Cabildo colonial
Els cabildos varen ser institucions que varen estendre el poder de la corona espanyola en Canàries i posteriorment en Amèrica i Filipines referent a l'administració de les ciutats colonials. Varen ser creats per una adaptació a un nou mig dels ajuntaments medievals d'Espanya, que en ocasions també havien segut cridats cabildos, en similitut en els cabildos catedralicios de les iglésies catedrals. El terme cabildo prové del llatí capitulum cap. El nom complet en que s'encapçalava cada u era Molt Ilustre Cabildo, Justícia i Regiment de....
El cabildo —també cridat ajuntament o concejo (concillium)— era el representant llegal de la ciutat o vila, l'orgue municipal per mig del com veïns, que en general pertanyien a les classes socials més pudientes, atenien problemes judicials, administratius, econòmics i militars del municipi. La seua estructura i composició va ser semblant a la que varen tindre els concejos d'Espanya, pero les seues atribucions varen variar i també la seua importància política, per les condicions especials de la societat en els territoris colonisats.
A partir dels primers anys de la Conquista varen constituir un eficaç mecanisme de representació de les èlits locals front a la burocràcia real. Diverses disposicions reals varen pretendre sometre-les a l'autoritat dels representants del rei d'Espanya, pero la lluntea en la metròpoli va obligar a admetre'ls un alt grau d'autarquia, a lo manco fins a fins de el XVIII, quan les reformes borbòniques varen alvançar sobre les atribucions dels cabildos, principalment per la creació de les intendencias. Plantilla:Wikipedia Gravada
Història i Geografia
[editar | editar còdic]Història del cabildo
[editar | editar còdic]L'institució del cabildo va provindre d'Espanya, a on els habitants de cada ciutat elegien als seus regidors i alcaldes per a que administraren i reglamentaren les seues comunitats. Per al moment de l'arribada dels conquistadors a Amèrica, els cabildos espanyols havien perdut part del seu poder, ya que moltes de les seues atribucions havien segut assumides per la monarquia.
L'orige del cabildo indiano guarda relació en la fundació de les primeres ciutats hispàniques en el XVI. Quan es fundava una ciutat, el fundador designava entre els soldats que ho havien acompanyat en la fundació als regidors i alcaldes que integrarien el cabildo de la nova població. D'acort en una de les Lleis d'Índies, el nomenament dels regidors era una atribució privativa de l'alvançat que fundara la ciutat –per sí mateix o per mig d'un enviat seu– pels dies de la seua vida, i d'un fill o hereu.[1]
Les primeres lleis varen pretendre sometre enterament els cabildos a l'autoritat nomenada des de l'Espanya europea, intentant colocar als cabildos d'ultramar en la mateixa situació dels ajuntaments peninsulars, els quals en el XVI ya havien perdut gran part de la seua autonomia. No obstant, els reis varen terminar per reconéixer que esta situació no es podia estendre als lluntans i immensos territoris d'ultramar, de modo que varen admetre que els cabildos adquiriren una gran autarquia (no eren autònoms, puix la llegislació era potestat exclusiva del rei).[n. 1] En efecte, els cabildos varen assumir àmplies atribucions de govern i justícia, aplegant en alguns casos a nomenar directament al governador.
Desenroll en els sigles XVI i XVII
[editar | editar còdic]
Des de finals de el XVII, el rei d'Espanya va dispondre una série de mides desesperades per a aumentar els ingressos de la corona. Entre estes mides es contava la venda de per vida dels càrrecs públics, entre ells els de regidors, que varen passar a ser coneguts com "regidors perpetus".[1] Moltes voltes eixos càrrecs es venien fòra de la ciutat a on estos eixercirien el seu càrrec, i varen anar repetidament acusats de pretendre recuperar ràpidament l'inversió abusant de la seua autoritat. Pero, per un atre costat, els regidors perpetus devien residir en la ciutat, i a llarc determini varen conseguir una major identificació en el mig en que actuaven que els regidors transitoris, nomenats directament des d'Espanya.[n. 2]
De modo que, a fins de el XVII, els cabildos americans mantenien un alt grau d'autarquia respecte de la Corona i els seus governadors, encara que en molts casos els propis regidors eren autònoms respecte del poble a qui devien representar.
Un atre canvi important s'havia produït en l'aument de la població i l'enriquiment de noves famílies locals: en el cas de les ciutats portuàries, es tractava de famílies lligades al comerç, mentres en les ciutats ubicades prop de regions mineres, eren famílies lligades al tràfic de minerals. Com a resultat del llent i gradual –pero efectiu– canvi social, els descendents dels fundadors varen ser reemplaçats com a cos de "veïns" a representar pels nous grups enriquits, moltes voltes admesos per acorts en els regidors perpetus.
En qualsevol cas, el procés va dur a que l'institució dels cabildos perguera tot caràcter popular i democràtic i es convertiera en un organisme dominat per l'oligarquia criolla. No obstant, els cabildos més importants varen mantindre una alta quota de poder en el sistema indiano, convertint-se en les institucions més representatives de l'èlit criolla.[1] Per la seua banda, els càrrecs en els cabildos de les localitats menors no varen ser posats en venda, encara que cal resaltar que moltes voltes quedaven vacants sense cobrir.
En un principi, el governador de la ciutat o el virrey devia presidir les sessions del cabildo de la seua sèu de govern. En el pas del temps, estos funcionaris varen terminar per considerar massa locals i poc importants els assunts de que es tractava en el cabildo, de modo que varen deixar d'assistir a les sessions del mateix. Les seues decisions no eren consultades en l'autoritat real, sino a penes informades. L'elecció dels funcionaris més importants era consultada en l'autoritat local, que moltes voltes vetava algun dels candidats electes, encara que no fora més que per a fer sentir la seua autoritat. No obstant, els governadors i virreyes generalment s'esforçaven per no entrar inútilment en conflictes en els cabildos, que serien els primers consultats en produir-se el seu juí de residència al final del seu mandat.
El centralisme borbònic
[editar | editar còdic]A principis de el XVIII, despuix de la Guerra de Successió Espanyola i l'arribada dels borbones, es va produir una série de canvis en la relació entre Espanya i el seu Imperi. Fins a eixe moment, els regnes americans depenien directament del rei, que les administrava a través dels virreyés i governadors com a representants seus. A partir dels canvis introduïts pels borbones, els virreinatos i les capitanies generals varen passar a dependre directament de la metròpoli. La seua estructura social i econòmica va ser modificada en el sentit d'una major dependència de l'Espanya europea.[2] En el cas dels cabildos, les investigacions discutixen el grau de centralisació i subordinació conseguit per l'autoritat real sobre estos ajuntaments americans.
Un factor de pes en la conformació dels cabildos va ser l'eliminació de la venda de càrrecs públics, reemplaçats per regidors electes.[1] Mida que perseguia l'afany de reduir els casos de corrupció. Va haver llavors un increment del número de regidors electes pels propis ajuntaments, pero al mateix temps es varen repetir providència reals en el sentit d'investir funcionaris que substituirien als governants absents en cas de vacant. Açò significava llevar-los un privilegi de pes als cabildos de les principals ciutats. No obstant, els cabildos varen conseguir resistir a l'esforç centralizador dels Borbones i inclús enfortir el seu poder. Estos cossos varen funcionar en certs casos com a mediadors entre els funcionaris de la corona, que no tenien una posició que els permetera impondre les noves disposicions de la monarquia en Amèrica, i els pobladors de les seues jurisdiccions, que es mostraven contraris a acceptar les noves obligacions. Açò dona conte de la capacitat del cabildo per a mantindre les seues prerrogatives jurisdiccionals més allà dels esforços de la corona per reduir-les, els funcionaris del Rei varen deure llimitar-se a aplicar selectivament les noves normes en les distintitas jurisdiccions en la mida que les negociacions en les èlits locals, representades en els cabildos li'l permeteren. Les Reformes Borbòniques no varen ser una simple imposició dels requeriments de la Corona espanyola en el territori colonial, sino que varen dependre de l'articulació entre la monarquia i els poders locals.[3]
Un atre aspecte important va ser la conformació d'una Contaduría general de Propis i arbitrios que controlara les finances dels Cabildos a fins de el XVIII. Ademés de la supervisió i aprovació dels contes anuals, es varen dictar reglaments en els quals es consignaven en detalle les possibilitats fiscals dels cossos capitulares. No obstant es discutix encara el pes i èxit que dites mides varen tindre en la pràctica sobre el funcionament dels ajuntaments americans. Aixina, mentres alguns autors presenten l'image d'un cabildos a partir de 1760, investigacions més recents ponderen l'idea de Cabildos en majors màrgens d'autonomia i consolidació de les seues atribucions en oposició a l'afany centraliste de la Corona espanyola. Per eixemple el historiador mexicà Esteban Sánchez de Tagle planteja que en Nova Espanya a mitan de el XVIII, a pesar de les reformes fiscals que varen impulsar el virrey Fuenclara i el comissionat Trespalacios, els poders locals varen poder mantindre la seua posició de privilegi. Els nous recursos obtinguts per la facenda no varen ser utilisats per a donar solvència als contes del virreinato, que era l'objectiu inicial de les reformes, sino per a finançar a les noves milícies. Els notables locals, que inicialment s'havien vist perjudicats pel cobro de nous imposts varen conseguir accedir a llocs de privilegi dins del poder militar acreixent aixina el seu poder.[4]
El periodo de l'Independència
[editar | editar còdic]
.JPG){kind=link}
En produir-se en Espanya els fets derivats de l'invasió napoleònica i la deposició del rei Fernando VII, els cabildos reasumieron sobtadament les seues antigues prerrogatives: varen depondre als seus governants, inclosos els virreyes i capitans generals, i varen assumir la representació del poble de cada ciutat. Eixe va ser el començ de les distintes revolucions que varen iniciar a la seua volta l'Independència Hispanoamericana. En general es va recórrer a cabildos oberts per a recaptar l'opinió de la part sana i principal dels veïns.
El procés va ser molt diferent entre distintes ciutats; per cas, va anar completament exitós en el Ric de l'Argent, Nova Granada, Veneçola, Chile i Paraguay. Efímeramente va tindre èxit en Montevideo, l'Alt Perú (Bolívia actual) i Quito. Per la seua banda, va fracassar per complet en Perú i Nova Espanya. No obstant, en el primer semestre de 1821, els cabildos de Trujillo, Piura i Tombes varen decidir a favor de l'independència.
En tots els casos en que va tindre èxit, el cabildo no va assumir el govern directament, sino que ho va delegar en juntes de govern, reservant-se un cert control sobre les mateixes, que no sempre va conseguir eixercir. Quan el govern va passar a magistrats que varen reemplaçar a les juntes, el cabildo va perdre el control sobre el govern nacional, encara que va conservar cert grau de primacia a nivell local.
En el Riu de l'Argent, els cabildos varen tindre un paper preponderant en la formació del federalisme, reemplaçant els governs nomenats des del govern central per atres formats per les èlits locals. Es varen conservar com a autoritats llegislatives i judicials fins a l'any 1820. Posteriorment varen perdre el seu caràcter d'autoritat llegislativa, i per últim varen ser dissolts com a òrguens judicials.[5] L'últim cabildo en ser abolit va ser el de Sant Salvador de Jujuy en 1837.[6]
En el cas de Mèxic, els cabildos han continuat fins al dia de hui eixercint com a autoritats municipals, si ben la seua naturalea, elecció i funcions han variat substancialment.[7]
Composició
[editar | editar còdic]A finals del periodo de sobirania espanyola –principis de el XIX– els cabildos estaven constituïts per varis regidors, dos alcaldes ordinaris, l'alferes real i l'aguasil major com a càrrecs electius. Els que eren amprats permanents del cabildo el fidel ejecutor, el procurador, el escribano, el majordom, el depositario i un escàs personal subalterno.
En deixar d'assistir a les seues sessions els governadors o virreyes, els cabildos varen guanyar cert grau d'autonomia. L'elecció dels funcionaris més importants era consultada en l'autoritat central, pero esta no tenia dret a propondre tongades. Únicament a fins de el XVIII es va produir un aument de la pressió per a que els funcionaris anaren electes a gust del governador. A la seua volta, est solia apadrinar a personages nouvinguts de la metròpoli, en un gest més cap a la centralisació administrativa de l'Imperi i el reforçament de la dependència dels territoris d'ultramar respecte a la Metròpoli.
Regidors
[editar | editar còdic]Els regidors formaven en conjunt el cridat «regiment». Com el seu nom indicava, eren els qui regien, governaven i controlaven la vida cabildaria. Usualment, el regidor de primer vot ocupava el càrrec de alferes, un atre era defensor de menors, un tercer era defensor de pobres i el càrrec de fidel ejecutor es rotaba entre els restants.
El número de regidors variava segons l'importància de les ciutats: els caps dels grans virreinatos, Llima i Mèxic, tenien dret a tindre dotze regidors.[n. 3] Les capitals de província podien tindre huit i les ciutats subalternas sis. Les viles, de categoria inferior a les ciutats, tenien quatre regidors, i li'ls denominava freqüentment com a mijos cabildos.
Els assentaments de naturals i les missions jesuíticas varen tindre un número reduït de regidors, i, en general, contaven també en un alcalde. La seua autonomia municipal era molt inferior.
Fòra dels pobles d'indis, podien accedir als càrrecs de regidors –i, per això, a qualsevol atre càrrec concejil– solament els veïns, és dir, els blancs,[n. 4] de més de 20 anys d'edat,[n. 5] que tingueren casa en la ciutat que no eixerciren "oficis vils i de provada hidalguia".[n. 6][8]
Alcaldes
[editar | editar còdic]Els alcaldes ordinaris eren dos funcionaris elegits pels regidors el primer dia de giner de cada any. Esta elecció devia fer-se d'entre els veïns i naturals de la ciutat. Com en el cas dels regidors –a lo manco en teoria– es devia preferir als primers pobladors i els seus descendents. Li'ls denominava alcalde de primer vot i alcalde de segon vot.
Inicialment els alcaldes eren autoritats exclusivament judicials, que duyen alvance els juïns en primera instància.[n. 7] Entre abdós s'ocupaven dels pleits comuns; l'alcalde de primer vot era el juge privativo dels juïns criminals, i el de segona instància eixercia com a juge de menors.
Passada l'época de la conquista i les fundacions, els virreyes, governadors o tinents de governador varen deixar d'assistir a les sessions dels cabildos, dels quals eren presidents nats. De modo que els alcaldes de primer vot varen passar a presidir les sessions del cabildo, i en la seua absència els de segon vot. En tots els casos, era l'alcalde de primer vot qui votava primer, seguit per l'alcalde de segon vot, i recent a continuació votaven els regidors.
El primer vot que s'emetia solia condicionar el restant de la votació, especialment en un règim polític que no es guiava per la regla de la majoria sino per la busca prioritària d'alguna forma de consens. D'esta manera, l'importància de l'alcalde de primer vot es va incrementar considerablement, aplegant a ser el funcionari més important del cabildo i estenent les seues atribucions molt més allà de les seues funcions judicials.
Els alcaldes ordinaris dirigien la vida de la ciutat, presidien el Cabildo colonial i eren la primera autoritat municipal. Ya que el cabildo tenia la facultat d'eixercir el govern interinament en cas de mort o absència del governador de la província, eixa atribució va recaure principalment en els alcaldes ordinaris o be en els alcaldes majors que anaren nomenats per un governador.
Alferes real
[editar | editar còdic]Inicialment era l'oficial que comandaba les milícies de la ciutat, elegit anualment. En el pas de temps, el càrrec militar va passar a oficials professionals i permanents, mentres el càrrec d'alferes real va derivar en un posat honorari de gran prestigi social, la responsabilitat del qual era principalment ceremonial, sent l'encarregat de dur el pendó real en els actes públics.
Aixina mateix, el prestigiós càrrec comportava l'obligació de solucionar festes, agasajos i almoines locals de la seua pròpia bojaca, per lo que comunament recaïa en algú de fortuna suficient.
Aguasil major
[editar | editar còdic]l'aguasil major era el funcionari encarregat de fer complir els acorts del Cabildo, perseguir els jocs prohibits, practicar detencions, fer la ronda de la ciutat, entre atres llabors. Era el responsable d'arrestar als delinqüents, vagos i beodos, i conduir-los a la presó que estava per lo general en el mateix edifici del cabildo.
Tenia el particular privilegi de que era l'única persona habilitada a ingressar en armes a l'edifici del Cabildo, encara durant les sessions del mateix. El seu càrrec era també vendible. Varen ocupar este lloc en la ciutat de Buenos Aires: Mateo Lleal d'Ayala des de 1609.
L'aguasil major de govern era aquell que fora assignat per un governador per a residir en la capital de la governació i depenguera d'ell tots els demés de cada cabildo. Varen ocupar este lloc d'aguasil major del Riu de l'Argent, assumint el lloc en el Cabildo d'Asunción, els següents: Fernando de Trejo i Carvajal des de 1553 i Juan de Garay des de 1568, i assumint en el Cabildo de Buenos Aires: Mateo de Grau des de 1609, entre uns atres.
Fidel ejecutor
[editar | editar còdic]El fidel ejecutor era un funcionari permanent del cabildo, encarregat dels abasts de la ciutat. La seua responsabilitat principal consistia en fixar els preus i controlar les peses, mides i monedes que utilisaven els comerciants. També era responsable de la netea i ornato de la ciutat.
Vore també
[editar | editar còdic]- Cabildo d'Asunción
- Cabildo de Buenos Aires
- Cabildo de Buenos Aires (institució)
- Cabildo de Jujuy
- Cabildo de Lima
- Cabildo de Luján
- Cabildo de Montevideo
- Cabildo de Nova Orleans
- Cabildo de Bota
- Cabildo de Santa Fe
- Cabildo de Santiago del Estero
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En 1573, segons Juan de Solórzano Pereira, el rei havia ordenat que els càrrecs municipals anaren nomenats directament pels governadors i ratificats pel rei. Eixe mateix any varen ser fundades les ciutats de Còrdova i Santa Fe, en l'actual Argentina, els fundadors de la qual varen dispondre que els càrrecs concejiles anaren de duració anual i anaren coberts per elecció dels membres eixints del mateix cabildo, sense ingerència alguna del governador.
- ↑ Els "regidors perpetus" eren originalment una institució centralizadora instaurada per la Corona espanyola: a mitan de el XVI el rei va començar a nomenar regidors perpetus en els ayunta llaures més importants, en la qual cosa el cos passava a ser una dependència directa del rei, no una emanació de la comunitat local. La situació en Amèrica va ser completament distinta, ya que es tractava de càrrecs venuts, en funcionaris que –per raons geogràfiques– estaven obligats a residir permanentment en les ciutats en que tenien els seus càrrecs. Aixina que, una institució centralizadora en Espanya va devindre descentralizadora en Amèrica.
- ↑ La ciutat de Buenos Aires, capital del Virreinato del Riu de l'Argent –últim en ser creat– mai va tindre més de dèu regidors.
- ↑ En algunes regions eren admesos els mestizos que no tingueren una alta proporció de sanc indígena. En canvi, la sanc africana era considerada absolutament degradant.
- ↑ Eren admesos els menors emancipats, és dir, casats abans dels 20 anys d'edat.
- ↑ Un "ofici vil" era, en térmens generals, qualsevol ofici manual, encara que hi havia distintes excepcions, que variaven considerablement segons la ciutat de que es tractara.
- ↑ La segona instància judicial en Amèrica era la Real Audiència.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 El Cabildo Veneçolà, en Efemérides Veneçolanes. Consultat el 20 d'abril de 2011.
- ↑ Eduardo Martiré, 1808, La clau de l'emancipació hispanoamericana, Ed. Elefant Blanco, Bs. As., 2002. ISBN 987-9223-55-1
- ↑ Història Crítica.
- ↑ Sánchez de Tagle (2010). Les reformes borbòniques 1750-1808.
- ↑ José Luis Busaniche, Història argentina, Ed. Taurus, Bs. As., 2005. ISBN 987-04-0078-7
- ↑ Revista municipal interamericana, Volums 5-6. Pág. 9. Autor: Pa American Commission on Intermunicipal Cooperation. Editor: Comissió Panamericana de Cooperació Intermunicipal, 1956.
- ↑ Governs locals: el futur polític de Mèxic, en la pàgina de la Ret d'Investigadors de Governs Locals Mexicans. Consultat el 19 d'abril de 2011.
- ↑ "Història econòmica, política i social de Mèxic", en monografies.com. Consultat el 20 d'abril de 2011.
Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cabildo colonial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.