Cacic
Cacic és el terme en el que es va designar als caps locals de les comunitats taínas de les Antilles. A partir de l'expansió dels virreinatos espanyols en Amèrica, el terme va ser amprat pels conquistadors per a designar a les autoritats polítiques indígenes,[1] sense atendre a la diversitat dels sistemes polítics originaris d'Amèrica ni a les nomenclatures autòctones. Són derivats d'este terme les paraules caciquisme, cacicato, cacicazgo i caciquear. Durant la Restauració borbònica en Espanya (1875-1931) es va utilisar el terme «cacic» per a referir-se als notables locals que gràcies als seus rets clientelares controlaven les eleccions d'un districte, especialment els rurals, que eren la majoria.
Us en l'Amèrica colonial espanyola
[editar | editar còdic]En la Amèrica colonial espanyola la paraula cacic va ser usada activament per la monarquia. Una instrucció real del 26 de febrer de 1538 insistia que qualsevol autoritat indígena fora solament cridada «cacic», igualant per esta fòrmula des dels més humils caps de bandes poc numeroses, fins als reis i nobles dels extints imperis prehispánicos. Es posava en este document especial conte en prohibir el tractament de «senyor», que en castellà podia implicar una autoritat efectiva i un tracte reverencial, insistint al respecte que «convenia al nostre servici i preeminència Real i manem als virreyes i Audiències que no ho consentixquen ni permeten i solament poden cridar-se cacics i principals».[2]
Pese a que gran cantitat de cacics varen ser eixecutats en el fragor de la conquista, cita requerida l'institució del cacicazgo, en les seues variades manifestacions ètniques, va sobreviure durant els sigles colonials. I, de fet, encara subsistix en l'actualitat, encara que és més usada, no obstant, l'expressió líder. La figura del cacic no sempre resultava comprensible per als europeus. La seua autoritat era relativa en la tradició cultural d'algunes ètnia. Les seues decisions no eren del tot vinculants i la seua autoritat estava supeditada finalment a la voluntat de les assamblees indígenes.
Existia un método d'autogovern, que el cacic jugava un rol conjuntural com a portaveu, moderador, o prenent decisions només front a situacions apremiantes. Açò resultava especialment desconcertante per als espanyols. Espanya venia eixint de la seua pròpia Guerres de Comuneros, que havia finalisat en forts atacs oficials contra tota forma d'asambleísmo. Els conquistadors assimilaven la situació d'estes tribus a un permanent caos i negligència del cap, per lo que varen entendre que els cacics, com a individualitats, eren prescindibles. Pero pese a tot, dins del sistema de jerarquia colonials, la figura del cacic en sí era considerada necessària, per lo que els espanyols varen decidir mantindre-la com a esclavons o enllaços de poder entre els pobles conquistats.[4] Tant, de fet, que existixen diversos testimonis que asseguren que durant la Colónia l'elecció dels cacics dels pobles d'indis va ser realisada per hacendados i misionero en numeroses ocasions.
Esta situació ambigua se sumava a cert descalabro de les relacions socials internes dels grups indígenes, producte del mestiçage, de la catàstrofe demogràfica i la desplantada de les persones que eren enviades als nous centres d'explotació (mines i plantacions). Com a conseqüència d'este quadro, en no pocs casos el cacic va ser perdent ascendent sobre la seua comunitat que comprenia paulatinament que l'autoritat efectiva era detentada en atres instàncies.
.jpg){kind=link}
Va passar llavors a ser un concepte aplicat pels espanyols a certes personalitats de les cultures originàries d'Amèrica, amprant-se en freqüència de forma equívoca per als hòmens que ostentaven major poder econòmic (animals, àrees de cultiu, etc.) i més esposes. L'equívoc va persistir entre els no especialistes, ya que se sol designar com a cacics als sobirans absoluts d'imperis (nahuas, quechuas, taínos, etc.), de la mateixa manera que als caps o líders de chicotetes poblacions considerades ‘sense Estat’, com per eixemple els nambikuara. És aixina que, vulgarmente, es diu «cacic» als curacas del Antic Perú, als toki, longko i ülmen dels mapuche, els ruvichá dels guaraníes, etc. Per als espanyols, ser cacic implicava ser “amo d'indis”, que segons les normes peninsulars, implica ser un “amat senyor dels indis”, pel seu rol com a administradors i impartidores de justícia entre una comunitat que estava avasallada a ells, sent reconegut la seua autoritat jurídica (per a manar, protegir i donar-li veu als seus súbdits indis), per part de les autoritats colonials.[6] En Nova Espanya i Perú, els espanyols els permetien certs privilegis dins de la societat colonial: podien posseir bens immobles patrimonials, rebre part dels tributs i tindre exenció d'estos, montar a cavall, portar armes, eixercitar càrrecs de govern i poder ser jujats únicament per la Real Audiència.[4] No obstant, estaven subjectes a l'autoritat dels corregidores, dels administradors o dels protectors d'indis.[7]
Atres usos
[editar | editar còdic]En Chile, Veneçola i Colòmbia s'usa coloquialmente el refrà «molt cacic i poc indi» per a indicar situacions en les que varis dels involucrats donen órdens simultàneament mentres pocs estan disposts a acatar-les o fan realment el treball.[8]
En alguns països llatinoamericans, s'usa moltes voltes figurativa i peyorativamente la paraula «cacic» per a aludir a els qui detentan el poder de «rets clientelares» encara que res tinguen que vore en els pobles originaris d'Amèrica. En esta estructura política local, el cacic es mostra com el benefactor dels habitants d'una regió i estos ho llegitimen otorgant-li un respal al seu accionar polític, generant-se un respal recíproc.[9]
Espanya
[editar | editar còdic]El terme cacic va passar a la península en un caràcter pijoratiu i el Diccionari d'autoritats (1729) ya ho arreplega. Definia «cacic» com a «Senyor de vassalls, o el Superior en la Província o Pobles d'Indis», pero afegint que «per semblança, s'entén el primer d'un Poble o República, que té més mando i poder, i vol per la seua soberba fer-se témer i obedir de tots els inferiors». Aixina va començar a aplicar-se a les persones que tenien major influència i poder en el sí d'una comunitat i també es va estendre el terme «cacicada», com a sinònim d'injustícia i atropell.[10]
En 1902 el regeneracionista Joaquín Costa va utilisar el terme caciquisme per a caracterisar al règim polític de la Restauració,[11] entenent-se per tal en l'actualitat, l'entramat de relacions socials que definixen la vida política per mig de rets clientelares.
En la cultura popular
[editar | editar còdic]En el cine i la lliteratura
[editar | editar còdic]La película Donya Bàrbara (vejau Época d'or del cine mexicà), basada en la novela homònima de Rómulo Gallecs, té com a personage central a una cacic en els territoris llaneros del riu Arauca, en Veneçola.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]». Consultat el 12 d'agost de 2019.
- ↑ Real Cèdula de 1538 - Recopilació de Lleis d'Índies, llibre VI, títul 7, llei 5; citat en archive. org/web/20071026055000/http://www. ezln. org/revistachiapas/No11/ch11lenkersdorf. html#1 Gudrun Lenkersdorf; Cacics o concejos: dos concepcions de govern, Revista Chiapas, 11, 2001
- ↑ Joseph d'Acosta, Història natural i moral de les Índies, 2ª edició d'Edmundo O’Gorman, FCE, Mèxic, 1985.
- ↑ 4,0 4,1 Salmerón Sanginés, Pedro (2021). , 1a. edició, Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, pp. 233-234. ISBN 978-607-16-7113-4.
- ↑ "Relació d'Antonio de Mendoza a Luis de Velasco al final del seu Govern, sense data, c. 1550 o 1551", en Els virreyes espanyols en Amèrica durant el govern de la Casa d'Àustria, Mèxic, t. I, edició de Lewis Hanke en la colaboració de Celso Rodríguez, Atles, Madrit, 1976 (Biblioteca d'Autors Espanyols [BAE], t. CCLXXIII), p. 49. citada em archive. org/web/20071026055000/http://www. ezln. org/revistachiapas/No11/ch11lenkersdorf. html#2
- ↑ https://mnaahp. cultura. pe/sites/default/files/hyc_28_b_0.pdf
- ↑ «Cacics». Memòria Chilena. Biblioteca Nacional de Chile. Consultat el 2025-04-08.
- ↑ «Molts cacics…. Pocs indis». elpinguino. com. Consultat el 2025-04-08.
- ↑ «Caudillisme, caciquisme i clientelisme, ¿un problema conceptual?». Consultat el 2025-04-08.
- ↑ Romero Salvador, 2021, p. 18-20.
- ↑ Romero Salvador, 2021, p. 21.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Cline, S. L. "A Cacicazgo in the Seventeenth Century: The Case of Xochimilco." In Land and Politics in Mexico, H. R. Harvey, University of New Mexico Press 1991, pp. 265-274.
- Fernández de Recas, Guillermo S., Cacicazgos i nobiliario indígena de la Nova Espanya. Mèxic : 351 pp. Série: Institut Bibliogràfic Mexicà. Publicació 1961.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRomero Salvador2021">Romero Salvador (2021). Cacics i caciquisme en Espanya (1834-2020), Madrit: Els Llibres de la Catarata. ISBN 978-84-1352-212-8.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]Erro al crear miniatura: Cacic en el Viccionari.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cacique» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.