Anar al contingut

Carmín de índigo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El carmín de índigo (denominat també indigotina) és un colorant sintètic de color blau amprat en l'indústria alimentària en el còdic I 132. Es produïx de forma natural en la llacor del arbusto Indigofera tinctoria, encara que en l'actualitat és produït de forma sintètica.[1] És la base del pigment blau conegut com índigo (el contingut del qual és del 90 % de indigotina). És amprat també com un indicador de pH que és blau a un pH d'11.4 virando a groc als 13.0.[2]

La indigotina es troba en el pigment índigo. Se sol amprar com a colorant alimentari en confitería (eixemples són els caramelos de violeta), begudas, gelats.[3] Per la seua inestabilitat davant l'acidea és molt freqüent la seua ocupació com un indicador de pH en mijos alcalinos que presenta un color blau a un pH d'11.4, aplegant a virar a groc als 13.0.[2] S'ampra a nivell industrial com un detector d'ozon, encara que igualment en la detecció analítica de nitrits i cloritos. En medicina és amprat per a detectar fugues del líquit amniótico.[4]

En ser amprat com a colorant alimentari en dissolució de molt baixes concentracions, en rares ocasions s'ha trobat l'existència d'efectes colaterals en les concentracions amprades en la coloració dels aliments. De la mateixa forma s'han trobat poques reaccions secundàries degudes a l'acoplament del colorant a les proteïnes del cos. De la mateixa manera que uns atres colorants alimentaris pot actuar també com un liberador d'histamina. No obstant, s'ha fixat una ingesta màxima diària de 5 mg/kg (miligrams per quilogram de pes corporal).


Referències

[editar | editar còdic]
  1. José Carmen Segura, Manuel D. Corder, (1884), Resenya sobre el cultiu d'algunes plantes industríales que s'exploten o són susceptibles d'explotar-se en la República, Mèxic, Secretaria de Foment, p. 115.
  2. 2,0 2,1 Alfred Isaac Cohn, (1899), Indicators and test-papers: their source, preparation, Boston, p. 89.
  3. Nuria Cubero, Albert Monferrer, Jordi Villalta, (2002), Aditius Alimentaris, Mundi-Prensa Llibres, Madrit, p. 34.
  4. Reinle, G.G. and Depuy, E.S. 1920. Calç State J Med. 18: 49-52. PMID 18738104.