que ha segut conegut en el món sancer, el que consistia en una jaqueta curta sense coll, un jupetí sense mànegues (gilet); voluminosos pantalons “Zouave” (Argèlia). L'uniforme distintiu dels zuavos es va estendre per les forces armades d'Estats Units d'Amèrica, Estats Pontificis, Espanya, Brasil i l'Imperi Otomà. Varen servir en la majoria de les campanyes militars de l'eixèrcit francés entre 1830 fins a 1962. Durant la guerra de Crimea obtindran fama per la seua participació en vàries de les batalles més importants d'este conflicte.^{cita requerida} Esta va ser la primera volta que els quatre regiments de Zuavos participarien en un conflicte fora del Nort d'Àfrica.

Els viagers anglesos, que cada volta en més freqüència visitaven estes terres, es referien en els seus escrits al chiripá i als calçons dels gauchos, com una "vestimenta a la turca"; espècie de "amples pantalons com els que usen els turcs", i uns atres semblants Durant els primers mesos de 1841 varen aplegar 3500 vascs francesos a Uruguay.^{cita requerida} Des de les guerres napoleòniques en avant, Anglaterra va ser aumentant la seua presència colonialista en terres del Mediterràneu oriental, norteafricano, europeu i en Àsia (inclús l'Índia), ya les seues tropes colonials venien adoptant l'us d'aquells "bombachos" o "pantalons turcs", en 1843 es vengueren "pantalons turcs" en els comerços de Montevideo.

Si més no ells, com els francesos, els coneixien molt be, això explica que el 31 de giner de 1842 Bernardina Fragoso de Rivera (esposa de Fructuoso) es trobava en Riera Seca (Montevideo), ho testimonia una carta dirigida al Dr. Fermín Ferreira (mege personal) en 1843, el general Rivera li demana a Bernardina en eixa data "mana'm uns calsones de merino mordore von vachas o com generalment cedice alo chinenc, el Gen. medina em ametido en açò i per esta rrazon et va donar este petarde, no t'oblides de manar-me les vatas"( Sic). Si esta versió és certa o no resulta difícil saber-ho, lo que si és obvi és que eixos pantalons "Serouel" ya existien 3 anys abans com a uniforme de l'eixèrcit Zuavo i molts més com a indumentària dels turcs.

Al començament de 1843 Montevideo tenia 31,000 habitants, incloent 21,854 immigrants, dels quals 10,000 havien aplegat en els últims quatre anys.^{cita requerida} Hi havia 6,376 italians i 3,000 espanyols, 25% de la població era francesa.^{cita requerida} Molts varen estar en els eixèrcits de Cerdenya i en l'eixèrcit francés en Crimea i Argèlia. ¿Quants duyen com a roba habitual estos famosos pantalons? Lindolfo Costeres (18.º President Constitucional de l'Uruguay), es referia a les bombachas que ya havien aparegut per Montevideo (esta senya torna verosímil la carta del General Rivera a la seua dòna) i que no tardarien molt en popularisar-se entre els nostres militars en campanya.

En març de 1856, es firma el tractat de Pau que dona fi a la Guerra de Crimea, que va enfrontar a les forces d'aliades de Gran Bretanya, França, Turquia i Cerdenya contra Rússia. Sent president de la Confederació Argentina Just José de Urquiza, el representant diplomàtic francés davant el govern de Paraná (Arg.), Charles Lefebvre de Bécour va informar que el seu país estava en condicions de vendre a un preu molt convenient 100.000 bombachas que havien segut fabricades per a l'eixèrcit turc i que com a conseqüència de la pau s'havien convertit en ressague militar. Urquiza, ràpidament es va entusiasmar en la forma de pagament, que era el trueque per productes del país, va conseguir l'aprovació de la compra per part del gabinet i es va acceptar l'oferta de les bombachas originàriament destinades a l'eixèrcit turc.

Imaginem-nos lo que significa esta cantitat, en 31 mil habitants en Montevideo i 90 mil en Buenos Aires hi havia ”bombachas com per a repartir” i de fet aixina va ser. Totes les bombachas fabricades pels francesos eren del color de l'uniforme turc, gris ulls de perdiu, de color blanc brut o isabelino (perla). En 1851 es difon en forma generalisada, els ponchos que venien en les pulperías eren fabricats per l'indústria britànica i no per lo telers locals. Tant la bombacha fabricada en França com el Poncho eren importats.

L'escritor Francisco Centeno, (Arg.) relata que sent chiquet en octubre de 1867 va conéixer a Felipe Varela i descriu la seua vestimenta:

Vestia pantaló-bombacha, chaquetilla militar en alamares i calçava botes de cavalleria

Francisco Centeno

La bombachas usades en aquell llavors era prou ampla de tres panys similar a l'uniforme Zouave.

Per a 1880 s'instala en Buenos Aires don Juan Etchegaray, malnomenat el vasc. Va alçar una chicoteta fàbrica d'espardenyes, en el temps es contacta en el seu principal abastecedor de lona, la companyia anglesa Douglas Fraser & Sons, per a propondre-li la possibilitat de produir espardenyes en forma industrial, aixina naix la Fàbrica Argentina d'Espardenyes SACI. Possiblement este haja segut el punt d'inflexió a on se separa la “bombacha oriental” i la entrerriana de 3 panys, de la de Buenos Aires, més angosta i de dos panys, el motiu més que segur l'aforro de tela i la confecció, lo que segurament va derivar en un menor preu i majors vendes.^{cita requerida}