Anar al contingut

Casa del Centenari

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
 Est artícul o secció necessita ser wikificat en un format adequat a les convencions d'estil de L'Enciclopèdia en valencià .
Per favor, edita-lo per a complir en elles. No elimines est avís fins que ho hages fet. ¡Colabora !
També pots ajudar canviant este avís per u més específic.


Pintura en el larario de la Casa del Centenari: Baco vestit com a arracada de raïms, acompanyat del geni protector de la llar en forma de serp i un altar cilíndric davant el Vesubio, tal com apareixia abans de l'erupció.

La Casa del Centenari (en italià, Casa del Centenari) era la casa d'un resident ric de Pompeya, preservada per l'erupció del mont Vesubio en l'any 79. La casa va ser descoberta en 1879,[1] i se li va donar el seu nom modern perque para llavors es commemorava el 18º centenari de la catàstrofe.[2] Construïda a mitan del sigle II abans de Crist,[3] és una de les cases més grans de la ciutat, en banys privats, un ninfeo,[4] un estany de peixos (piscina),[5] i dos atris.[6] La Casa del Centenari es va sometre a una remodelació al voltant del 15 d. C., moment en el que es varen afegir al complex els banys i la piscina. En els últims anys abans de l'erupció, vàries habitacions havien segut àmpliament redecoradas en una série de pintures en el quart estil pompeyano.[7]

Encara que l'identitat de l'amo de la casa no se sap en certea, s'han fet investigacions i es pensa que esta casa podria ser de Aulo Rustio Vero o Tiberio Claudio Vero, abdós polítics locals.[8]

Entre les diverses pintures que es conserven en la Casa del Centenari es troba la representació més antiga coneguda del Vesubio, tal com apareixia llavors, en un sol cim i cobert de vinyes,[9] aixina com escenes eròtiques explícites en una habitació que pot haver segut dissenyada com una sala per a celebrar orgies privades.[10]

Lloc i característiques

[editar | editar còdic]

Per a fins d'estudi arqueològic i històric, Pompeya es dividix en nou regions, cada una de les quals conté blocs numerats (insulae) . Dins d'un bloc, les portes estan numerades en sentit horari o antihorario;[11] el Centenari està numerat IX.8.3-6.[12] Pertany a la luxosa " toba " periodo de l'arquitectura de Pompeya, que es caracterisa per l'us de gra fi gris de toba volcànica que va ser extret al voltant de Nuceria.[13]

Pintura eròtica en la paret de el "sex club", en danys revelant la rajola baixa els panels pintats.

Dels dos atris, el més grandiós conduïx a les habitacions més decorades. L'atri més chicotet podria haver segut privat per a la família i l'accés del servici.[14] El triclinium o menjador estava situat per a que l'invitat de honor poguera vore el jardí tancat.[15] El propi menjador estava decorat en frescs mostrant brots verticals entrellaçats en zarcillos en els que es posaven els pardals, en candelabros adornats en fulls en els panels entre ells.[16] La casa tenia la seua pròpia forn, situada en un sòtol baix els quartos de servici en el costat oest.[17]

Un grafit en la latrina usa la rara paraula cacaturit[18] ("vol merda") trobada també una volta en els Epigrama de Marcial.[19] Un atre registra l'intent de fugida de de un esclau: "Oficiós va escapar el 6 de novembre del consulat de Druso César i M. Juny Silano" (15 d. C.).[20]


S'ha sugerit que una habitació aïllada (numerada 43), que estava decorada en escenes explícites de relacions sexuals entre dònes i hòmens, funcionava com un "club de sexe" privat. Els invitats haurien entrat en l'atri més chicotet i reservat, passant per un passadiç i per un triclinio i una antecámara per a alcançar-ho.[21] Algunes habitacions similars en les cases de Pompeya sugerixen que l'intenció era crear l'ambient d'un bordell en una llar, per a les festes en les que els participants eixercitaven els rols de prostituta o client, o per a les quals prostitutes reals varen ser contractades per a entretindre als invitats.[22] Una chicoteta obertura curiosament colocada en la paret va poder haver servit per a practicar voyeurisme.[23] Atres estudiosos classifiquen la Sala 43 simplement com un dormitori (cubiculum), en que a sovint es presentaven imàgens eròtiques,[24] i no és necessari concloure que algun entreteniment sexual s'oferira als hostes allí.[25]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Massimiliano David, "A Chronology of the Excavations in Pompeii," in Houses and Monuments of Pompeii: The Works of Fausto and Felice Niccolini (Getty, 2002, originally published in Italian 1997), p. 219.
  2. ↑ August Mau, Pompeii: Its Life and Art, translated by Francis W. Kelsey (Macmillan, 1907), p. 348; Roger Ling, "A Stranger in Town: Finding the Way in an Ancient City," Greece & Rome 37 (1990), p. 204.
  3. ↑ Wilhelmina F. Jashemski, "The Vesuvian Sites before A.D. 79: The Archaeological, Literary, and Epigraphical Evidence," in The Natural History of Pompeii (Cambridge University Press, 2002), p. 7; Jean Pierre Adam, Roman Building: Materials and Techniques (Routledge, 1999), p. 143.
  4. ↑ James L. Franklin, Jr., Pompeis Difficile Est: Studies in the Political Life of Imperial Pompeii (University of Michigan Press, 2001), el+Centenari%22&hl=en&ei=Loi6Tv_JF8argweI_v3eCA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&vore=0CFsQ6AEwCA#v=onepage&q=%22Casa%20de el%20Centenari%22&f=false p. 147.
  5. ↑ James Higginbotham, Piscinae: Artificial Fishponds in Roman Italy (University of North Carolina Press, 1997), pp. 22, 269.
  6. ↑ Michele George, "Repopulating the Roman House," in The Roman Family in Italy: Status, Sentiment, Space (Oxford University Press, 1999), p. 307; Adam, Roman Building, p. 618.
  7. ↑ John R. Clarke, Looking at Lovemaking: Constructions of Sexuality in Roman Art 100 B.C.–A.D. 250 (University of Califòrnia Press, 1998, 2001), p. 161.
  8. ↑ Mau, Pompeii: Its Life and Art, p. 559, was a proponent of Claudius Verus, citing CIL IV.5229. Matteo Della Cort argued for Rusticus Verus, as discussed by Franklin, Pompeis Difficile Est, p. 134. Franklin finds Rusticus more likely than Claudius.
  9. ↑ Annamaria Ciarallo, Gardens of Pompeii («L'Erma» vaig donar Bretschneider, 2001), p. 22; Haraldur Sigurdsson, "Mount Vesuvius before the Disaster," in The Natural History of Pompeii, p. 31.
  10. ↑ Thomas A.J. McGinn, The Economy of Prostitution in the Roman World: A Study of Social History and the Brothel (University of Michigan Press, 2004), pp. 164–165. The room is most often taken to be one of the bedrooms (cubicula), which llaure sometimes decorated with erotic art in private Roman houses.
  11. ↑ Ling, "A Stranger in Town," p. 204.
  12. ↑ Kathryn Gutzwiller, "Seeing Thought: Timomachus' Medea and Ecphrastic Epigram," American Journal of Philology 125 (2004), p. 376 (= Schmidt 13).
  13. ↑ Jashemski, "The Vesuvian Sites before A.D. 79," p. 7.
  14. ↑ George, "Repopulating the Roman House," p. 307; Adam, Roman Building, p. 618.
  15. ↑ See a pla of the house with the view as construed by John R. Clarke, The Houses of Roman Italy, 100 B.C.–A.D. 250: Ritual, Space, and Decoration (University of Califòrnia Press, 1991), p. 18.
  16. ↑ Roger Ling, Roman Painting (Cambridge University Press, 1991, 2006), p. 82.
  17. ↑ James L. Franklin, Pompeii: The Casa del Marinario and Its History («L'Erma» vaig donar Bretschneider, 1990), p. 42.
  18. ↑ CIL 4.5242.
  19. ↑ Martial, 11.77: "In privies Vacerra consumes the hours; the whole day does she sit; Vacerra wants to dine, she does not want to shit (In omnibus Vacerra quod conclavibus / consumit hores et die toto sedet, / cenaturit Vacerra, senar cacaturit); Craig Williams, A Martial Reader: Selections from the Epigrams (Bolchazy-Carducci, 2011), p. 124.
  20. ↑ CIL IV.5214; Antonio Varone, "Voices of the Ancients: A Stroll through Public and Private Pompeii," in Rediscovering Pompeii («L'Erma» vaig donar Bretschneider, 1990), p. 33.
  21. ↑ McGinn, The Economy of Prostitution, pp. 164–165; discussió of his theory of "sex clubs" in general at Pompeii, pp. 157–166, including literary evidence. McGinn finds the House of the Centenary along with the House of the Vettii to offer the best examples of potential sex-club facilities. See also Clarke, Looking at Lovemaking, p. 161ff.
  22. ↑ McGinn, The Economy of Prostitution, p. 158–159. Some houses had suites that may have functioned as actual brothels; these, however, were like an attached shop (taverna) that might be leased out for business. They lacked interior access to the house, and had only an entrance to the street to admit paying clients indiscriminately.
  23. ↑ John Pollini, "The Warren Cup: Homoerotic Love and Symposial Rhetoric in Silver," Art Bulletin 81.1 (1999), pp. 39–40. Pollini descrius the room as a "private brothel".
  24. ↑ Nigel Spivey and Michael Squire, Panorama of the Classical World (Thames & Hudson, 2004), p. 56; William E. Dunstan, Ancient Rome (Rowman & Littlefield, 2011), p. 262.
  25. ↑ Clarke, Looking at Lovemaking, p. 169.

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Casa_del_Centenari&oldid=884165»