Cabildo de Buenos Aires (institució)
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
El Cabildo de Buenos Aires va ser una institució que inicialment va ser un cabildo colonial fundat en 1580 quan la segona fundació ciutat de Buenos Aires, ciutat que fins a 1880 es va cridar "Ciutat de la Santíssima Trinitat i Port de La nostra Senyora del Bon Ayre" ,[1] i que després de la Revolució de Maig de 1810 que va derrocar al virrey espanyol Baltasar Hidalgo de Cisneros i va derivar en la guerra que va dur a l'independència de les Províncies Unides del Riu de l'Argent, es va transformar en la Primera Junta que va funcionar fins a la seua dissolució en 1821 pel governador de Buenos Aires Martín Rodríguez, quan va ser reemplaçada en les seues funcions per la Junta de Representants de Buenos Aires.
També en l'edifici del Cabildo de Buenos Aires va funcionar la Real Audiència de Buenos Aires, el més alt tribunal d'apelació de segona instància en el territori, des de 6 d'abril de 1661 fins al 23 de giner de 1812, moment en que va ser reemplaçada per una Cámara. El 13 de setembre de 1810 la Primera Junta va crear la Biblioteca Pública de Buenos Aires, sent la seua primera ubicació, durant dos anys, l'edifici del Cabildo. Pero l'institució que va funcionar per més temps en eixe edifici va ser la Presó de Buenos Aires, des de 1608 fins a 1877, quan es varen transferir els seus presos a la desapareguda Penitenciaría Nacional del carrer Les Heras, quan va ser inaugurada.[2] Des de novembre de 1939 l'edifici funciona com a museu.[3]
Durant l'Imperi espanyol
[editar | editar còdic]
Els primers cabildantes colonials
[editar | editar còdic]El Cabildo va ser una institució creada en Buenos Aires durant el regnat de Felipe II d'Espanya al moment de la segona fundació l'11 de juny de 1580 per Juan de Garay i usant les seues prerrogatives de fundador de la nova urbs, va designar als primers sèt membres del Cabildo, que en aquell llavors va estar en l'òrbita de la governació del Riu de l'Argent i del Paraguay:[4]
- Alcaldes ordinaris: Rodrigo Ortiz de Zárate[5] (de primer vot) i Gonzalo Martel de Guzmán[5] (de segon vot).
- Regidors: Pedro de Quirós,[5][6] Diego de Olavarrieta,[5][6] Antonio Bermúdez,[5][6] Luis Álvarez Gaytán,[5][6] Rodrigo de Ibarrola,[5][6][7] —que per alguna raó fora substituido pel llavors aguasil major Hernando de Mendoza,[5][7] en octubre[7] del mateix any— i Alonso de Escobar.[5][7]
- Procurador: Juan Fernández de Enciso.
Complits els seus mandats, els següents alcaldes i regidors varen ser elegits pels regidors eixints cada 24 de juny fins que a principis de el XVII varen començar a fer-ho cada 1 de giner, no podent ser reelegits fins a passats dos anys i devent ser confirmats pel governador.
El 20 d'octubre de 1580 el Cabildo de Buenos Aires va elegir com a patró de la ciutat a Sant Martín de Tours i patrona a Nostra Senyora de les Neus.
Les condicions per a ser designat alcalde ordinari varen deure haver segut molt exigents, puix dels més de xixanta primers pobladors de Buenos Aires solament huit varen accedir a eixe càrrec, entre ells, Antón Bermúdez, Antón Higueras de Santana, Pedro de Izarra (anys 1590, 1605 i 1616), Gonzalo Martel de Guzmán, Hernando de Mendoza i Rodrigo Ortiz de Zárate.
Desenroll institucional
[editar | editar còdic]
Inicialment depenent del virreinato del Perú, el Cabildo de Buenos Aires, de la mateixa manera que uns atres cabildos colonials, va funcionar com ajuntament o corporació municipal de la ciutat pero, per la lluntea en la metròpoli, el rei d'Espanya li va admetre un alt grau d'autarquia fins a fins de el XVIII, quan les reformes borbòniques varen alvançar sobre les atribucions del cabildo, principalment per la creació de les intendencias.
De la mateixa manera que els demés cabildos de l'Amèrica espanyola, el Cabildo de Buenos Aires com a institució tenia primàriament atribucions judicials i d'administració municipal. Els Alcaldes ordinaris del cabildo administraven justícia en primera instància en lo civil i criminal, mentres que els Regidors i atres funcionaris s'ocupaven dels distints quefers de l'administració comunal, tals com la netea, el ornato i l'abastiment de la ciutat i la seua ejido. El Cabildo també tenia algunes atribucions polítiques, puix fins que en 1716 va ser creat el càrrec de Tinent del Rei els Alcaldes Ordinaris suplantaven interinament al governador.[8] Per a representar els seus interessos podia el cabildo enviar procuradors a Espanya o dirigir-se per carta al rei.
Solament podien integrar el Cabildo i votar en els cabildos oberts aquells ciutadans que eren veïns permanents de la ciutat, posseint alguna propietat i tenint família i ofici no vil. Al alcalde ordinari de 1° vot li corresponia ser juge en lo civil i al de 2° vot en lo penal, mentres que els alcaldes de germandat administraven justícia en la campanya.
Els regidors formaven en conjunt el cridat regiment i li'ls elegia i votaven en un orde determinat. El càrrec d'alferes real, qui portava l'estandart del rei, representava el major honor i podia acumular-se en un atre càrrec. Atres funcionaris eren elegits pel cabildo entrante: entre ells el fidel ejecutor, l'aguasil major, el majordom i el síndico procurador. El tesorer i el contador eren oficials reals.
Els alcaldes en general eren llecs, no versats en dret, i encara que eixa falencia se suplia en el bon esme i el sentit comú, i l'experiència que paulatinament s'anava aquilatando, s'exigia que anaren elegides les persones públicament tingudes per les més probas i honrades, i que ademés anaren instruïts i saberen llegir i escriure. Devien tindre caràcter de veí, posseir casa poblada en la ciutat, i sempre es devia donar preferència als descendents dels primers veïns pobladors, puix a estos li assistien els mateixos drets que als fidalcs peninsulars, conforme una disposició del rei Felipe II.
A partir de 1591 el rei va ordenar que els càrrecs menors pogueren ser venuts en subasta pública —que normalment es feya en Potosí— per a ser eixercits en forma vitalícia i transferible a tercers, sent Bernardo de León el primer en adquirir un càrrec —el de depositario general— en 1607, que va eixercir per 30 anys.[9] Després el rei va ordenar que els càrrecs de regidors i atres oficis sense jurisdicció judicial anaren també venuts, per lo que en 1617 Juan de Vergara va comprar els 6 càrrecs de regidors i els va distribuir entre els seus parents. A partir de llavors les eleccions solament es feyen per a nomenar als dos alcaldes ordinaris, al alferes real i als alcaldes de germandat, no obstant, per falta d'interessats moltes voltes es produïen vacants, la qual cosa va induir a la Real Audiència a llogar càrrecs per un any a partir de 1663.[10]
Des de 1705 els regidors varen tornar a ser elegits, alternant anualment en els vitalicis, i devent ser confirmats pel governador que era el president del cabildo.
A partir de 1713 va canviar de dinastia reinante espanyola, els Austrias varen ser reemplaçats pels Casa de Borbones. Els Borbones varen modificar tota l'organisació territorial unificant-se tot l'imperi en l'objectiu de homogeneizar i centralisar l'Estat espanyol utilisant el model territorial de França. En ells varen aplegar idees mercantilista franceses basades en una monarquia centralisada, posada en funcionament en Amèrica llentament. Les seues majors preocupacions varen ser trencar el poder de l'aristocràcia criolla i també debilitar el control territorial de la Companyia de Jesús: els jesuïtes varen ser expulsats de l'Amèrica espanyola en 1767.
Entre 1717 i 1718 les institucions per al govern de les Índies, el Consell d'Índies i la Casa de la Contractació, es varen traslladar de Sevilla a Càdis, que es va convertir en l'únic port de comerç en les Américas.
En 1776 va ser creat el Virreinato del Riu de l'Argent en capital en la ciutat de Buenos Aires.
Entre 1785 i 1799 els alcaldes ordinaris varen tindre mandats de dos anys en renovació d'un cada any, i des de 1786 es varen suprimir els regidors vitalicis i es va incorporar al cabildo el síndico procurador.[11]
Des de finals de el XVIII la Guerra anglo-espanyola (1804-1809) va entorpir el comerç espanyol en Amèrica, fins al punt d'interrompre-ho casi per complet: en 1801 el promig anual d'exportacions a les Índies havia descendit un 93%; les importacions també varen caure radicalment. Despuix de la destrucció de la flota espanyola en la batalla de Trafalgar, en 1805, Gran Bretanya es va aventurar, inclús, a l'atac directe a les costes americanes. En 1806 i 1807 l'armada britànica va tractar d'ocupar Buenos Aires i les autoritats virreinales varen rebujar l'atac. Una acció que va revelar l'impotència d'Espanya per a defendre els seus regnes ultramarinos i va demostrar als criollos (descendents d'espanyols naixcuts en Amèrica) la pròpia força que varen tindre en el desenroll i el triumfo front a les pretensions angleses.
Gestió durant diferents periodos
[editar | editar còdic]
Després de creada la governació del Riu de l'Argent
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
En 1617 es va crear la governació del Riu de l'Argent en la zona de la conca del Riu de l'Argent. Va formar part del virreinato del Perú fins a l'any 1776, data en la qual va passar a integrar el recent creat Virreinato del Riu de l'Argent, conservant el nom comú bonaerense com l'oficial.
A principis de el XVIII Don Miguel de Solá i de Medinaceli, pare del presbítero patriota Juan Nepomuceno Solá, va ser Regidor del Cabildo.
En 1736 Dumenge de Basavilbaso, el pare del servici de correu en Argentina, va anar l'alcalde ordinari i Regidor en 1767.
En 1747, 1748 i 1759 el comerciant Francisco Rodríguez de Vida va ser alcalde ordinari.[12]
En 1752 una série de malones va impulsar al Cabildo a propondre un alvanç de la llínea de fronteres militars, seguint l'alvanç de fet de la població de campanya i permetent deixar territori a retaguàrdia. Els forts s'ubicarien un sobre les naixents del riu Bote (Fort de Bot), que es convertiria en alvançada del fort de Secs, en Estany Brau (Guàrdia de Luján o Fort Sant Josep de Luján, actual Mercedes) com a lloc alvançat del fort de Luján i en l'estany de Llops (Fortín Llops).
Entre 1755 i 1776 Dò Juan de Lezica i Torrezuri va ser alcalde ordinari.[13] En 1755 Lezica, en nom els veïns del llogaret format en Lujan cap a 1738 entorn al temple parroquial, demana al governador de Buenos Aires, José de Andonaegui, i al rei d'Espanya, Fernando VI, el títul de vila per a eixa població i la consegüent instalació d'un cabildo. El 17 d'octubre de 1755 Andonaegui concedix lo demanat, denominant a localitat Vila de La nostra Senyora de Luján pel paper de dita image mariana en la formació del llogaret favorit. Lezica és conegut per haver elevat Luján al ranc de "vila" i per ser el benefactor del seu primer temple, hui demolit pero les fundacions del qual varen servir per a erigir l'actual Basílica de Luján.
Entre 1756 i 1766 Marcos José de Riglos va ser alcalde ordinari de segon vot i Alferes Real del Cabildo porteño.
En 1757 i 1766 Manuel d'Escalada i Bustillo de Ceballos, el més acabalat comerciant de la ciutat, va ser Regidor del Cabildo. Escalada va ser pare de dos destacats funcionaris de la ciutat de Buenos Aires durant els últims anys del Virreinato del Riu de l'Argent i els primers de les Províncies Unides del Riu de l'Argent: Francisco Antonio i Antonio José (este últim va ser sogre de José de Sant Martín).[14]
En 1759 Vicente de Azcuénaga va ser elegit alcalde ordinari, i a l'any següent, Regidor del mateix.
En 1769 i 1776 José Antonio Gregorio de Otálora es va eixercitar com a alcalde de segon vot. Eixe últim any va ser designat juge de menors i vocal de la Junta de Temporalitat. Anteriorment, en 1759 i 1763 havia segut designat Regidor del Cabildo i en 1780 va tornar a ser designat encara que es va excusar per malaltia.
.svg){kind=link}
En 1777, recent creat el Virreinato del Riu de l'Argent, varen ser nomenats Regidors del Cabildo Miguel de Azcuénaga, fill de Vicente, i Francisco Antonio d'Escalada, fill de Manuel.
A partir de la creació de l'Intendencia de Buenos Aires
[editar | editar còdic]En 1778 es va crear l'Intendencia de Buenos Aires o província de Buenos Aires, també denominada intendencia d'eixèrcit i província de Buenos Aires i superintendencia de Buenos Aires va ser un entitat política i territorial integrant de la monarquia espanyola dins del Virreinato del Riu de l'Argent. Es va estendre per territoris que hui formen part de la República Argentina, Uruguay i Brasil. Després de la Revolució de Maig de 1810 va continuar existint com a part de les Províncies Unides del Riu de l'Argent fins a la seua constitució en província de Buenos Aires el 16 de febrer de 1820.
En 1780 Antonio José d'Escalada, germà de Francisco Antonio, va ser regidor del Cabildo. Va eixercitar despuix els càrrecs d'alcalde ordinari, membre del Real Consulat, canceller de la Real Audiència i síndico procurador.
En 1781, Dumenge Belgrano Peri, pare del Gral. Manuel Belgrano va resultar electe regidor i alferes real i el 6 d'agost de dit any va ser elegit síndico procurador general per renúncia de Pedro Vicente Cañete, qui havia rebut un nomenament com a assessor del govern del Paraguay. Es va mantindre en este lloc fins a fins de 1782.[15]
En 1783, Francisco Antonio d'Escalada va ser elegit alcalde ordinari de segon vot i Juge de Menors. Va passar a eixercitar les funcions d'alcalde ordinari de primer vot en 1784.
Des de 1795 a 1796 l'important comerciant i polític Martín de Álzaga es va eixercitar com a alcalde ordinari de primer vot del Cabildo. Es va opondre sempre a l'obertura comercial o lliure comerç, a través de varis memorials.
En 1797 Marcos José Rivas va ser nomenat alcalde ordinari.[16] Eixe mateix any, el comerciant Cornelio Saavedra va ser nomenat Regidor quart del Cabildo. També en 1797 José Sants Incháurregui va ser designat Regidor i va renovar la seua banca en 1800 i 1806.
En 1797, 1800 i 1806 José Sants Incháurregui va ser Regidor.
El 31 de decembre de 1802 el Cabildo va propondre al Rei Carlos IV d'Espanya que nomenara al seu valgut i Ministre el Príncip de la Pau Manuel Godoy "Regidor honorari del Cabildo de Buenos Aires". El rei va accedir per Real Cèdula del 29 d'octubre de 1803.
El 23 de maig de 1804 Cristóbal d'Aguirre va ser elegit Regidor Perpetu i alcalde de primer vot del Cabildo a proposta de l'alcalde de primer vot Dumenge de Igarzabal.
Una de les funcions principals del cos municipal era assegurar el regular abastiment d'aliments a la ciutat, especialment de pa i carn. Associada a esta funció, el Cabildo ostentava la potestat d'establir preus de referència per a estos principals productes de consum popular. L'abast quedava a càrrec del Fidel Ejecutor, membre de l'ajuntament i encarregat de controlar l'entrada de ganado -especialment vacú- a la ciutat. En bona mida pel creiximent demogràfic sostingut de l'urbs a fins de el XVIII -població estimada en 25.000 habitants per a 1778- esta funció del Cabildo es va tornar central, degut a que devia assegurar l'abastiment d'aliments de consum quotidià a preus accessibles a fi d'evitar gresques i tumults per carestia, conflictes recurrents en atres ciutats americanes.[17][18]
Durant les invasions angleses
[editar | editar còdic]
En el marc de la Guerra anglo-espanyola (1804-1809) -undècima guerra anglo-espanyola-, corrent l'any 1806 Francisco Belgrano, germà del prócer argentí Manuel Belgrano, va ser Regidor del Cabildo i Defensor de Menors, tocant-li tindre activa participació en les mides adoptades despuix de la reconquista de Buenos Aires després de les invasions angleses al Riu de l'Argent en previsió d'un nou atac anglés, que tindria lloc el següent any.[19][Nota 1][20]
Des de la seua creació fins a 1807 la ciutat va sofrir vàries invasions. En 1582, un corsario anglés va intentar un desembarc en l'illa Martín García pero va ser rebujat. En 1587 l'anglés Thomas Cavendish va intentar apoderar-se de la ciutat, sense conseguir-ho. En 1658 es va produir el tercer intent, ordenat per Luis XIV, rei de França, pero el Mestre de camp, don Pedro de Baigorri Ruiz, a l'adop governador de Buenos Aires, va conseguir defendre en èxit el port. El quart intent va estar a càrrec de l'aventurer Mr. de Pintis, pero el veïnat ho va rebujar. En 1699 es va produir la quinta invasió a càrrec d'una banda de pirates danesos que va anar ràpidament expulsada. Durant el govern de Bruno Maurici de Zabala, el francés Étienne Moreau va desembarcar en la costa oriental del Riu de l'Argent, a on les tropes espanyoles ho varen rebujar i varen matar.
Pero tant la Reconquista com la Defensa de Buenos Aires davant les invasions angleses varen tindre un lloc rellevant com a antecedent immediat de la Revolució de maig de 1810 que va donar inici al procés d'Independència de l'Argentina. Durant el seu curs, per primera volta va prevaldre la voluntat del poble sobre el mando del Rei d'Espanya, quan els veïns de Buenos Aires, per mig del cabildo obert del 10 de febrer de 1807, varen depondre al virrey designat pel rei -fet excepcional en els anals de l'història hispanoamericana- per a elegir al francés Santiago de Liniers en el seu lloc. Aixina mateix, la creació en eixa ocasió del Regiment de Patricios, com a milícies populars voluntàries, i l'elecció per part dels propis milicians del potosino Cornelio Saavedra —futur president de la Primera Junta pàtria— com a cap del cos, varen assentar les bases d'un eixèrcit patriota capaç d'alçar-se contra les tropes realistes. La participació popular en la lluita armada és tradicionalment representada en l'image dels habitants de Buenos Aires tirant oli hervir sobre els invasores des dels sostres de les cases.
El 29 d'abril de 1808 el Cabildo de Buenos Aires va rebujar les pretensions de Juan VI de Portugal, príncip regente del imperi del Brasil, de substituir al front de l'Estat a la Corona d'Espanya, ocupada pel eixèrcit napoleònic.
L'11 de febrer de 1809[Nota 2] per Real Cèdula es va crear a favor de Santiago de Liniers el títul de noblea per la seua exitosa defensa d'estes terres del rei d'Espanya front als dos frustrats intententos portats a terme en les dos invasions angleses al Riu de l'Argent.
El títul nobiliario de comte de Buenos Aires va ser elegit pel francés Liniers a favor de la seua pàtria adoptiva. El Cabildo es va opondre, manifestant que tal títul ofenia els privilegis de la ciutat.
No obstant, la seua denominació va durar molt poc temps, ya que el Comtat de Buenos Aires va ser reemplaçat pel Comtat de la Llealtat. Això es va deure, en part, a la protesta que va efectuar el propi Cabildo.[21][Nota 3]
El 26 d'agost de 1810 Liniers va ser fusilat pels revolucionaris junt en els demés caps de la resistència a la Revolució de maig de 1810 i eixe mateix any, Luis, el fill de Liniers, va repudiar el títul de comte de Buenos Aires que va ser baratat —en anuència de la monarquia espanyola— pel de "comte de la Llealtat" (als reis espanyols).
Després de l'Emancipació
[editar | editar còdic]
El 18 de maig de 1810 es va confirmar oficialment en Buenos Aires, capital del Virreinato del Riu de l'Argent, la dissolució de la Junta Suprema Central, lo que va iniciar un moviment juntista similar als d'atres parts d'Amèrica i la península espanyola. l'alcalde ordinari de primer vot Juan José de Lezica i Alquiza va ser l'encarregat de transmetre al Virrey Baltasar Hidalgo de Cisneros la petició dels revolucionaris criollos a convocar un cabildo obert.[22] Com a conseqüència, el dia 23 va renunciar el virrey Baltasar Hidalgo de Cisneros, fent-se càrrec en la seua tongada, i en forma provisoria, el Cabildo Governador. Est va designar, el 25 de maig, un nou govern de nou membres, el títul oficial dels quals va ser: Junta Provisional Gubernativa de les Províncies del Riu de l'Argent a nom del senyor Don Fernando VII, la que és coneguda popularment com Primera Junta.
La Revolució de Maig va iniciar el procés de sorgiment de l'Estat Argentí sense proclamació de l'independència formal, ya que la Primera Junta no reconeixia l'autoritat del Consell de Regència d'Espanya i Índies, pero encara governava nominalment en nom del rei d'Espanya Fernando VII, qui havia segut depost per les Abdicació de Bayona i el seu lloc ocupat pel francés José Bonaparte. Aixina i tot, dita manifestació de llealtat, coneguda com la caraça de Fernando VII, és considerada una maniobra política que ocultava les intencions independentistes dels revolucionaris:
Tots varen jurar i tots moriran abans que quebrantes la sagrada obligació que s'han impost.[23]
La declaració d'independència de l'Argentina va tindre lloc posteriorment durant el Congrés de Tucumán, el 9 de juliol de 1816. Plantilla:Wikipedia Gravada
En els governs que varen tindre lloc despuix de la Revolució de Maig
[editar | editar còdic]En el marc de l'Invasió Napoleònica a Espanya, es va produir la Revolució de Maig de 1810 l'epicentre del qual va ser el Cabildo de Buenos Aires.
A raïl d'esta revolució es va formar una junta de govern que va derrocar al virrey espanyol Baltasar Hidalgo de Cisneros i va derivar en la guerra que va dur a l'independència de les Províncies Unides del Riu de l'Argent.
El Cabildo va passar a eixercir funcions merament municipals, ya que les d'un atre orde varen ser eixercides per la Junta gubernativa. La Junta va buscar igualment garantisar la seua llealtat, de manera similar a lo que va fer en atres instàncies com l'Audiència, per lo que el 3 d'octubre de 1810 es va elegir un nou cabildo integrat per Dumenge Igarzábal com a alcalde de primer vot, Atanasio Gutiérrez (alcalde del quarter N° 4[24]) com a alcalde de segon vot i els Regidors Manuel Hermenegildo Aguirre (Alferes Real), Francisco Hermógenes Ramos Mejía (Defensor de Menors), Ildefons Passo (Defensor de Pobres), Eugenio Balvastro, Juan Pedro Aguirre, Pedro Capdevila, Martín Grandoli i Juan Francisco Vaig seguir, actuant com síndico procurador general Miguel Mariano de Villegas.
El 22 de setembre de 1811 el Cabildo de Buenos Aires va derrocar a la Junta Gran, que havia segut conformada el 18 de decembre de 1810, i va dur al govern al Primer Triumvirat, que tornaria a les tendències centralistes de la Primera Junta.
Baixe el Directori
[editar | editar còdic]
El Directori va ser la forma de govern establida el 31 de giner de 1814 per l'Assamblea de l'Any XIII per a les Províncies Unides del Riu de l'Argent, d'acort al com un director suprem es feya càrrec del poder eixecutiu en un mandat de dos anys. Tenia el títul oficial de «Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de l'Argent». A diferència dels governs que varen tindre lloc despuix de la Revolució de Maig l'autoritat era eixercida per un individu específic en lloc d'un grup, pero encara no tenia les característiques pròpies d'un sistema presidencial.
A principis de 1815, el 2° Director Suprem de les Províncies Unides del Riu de l'Argent Carlos María de Alvear va propondre utilisar el seu eixèrcit per a una expedició a Chile i alvançar en la guerra contra els realistes. La seua estratègia era la d'atacar als eixèrcits reals indirectament, aplegant fins a la ciutat capital de Llima no a través del Alt Perú, la mateixa idea va ser la que va concretar exitosament San Martín en 1817 en conseguir el Creuament dels Vages pero el Cabildo de Buenos Aires —dirigit per Antonio José d'Escalada, sogre de José de Sant Martín, qui era llavors el seu Regidor i alcalde de primer vot— es va negar.
El 18 d'abril de 1815 es va produir el cridat gresca de Fontezuelas, a on les forces militars enviades pel govern de Buenos Aires per a reprimir l'interior i en especial al seu principal enemic: José Gervasio Artigas, líder oriental de la Lliga dels Pobles Lliures que ocupava la Banda Oriental de l'Uruguay, Entre Rius, Santa Fe, Corrents i part de Còrdova, encapçalades pel coronel arequipeño Ignacio Álvarez Thomas. Dit colp d'Estat va ser acompanyat i reforçat per una asonada popular organisada en els carrers de la ciutat de Buenos Aires. Álvarez Thomas havia acordat en representants d'Artiga un enteniment de no agressió. La movilisació gallipontera va irrompre novament en l'escena política.[25] A la sublevació militar d'Ignacio Álvarez Thomas es va sumar el Cabildo de Buenos Aires i el general Miguel Estanislao Soler. Despuix de la dèbil resistència del coronel Enrique Paillardell, havent el Cabildo assumit provisoriament el mando polític, el director Suprem Alvear va deure renunciar al seu càrrec només tres mesos despuix de haver-ho assumit es va exiliar a Brasil. Junt en el seu Directori va caure també l'Assamblea de l'Any XIII.
Entre el 16 d'abril de 1815 i el 19 de maig de 1815 el Cabildo de Buenos Aires va assumir la governació de l'Intendencia de Buenos Aires en forma interina reemplaçant al 2° Governador Intendent de Buenos Aires Antonio González Balcarce, fins al nomenament de Manuel Luis de Oliden que també va ocupar el càrrec de Regidor del Cabildo.
En 1815 Francisco Belgrano va ser elegit alcalde ordinari de segon vot,[19] en moments en que la revolució es vea amenaçada per l'expedició que es preparava en Espanya, com queda lloc de manifest en el mensage que dirigira als ciutadans el 22 de maig:
En 1816 va ser reelegit com a alcalde de segon vot, va anar per proposta seua que es va substituir el pendó real per la bandera celest i blanca en les celebracions a Sant Martín de Tours, Sant Patró.de la Ciutat de Buenos Aires.[26]
En 1816 va eixercir funcions d'alcalde ordinari de primer vot en el Cabildo Manuel Vicente Maza, que anys despuix seria governador de Buenos Aires. En 1817 i 1819 Miguel Riglos va ser Regidor del Cabildo.
Durant l'Anarquia de l'Any XX
[editar | editar còdic]En la història argentina, es diu Anarquia de l'Any XX al procés polític i militar ocorregut entre els anys 1819 i 1823, que va des de la descomposició del Directori fins a, una volta desaparegut el govern nacional, l'estabilisació dels governs de les províncies argentines.
Després de que l'1 de febrer de 1820 les forces federals derrotaren a l'eixèrcit del Directori en la batalla de Cepeda, es va produir la caiguda del Directori i del Congrés de Tucumán. Després de la derrota, el Cabildo de Buenos Aires va assumir el mando de Buenos Aires fins que l'11 de febrer d'eixe any en que va ser nomenat a Matías Irigoyen com a primer governador de Buenos Aires, encara que provisorio, pero va seguir al front de l'Intendencia de Buenos Aires fins a la seua desaparició el 18 de febrer de 1820.
.jpg){kind=link}
Després de que els caudillos federals López i Ramírez exigiren la dissolució de les autoritats nacionals i la formació d'un govern representatiu de la sobirania popular, un cabildo obert es va reunir el 16 de febrer de 1820, el qual va dispondre la formació d'una Junta de Representants. Esta Junta va elegir governador de Buenos Aires a Manuel de Sarratea, un polític i diplomàtic que contava en el respal dels vencedors, pero que caria del de Buenos Aires. Aixina va ser com la Junta de Representants de Buenos Aires va ser creada pel governador Manuel de Sarratea en març de 1820, poc despuix de creada la província, per a reemplaçar el Cabildo, que era el que anteriorment s'encarregava d'eixes funcions. Va funcionar en l'actual "Poma de les Llums" en el centre de Buenos Aires i estava formada per notables veïns de la ciutat de Buenos Aires que devien complir certs requisits, com un determinat sòu i una determinada cantitat de terres. Açò permetia que solament els més adinerats veïns formaren part d'ella.
En els mesos posteriors, Buenos Aires es va caracterisar pel caos i l'inestabilitat política. La província va tornar a sofrir una invasió de López, va tindre varis governadors en pocs mesos i fins a tres en un sol dia, el 20 de juny de 1820 (mateix dia de la mort de Belgrano) , en el qual el Cabildo de Buenos Aires va assumir la governació de la Província de Buenos Aires en forma interina reemplaçant al governador de Buenos Aires Ildefons Ramos Mexía, fins al nomenament de Miguel Estanislao Soler, també en forma provisoria. Este dia és conegut com "El dia dels tres Governadors". En estos dies, va carir en absolut d'autoritat.
Finalment, els porteños varen deixar de costat les seues diferències per a terminar en l'invasió del caudillo santafesino López, nomenant governador a Manuel Dorrego. En respal de les milícies de Martín Rodríguez i Juan Manuel de Roses, est va derrotar primerament a les forces de López, abans de ser a la seua volta derrotat en territori santafesino.
En 1819 i en 1821 Joaquín de Achával, qui aplegaria a ser el primer Cap de Policia de la ciutat, va ser elegit Regidor.
En 1820 la Junta de Representants de Buenos Aires va reemplaçar en les seues funcions al Cabildo de Buenos Aires. Finalment, en 1821 el governador de Buenos Aires Martín Rodríguez, va dispondre l'extinció del Cabildo.
L'últim alcalde ordinari de primer vot porteño va ser el doctor Mariano Andrade, nomenat el mateix any 1821.
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Buenos Aires|20px|Vore el portal sobre Buenos Aires]] Portal:Buenos Aires. Contingut relacionat en Buenos Aires.
- Cabildo colonial
- Història de la ciutat de Buenos Aires
- Virreinato del Perú
- Governació del Riu de l'Argent i del Paraguay
- Governació del Riu de l'Argent
- Virreinato del Riu de l'Argent
- Real Audiència de Buenos Aires
- Llegislatura de la Ciutat de Buenos Aires
- Governadors de Buenos Aires
- Estat de Buenos Aires
- Història de l'Argentina
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ En 1806 el Cabildo estava integrat per Francisco de Lezica i Anselmo Sáenz Valent com a alcaldes de 1º i 2º vot, i per Manuel Mansilla, José Sants Inchaurregui, Gerónimo Merino, Francisco Antonio de Herrero, Manuel José de Ocampo, Francisco Belgrano i Martín Gregorio Yáñiz com a regidors. El escribano era Just José Núñez i Benito Iglésies el síndico procurador general.
- ↑ Segons atres fonts, la Real Cèdula té data del 13 de febrer.
- ↑ El títul de comte de Buenos Aires va ser heretat, després del arcabuces de Santiago de Liniers, per fill Luis. Este va ser qui va conseguir que les Corts de Càdis canviaren la seua denominació pel de comte de la Llealtat, per Real Cèdula de 21 de març de 1816, orde que va rebre un més despuix del seu decés en l'Illa de León, sent de tinent de navío. Luis va tindre un únic fill, pòstum, qui va morir de curta edat, per lo que el títul va recaure en atres descendents de Liniers. El quint comte, Jacques Alexandre de Liniers i Jarno, va rehabilitar el títul de comte de Buenos Aires, que li va ser otorgat per Real Carta de 31 d'octubre de 1862.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «¿Per qué es diu “Buenos Aires”?». Archivat des d'el original, el 2 d'octubre de 2015. Consultat el 1 d'octubre de 2015.
- ↑ «El Cabildo, la primera presó - Servici Penitenciari Federal». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2015. Consultat el 1 d'octubre de 2015.
- ↑ «Història del Museu Nacional del Cabildo i la Revolució de Maig». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2015. Consultat el 1 d'octubre de 2015.
- ↑ Hialmar Edmundo Gammalsson, Els pobladors de Buenos Aires i la seua descendència, Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires, Secretaria de Cultura, Buenos Aires, 1980.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 Torre Revello, José; en "Acta de fundació de la ciutat de Trinitat del Port de Santa María de Buenos Aires l'11 de Juny de 1580" (Ed. original: Cabildo bonaerense, Riu de l'Argent, p. 16, Ed. actualisada: Institució Cultural Espanyola, 41 págs., any 1955). Segons l'autor que transcribe l'acta de fundació, cita que l'únic regidor espanyol era Antonio Bermúdez, i el restant eren criollos, incloent a Alonso de Escobar
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Valdés, Eduardo (op. cit., p. 7, any 1991).
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Larrouy, Antonio; en "Els orígens de Buenos Aires, 1536-1580" (p. 69, Ed. Imprenta Didot, 85 págs, any 1905). L'autor expressa que Alonso de Escobar i atres tres regidors eren criollos.
- ↑ Compendio De Història Argentina, pág. 24. Editor: CUP Archive
- ↑ Autoritarisme i l'improductivitat. Autor: José García Hamilton. Editor: Suramericana, 2011. ISBN 987-566-685-8, 9789875666856
- ↑ Contrabando i Societat en el Riu de l'Argent Colonial. Pág. 57. Autor: Macarena Perusset. Editor: Editorial Dunken, 2006. ISBN 987-02-1996-9, 9789870219965
- ↑ Revista chilena de història del dret. Pág. 95-96. Editor: Editorial Jurídica de Chile
- ↑ Francisco Rodríguez de Vida
- ↑ «DON JUAN DE LEZICA I TORREZURI». Archivat des d'el original, el 23 de setembre de 2015. Consultat el 7 d'octubre de 2015.
- ↑ Escalada
- ↑ Speroni, María Elena; Rossi Belgrano, {{{nom2}}} (2021). «Sant Martín de Tours, Dumenge Belgrano i el Real Estandart», Revista Belgranianos N. 16, Associació Belgraniana de CABA, p. 9.
- ↑ Marcos José Rivas
- ↑ Garavaglia, 1994.
- ↑ Boletin de l'Institut de Història Argentina i Americana Dr. Emilio Ravignani.ISSN 0524-9767.Consultat el 16 de maig de 2018.
- ↑ 19,0 19,1 Cutolo, Vicente Osvaldo. Nou diccionari biogràfic argentí, Elig, pp. 389-390.
- ↑ Activitat marítima i naval del Cabildo de Buenos Aires durant les Invasions Angleses al Riu de l'Argent (1806-1807)
- ↑ olandodeynigo.blogspot.com.ar/2011/04/comte-de-bons-aires.html
- ↑ (1960) La Semana de maig de 1810, Buenos Aires: Editorial Atlántida.
- ↑
- ↑ Acorts de l'extinguit Cabildo de Buenos Aires, Archiu General de la Nació (Argentina), 1927, pàgina 254.[1].
- ↑ Bicentenario de la Sublevació de Fontezuela (10 d'abril de 2015) [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Speroni, María Elena; Rossi Belgrano, Juan Carlos (2021). (op. cit. pág. 18)
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1994).Anuari de el IEHS.(9)
- 61-98.
- Sant Martino de Dromi (1996). El Cabildo, Buenos Aires (Argentina ): Edicions Ciutat Argentina. ISBN 950-9385-82-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cabildo de Buenos Aires (institución)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.