Cancho Roano
Cancho Roano (a voltes escrit com Cancho Ruano) és un jaciment arqueològic situat en el terme municipal de Zalamea de la Serena, en la província de Badajoz (Espanya). Es localisa a tres quilómetros de Zalamea en direcció a Quintana de la Serena, en una chicoteta vaguada junt a la riera Cagancha.[1]
Contingut
[editar | editar còdic]
És el conjunt tartésico-turdetano millor conservat de la península ibèrica, datant la construcció original d'a lo manco el VI, encara que l'edifici va ser ampliat i modificat en sigles posteriors. Supon un jaciment sense dubte excepcional i únic, tant per la seua forma, el seu tamany i el seu estat de conservació, com pels objectes trobats, que permeten datar la seua creació entorn al 550 a. C., mentres que la seua destrucció no seria posterior al 370 a. C., causada per un incendi, ben accidental o ben intencional, dins d'algun tipo de rito religiós.
En contradicció en la versió exposta, l'atribució a Tartesos està llimitada únicament a un nivell inferior d'excavació, el denominat nivell "D". A l'época en que va existir eixa civilisació (sigle IX a el VII) solament corresponen els restants de fondo de cabanya que es troben baix dels més voluminosos ara visibles, el nivell "A". Per tant, l'edifici de el V a el IV, que es va aplegar a denominar "palauet" per Maluquer i colaboradors és en realitat un altar de sanc per a sacrificis rituals, en una tipologia definida per a atres similars en el Mediterràneu oriental, com definix el professor Antonio Blanco Freijeiro, i des de després, molt posterior a la civilisació tartésica. No pot cridar-se "conjunt tartésico" lo que correspon a una época dos sigles posterior a la desaparició de Tartessos, ni pot cridar-se "palau" a unes estàncies de reduït tamany en cap modo adaptades a la funció suntuaria i política que se supon a tal tipo de construccions. Investigacions posteriors li atribuïxen un caràcter arquitectònic fenicio, possiblement construït a instàncies d'un indígena acabalat.[2]
.jpg){kind=link}
El caràcter evidentment sacral de l'edifici i la presència de numeroses habitacions, similars a celes separades, ha atret el hipòtesis de que podria tractar-se d'un temple dedicat a la pràctica de la prostitució sagrada en honor a la deesa de la fertilitat Astarté.[3][4] Recolza esta tesis la presència de telerés en dos de les habitacions, evocant a les tejedoras de la deesa Ashera que eixercien prostitució en l'antic temple de Jerusalem.[5] Similars ritos s'haurien identificat en l'iconografia d'atres jaciments fenicio-púnicos, com Gadir, Cástulo i la Quéjola (Albacete).[6] Una atra possibilitat seria un palauet destinat a estajar un harem, encara que sense descartar tampoc la participació dels seus integrants en ritos sexuals de fertilitat.[2][5][6]
El cos principal de l'edifici, de planta quadrada, s'orienta cap a l'est, i està rodejat per un fos d'escassa profunditat, que conté aigua de forma permanent; segons pareix l'idea dels seus constructors era que mantinguera una làmina d'aigua tot l'any. Encara que es desconeix en exactitut la seua funció, el caràcter religiós és innegable pels altarés que conté; encara que també pot tractar-se d'un palau-santuari, a jujar pel seu dispositiu defensiu. En el seu interior s'han trobat abundants objectes, tals com ánforas contenint cereals, fesols, fruts secs i possiblement va vindre, molins de pedra, vasijas de ceràmica i de metal, ceràmica procedent del Ática datada entre 430 i 375 a. C., mobles adornats de marfil, anells i pendents d'argent, recipients de perfum, peces de jocs, accessoris de cavalleria, armes de ferro o estatuillas i escultures de bronze de gran calitat, aixina com els restants d'un home i sis dònes.[7]
Les excavacions, dirigides per Juan Maluquer de Malnoms, varen començar en 1978. El jaciment, donada la seua importància, va ser declarat monument nacional en 1986. Es pot visitar en la seua totalitat, contant en un centre d'interpretació a on el visitant dispon d'explicacions per mig de cartelas, una presentació multimèdia i una maqueta. Este centre pertany a la Ret de Museus d'Identitat d'Extremadura.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cancho Roano, el jaciment més polèmic
- ↑ 2,0 2,1 José María Blázquez Martínez, El Santuari de Cancho Roano. Publicat en F. Villar – M. P. Fernández Álvarez (eds.), Religió, llengua i cultura prerromanas de Hispania. VIII Coloqui sobre llengües i cultures prerromanas de la Península Ibèrica. Salamanca 1999, Salamanca 2001, 83-88.
- ↑ José María Blázquez Martínez, El santuari de Cancho Roano (Badajoz) i la prostitució sagrada, Aula orientalis: revista d'estudis del Próximo Oriente Antic, ISSN 0212-5730, Vol. 17, Nº 18, 1999, págs. 367-379
- ↑ Mariano Torres Ortiz, Tartessos, 2002, Real Acadèmia de l'Història, 9788495983039
- ↑ 5,0 5,1 Fernando López Pardo, Humans en la taula dels deus: l'escatológica fenicia i els frisos de Pou More. A. González Prats (ed.), El món funerari. Actes de el III Seminari Internacional sobre Temes Fenicios. Guardamar del Segura, 3-5 de maig de 2002. Homenage a el Prof. D. Manuel Pellicer Català, Alacant, 2004, 495-537
- ↑ 6,0 6,1 Teresa Moneo, Religio iberica: santuaris, ritos i divinitats (sigles VII-I A.C.), 2003, Real Acadèmia de l'Història, ISBN 9788495983213
- ↑ Fernández Castro, M. C. (1997). La Prehistòria de la Península Ibèrica (en espanyol), Barcelona, Espanya: Editorial Crítica, pp. 310. ISBN 84-7423-830-7.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cancho Roano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.