Clau (criptografia)

Una clau, paraula clau o clau criptográfica és una peça d'informació que controla l'operació d'un algoritme de criptografia. Habitualment, esta informació és una seqüència de números o lletras per mig de la qual, en criptografia, s'especifica la transformació del text pla en text sifrat, o viceversa. En sistemes informàtics, la clau servix per a verificar que algú està autorisat per a accedir a un servici o un sistema. Les claus també s'utilisen en atres algoritmes criptográficos, com els sistemes de firma digital i les funcions de hash en clau (aixina mateix cridades còdics d'autentificació de mensages).

Un algoritme ben dissenyat deu produir, a partir del mateix text pla, dos texts sifrats completament diferents si s'usa una clau distinta. Similarmente, dessifrar un text sifrat en una clau errònea deuria produir un galimaties aparentment caòtic. (En la criptografia denegable, dos claus poden produir dos texts plans molt diferents pero aparentment normals.) Si la clau es pert, les senyes sifrades deurien ser irrecuperables en la pràctica.

Els sistemes de sifrat que ampren la mateixa clau per al sifrat i el dessifrat són coneguts com algoritmes de clau simètrica. En els anys 1970 es varen descobrir nous métodos que usen un parell de claus relacionades, una per a sifrar i una atra per a dessifrar informació. Estos métodos, cridats de criptografia asimètrica, permeten que una de les dos claus siga feta pública, possibilitant aixina que qualsevol puga manar al posseïdor de la clau privada un mensage sifrat que solament esta persona pot dessifrar..

Criteris per a triar una clau

La clau, que en anglés es denomina key (clau), pot ser una paraula, una frase completa o passphrase, sent esta última més segura per la seua major llongitut.

La seguritat d'una clau ve determinada per:

• La llongitut: quant major siga el número de bits d'informació en la clau, major és el número de combinacions que deu provar un atacant que use la pura força bruta. Per eixemple, una clau composta de dos sifres necessita 100 intents com a màxim per a ser descoberta, mentres que una clau de cinc dígits requerix 100.000 intents com a màxim.
• La aleatoriedad: si una clau és elegida basant-se en paraules que existixen en una llengua natural, és susceptible de ser trencada per mig d'un atac de diccionari. Per això, una clau segura deu ser generada d'una manera aleatòria, usant lletres i números, aixina com símbols ortogràfics si és possible. Des d'un punt de vista matemàtic, una clau és més segura quanta més entropía continga. Alguns sistemes informàtics contenen ferramentes per a "obtindre entropía" de processos impredictibles, com els moviments del cap llector del disc dur. No obstant, la verdadera aleatoriedad solament pot conseguir-se per mig de processos físics, com el soroll produït pel vent captat per un micròfon o, simplement, un dau.
• El periodo d'us: una clau es torna més insegura quant major siga el temps que ha estat en us. Per això és important assegurar-se de que es renoven en suficient regularitat, encara que hagen segut generades en la major aleatoriedad possible.

Necessitat de mantindre la clau secreta

En dissenyar un sistema de seguritat, és recomanable assumir que els detalls de l'algoritme de sifrat ya són coneguts per l'hipotètic atacant. Este principi és conegut com Principi de Kerckhoff: "només el mantindre la clau en secret proporciona seguritat", o també "l'enemic coneix el sistema". La història de la criptografia nos dona proves de que pot ser difícil mantindre secrets els detalls d'un algoritme usat extensament. Una clau sol ser més fàcil de protegir (típicament és solament una chicoteta peça d'informació) que tot un sistema de sifrat, i és més fàcil de substituir si ha segut descoberta. Per tant, la seguritat d'un sistema de sifrat descansa, en la majoria dels casos, en que la clau permaneixca secreta.

Les contrasenyas han de memorisar-se i es deu evitar tindre-les per escrit. En els sistemes que deuen almagasenar en memòria les claus per a comprovar que l'usuari s'ha autentificado correctament, es deuen guardar de modo que no es puguen llegir i, de ser posible, sifrant-les a la seua volta. En este cas es pot utilisar com a clau de sifrat la mateixa contrasenya que es va a sifrar. Quan l'usuari done la contreseña per a autentificarse, dessifrarà la contrasenya almagasenada. Si la contrasenya teclejada per l'usuari i la dessifrada coincidixen, el sistema advertix que s'ha donat la contrasenya correcta. En cas contrari, el resultat del dessifrat serà una série de caràcters aleatoris, inútils per a un supòsit atacant.

Mantindre les claus en secret és un dels problemes més difícils en la criptografia pràctica (vore maneig de claus). De fet, solen ser l'esclavó més dèbil d'un sistema, ya que un atacant que les obtinga per mijos físics, com per eixemple robo, extorsió, rebuscando en el fem, ingenieria social, etc. pot accedir immediatament a totes les senyes sifrades en un sistema per lo demés segur.

Vore també

• Contrasenya
• NIP
• Criptografia