Batalla de Trafalgar

Batalla de Trafalgar

Plantilla:Campanya Guerra anglo-espanyola (1804-1809) La batalla de Trafalgar va ser una batalla naval que va tindre lloc el 21 d'octubre de 1805, en el marc de la Tercera Coalició iniciada per Regne Unit, Àustria, Rússia, Nàpols i Suècia per a intentar derrocar a Napoleón Bonaparte del tro imperial i dissoldre l'influència militar francesa existent en Europa. La batalla de Trafalgar es va produir front a la costa espanyola del veta de Trafalgar, en Els Caños de Meca, localitat del municipi gadità de Barbate, en aquella época pertanyent a Vejer de la Frontera. En ella es varen enfrontar els aliats França i Espanya (al mando del vicealmirante francés Pierre Villeneuve, baix el mando del qual estava per part espanyola el tinent general de la mar Federico Gravina) contra l'Armada britànica al mando del vicealmirante Horatio Nelson, qui va obtindre la victòria. En l'actualitat, la cèntrica plaça londinenca de Trafalgar Square commemora dita victòria.

Els acontenyiments històrics que varen precedir a esta batalla s'han de trobar en l'intent frustrat per part de Napoleón d'invadir les illes britàniques, en el que l'esquadra franc-espanyola devia distraure a la flota britànica i alluntar-la del canal de la Taca per a dirigir-la cap a les seues possessions en les Índies Occidentals. Este pla de distracció va fracassar, i es va agravar en la consegüent derrota de Finisterre (22 de juliol de 1805). Despuix d'esta derrota, la flota es va dirigir al port de Càdis, d'a on salparia el 19 d'octubre cap a Trafalgar.

La flota franc-espanyola es va vore bloquejada en Càdis per Nelson, i en setembre Napoleón va ordenar a Villeneuve navegar a Nàpols per a rebujar el Mediterràneu del hostigamiento dels bucs britànics, pero no va obedir esta orde, permaneixent en port. A mitan d'octubre, coneixent les intencions de Napoleón de substituir-ho per l'almirant François Étienne de Rosily-Mesros i enviar-ho a París per a demanar-li contes per les seues accions, es va alvançar a l'arribada de la seua tongada i va partir de Càdis en la flota combinada el 18 d'octubre.

El total de 34 bucs es va trobar llavors en la flota de Nelson prop del veta de Trafalgar, i el 21 d'octubre va tindre lloc una trobada naval: la batalla de Trafalgar, a on la flota franc-espanyola va ser derrotada per l'Armada Real britànica. Nelson va ser ferit de mort durant la batalla, convertint-se en un dels més grans héroes de guerra de Gran Bretanya. Villeneuve i el seu buc insígnia, el Bucentaure, varen ser capturats pels britànics junt en molts atres bucs espanyols i francesos. Per la seua banda, el contraalmirante Pierre-Étienne-René-Marie Dumanoir va decidir fugir en quatre navío en els primers compassos de la batalla. L'almirant espanyol Gravina va conseguir alluntar-se del camp de batalla en part de la flota pero va sucumbir mesos més vesprada per les ferides sofrides durant la batalla.

Els barcos capturats per la flota britànica varen ser duts fins al port de Gibraltar. No obstant, la forta tormenta que es va desencadenar en les aigües de l'estret poques hores despuix de la batalla va fer que alguns barcos, donat el seu malograt estat, s'anaren a pique en les costes gaditanes o onubense davant l'impossibilitat de resistir el remolc. Navío com el Plantilla:Barco i el Plantilla:Barco varen poder ser recuperats gràcies a l'acció de Julien Marie Cosmao-Kerjulien, qui va retornar a aigües de Trafalgar en una flota de sis barcos dos dies despuix.

El divendres 21 d'octubre de 2005, en el bicentenario de la batalla, es va celebrar en aigües de Trafalgar una cerimònia en el recort dels caiguts aquell dia en representants d'Espanya, França i Regne Unit. El llavors ministre de Defensa espanyol José Bono va tirar a la mar sis corones de llorer des del portaviones Príncip d'Astúries, en un acte en el que va ser escoltat per les fragates francesa Montcalm i la britànica HMS Chatham.

Trasfondo històric i antecedents

La recent aliança entre Carlos IV d'Espanya i Napoleón I de França, gràcies als tractats de Sant Ildefons (1796) i Aranjuez (1800) firmats en l'anterior República Francesa i per l'interés de la recuperació de Gibraltar, obligaven a Espanya no solament a contribuir econòmicament a les guerres de Napoleón, sino a posar a disposició d'est l'Armada per a combatre a la sura britànica que amenaçava les possessions franceses del Carib.

Ya que l'intenció última que perseguia Napoleón en voler anular a la flota britànica era obrir-se camí per a una futura invasió de les illes britàniques, es urdió un elaborat pla per a distraure a la marina britànica mentres s'efectuaven els preparatius de dita invasió. A el hora que les numeroses tropes d'infanteria franceses es varen agrupar en Boulogne-sur-Mer (prop del pas de Calais) a l'espera de transport marítim, l'esquadra francesa al mando de Villeneuve s'uniria en l'espanyola, iniciant una acció sobre les possessions britàniques del Carib que tenien com a finalitat atraure al afamado almirant Nelson a la zona, alluntant-ho del canal de la Taca.

Nelson va aplegar finalment a l'illa d'Antiga a principis de juny de 1805. Mentrestant, l'esquadra combinada va donar mig regrés i va abandonar el Carib rumbo a la costa atlàntica francesa. Pero, en aplegar a les costes gallegues, la combinada es va trobar en la flota que manava l'almirant Robert Calder, que, avisat de la tornada de la flota manada per Villeneuve, va alçar el lloc sobre els ports de Rochefort i Ferrol i va marchar cap al veta Finisterre, a on abdós es varen enfrontar el 22 de juliol. Despuix de hores de combat, l'almirant Calder va manar cessar el fòc en tirar-se la nit.

Al matí següent, en boira i una confusió general, abdós flotes es trobaven a 27 km de distància. Calder, en dos navío espanyols capturats i evitant un atre combat per a no danyar més encara els seus navío, va marchar rumbo nort. Villeneuve es va dirigir al port de La Corunya, a on va aplegar l'1 d'agost, en l'intenció de reparar els seus navío. Desobedint les órdens de Napoleón —que li manaven dirigir-se a Brest i Boulogne— es va dirigir cap al sur, refugiant-se en el port de Càdis, a a on va aplegar el 21 d'agost.

Vist des d'una perspectiva històrica és possible que esta retirada li servira a Napoleón per a continuar en el poder, ya que és dubtós que, de haver embarcat al seu Gran Armée cap al Regne Unit, haguera pogut resistir a les forces combinades d'Àustria i Rússia que estaven preparant l'atac per l'est i a les que, en posterioritat, venceria en la batalla de Austerlitz. Per lo que fòra, per sòrt o per casualitat, la derrota que la flota combinada sofriria en Trafalgar afiançaria la posició de Napoleón en el continent. Encara que haver conseguit véncer al Regne Unit haguera segut una gran espalada als seus plans europeus, i tot un canvi de rumbo estratègic del continent. Potser inclús haguera anulat a russos i austríacs, que depenien del suministrament marítim britànic, donat el bloqueig continental existent. En la flota franc-espanyola atracada en el port de Càdis, Napoleón va canviar d'estratègia i va ordenar que es dirigiren a recolzar el bloqueig de Nàpols, a el hora que enviava un substitut per a Villeneuve, que havia caigut en desgràcia a ulls de l'Emperador. L'arribada del substitut de Villeneuve va poder ser un dels motius pels que es va alvançar l'eixida de la flota cap a Trafalgar.

Estat de la flota espanyola

La recent epidèmia de febra groga que havia assotat Andalusia entre 1802 i 1804 va deixar a la flota espanyola sense la cantitat suficient de tripulants, per lo que molts dels mariners varen tindre que ser reclutats en una afanyada i obligada leva. Estos mariners eren de diversos orígens: menics, llauradors, soldats d'infanteria, inclús reclusos lliberats... Per un atre costat, l'estat mateix dels bucs era llamentable i ruïnós, tant que alguns capitans espanyols havien sufragat de la seua bojaca les reparacions i la pintura dels seus barcos per a no quedar deshonrats davant els capitans francesos.^{cita requerida} El marqués de l'Ensenar va conseguir, durant el regnat de Fernando VI, modernisar la vella marina espanyola i aumentar el seu prestigi, que ya s'anava deteriorant. Ademés, a ell se li va deure l'ampliació de les drassanes de Càdis, Cartagena, Ferrol i L'Habana, d'a on varen eixir alguns dels barcos participants en Trafalgar. La modernisació de l'Armada era una necessitat d'urgència, que si be es mantenia en peu com per a intentar defendre l'Imperi, ya no estava en condicions de sostindre un combat a gran escala contra la més moderna de les flotes.

El general Mazarredo va aplegar a comentar lo següent sobre la composició de la flota en el seu moment: «Omplim els bucs d'una porció de vells, de achacosos, de malalts i inútils per a la mar». Estes paraules serien més vesprada refrendades pel major general don Antonio d'Escan, que va escriure en el seu Informe sobre l'Esquadra del Mediterràneu lo següent: «Esta esquadra farà vestir de luto a la Nació en cas d'un combat, llaurant l'afronta del que tinga la desventura de manar-la». De manera que es pot observar l'impressió pessimista que els oficials de la flota espanyola tenien abans de la batalla. Inclús els alts mandos espanyols havien expressat les nules possibilitats en un enfrontament directe contra la flota britànica, i varen propondre una estratègia d'esperar en el port el pas del hivern, a la parell que la flota britànica podia vore's debilitada en la mar mentres els bloquejaven i soportaven les tormentes que pogueren sorgir, no obstant l'insistència i les pressions per part del mando aliat francés varen ser determinants.

Mandos espanyols

Real Armada Espanyola
		Tinent general Federico Gravina i Napoli El marí d'orige sicilià (Palermo, 1756) va ser a posteriori 12.º capità general de la Real Armada Espanyola i va estar al front dels navío espanyols en la batalla de Trafalgar. Es va encarregar del navío Príncip d'Astúries, de 112 canons i 1141 marins.
		Tinent general Ignacio María d'Àlaba L'alavés (Vitòria, 1750) va ser segon al mando dels espanyols i a posteriori 14.º capità general de l'Armada. Va participar en el Santa Ana, de 120 canons i 1102 hòmens.
		Cap d'esquadra Baltasar Hidalgo de Cisneros El marí cartagenero (Cartagena, 1755) va ser a posteriori nomenat capità general i virrey del Ric d'Argent. Va participar en el Santíssima Trinitat.
		Brigadier Cosme Damián de Churruca El marí vasc (Motrico, 1761) va estar al mando del Sant Joan Nepomuceno, de 74 canons i 530 marins. Notable marí i científic, va aplegar a ser alcalde de la seua localitat natal, Motrico (Guipúscoa). Va participar en el sege a Gibraltar en 1781 i va realisar missions d'exploració científica al estret de Magallanes entre atres accions.
		Brigadier Dionisio Alcalà Galiano El marí cordovés (Cabra, 1760) va estar al mando del Bahama, de 74 canons i 702 marins. Va participar també en exploracions al estret de Magallanes i en l'expedició Malaspina.
		Brigadier Cayetano Valdés i Flórez Valdés (Sevilla, 1767) va ser a posteriori 17.º capità general de l'Armada. Va estar al mando del navío Neptú, de 80 canons i 797 marins.
		Cap d'esquadra i major general Antonio d'Escan Escan (Cartagena, 1750) va ser a posteriori nomenat tinent general de l'Armada. Va estar a les órdens de Gravina i va ser nomenat major general de l'Esquadra, embarcant en el navío Príncip d'Astúries.
		Brigadier Francisco Javier de Uriarte i Borja El gadità Uriarte (El Port de Santa María, 1753) va estar al mando del navío Santíssima Trinitat. Navío de quatre ponts, construït en les drassanes de L'Habana. Era el navío més gran del moment; contava en 136 canons i 1159 hòmens.
		Capità de navío Francisco Alsedo i Bustamante El càntabre Alsedo (Santander, 1758) va estar al mando del navío Montañés, de 80 canons i 749 marins.

Navío de la flota espanyola

La flota espanyola ancorada en Càdis estava composta per 15 navío de llínea. A continuació se citen els diferents navío, en l'armament que portaven i en el comandant o oficial superior al mando de cada u. Les creus senyalen els caiguts en combat o com a conseqüència del combat. S'indiquen als morts en la batalla o ofegats (†), ofegats a posteriori (a.), ferits (h.), i presoners sans i ferits (p.):

Navío	Botadura	Tripulació	Comandant	Potència	Final
Argonauta	Ferrol, 1798	801 († 100 / h. 200)	Antonio Parella	96 peces 2 ponts	Capturat i afonat dies despuix per a evitar represa
Bahama	L'Habana, 1780	689 († 75 / h. 67)	Dionisio Alcalà Galiano †	78 peces 2 ponts	Capturat o segons una atra versió, afonat
Monarca	Ferrol, 1794	672 († 100 / h. 150)	Teodoro de Argumosa i Bourke	86 peces 2 ponts	Va quedar varat en la costa per temporal i va ser cremat dies despuix per una fragata britànica per a evitar la seua reutilisació
Montañés	Ferrol, 1794	749 († 20 / h. 29)	Francisco Alsedo i Bustamante †	76 peces 2 ponts	Va retornar a Càdis
Neptú	Ferrol, 1795	797 († 42 / h. 47)	Cayetano Valdés	101 peces 2 ponts	Capturat i reapresado. Va naufragar en la costa dies despuix per temporal
Príncip d'Astúries	L'Habana, 1794	1142 († 52 / h. 110)	Federico Gravina Antonio d'Escan	118 peces 3 ponts	Va retornar a Càdis
Raig	L'Habana, 1749	813 († 4 / h. 14)	Enrique Macdonell	100 peces 2 ponts	Va retornar a Càdis. Va naufragar per temporal en missions de rescat
Sant Agustín	Guarnizo, 1768	730 († 180 / h. 200)	Felipe Jado Cagigal	86 peces 2 ponts	Capturat i incendiat dies despuix
Sant Francisco d'Assís	Guarnizo, 1767	657 († 5 / h. 12)	Luis Antonio Flórez i Pereyra	82 peces 2 ponts	Va retornar a Càdis. Va naufragar per temporal en missions de rescat
Sant Ildefons	Cartagena, 1785	719 († 34 / h. 136)	José Ramón de Vargas i Varáez	80 peces 2 ponts	Capturat
Sant Joan Nepomuceno	Guarnizo, 1766	702 († 128 / h. 147)	Cosme Damián Churruca †	86 peces 2 ponts	Capturat
Sant Just	Cartagena, 1779	685 († 0 / h. 7)	Miguel María Gastón de Iriarte i Navarrete	87 peces 2 ponts	Va retornar a Càdis
Sant Leandro	Ferrol, 1787	607 († 8 / h. 22)	José de Quevedo i Chieza	68 peces 2 ponts	Va retornar a Càdis
Santa Ana	Ferrol, 1784	1102 († 97 / h. 141)	José de Gardoqui Ignacio María d'Àlaba	126 peces 3 ponts	Capturat i reapresado. Va retornar a Càdis
Santíssima Trinitat	L'Habana, 1769	1161 († 205 / h. 108)	Baltasar Hidalgo de Cisneros Francisco Javier de Uriarte i Borja	140 peces 4 ponts	Capturat i afonat en càrregues despuix de la batalla pels britànics

Vore també

• Invasions angleses
• Batalla de la Veta Ortegal
• Batalla del Nilo
• Batalla de la Veta de Sant Vicente (1797)
• England expects that every man will do his duty

Bibliografia

• Adkin, Mark (2005). The Trafalgar companion: a guide to history's most famous siga battle and the life of Admiral Lord Nelson (en en), Londres: Aurum Press.
• Adkins, Roy (2004). Trafalgar: the biography of a battle (en en), Londres: Little, Brown. ISBN 9780316729789.

• Cayuela Fernández (2004). Trafalgar. Hòmens i naus entre dos époques, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-6760-7.
• Corbett, Julian S. (1910). The campaign of Trafalgar (en en), Londres: Longmans, Green & Co..
• (1847).Revue dones Deux Mondes.XVII(2)

201-274.

• Duffy, Michael (2023). «Els britànics en Trafalgar», Agustín Guimerá (ed.). Trafalgar. Una derrota gloriosa, Madrit: Desperta Ferro Edicions, pp. 159-177. ISBN 978-84-126588-7-3.
• (2005).Quadern Monogràfic de l'Institut de Història i Cultura Naval.Institut de Història i Cultura Naval.Madrit:(48)

97-113.

• (1996).Quaderns de el IHCN.Institut de Història i Cultura Naval.Madrit:(29)

7-17.

• Fraser, Edward (1906). The enemy at Trafalgar (en en), Londres: Hodder and Stoughton.
• Goodwin, Peter (2002). Nelson's Ships A History of the Vessels in which He Served 1771-1805 (en en), Annapolis: Conway Maritime Press. ISBN 9780851777429.
• Harris Nicolas (1846). The Dispatches And Letters of Vice Admiral Lord Viscount Nelson (en en), Londres: Henry Colburn.
• Hayward, Joel S. A. (2003). For God and Glory: Lord Nelson and His Way of War (en en), Annapolis: Naval Institute Press.
• Kovařík, Jiří (2013). Trafalgar: Anatomie námořní bitvy (en chec), s/i: Elka Press. ISBN 9788087057056.

• Marliani, Manuel (1850). Combat de Trafalgar. Vindicación de l'Armada Espanyola contra les asserció injuriosas abocades per Mr. Thiers en la seua Història del consulat i l'imperi, Madrit: Imprés d'Orde Superior.
• (2005).Quadern Monogràfic de l'Institut de Història i Cultura Naval.Institut de Història i Cultura Naval.Madrit:(48)

115-133.

• (2007) Command at siga: naval command and control since the sixteenth century (en en), Cambridge: Harvard University Press. ISBN 0-674-01681-5.
• Pérez Galdós (1995). Dolores Troncoso; Geoffrey Ribbans (ed.). Trafalgar. La Cort de Carlos IV, Barcelona: Crítica (novela). Vegen-se les diferents versions en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
• Pérez-Reverte (2004). Veta Trafalgar, Buenos Aires: Alfaguara (novela).
• Real Armada (1808). Estat general de la Real Armada: any de 1808, Madrit: Imprenta Real.
• Von Pivka (1980). Navies of the Napoleonic era (en en), Newton Abbot: David & Charres.