Canibalisme en Àfrica
S'han registrat casos de canibalisme en Àfrica en diverses parts del continent, des de temps prehistòrics fins a el XXI. L'evidència més antiga de que els humans arcaics es consumien entre sí data de fa 1,45 millons d'anys en Kènia. Existixen evidències arqueològiques de canibalisme humà més tardanes entre humans anatómicamente moderns, pero la seua freqüència seguix sent desconeguda. Més vesprada, en Àfrica oriental, es dia que el dictador ugandés Idi Amin practicava el canibalisme, i s'han registrat casos de canibalisme voluntari i forçat durant la guerra civil de Sudan del Sur. Si be la menció escrita més antiga coneguda del canibalisme es troba en la tomba del rei egipcíac Unis, evidències posteriors d'Egipte mostren que solament reapareix durant episodis ocasionals de hambruna severa.
Els registres més antics de canibalisme en Àfrica occidental són d'autors musulmans que varen visitar la regió en el XIV. Relats posteriors solen atribuir-ho a societats secretes com la Societat del Lleopart. També es varen documentar pràctiques caníbals entre varis pobles nigerians, com els igbo. Les víctimes eren generalment enemics morts o capturats, desconeguts seqüestrats i esclaus comprats. El canibalisme es practicava per a expressar odi i humiliar als enemics, aixina com per a evitar el desperdici i perque la carn en general era escassa; la carn humana també es considerava més saborosa que la dels animals. Si ben el seu consum durant temps de pau sembla haver cessat, hi ha registres d'actes caníbals en les guerres civils de Llibèria i Sierra Leona a finals de el XX i principis de el XXI.
A finals de el XIX, el canibalisme sembla haver segut especialment freqüent en algunes parts de la conca del Congo. Si ben alguns grups rebujaven la costum, uns atres s'entregaven a la carn humana, a sovint considerant-la superior a atres carns. Els enemics morts o capturats podien consumir-se, i a voltes es perseguia a individus de diferents grups ètnics en el mateix propòsit. També se sacrificaven persones esclavizadas per a la taula, especialment chiquets menuts, que d'un atre modo no tenien molta demanda pero eren elogiats per ser particularment deliciosos. En algunes àrees, la carn humana i els esclaus destinats al consum es venien en els mercats. Encara que el canibalisme es va tornar menys freqüent durant l'Estat Lliure del Congo colonial i el seu successor, dirigit per Bèlgica, les autoritats colonials semblen haver fet poc per a reprimir la pràctica. La carn humana va seguir apareixent en les taules fins a la década de 1950 i es va consumir i va vendre durant la Crisis del Congo en la década de 1960. Els informes ocasionals de canibalisme durant conflictes violents continuen en el XXI.
També es va informar de canibalisme en el nort de la conca del Congo, que es va estendre fins a la Guerra Civil de la República Centroafricana, que va començar en 2012. Jean-Bédel Bokassa, dictador de la República Centroafricana, sembla haver menjat la carn d'oponents i presoners en la década de 1970.
Nort d'Àfrica
[editar | editar còdic]Història primerenca
[editar | editar còdic]
El canibalisme es practicava ocasionalment en Egipte durant l'época antiga i romana, aixina com posteriorment durant les hambruna severes.[1][2] La referència escrita més antiga del món sobre el canibalisme pot ser la de la tomba de l'antic rei egipcíac Unis (sigle XXIV a. C.). Contenia un himne de alabanza al rei que ho retratava com un caníbal que devorava tant a «hòmens» com a «deus», lo que indicava una actitut cap al canibalisme prou diferent de la moderna.[3]
Dion Casio va registrar el canibalisme practicat pels bucoli, tribus egipcíaques liderades per Isidoro contra Roma. Varen sacrificar i varen consumir ritualment a dos oficials romans, fent un jurament sobre les seues entranyes.[4]
Edat mija
[editar | editar còdic]A principis de el XIII, el mege àrap Abd al-Latif al-Baghdadi vivia en El Caire quan una greu hambruna, causada pel fracàs del desbordament del Nilo, va devastar el país. Segons la seua detallada descripció, en l'any 1200 d. C., la situació alimentària es va tornar tan greu que molta gent va recórrer al canibalisme.[2] En repetides ocasions va vore chiquets menuts, torrats o hervir» sancers, oferits per a la venda en cistelles en els cantons dels carrers.[5] Una volta, inclús va vore un chiquet propenc a l'edat de la pubertat, que havia segut trobat torrat»; dos jóvens varen confessar haver matat i cuinat al chiquet.[6] En alguns casos, els chiquets varen ser torrats i oferits per a la venda pels seus pares; atres víctimes varen ser chiquets del carrer, que s'havien tornat molt numerosos i a sovint eren seqüestrats i cuinats per persones que buscaven menjar o ingressos adicionals. Al-Latif afirma que «els culpables rara volta eren atrapats en l'acte, i només quan eren descuidats».[7] Les víctimes eren tan numeroses que a voltes «dos o tres chiquets, inclús més, es trobaven en un sol gorc».[8]
Al-Latif senyala que, si be al principi, la gent s'escandalisava per tals actes,
Per a satisfer els gusts dels rics, els cuiners varen començar a combinar carn humana en ingredients exquisits, com en Aleixandria, a on un amic del-Latif va vore una volta «cinc caps de chiquets en un sol caldero, cuinades en les espècies més selecta». Este menjar «notable», afig Al-Latif, va anar només un «dels molts acontenyiments d'este tipo» que el seu amic havia vixcut en eixa ciutat.[10]
Àfrica occidental
[editar | editar còdic]Edat mija
[editar | editar còdic]Quan l'explorador marroquí Ibn Battuta va visitar l'Imperi de Mali en la década de 1350, es va sorprendre al vore el sultà Souleyman donar «una esclava com a part del seu regal de recepció» a un grup de guerrers d'una regió caníbal que havien vingut a visitar la seua cort. «La varen matar i li la varen menjar i es varen untar la cara i les mans en la seua sanc i varen vindre en agraïment al sultà». Li varen dir que el sultà feya lo mateix cada volta que rebia als invitats caníbals.[11] Encara que era musulmà com el propi Ibn Battuta, considerava que atendre a les preferències dels seus visitants era més important que qualsevol reserva que poguera haver tingut sobre la pràctica. Atres autors musulmans que varen escriure en eixa época també varen informar que el canibalisme es practicava en algunes regions d'Àfrica occidental i que a voltes es matava a les esclaves per a alimentar-se, ya que «la seua carn és lo millor que tenim per a menjar».[12]
Era moderna primerenca i colonial
[editar | editar còdic]Els exploradors colonials i els natius varen registrar costums caníbals entre els igbo i atres pobles nigerians.[13] Vàries persones tenen recorts dels seus antepassats que menjaven carn humana unes poques generacions abans.[14][15] Fins a la década de 1870 a lo manco, i en alguns casos fins a la década de 1900,[16] els membres morts o capturats de grups enemics eren consumits despuix de campanyes de guerra exitoses, a voltes en grans cantitats.[17][18][19] La carn dels enemics es menjava no solament per a celebrar la victòria, sino també per raons d'eficiència. Ya que «alimentar-se en el camp de batalla era difícil», els guerrers no estaven disposts a desperdiciar matèria comestible.[20] Pero també hi ha relats que indiquen que els captius es dividien entre els vencedors, els qui els duyen a casa per a matar-los i menjar-los.[18][21] En 1895, un misionero alemà va presenciar la matança de més de 40 presoners en un poble prop de Akassa:[22][23]
Un motiu expressat repetidament per a consumir als enemics era l'odi: en reduir-los a matèria comestible que després es digeria, un els aniquilava, física i simbòlicament, conseguint aixina la «venjança màxima». En algunes regions, la gent també creïa que l'esperit d'una persona generalment sobreviuria al seu cos físic, pero que l'esperit també tenia que morir si el cos era destruït, per lo que s'amprava el canibalisme per a conseguir la destrucció total que la matança per sí sola no podia conseguir.[24]
No obstant, els enemics no eren les úniques víctimes. Varis informes indiquen que també es podia menjar a estranys seqüestrats o esclaus comprats. En algunes àrees, qualsevol estrany solitari corria el risc de ser seqüestrat i esclavizado o, especialment si li'l considerava menys valiós per a vendre, assessinat i consumit.[25][26][27] Els relats orals indiquen que a principis de el XX, encara que el comerç obert d'esclaus era llavors una cosa del passat, «la gent era seqüestrada i assessinada i menjats, venuts o sacrificats a un o un atre deu». Les víctimes eren a sovint chiquets que jugaven o viagers solitaris.[28] En époques anteriors, quan l'esclavitut era encara una institució acceptada, els chiquets menuts comprats en atres regions a voltes eren engordits deliberadament, «guardats en corrals» com a animals, abans de ser «assessinats i horneados».[29][30] El clerc i archidiácono George Basden senyala que les persones esclavizadas en general «no tenien drets personals» i que «en certs districtes no era rar que s'adquiriren per a proporcionar un suministrament de carn», o quan es necessitava una víctima per a un sacrifici humà.[31]
El consum d'estranys seqüestrats o esclaus comprats difícilment podia deure's a l'odi, i de fet l'antropòlec britànic Charles Kingsley Meek va descobrir que la raó més freqüent que escoltava dels caníbals o ex caníbals en el nort de Nigèria era que la carn humana es menjava «purament com a carn». La gent no volia desperdiciar l'oportunitat de menjar bona carn quan la veen, i les vides dels enemics o dels forasters no els preocupaven.[32] El seu colega Percy Amaury Talbot va observar lo mateix entre els igbo i atres habitants del sur de Nigèria: es menjava carn humana per un «gran anhel per la carn». La majoria de la gent considerava la carn un lux rar i no vea motius per a ser aprensivos sobre cóm l'obtenien, sempre que no vinguera de familiars o amics. Ademés, la carn humana era preferida a la dels animals per raons gastronòmiques: es considerava la més saborosa de totes les carns per la seua «suculencia» i dolçor (seguida per la carn de mona com a segona millor). Els chiquets menuts eren els més apreciats, ya que «quant més jove és la persona, més tendres són les 'articulacions'».[33][34][35]
Els misionero i viagers varen informar que la carn humana s'oferia a la venda en els mercats «en moltes parts de Nigèria».[18][36] Segons Basden, que va passar més de 30 anys en el país, en algunes regions del sur, tenia un preu de mercat ben establit i es venia com qualsevol atra mercaderia; per lo general provenia de presoners de guerra, estranys seqüestrats i esclaus comprats o intercanviats.[37][38] Mentres viajava prop d'Onitsha al voltant de l'any 1900, Basden va descobrir que els seus sirvientes i porteadores havien menjat carn humana repetidament. Una volta que varen estar segurs de que no els guardava rencor, varen parlar lliurement sobre la costum, incloses les seues parts del cos preferides. Senyala que estos i atres antics caníbals que va conéixer eren a sovint «gent prou bondadosa»,[39][23] pero també que en la societat tradicional igbo, el canibalisme i els sacrificis humans s'acceptaven com a pràctiques habituals, no controvertides: la gent no els vea com pecaminosos o incorrectes.[40]
El rei George Oruigbiji Pepple del Regne de Bonny (va governar entre 1866 i 1883) va posar en una situació embarazosa als seus aliats britànics en celebrar l'aniversari de la mort del seu pare en un convit caníbal». Quan els britànics li'l varen reprochar, va respondre que simplement havia mantingut una «costum del seu país» consagrada des de feya molt temps, que també practicaven els seus antepassats.[41]
XX fins a l'actualitat
[editar | editar còdic]Societats secretes
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La Societat del Lleopart va ser una societat secreta caníbal que va existir fins a mediats de el XX i que operava principalment en regions que hui pertanyen a Sierra Leona, Llibèria i Costa d'Ivori. Els hòmens lleopart es vestien en pells de lleopart i supostament aguaitaven als viagers en armes esmolades en forma de garres i dents de lleopart.[43] La carn de les víctimes era extreta dels seus cossos i distribuïda entre els membres de la societat.[44]
Durant una investigació de camp realisada en la década de 1960 entre el poble mà en el centre-nort de Llibèria, l'antropòlec nortamericà James Riddell va recopilar declaracions detallades sobre les Societats del Lleopart i del Cocodril que havien estat actives en eixa zona, inclús d'antics membres d'estes societats. Havien estat compostes per hòmens de diferents pobles i el seu objectiu principal havia segut organisar el comerç entre estos pobles, que d'un atre modo eren unitats polítiques independents.[45] Solament es permetia unir-se als hòmens que podien controlar el treball de molts dependents, ya que l'organisació del comerç, el transport i la protecció dels bens comercials requerien molta mà d'obra. Els que volien participar tenien que sacrificar a un membre del seu «propi grup domèstic en un festí caníbal» per a demostrar que tenien suficients dependents en els servicis dels quals podien contribuir; el supòsit aguaite de viagers era només un truc per a ocultar la conexió entre la víctima i l'home que havia elegit sacrificar-los.[46]
Si ben els observadors anteriors no coneixien el context específic d'estos ritos, alguns d'ells sabien que les víctimes a sovint eren familiars dels perpetradores. En la década de 1920, Lady Dorothy Mills va parlar en varis comissionats de districte que varen intentar processar judicialment a membres de la Societat del Lleopart involucrats en assessinats caníbals. Va senyalar: «Els membres s'oferixen i ajuden a conseguir a algú de la seua pròpia família per al sacrifici. Un home oferix a la seua esposa o al seu fill o al seu germà menor».[47] Per a evitar sospites, la víctima elegida era generalment seqüestrada fòra de la seua casa, pero Mills també va parlar en un home que havia presenciat cóm un grup de «lleoparts» va assaltar una casa, duent-se a un home i un chiquet que havien estat dormint allí, supostament com a víctimes per al seu següent convit.[48]
En un juí penal en la década de 1900, un membre de la Societat del Lleopart va confessar que hi havia estat present quan una chiqueta donada per un atre membre de la societat havia segut assessinada i que havia menjat de la seua carn. En este cas, la víctima era una esclava comprada, no un parent del donant. La chiqueta va ser assessinada i decapitada pel seu amo, qui després va dividir el cadàver en quatre parts tallant-les «pel centre i a lo ample». La carn va ser cuinada i menjar pels membres de la societat; alguns que no havien pogut estar presents durant la cerimònia també varen rebre les seues parts i les varen menjar més vesprada.[49]
En un atre juí uns anys despuix, un home va declarar que un atre membre de la societat havia oferit voluntàriament a la seua neboda per al sacrifici. En acabant de que la chiqueta fora apunyalada fins a la mort en un gran gavinet i tallada en péntols, tota la seua carn va ser torrada en un fòc obert i menjar pels membres de la societat, inclós el testic. Els membres més importants podien elegir les seues parts preferides, mentres que els demés devien conformar-se en lo que quedava. Tot va ser menjat, inclosos els òrguens comestibles; solament els ossos i el cràneu de la chiqueta, nets de tota carn, varen quedar arrere quan va terminar el convit.[50] Per este testimoni i atres proves, el tio de la chiqueta va ser declarat culpable d'assessinat i després eixecutat.[51] Atres juïns varen mostrar patrons similars d'hòmens que oferien a dependents, a sovint parents, per al sacrifici i el consum.[52] Si ben tots els membres de la societat semblen haver segut hòmens adults, les víctimes menjades eren generalment «chiquets i chiquetes jóvens».[53]
Guerres civils
[editar | editar còdic]En la década de 1980, Meges Sense Fronteres, l'organisació mèdica internacional sense fins de lucre, va proporcionar als representants d'Amnistía Internacional proves fotogràfiques i documentals de festins caníbals ritualizados entre els participants en la primera guerra civil liberiana. Amnistía Internacional es va negar a fer públic este material; el secretari general de l'organisació, Pierre Vaig sanar, va dir en eixe moment en una comunicació interna que «lo que fan en els cossos en acabant de que es cometen violacions dels drets humans no forma part del nostre mandat ni de la nostra preocupació». Posteriorment es va verificar l'existència de canibalisme a gran escala en Llibèria.[54]
Uns anys més vesprada, varen aparéixer informes d'actes caníbals comesos durant la segona guerra civil liberiana i la guerra civil d'Sierra Leona.[55][56]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Thompson, Jason (2008). A History of Egypt: From Earliest Claves to the Present (en en), American University in Cairo Press. ISBN 978-977-416-091-2.
- ↑ 2,0 2,1 Tannahill, 1975, pp. 47–55.
- ↑ «The Cannibal Hymn to Pharaoh Unis».
- ↑ Dion Casio. Roman History, LXXII.4.
- ↑ Tannahill, 1975, pp. 47–51.
- ↑ Tannahill, 1975, p. 50.
- ↑ Tannahill, 1975, pp. 49–51.
- ↑ Tannahill, 1975, p. 54.
- ↑ Tannahill, 1975, p. 49.
- ↑ Tannahill, 1975, p. 55.
- ↑ Corpus of Early Arabic Sources for West African History, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 298.
- ↑ Levtzion y Hopkins, 1981, pp. 36–37, 86, 253.
- ↑ Hogg, 1958, pp. 81–93.
- ↑ Isichei, 1977, p. 84.
- ↑ «Here Be Cannibals» (en en).
- ↑ Burns, 1963, pp. 164–166, 200.
- ↑ Isichei, 1977, p. 261.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Hogg, 1958, pp. 92–93.
- ↑ Basden, 1921, p. 105.
- ↑ Isichei, 1977, p. 130.
- ↑ Basden, 1921, pp. 39, 210.
- ↑ Burns, 1963, pp. 164–166.
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Hogg, 1958, p. 92.
- ↑ Hogg, 1958, pp. 87–88.
- ↑ Hogg, 1958, p. 86.
- ↑ Basden, 1921, pp. 38, 146, 175.
- ↑ Burns, 1963, pp. 200, 216.
- ↑ Isichei, 1977, p. 111.
- ↑ Hogg, 1958, p. 93.
- ↑ Siefkes, 2022, p. 62.
- ↑ Basden, 1921, pp. 106–107.
- ↑ Hogg, 1958, p. 83.
- ↑ Hogg, 1958, p. 89–90.
- ↑ Siefkes, 2022, pp. 62, 105.
- ↑ (1926) The Peoples of Southern Nigèria (vol. 3), London: Oxford University Press, pp. 826–829, 839, 841–842, 849–850.
- ↑ Siefkes, 2022, p. 234.
- ↑ Basden, 1921, pp. 39–40.
- ↑ Hogg, 1958, p. 91–92.
- ↑ Basden, 1921, p. 40.
- ↑ Basden, 1921, p. 217.
- ↑ Burns, 1963, p. 112.
- ↑ van Bockhaven, Vicky. “Leopard-Men of the Congo in Literature and Popular Imagination”. Tydskrif vir Letterkunde 46 (1): 79–94. ISSN 0041-476X.
- ↑ Hogg, 1958, pp. 94–101.
- ↑ «The Leopard Society – Africa in the mid 1900s».
- ↑ «The Gbannah Ma (Mà) in Two Economies», Essays on the Economic Anthropology of Llibèria and Serra Leone, Philadelphia: Institute for Liberian Studies, pp. 121, 129–130, 140.
- ↑ Riddell, 1979, p. 130.
- ↑ (1926) Through Llibèria, London: Duckworth, p. 119.
- ↑ Mills, 1926, pp. 118–119.
- ↑ Cannibals and Tongo Players of Serra Leone, Auckland: Wright & Carman, pp. 104–105.
- ↑ Human Leopards: An Account of the Trials of Human Leopards Before the Special Commission Court, with a Note on Serra Leone, Past and Present, New York: AMS Press, pp. 45–48. ISBN 978-0-404-12006-1.
- ↑ Beatty, 1978, pp. 58–60.
- ↑ Beatty, 1978, pp. 31–32.
- ↑ Beatty, 1978, p. 120.
- ↑ Gillison, Gillian. “From Cannibalism to Genocide: The Work of Denial”. The Journal of Interdisciplinary History 37 (3): 395–414. MIT Press Journals. doi:.
- ↑ «Liberian commanders 'nugue' human innards» (en en).
- ↑ «Charles Taylor told fighters to eat their enemies, court hears» (en en).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canibalismo en África» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.