Cavall criollo

Archiu:Cavalo crioulo 240606 REFON.jpg

Cavall criollo

Archiu:Cavalo crioulo 240606 .jpg

Cavall criollo montat per un gaucho.

Per cavall criollo es coneix a una raça equina que es distribuïx per tota Amèrica del Sur, en América Central i Amèrica del Nort. En els distints països del continent s'ha anat desenrollant de divers modo. Com a raça registrada, el cavall criollo és la raça característica del Con Sur i cada any són més els qui lo crían, ho utilisen per a les dures tasques del camp, o ho gogen en els seus moments d'oci.

Orígens

En la prehistòria, durant el pleistoceno existien cavalls autòctons en casi tota Amèrica, el territori que correspon a la regió pampeana va ser particularment ric en estos "paleocaballos" (principalment hipiddiones). Pero l'arribada del ser humà fa més d'11.000 anys sembla haver segut un factor decisiu (junt a epizootias) per a l'absoluta extinció dels equins autòctons d'Amèrica; per este motiu a l'arribada dels europeus (fins de el XV i inicis de el XVI) no existia cap memòria ni coneiximent d'eixos primers cavalls dels quals solament queden fòssilés.

El cavall criollo és descendent del cavall ibèric dut pels conquistadorés espanyols a Amèrica. Un compost genètic de cavalls derivat del cavall berberisco del nort d'Àfrica, del cavall del Valle del Guadalquivir en Andalusia i uns atres que s'agrupaven en el gènero de cavalls de treball cridats "jacas" o "rocines". Ya en Amèrica, alguns d'ells varen escapar de les facendes i missions religioses. En el camp varen formar grans manades i una volta exposts a un entorn salvage, la selecció natural i l'endogàmia, els varen fixar característiques genètiques pròpies.

Els espècimen equins duts a Amèrica no eren cavalls seleccionats per a la reproducció, eren cavalls rústics i valents usats en Espanya per al treball. El transport i població de les Índies en ganado major i menor, aixina com grans hatos caballares, asnales i mulares, va anar activament promogut per la Corona Espanyola com a modo de fer florir l'economia en els virreinatos i método per a impulsar la modernisació de les infraestructures de comerç i comunicació. La seua introducció es va produir a la parell que l'obertura de calçades i postes. A l'arribada dels espanyols, no existia en Amèrica un animal que poguera carregar més que el ser humà, a excepció de la flama, la distribució de la qual estava molt localisada en el Perú. Un bon eixemple d'esta política es troba en les Cartes que deixa al seu successor el virrey Mendoza, primer virrey de la Nova Espanya

Fins que no es varen reproduir en abundància, els cavalls duts a Amèrica posseïen un elevadíssim cost pel seu gran valor pràctic i tàctic i a la seua escassea inicial.

Els primers cavalls varen entrar en territori d'Argentina en els primers conquistadorés espanyols, en la Corrent del Nort a partir de la "Entrada de l'espanyol Diego d'Almagro", en 1535, qui ho va fer a través del Perú i Alt Perú, i casi immediatament del port de Buenos Aires i de territoris otrora espanyols i hui en poder de Brasil. La Corrent de l'Est en la que es va introduir des dels 1530 masívamente guanyat des d'Europa (especialment des d'Andalusia) pel port rioplatense de Buenos Aires és considerada la més important, es tracta dels cavalls duts per Pedro de Mendoza en fundar la Ciutat de Buenos Aires en 1536.

Més vesprada, Pedro de Mendoza va deure abandonar Buenos Aires obligat per la defensa dels indígenes, i va deixar els cavalls, que una volta solts es varen reproduir prodigiosamente gràcies al bioma de praderias i pasturageés i clima templat típic de la Pampa Humida. Tant, que en aplegar Juan de Garay, en 1580 al Riu de l'Argent va considerar a les caballadas com a “fantàstiques” (abundants i d'excelent calitat).

Solament els més forts varen conseguir sobreviure i reproduir-se, deprenent a defendre's dels perills tals com pumas i atres depredadors, soportant ademés climes extrems. Els pobles aborigen, increiblement adaptables a el "mònstruo invasor", varen deprendre primer a alimentar-se de la seua carn, i despuix varen conseguir una relació simbiòtica en el cavall, a tal extrem que en el present se seguix ampliant l'estudi de la "doma índia".

Tornant a la reproducció i orige dels cavalls en el territori argentí: si ya des d'inicis de el XVI varen quedar cavalls lliures i es varen reproduir massivament, estos cavalls o baguales cimarrones varen passar a ser considerats "realengos", és dir possessió de la Corona espanyola, encara que en la pràctica eren utilisables per qualsevol persona habilitada, com els llauradors lliures -després gauchos-, que varen fer dels cavalls un dels seus principals mijos de subsistència i un símbol de prestigi (pingo és un dels noms donats al cavall i al pene).
Sobre els indígenes, especialment els de el sur, si per un costat amansaban als cavalls d'un modo casi res violent, era comú que consumiren com un manjar la carn d'egües.
Per una atra part certes característiques d'alguns cavalls criollos ha fet supondre que pogueren posseir algun acervo genètic asnal per un incidental creuament en una —excepcional— mula fèrtil (el territori argentí va ser centre de criança massiva de mules per al transport de minerals preciosos des de les montanyoses regions de l'Alts Peruans), no obstant, açò és només una hipòtesis.^{cita requerida}

Guerres de l'Independència

En la guerra de l'independència argentina es varen utilisar casi exclusivament cavalls criollos, ya que fins a eixe moment l'arribada d'atres races des d'Europa era molt reduïda.