Castell del Remei

Archiu:Castell del Remei (Penelles) - 1.jpg

Castell del Remei

La finca del Castell del Remei (en català Castell del Remey o Castell de Remei -en la grafia moderna-), és una finca agrícola en cellers situada en la Plana de Urgel, en el municipi de Penellas, Lleida, entre Tárrega i Balaguer, a 40 km de Lleida i 135 km de Barcelona. Les seues vinyes formen part de la denominació d'orige Costers del Segre.

La finca és plana i de regadiu. Està situada a 300 m sobre el nivell de la mar i ubicada dins de la comarca de la Noguera. La terra és un antic fondo de llac que es caracterisa per tindre unes terres calcáreas i granítiques. El clima és continental, d'hiverns frets i estius calorosos, i escàs en pluges. La finca va aplegar a tindre 1090 ha, sent el major latifundi de regadiu de Catalunya. En 1982 la propietat va passar de la família Girona, que l'havia tingut casi 130 anys, a la família Cusiné, i des de llavors ha reduït el seu tamany de manera important.

El complex

La finca del Castell del Remei consta de numerosos edificis, entre els quals cal destacar el castell, en més de huitanta finestres, el Santuari de la Verge de Remei, el restaurant obert al públic, el molí d'oli, la farinera, els cellers, la destilería, els tallers, els almagasens, etc. En els moments del seu apogeu, el personal la finca tenia a la seua disposició camp de fútbol, pista de tenis, cine, grup de teatre, banda de música, etc. El Castell del Remei té un còdic postal propi: E-25333.

Història

La finca del Castell del Remei correspon a una part del terme rural de Torreneral, la dimensió actual del qual es adecua al procediment de centuriación que els romans establixen durant el procés de colonisació d'este territori. Un terme centuriazado té una extensió aproximada de 600 Ha, que es dividix en centurias d'unes 50 Ha cada una, que a la seua volta poden dividir-se en subparcelas de 25 ha.

Les referències més antigues a lo que després va ser Torreneral es tenen en els documents de repoblament, en el que el comte Ermengol IV de Urgel i la seua dòna Lucía doten el 10 de juny de 1079 la fundació del Monasteri de Gualter, per part dels monges benedictinos del Monasteri de Santa María de Ripoll, la mitat de la denominada 'quadra de Cortessa', que és la primitiva denominació de la finca del Castell del Remei. L'atra mitat es donó a Airalli Bernardi de Tolone, que era un cavaller occità que va acompanyar al comte en la reconquista de la zona. El nom de la finca com a 'Torre d'Airalli' és l'orige de Torre de n'Eral, Torre Neral i Torreneral, per haver segut el señorío de Erall qui va construir la torre de defensa original. En 1123 el Monasteri de Gualter hereta l'atra mitat de la finca.

Archiu:Ignacio Girona y Targa.jpg

Retrat d'Ignacio Girona i Targa ca 1850.

En 1414, el rei Fernando I de Antequera ven Torreneral a l'abadia de Poblet. L'abadia va dividir el terme en dos parts: la Torre dels Frares (Torre dels Flares) i la Torre del Bisbe (Torre del Bisbe). La propietat va quedar compartida entre el Monasteri de Gualter i el Monasteri de Poblet, sent este últim el gran propietari de la zona. En 1592, es seculariza el Monasteri de Gualter, per lo que tots els seus bens passen al recentment creat Bisbat de Solsona. En 1699 es dividix la propietat en dos parts: 131 Ha (la Torre dels Frares) corresponen a Poblet i 393 Ha (la Torre del Bisbe) al bisbat de Solsona.

En 1820, se suprimixen les órdens monásticas, en l'excepció de Poblet i Montserrat. En 1835, en la Desamortisació de Mendizábal les propietats de Poblet i del bisbat de Solsona són nacionalisades, entre les que està Torreneral.

En 1853 Ignacio Girona i Targa va comprar la finca Torre del Bisbe de Torreneral a la família Torrents Serralamera i Mitjana, que l'havia adquirit en subasta pública. L'interés d'Ignacio Girona i Targa en estes terres estava basat que des de el XIV hi havia el proyecte de regar esta zona en aigua duta del riu Segre, i que ell tenia el proyecte de construir el Canal de Urgel, si els proyectes en curs no seguien alvance. Ignacio Girona i Targa va voler, ademés, recompondre en una propietat l'antic terme rural de Torreneral, comprant l'atra part, és dir la Torre dels Frares, a les seues propietàries María Escaiola Vilarnau (1821-1902) i a la seua filla Caterina Solervicens Escaiola (1855-1927), pero no li la varen vendre. La negativa no li va desanimar i, fins a la seua mort, va intentar que li la vengueren per tots els mijos i per mig de tot tipo de pleits.

La dedicació a la Verge del Remei o del Remey (en la grafia catalana antiga) li va ser donada per Ignacio Girona i Targa que, durant la Guerra de l'Independència, quan li perseguien els francesos, es va ocultar en la capella de la Verge del Remei de Tárrega, Lleida, d'a on era oriunt, i en a on s'hi havia s'hi havia refugiat procedent de Barcelona, en a on per llavors residia. Com anara que els francesos passaren de llarc i no ho descobriren, ho va atribuir a la Verge del Remei a la qual va posar com a protectora de la família i dels seus negocis.

Archiu:Ignacio Girona y Agrafel Madrazo 1853.jpg

Retrat d'Ignacio Girona i Agrafel, pintat per Federico de Madrazo i Kuntz en 1853.

Actualment ha naixcut una moderna tradició sobre els orígens de la devoció a la Verge del Remei en este lloc que diu aixina: «Nos conta la tradició llegendària que per estos pagaments hi havia moltes raberes que, en els seus pastors, donaven una image plàcida d'estes terres. Els pastors de Boldú es dirigien en les seues raberes a unes piles d'aigua per a abrevarlos. Una ovella es va quedar mirant la pila, sense ficar el morro per a beure. Els pastors es varen donar conte del fet i es varen acostar a la pila per a vore qué era lo que feya permanéixer l'ovella en aquella quietud; llavors varen descobrir dins de la pila de la font una image de la Verge.» Esta tradició llegendària té molt pocs anys i les terres, abans de ser de regadiu, no tenien res de plàcides... puix eren pura estepa de seca.

Ignacio Girona i Targa va ser comprant terres per la zona, especialment les que es varen oferir en les successives desamortisació. La finca inicial va ser ampliada fins a aplegar a les 575 ha. Va ser el seu fill major, Juan Girona i Agrafel, qui es va ocupar inicialment de la finca i qui va donar al castell la seua configuració actual, de quatre torres, una en cada cantó, a lo que era originalment una casa fortificada en una sola torre. Tant Ignacio Girona i Targa com el seu fill Juan es proponen aplicar a l'agricultura, en la mida de lo possible, els métodos de l'industrialisació per mig de la mecanisació del camp.

A la mort d'Ignacio Girona i Targa en 1867 la finca, molt mecanisada per als estàndarts de l'época, va passar als seus fills Jaime i Ignacio Girona i Agrafel. En 1868 es va inaugurar el molí de farina. En 1872, la finca va conseguir la categoria de «colónia agrícola» per la qual la propietat s'obligava a fer importants inversions a canvi de diversos privilegis, com el de que les més de 50 famílies que en ella vivien estaven exentes del servici militar i diversos beneficis fiscals. 2n 1882, Ignacio Girona i Agrafel compra l'atra mitat de la propietat de la finca al seu germà Jaime que residix en Madrit. En 1886 s'instala una fàbrica de mistelas per a potenciar els cellers.

Ignacio Girona i Agrafel va ser qui va manar colocar en el pati del castell el que anara el seu lema: «L'home fa la casa i la casa fa l'home» («L'home fa la casa i la casa fa a l'home»)

Per a promoure el regadiu en la zona, Ignacio Girona i Targa, va solicitar la concessió de les obres del Canal de Urgel a través de la seua empresa familiar Girona Germans, Vaig clavar i Cía. Una volta obtinguda la concessió, en la finalitat d'obtindre més capitals fòra de la família, va passar la concessió a la Societat Anònima Canal de Urgel que va portar a terme efectivament l'obra. El liderage de la construcció del canal la va portar a terme el seu fill, Manuel Girona i Agrafel. El canal de Urgel es va inaugurar el 29 de setembre de 1860, pel llavors ministre de Foment, marqués de Cervera.

El regadiu d'estes terres, fins a llavors inhòspites per la seua falta d'aigua, va dur en si dos problemes: la salinisació de les terres (es tracta d'un antic fondo de llac) i el paludisme. Per a evitar el primer, Ignacio Girona i Agrafel, ya propietari de la finca per herència del seu pare, va tindre que fer grans sangues de desaiguador per a drenar les terres i que la sal no pujara a la superfície, lo que va supondre una enorme inversió. Dia la gent de la zona que les terres havien passat de seca a regadiu despuix de sembrar-les d'or. Per a evitar i curar el paludisme va repartir grans cantitats de quinina entre la gent que allí treballava. Tot això va supondre una obra titánica.

Encara que varen anar els seus antepassats, Ignacio Girona i Targa i Ignacio Girona i Agrafel, els que varen preparar les terres per a la seua explotació agrària, va anar a Ignacio Girona i Vilanova qui les va posar en l'explotació definitiva. La seua formació agrícola en París, li va anar d'enorme utilitat per a explotar les terres en productes de major valor afegit que els cereals extensius utilisats fins a eixa moment. D'ell va ser l'idea de plantar vinyes de ceps nobles de gran calitat per a fer vins que competiren en els de Bordeus. També va ser qui va iniciar la producció de licors: el conegut licor de camomilla i el brandy (ya no es produïxen). Ignacio Girona i Vilanova també es va ocupar de les qüestions socials de la finca: va posar un capellà per a que assistira al personal, va fundar una escola per a chiquets i una escola-llar, regides per les Germanes Dominicas de la Anunciata, després substituidas pels Franciscanos de la Creu Blanca que tenen actualment una residència per a chiquets discapacitats i el noviciado.

En 1936 el castell va ser desvalijado, els cellers buidats i la maquinària desmontada, quedant les terres pràcticament abandonades. Més vesprada, les tropes franquistes, en el seu alvanç per la zona cap a Barcelona, varen instalar un polvorí en el castell que va esclatar destruint-ho casi per complet, aixina com diverses instalacions de la finca.

Despuix de finalisar la guerra civil espanyola, Juan Girona i Vilanova va reconstruir lo destruït i va restaurar el aplec de la Verge del Remey, el segon dumenge d'octubre, en la que se celebrava la festa major. Despuix de la mort de Juan Girona i Vilanova, els seus nebots i hereus Escubós-Girona i Folch-Girona varen construir un santuari en honor de la Verge del Remei, al costat del Castell, obra de l'arquitecte Antoni Fisas i decorat interiorment en pintures de Josep Obiols. Anteriorment, només existia una capella en l'entrada del castell. El santuari es va consagrar el 13 de juny de 1954, pel bisbe de Sèu de Urgel i copríncipe sobirà de les Valls d'Andorra, Dr. Iglésies Navarri.

La relació de propietaris és la següent: la finca va passar del seu primer propietari Ignacio Girona i Targa al seu fill Ignacio Girona i Agrafel que la va deixar als seus fills Ignacio i Juan Girona i Vilanova, passant finalment la seua totalitat a Juan Girona i Vilanova, que va morir en 1950 deixant-la als seus nebots Escubós-Girona i Folch-Girona, que en 1982 la varen vendre a la família Cusiné.