Anar al contingut

Caiman latirostris chacoensis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
yacaré chaqueño (Caiman latirostris chacoensis)


El yacaré chaqueño o caimà del Chaco[1] (Caiman latirostris chacoensis) és una unitat evolutiva independent (per a uns atres una subespecie) que integra la espècie de cocodrílido de la família dels aligatóridos C. latirostris,[2] la qual és denominada comunament yacaré overo, yacaré de morro ample, caimà choque, etc. Habita en el centre i centre-este de Sudamérica.

Taxonomia

[editar | editar còdic]
Descripció original

Caiman latirostris chacoensis va ser descrita originalment com subespecie en l'any 1965 pels zoólogos Marcos Abraham Freiberg i Antenor Leitão de Carvalho,[3] per a reconéixer a la població occidental de l'espècie descrita originalment en l'any 1802 pel zoólogo francés François Marie Daudin, en el nom científic de Crocodilus latirostris.[4]

Localitat tipo

La localitat tipo referida és: “estero El Perdut i riu Bermejo (prop del Zapallar, província de Chaco, Argentina”.[3] La ciutat del Zapallar és ara denominada General José de Sant Martín i és la capital del departament homònim.

Holotip

L'eixemplar holotip designat és el catalogat com: MACN 17.551; es tracta d'un cràneu que va ser colectado per Antonio Amic i Joaquín Nazara en agost de 1939. Es troba depositat en la colecció de herpetología del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia-CONICET (MACN), ubicat en la ciutat de Buenos Aires, capital de l'Argentina.[3]

Etimologia

Etimológicamente, el terme genèric Caiman podria procedir de la paraula en idioma taíno kaiman, encara que atres autors la fan procedir d'alguna llengua del Congo el terme del qual va poder ser dut pels primers esclaus africans duts a Brasil o Cuba.[1] L'epítet específic latirostris es construïx en dos paraules en llatí, en a on: lati (latus) significa ‘ample’ i rostris (de rostrum) és ‘boca’, ‘pico’ o ‘morro’, és dir: ‘morro ample’, referix a la característica major esgambi del morro d'este reptil respecte al d'atres espècies emparentades.[1] El nom subespecífico chacoensis és un topònim que aludix a la zona de Sudamérica a on este tàxon és més característic: la regió chaqueña i a la província argentina a on va ser colectado el tipo, la província del Chaco.[3]

Història taxonómica


La justificació per a l'assignació d'un nom subespecífico per a denominar a la població d'esta espècie que habita en estanys i rius de les planures sedimentarias, no ha segut acceptada per alguns autors, els que creuen que les diferències entre elles no són consistents.[5][6][7]

Per a molts atres autors, en canvi, esta diferenciació subespecífica era vàlida.[8][9][10][11][12][13][14] Per a l'any 2018, si ben ya era una opinió minoritària, encara per a alguns continuava sent vàlida.[15]

Caracterisació

[editar | editar còdic]

Caiman latirostris chacoensis pot distinguir-se de C. l. latirostris per traces osteológicos (en major dificultat per caràcters somàtics).[14] Mostra diferències en les proporcions craneals, est posseïx relativament major llongitut respecte al seu ample, en mínima o nula participació dels ossos pterigoideos en la vora posterior de les fosses palatinas, estes són relativament més curtes, contingudes entre 2 i ½ a 3 voltes en la distància entre la seua vora anterior i la punta dels premaxilares. El pes i tamany dels eixemplars adults és menor en C. l. chacoensis, generalment no sobrepassant els 2,5 metros de llongitut.[14] També hi ha diferències significatives en la lepidosis, en presentar 24 a 27 rencs de escamas travessers ventrales (contra 22 a 24 en C. l. latirostris). És pròpia de C. l. chacoensis la presència de molt atenuades taques mandibulars.[3][15]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

Caiman latirostris chacoensis habita en especial en ambients límnicos oberts, d'estanys i rius de corrent baixa o moderada, que corren per planures sedimentarias i planicies d'inundació, en riberes llime-arcillosas o arenenques, generalment en escassa o nula presència de roca. En les conques superiors dels rius Pilcomayo i Bermejo viu al peu de les serres en ambient de selva pedemontana de les yungas (a on aplega a alcançar una altitut de 800 m s. n. m. en El Brode, departament General Güemes, Bota),[16] pero allí preferix viure en estanys comunicats en rius o que se situen pròximes a estos.

El tronc de la distribució de Caiman latirostris chacoensis és l'eix dels rius Paraguai-Paraná (Mig), més els grans rius chaqueños que desemboquen en ell. Es distribuïx en l'Argentina en sectors de la regió mesopotámica i en la regió chaqueña, tant en el nordest com en el noroest, en les províncies de: Jujuy, Bota,Tucumán , Formosa, Chaco, Santa Fe, Corrents i Entre Rius (conca del riu Paraná),[17][18] a on alcança la seua distribució reproductiva més austral en el parc nacional Pre-delta.[19]

En grans inundacions del riu Paraná, alguns eixemplars són arrastrats sobre illes de camalotes fins a alcançar les costes fluvials del nordest de la Província de Buenos Aires i suroest d'Uruguai.[20][5]

En el Paraguai viu en la regió chaqueña —a on conserva els seus majors efectius en el país—[21] i en la franja occidental i austral de la regió oriental, a on les seues poblacions varen sofrir un dràstic decliu per la persecució que ha sofrit pel comerç de pells.[22][23]


En Bolívia es distribuïx en el departament de Tarija, en les províncies del Gran Chaco, Arce i O'Connor.[24][25]

També ho fa en la conca superior del riu Paraguai i en la amazónica del riu Iténez,[26] alcançant el nort del departament del Beni.[27][28]

En Brasil habita la conca mija i superior del riu Paraguai i també en la del riu Iténez o Guaporé, en els estats de Rondonia, Mate Grosso i Mate Grosso del Sur.[26]

El mateix patró biogeográfico de distribució de Caiman latirostris chacoensis (un tàxon chaqueño diferenciat d'un atre relacionat, de geonemia brasílico-oriental) es repetix per a numerosos reptils; respon al fonamentat rol d'àrea de diferenciació i especiación del Gran Chaco i la seua història pretérita, paleoclimática i paleogeográfica.[14] A diferència de Caiman latirostris latirostris, el qual és l'únic cocodrílido en els seus hàbitats, Caiman l. chacoensis conviu en casi tota la seua distribució en Caiman yacare.[29]

Costums

[editar | editar còdic]

Respecte als hàbits, en comparar-los en els de la subespecie típica, se senyala que Caiman latirostris chacoensis presenta major activitat diürna, és menys aquàtica, en un comportament menys agressiu.[30][31]

S'alimenta de caragols aquàtics, carrancs, amfibis, peixos, aus, mamífers, tortugues aquàtiques, etc.[14] Per a reproduir-se, la femella acumula restants orgànics i en el seu interior deposita de 20 a 40 ous, els que precisen de 70 a 80 dies per a l'eclosió, la qual és ajudada per la mare, la que permaneix en derredor del niu durant tot el periodo d'incubació, ya que els ous solen ser predados per rabosots, mayuatos, fardachos overos, etc.[30][32]

Els jovenils també solen ser molt consumits per aus rapaces, cigonyes, lobitos de riu, etc., per #lo que presenten una elevada taxa de mortalitat. Els eixemplars adults solament són presa de grans felinos (el puma i el yaguareté) i de grans boidos (la boa de Amaral i anacondas verda i groga).[30]

Conservació

[editar | editar còdic]

Les seues poblacions han segut diezmadas en el passat per a destinar el seu cuiro a l'indústria marroquinera, ya que posseïx alt valor comercial per les seues excelents propietats, en ser menys coriáceo que el d'atres caimans, en tindre una menor ossificació de osteodermos ventrales, #lo que redunda que el treball de processament siga menys complex. Llentament els seus números s'estan recuperant.[33]

En algunes poblacions de Caiman latirostris chacoensis es realisa una explotació racional del recurs. Es colectan tots els ous que els eixemplars selvats depositen, per a després incubarlos artificialment i realisar la recría en captiveri dels eixemplars naixcuts. A l'any i mig de vida, és lliberat en el mateix biòtop a on va ser alçat el niu el 10 % dels eixemplars (una major percentage dels que hagueren sobrevixcut a eixa edat en llibertat). Al 90 % restant li'l continua mantenint en captivitat fins al moment de la faena, aprofitant-se el seu cuiro i fins a la seua carn, la qual és comercialisada en alguns restaurants que oferixen menús exòtics.[34][35][36]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 MNHN (2014). El caimà més amenaçat de Bolívia (Caiman latirostris). Coneix La nostra Biodiversitat. Museu Nacional d'Història Natural (MNHN), La Pau, Bolívia.
  2. ↑ King, F. W., & Burke, R. L. (1989). Crocodilian, Tuatara, and Turtle Species of the World: A Taxonomic and Geographic Reference. Assoc. Systematic Collections, Washington, DC.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Freiberg, M. A., & Carvalho, A. D. (1965). El yacaré suramericà Caiman latirostris (Daudin). Physis, 25(70), 351-360.
  4. ↑ Daudin, F. M. (1802). Histoire Naturelle, Générale et Particulière dones Reptils; ouvrage faisant suit à l'Histoire naturell générale et particulière, composée parell Leclerc de Buffon; et rédigee parell C.S. Sonnini, membre de plusieurs sociétés savantes. Vol. 2. F. Dufart, Paris [1802], 432 pp.
  5. ↑ 5,0 5,1 Chébez, Juan Carlos (2008). Yacaré overo, en: Els que es van. Fauna argentina amenaçada - Tom 1: Problemàtica ambiental. Amfibis i reptils., 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: Albatros, pp. 240-250. ISBN 978-950-24-1254-2.
  6. ↑ Crea, M., Merler, J. i Quintana, R. (1989). Contribució a la sistemàtica de Caiman latirostris (Daudin, 1802) (Crocodylia, Alligatoridae). Anals del Museu d'Història Natural de Valparaíso 20: 75–80.
  7. ↑ Verdade, L. M., and Pinya, C. I. (2006). Caiman latirostris. Catalogue of American Amphibians and Reptils (CAAR).
  8. ↑ Steel, R. (1973). Crocodylia. In: Kuhn, O. (org.). Handbuch der Paläoherpetologie. Gustav Fischer Verlag. Stuttgart, Portland, 116p.
  9. ↑ Ribeiro, C. V. (1976). Preceituação ecològica para a preservação de recursos naturais na região dona Gran Porte Alegre. Publicaçõés Avulsas dona Fundação Zoobotânica do Rio Gran do Sul, 151p.
  10. ↑ Achaval, F. (1979). Llista comentada dels reptils que habiten en la zona d'influència de la represa de Bot Gran. Seminari Mig ambient i Represas (Montevideo), v.1, n.1: 173-181.
  11. ↑ Medem, F. (1983). Els Crocodylia de Sur Amèrica. Vol. 2. Universitat Nacional de Colòmbia, Bogotà, Colòmbia. 270 p.
  12. ↑ Hoogmoed, M. S. and Gruber, O. (1983). Spix and Wagler type specimens of reptils and amphibians in the Natural History Musea in Munich (Germany) and Leiden (the Netherlands). In: Fittkau, I. J.; Tiefenbacher, L. (org.) Festschrift zu Ehren von Dr. Johann Baptist Ritter von Spix. Spixiana, 9. P.319-415.
  13. ↑ Lema, T.; Vieira, M.I. & Araújo, M.L. (1984). Fauna reptiliana dona gran Porte Alegre, Rio Gran do Sul, Brasil. Revista Brasieira Zoologia, v.2, n.4: 203-227.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 Cei, J. M. (1993). Reptils del noroest, nordest i est de l'Argentina. Herpetofauna de les selves subtropicales, Puna i Pampes. Monografia XIV. Museu Regionale vaig donar Scienze Naturali. Torino. 949 pp.
  15. ↑ 15,0 15,1 Montero, Ricardo & Analía Gladys Autino (2018). Sistemàtica i filogenia dels vertebrats, en émfasis en la fauna argentina. Tercera edició. Editorial independent, Sant Miguel de Tucumán, Argentina. 627 pp. ISBN: 978-987-42-9556-9.
  16. ↑ Yanosky, A. (1992). Una població de yacarés overos (Caiman latirostris) a 800 msnm. In Resums de l'II Congrés Argentí de Herpetología. L'Argent. Argentina.
  17. ↑ Bosso, A., Chebez, J. C., Haene, I., & Solís, M. J. (1990). Notes sobre els amfibis i reptils de la Selva de Montiel, Departament Federal, Província d'Entre Rius (Argentina). Amphibia i Reptilia, 1(6), 120-124.
  18. ↑ Venturino, J. J. (1994). Distribució, Estat de les Poblacions i Maneig de Caiman latirostris en la Província d'Entre Rius, Argentina. En: A. Larriera, A. Imhof, M.C. von Finck, A.L. Costa i S.C.Tourn, (Eds.), Memòries de l'IV workshop sobre Conservació i Maneig de Yacaré Overo (Caiman latirostris), Fundació Banc Bica, Santa Fe, Argentina.
  19. ↑ Ciotek, Liliana (2013). Llistat de les espècies vegetals i animals presents en el Parc Nacional Pre-Delta basada en els relevamientos realisats fins al moment i bibliografia general.
  20. ↑ Waller, T. (1987). Registre de les localitats de distribición de les espècies del gènero Caiman (Crocodylia, Alligatoridae) en Argentina. Amphibia–Reptilia 1:68–75.
  21. ↑ Cacciali, P., Scott, N. J., Aquino, A. L., Fitzgerald, L. A. and Smith, P. (2016). The Reptils of Paraguai: Literature, distribution and an annotated taxonomic checklist. Special publication of the Museum of Southwestern Biology 11: 1–373.
  22. ↑ Scott, N. J., A. L. Aquino & L. A. Fitzgerald (1991). Distribution, habitats, and conservation of the caimans (Alligatoridae) of Paraguai. Vida Selvada Neotropical 2:43–51.
  23. ↑ Martínez, N., Motte, M., & Bauer, F. (2018). Nou registre de Caiman latirostris (Daudin, 1802) d'una localitat de la Regió Oriental del Paraguai. Bol. Mus. Nac. Hist. Nat. Parag. Vol. 22, nº 1: 100-100.
  24. ↑ Aparicio, J. and J. N. Rius (2008). Conservation status of the “Broad-snouted Caiman” (Caiman latirostris): a management pla for conservation in Tarija Department - Bolívia. Pp. 104-125 in Crocodiles. Proceedings of the 19th Working Meeting of the IUCN-SSC Crocodile Specialist Group. IUCN: Gland.
  25. ↑ Aparicio, J., J. N. Rios, L. Pacheco & A. Llobet (2009). Caiman latirostris. P.p. 247 – 248. En: Ministeri de Mig ambient i Aigua. Llibre Rojo de la fauna selvada de vertebrats de Bolívia. Ministeri de Mig ambient i Aigua. La Pau, Bolívia.
  26. ↑ 26,0 26,1 Barris, Francisco (2011). Nous restants de Alligatoridae Cuvier, 1807 (Eusuchia, Crocodylia) del Neógeno del Sur de la província de Bota. Implicancias sistemàtiques. Tesis de Llicenciatura en Ciències Biològiques. Universitat Nacional de Bota, Facultat de Ciències Biològiques.
  27. ↑ Pacheco, L. & J. Aparicio (1996). Reptils. In: Ergueta P. & de Morales C.B. (org.) Llibre Rojo dels Vertebrats de Bolívia. Centre de Senyes per a la Conservació (CDC). Bolívia.
  28. ↑ Llobet, A., Tingues, S., Penya, R., Àvila, P., Saavedra, H., Gutiérrez, I., ... & Merubia, M. (2009). Estat poblacional del fardacho (Caiman yacare) en àrees baix plans de maneig per a l'aprofitament sostenible de l'espècie en Beni i Santa Creu, Bolívia. Revista Boliviana d'Ecologia i Conservació Ambiental, 25, 11-34.
  29. ↑ Godshalk, R. I. (2006). Phylogeography and conservation genetics of the yacare caiman (Caiman yacare) of South America (Doctoral dissertation, University of Florida).
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 SIB. Caiman latirostris en Sistema d'Informació de Biodiversitat. Administració de Parcs Nacionals. Argentina.
  31. ↑ Astor, I. D. (1985). Notes sobre la conducta del caimà latirostris chacoensis, Freiberg i Carbalho, 1965," yacaré overo o ñato", en captiveri (Crocodylia alligatoridae). Bolletí de l'Associació Herpetológica Argentina, 2.
  32. ↑ Larriera, A., and Pinya, C. I. (2000). Caiman latirostris (Broad-snouted Caiman) nest predation: does low rainfall facilitate predator access. Herpetological Natural History, 7(1), 73-77.
  33. ↑ Pinya, C., Larreira, A., & P. Siroski (2004). Cocodrils en la Regió Llitoral: espècies, distribució geogràfica, modo de vida. INSUGEO, 12, 317–322.
  34. ↑ Larriera, A., & Imhof, A. (2006). Proyecte Yacaré. Maneig de Fauna Selvada en l'Argentina, 51.
  35. ↑ Prat, W. S., Moreno, D., Parera, A., Stamatti, G., & Bolaño, I. B. (2000). Primera collita definits de yacaré overo (Caiman latirostris) i negre (Caiman yacare) en el Refugi de Vida Selvada El Cachapé, província del Chaco. Proyecte Conservació i Us Sustentable de Yacarés en el RVS El Cachapé. Bolletí Tècnic, (53).
  36. ↑ Micucci, P. A., & Waller, T. (1995). Els yacarés en Argentina: cap a un aprofitament sustentable. La conservació i el maneig de caimans i cocodrils d'Amèrica Llatina, 1, 81-112.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Caiman_latirostris_chacoensis&oldid=531870»