Criptografia
La criptografia (del grec κρυπτός (kryptós), «secret», i γραφή (graphé), «grafo» o «escritura», lliteralment «escritura secreta») s'ha definit, tradicionalment, com l'àmbit de la criptología que s'ocupa de les tècniques de sifrat o codificat destinades a alterar les representacions llingüístiques de certs mensages en la finalitat de fer-los incomprensibles a receptors no autorisats. Estes tècniques s'utilisen tant en l'art com en la ciència i en la tecnologia. Per tant, l'únic objectiu de la criptografia era conseguir la confidencialitat dels mensages, per ad açò es dissenyaven sistemes de sifrat i còdics, i l'única criptografia existent era la cridada criptografia clàssica, a on s'ocultava tant l'algoritme com la clave criptográfica.[1]
L'aparició de l'informàtica i l'us massiu de les comunicacions digitals, han produït un número creixent de problemes de seguritat. Les transaccions que es realisen a través de la ret poden ser interceptades, i per tant, la seguritat d'esta informació deu garantisar-se. Este desafiu ha generalisat els objectius de la criptografia per a ser la part de la criptología que s'encarrega de l'estudi dels algoritmes, protocols (se'ls crida protocols criptogràfics), i sistemes que s'utilisen per a protegir l'informació i dotar de seguritat a les comunicacions i a les entitats que es comuniquen.
Per a això els criptógrafos investiguen, desenrollen i aprofiten tècniques matemàtiques que els servixen com a ferramentes per a conseguir els seus objectius. Els grans alvanços produïts en el món de la criptografia han segut possibles gràcies a l'evolució que s'ha produït en el camp de la matemàtica i informàtica.
Objectius
[editar | editar còdic]La criptografia actualment s'encarrega de l'estudi dels algoritmes, protocols i sistemes que s'utilisen per a dotar de seguritat a les comunicacions, a l'informació i a les entitats que es comuniquen.[2] L'objectiu de la criptografia és dissenyar, implementar, implantar, i fer us de sistemes criptogràfics per a dotar d'alguna forma de seguritat. Per tant el tipo de propietats de les que s'ocupa la criptografia són, per eixemple:[2]
- Confidencialitat. És dir, garantisa que l'informació siga accessible únicament a personal autorisat. Per a conseguir-ho utilisa còdics i tècniques de sifrat.
- Integritat. És dir garantisa la correcció i completitud de l'informació. Per a conseguir-ho pot usar per eixemple funciones hash criptogràfiques MDC, protocols de compromís de bit, o protocols de notarisació electrònica.
- Vinculació. Permet vincular un document o transacció a una persona o un sistema de gestió criptográfico automatizado. Quan es tracta d'una persona, es tracta d'assegurar la seua conformitat respecte a esta vinculació (content commitment) de manera que puga entendre's que la vinculació gestionada inclou l'enteniment de les seues implicacions per la persona. Antigament s'utilisava el terme "No repudie" que està abandonant-se, ya que implica conceptes jurídics que la tecnologia per sí sola no pot resoldre. En relació en dit terme s'entenia que es proporcionava protecció front a que alguna de les entitats implicades en la comunicació, per a que no poguera negar haver participat en tota o part de la comunicació. Per a conseguir-ho es pot usar per eixemple firma digital. En alguns contexts lo que s'intenta és just lo contrari: Poder negar que s'ha intervingut en la comunicació. Per eixemple quan s'usa un servici de mensageria instantànea i no volem que es puga demostrar eixa comunicació. Per a això s'usen tècniques com el sifrat negable.
- Autenticació. És dir proporciona mecanismes que permeten verificar l'identitat del comunicador. Per a conseguir-ho pot usar per eixemple funció hash criptogràfica MAC o protocol de coneiximent zero.
- Solucions a problemes de la falta de simultaneidad en la telefirma digital de contractes. Per a conseguir-ho pot usar per eixemple protocols de transferència inconscient.
Un sistema criptográfico és segur respecte a una tasca si un adversari en capacitats especials no pot trencar eixa seguritat, és dir, l'atacant no pot realisar eixa tasca específica.
Terminologia
[editar | editar còdic]En el camp de la criptografia moltes voltes s'agrupen conjunts de funcionalitats que tenen alguna característica comuna i a eixe conjunt ho denominen 'Criptografia de' la característica que compartixen. Vejam alguns eixemples:
- Criptografia simètrica.- Agrupa aquelles funcionalitats criptogràfiques que es recolzen en l'us d'una sola clau per a sifrar i dessifrar l'informació. És eficient pero requerix compartir la clau de forma segura.
- Criptografia asimètrica.- Agrupa aquelles funcionalitats criptogràfiques que es recolzen en l'us de parelles de claus composta per una clau pública, que servix per a sifrar, i per una clau privada, que servix per a dessifrar. Permet l'autenticació i l'intercanvi segur d'informació sense necessitat de compartir claus.
- Criptografia en llindar.- Agrupa aquelles funcionalitats criptogràfiques que es recolzen en l'us d'un llindar de participants a partir del com es pot realisar l'acció.
- Criptografia basada en identitat.- És un tipo de Criptografia asimètrica que es basa en l'us d'identitats.
- Criptografia basada en certificats.- Esta tècnica utilisa certificats digitals per a verificar l'autenticitat de les claus públiques.
- Criptografia sense certificats.- En contrast en l'anterior, esta tècnica no fa us de certificats digitals per a la verificació.
- Criptografia de clau aïllada.- Esta tècnica implica l'us d'una clau específica i aïllada per a realisar operacions criptogràfiques.
Evaluació de la seguritat d'un sistema criptográfico
[editar | editar còdic]L'objectiu d'un sistema criptográfico és dotar de seguritat. Per tant per a calibrar la calitat d'un sistema criptográfico és necessari evaluar la seguritat que aporta dit sistema.
¿Fer públic o no?
[editar | editar còdic]Per a poder evaluar millor la seguritat d'un sistema criptográfico, ademés de les verificacions internes de seguritat que l'organisació faça, es pot considerar fer públic a tot lo món els entrevills del sistema. No obstant, en fer pública eixa informació es facilita el que algú puga descobrir alguna debilitat i l'aprofite o inclús la faça pública per a que uns atres la puguen utilisar. Quanta més informació es publique més fàcil serà trobar debilitats tant per a bons objectius (millorar el producte) com para mals (realisar atacs). En resum quanta més informació es publique més persones podran evaluar la seguritat i es podran corregir les debilitats que es troben, pero també aumenta l'exposició a atacs. En funció de les decisions que es prenguen s'establirà una política de revelació.
Es considera que la seguritat d'un sistema criptográfico deu descansar sobre el tamany de les claus utilisades i no sobre el secret de l'algoritme. Esta consideració es formalisa en el cridat principi de Kerckhoffs. Açò no vol dir que quan usem criptografia tingam que revelar els algoritmes, lo que vol dir és que l'algoritme té que ser segur encara que este siga difòs. Evidentment si un sistema criptográfico és segur encara revelant el seu algoritme, llavors serà encara més segur si no ho revelem.
A la política de revelació de no publicar cap informació per a que cap atacant trobe debilitats se li crida de no revelació i seguix una estratègia de seguritat per obscuritat. A la política de revelació de revelar tota l'informació se li crida revelació total. Entre abdós tipos de política de revelació hi ha estratègies intermiges, cridades "de revelació parcial".cita requerida
Formes de trencar la seguritat
[editar | editar còdic]Hi ha bàsicament tres formes de trencar la seguritat d'un sistema criptográfico[3]
- Atacar la criptografia subjacent. És lo que seria un atac teòric als mecanismes criptogràfics usats.
- Atacar l'implementació concreta. La criptografia pot ser implementada en software o hardware. És prou provable que les implementacions concretes tinguen vulnerabilitats que es poden aprofitar. També les vulnerabilitats es podrien introduir de forma delliberada i d'esta forma proporcionar portes atrasseres disponibles per a ser utilisades.
- Ingenieria social. Moltes voltes en els sistemes criptogràfiques hi ha persones o entitats que tenen privilegis especials. Pressionant a estes persones o entitats per a que nos donen accés a recursos o a informació privilegiada, podríem vulnerar la seguritat del sistema.
Les persones o entitats interessades en trencar la seguritat d'este tipo de sistemes tenen en conte tots estos fronts. Per eixemple les informacions d'Edward Snowden revelen que el programa Bullrun adopta estos tres tipos d'estratègies.
Graus de seguritat teòrica
[editar | editar còdic]Quan s'evalua la seguritat d'un sistema criptográfico es pot calibrar la seguritat que aporta en funció de si este és segur de forma incondicional o si és segur solament si es complixen certes condicions.
Seguritat incondicional
[editar | editar còdic]Es diu que un sistema criptográfico té una seguritat incondicional sobre certa tasca si un atacant no pot resoldre la tasca encara que tinga infinit poder computacional.[4] En funció de la tasca sobre la que es diu que el sistema criptográfico és incondicionalment segur, podem parlar per eixemple de:
- criptosistemas incondicionalment segurs (sifrat)
- autenticació incondicionalment segura (autenticació)
- distribució de claus incondicionalment segura
- firma digital incondicionalment segura (firma digital)[5][6][7]
És habitual que els sistemes incondicionalment segurs tinguen inconvenients importants com per eixemple en la llongitut de les claus (llibreta d'un sol us).
Per a certificar una seguritat incondicional els criptòlecs se solen basar en la teoria de l'informació i, per tant, en la teoria de la provabilitat.
Llimitacions
[editar | editar còdic]El que un sistema tinga seguritat incondicional no vol dir que la seua seguritat siga inviolable. Vejam dos consideracions:
Els sistemes són incondicionalment segurs des d'un punt de vista provabilístic: L'oponent sempre té una provabilitat major que zero de trencar la seguritat. No obstant, esta provabilitat pot ser molt menuda. Açò és lo que succeïx en els sistemes incondicionalment segurs.[6]
- En la majoria dels estudis sobre la seguritat d'un sistema es fa la suposició de que els atacants tenen solament un intent per a atacar la seguritat del sistema. L'èxit o el fracàs estan determinats per l'èxit o fracàs d'eixe intent. Esta suposició és vàlida, per eixemple, en certs problemes de comunicació segura a on l'enemic no té oportunitat de verificar si el mensage estimat és correcte o no. No obstant hi ha atres tipos de problemes a on esta suposició no té sentit. Per eixemple, en un sistema d'autenticació en usuari i contrasenya per a entrar en un conte restringit, l'atacant pot realisar varis intents. Ademés, en alguns casos, els intents fallancs anteriors donen informació per a fer una estimació millor per als intents següents.[8]
Quan es diu que un sistema criptográfico és incondicionalment segur, es fa referència al nivell teòric. No obstant quan és implementat en la pràctica pugues no mantindre's eixa seguritat. Hi ha molts tipos d'atacs que solament s'apliquen quan els sistemes estan implementats en un sistema concret.[4]Eixemples:
- Explotació d'esteganografía o canal encobert. Són canals de comunicació no intencionats i de difícil detecció, que permeten la transferència d'informació de manera que viola la política de seguritat del sistema. En un computador real els processos en eixecutar-se produïxen una série d'efectes i fenomens que poden ser medits i explotats per a revelar informació rellevant que pot ser utilisada per a trencar el sistema (per eixemple, pistes sobre la clau). Este problema és inherent i no pot ser evitat per mig de tècniques criptogràfiques. Són eixemples típics d'este tipo de canals els canals amagats generats per anàlisis de temporizaciones, per anàlisis de consum d'energia o per anàlisis de consum de radiacions electromagnètiques o per anàlisis de consum d'espai d'almagasenament.
- Mals dissenys o implementacions del software o l'hardware poden fer que la solució pràctica siga insegura.
Eixemples d'atacs que s'aprofiten de vulnerabilitatés produïdes per una mala elicitación o anàlisis de requisits, disseny, desenroll, implementació o proves del producte software o hardware: desbordament de buffer, Injecció SQL, Cross Site Scripting, atac informàtic basat en deficiències del hardware.
Seguritat condicional
[editar | editar còdic][4] Es diu que un sistema criptográfico té una seguritat condicional sobre certa tasca si un atacant pugues teòricament resoldre la tasca, pero no és computacionalment factible per a ell (pels seus recursos, capacitats i accés a informació).
Hi ha un tipo especial de seguritat condicional, cridada seguritat demostradora. L'idea és mostrar que trencar un sistema criptográfico és computacionalment equivalent a resoldre un problema matemàtic considerat com a difícil. Açò és, que es complixen les dos següents sentències:
- Si el problema difícil pot ser resolt, llavors el sistema criptográfico pot trencar-se.
- Si el sistema criptográfico pot ser trencat, llavors el problema difícil pot resoldre's.
La seguritat demostradora és difícil de conseguir per a sistemes criptogràfics complexos. S'ha desenrollat una metodologia (model d'oràcul aleatori) per a dissenyar sistemes que no tenen realment una seguritat demostradora, pero que donen unes bones sensacions respecte a la seua seguritat. L'idea bàsica és dissenyar un sistema ideal que usa una o vàries funcions aleatòries, també conegudes com a oràculs aleatoris; i provar la seguritat d'este sistema matemàtic. A continuació el sistema ideal és implementat en un sistema real reemplaçant cada oràcul aleatori en una bona i adequada funció pseudoaleatoria coneguda generalment un còdic de detecció de manipulacions com SHA-1 o MD5. Si les funcions pseudoaleatorias utilisades té bones propietats, llavors un pot esperar que la seguritat provada del sistema ideal siga heretada pel sistema real. Observar que açò ya no és una prova, sino una evidència sobre la seguritat del sistema real. S'ha demostrat que esta evidència no sempre és certa i que és possible trencar sistemes criptogràfics la seguritat dels quals es recolza en el model d'oràcul aleatori.[4]
Punts de vista des dels que evaluar la seguritat
[editar | editar còdic]Per a evaluar la seguritat d'un esquema criptográfico se solen usar tres enfocaments principals.[9] Cada enfocament diferix de les suposicions sobre les capacitats dels oponents criptoanalistas. El primer método està basat en la teoria de l'informació, i oferix una seguritat incondicional i per tant una seguritat independent del poder de computació dels adversaris. L'enfocament basat en la teoria de la complexitat comença a partir d'un model abstracte per a la computació, i assumix que l'oponent tenen un poder llimitat de computació. El tercer enfocament intenta produir solucions pràctiques. Per a això estima la seguritat basant-se en el millor algoritme conegut per a trencar el sistema i estima de forma realista el poder necessari de computació o d'hardware per a trencar l'algoritme. A este enfocament se li sol cridar enfocament basat en la pràctica.
Enfocament basat en la teoria de l'informació
[editar | editar còdic]En este enfocament s'evalua la seguritat del sistema utilisant les ferramentes que proporciona la teoria de l'informació. Permet declarar sistemes incondicionalment segurs, és dir, sistemes segurs independentment del poder de computació de l'atacant.
La teoria de l'informació proporciona valioses ferramentes per a analisar la seguritat dels sistemes criptogràfics. Per eixemple està l'entropía, distància d'unicitat, el concepte de secret perfecte, etcétera.
Enfocament basat en la teoria de la complexitat
[editar | editar còdic]En este enfocament s'evalua la seguritat dels sistemes criptogràfics en funció de la cantitat de treball computacional requerit per a trencar-ho. Per a estimar eixa cantitat de treball s'estudia la complexitat computacional dels millors métodos coneguts fins ara per a realisar eixa tasca. En funció dels resultats d'este estudi i del poder computacional llímit estimat per a l'atacant, es decidix si eixa cantitat de treball és realisable per un atacant. Si eixe treball no és realisable es diu que el sistema és segur des d'un punt de vista computacional (seguritat computacional).[6]
Este tipo d'enfocament per a evaluar la seguritat és molt usat en la criptografia asimètrica. En concret, la seguritat de molts dels algoritmes de la criptografia asimètrica estan basats en l'anàlisis de complexitat dels métodos coneguts per al càlcul de factorisació de sancers i del logaritmo discret.
Per definició, el tipo de seguritat que aporta este tipo d'enfocament és una seguritat condicional basada en els métodos de resolució de problemes evaluats. En este punt cal tindre en conte dos consideracions:[10]
- Actualment no es poden considerar com a bons els algoritmes que s'usen per a estimar la complexitat de la resolució dels problemes. Es considera que hi ha algoritmes molt millors. Especialment en el camp de la criptografia. Per tant les estimacions sobre el poder de computació necessari per a trencar el sistema no es consideren fiables.
- S'ha demostrat que alguns dels problemes (per eixemple, factorisació de sancers i el logaritmo discret) en els que se sustenta la seguritat (computacional) de molts algoritmes, poden resoldre's en algoritmes en una complexitat computacional de pijor calitat usant computadors quàntics. Si algú poguera dispondre d'un computador quàntic molts dels sistemes criptogràfics que es consideren segurs (en seguritat condicional) caldria catalogar-los com a insegurs.
Enfocament basat en la pràctica
[editar | editar còdic]L'objectiu d'este enfocament és produir solucions pràctiques a partir de l'estudi de sistemes concrets i de l'experiència acumulada. És un enfocament de prova-error a on es proponen solucions basant-se en l'experiència i després se somet eixa solució a un procés intensiu en el que s'intenta trencar la seua seguritat. A partir d'este enfocament s'han fet importants alvanços en conseguir sistemes robusts ya que els criptógrafos dissenyen atacs i posteriorment adapten els sistemes per a anular dits atacs. Per eixemple, d'esta forma s'han conseguit importants alvanços en la seguritat front a atacs basats en estudis estadístics i atacs meet in the middle.[6]
És freqüent, en este tipo d'enfocament, dissenyar blocs en certes propietats demostrades establint una biblioteca de blocs disponibles. Eixemples de propietats bones per a este tipo de blocs poden ser: bones propietats estadístiques, bones propietats per a la confusió i difusió, o de no linealidad. Posteriorment estos blocs es ensamblan per a la construcció de sistemes criptogràfics que aprofiten les seues propietats per a dotar de major seguritat.
Este enfocament permet aplegar a establir sistemes que tenen seguritat condicional. Este tipo de sistemes tenen una seguritat computacional.
Història
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història de la criptografia.
L'història de la criptografia és extensa i rica en anècdotes. Des de les primeres civilisacions es varen desenrollar tècniques per a transmetre mensages durant campanyes militars, de modo que, si el mensager era interceptat, l'informació no caiguera en mans de l'enemic.
Un dels primers métodos criptogràfics coneguts data de el V i es denomina Escítala. Consistia en un método de trasposición basat en un cilindre que actuava com a clau: el mensage es enrollaba al voltant d'ell per a sifrar-ho i dessifrar-ho. El segon criptosistema documentat va ser descrit per l'historiador grec Polibio, qui va propondre un sistema de substitució basat en la posició de les lletres dins d'una taula. Els romans també varen amprar sistemes de substitució, sent el més célebre el conegut com Sifrat César, atribuït tradicionalment a Juliol César pel seu supost us en campanyes militars. Segons alguns autors, en realitat César no amprava este método; no obstant, l'atribució ha segut tan persistent que el nom ha quedat fixat en l'història.cita requerida
En 1465, l'italià Leon Battista Alberti va inventar un sistema de substitució polialfabética que va supondre un alvanç significatiu per a la seua época. Un atre criptógrafo destacat de el XVI va ser el francés Blaise de Vigenère, qui va escriure un important tractat sobre la «escritura secreta» i va dissenyar una sifra que ha aplegat fins als nostres dies associada al seu nom. A Selenus se li atribuïx l'obra criptogràfica Cryptomenytices et Cryptographiae (Luneburgo, 1624). En eixe mateix sigle, María Estuardo, reina d'Escòcia, va ser eixecutada per orde de la seua prima Isabel I, reina d'Anglaterra, despuix de descobrir-se un complot gràcies a un exitós criptoanálisis realisat pels matemàtics al servici d'Isabel.
Durant els sigles XVII, XVIII i XIX, l'interés dels monarques per la criptografia va ser notable. Les tropes de Felipe II varen utilisar durant llarc temps una sifra basada en un alfabet de més de 500 símbols, considerada inexpugnable pels matemàtics de la cort espanyola. No obstant, el matemàtic francés François Viète va conseguir criptoanalizar dit sistema per al rei de França, Enrique IV. Este fet va provocar una queixa formal de la cort espanyola davant el papa Pío V, acusant a Enrique IV d'amprar màgia negra per a derrotar als seus eixèrcits.
Durant la Primera Guerra Mundial, els alemans varen utilisar el sifrat ADFGVX, un método similar al tauler de Polibio. Este sistema amprava una matriu de 6 × 6 per a substituir les lletres de l'alfabet i els dígits del 0 al 9 per parells de lletres preses del conjunt A, D, F, G, V i X, que dona nom al sifrat.
Des de el XIX i fins a la Segona Guerra Mundial, varen destacar figures com el neerlandés Auguste Kerckhoffs i el prusiano Friedrich Kasiski. No obstant, va anar en el XX quan la criptografia va experimentar alvanços decisius, especialment durant les dos grans lluites bèliques del sigle: la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial. A partir d'este periodo, la criptografia va incorporar una nova ferramenta fonamental: les màquines de càlcul, que varen permetre desenrollar sifres més complexes i segures.
La màquina de sifrat més coneguda d'esta etapa va ser l'alemana Enigma, un sistema de rotors que automatisava en gran medida els càlculs necessaris per al sifrat i dessifrat de mensages. Per a contrarrestar este dispositiu, va ser necessari recórrer a alguns dels millors matemàtics de l'época i realisar un enorme esforç computacional. No en va, els majors alvanços tant en criptografia com en criptoanálisis es varen produir a partir de llavors.
Despuix de la conclusió de la Segona Guerra Mundial, la criptografia va experimentar un important desenroll teòric. En este context, les investigacions de Claude Shannon en el camp de la teoria de l'informació varen constituir fites fonamentals. Paralelament, els alvanços en computació automàtica varen representar tant una amenaça per als sistemes criptogràfics existents com una oportunitat per al disseny de nous métodos.
A mitan de la década de 1970, el Departament de Normes i Estàndarts dels Estats Units va publicar el primer disseny llògic d'un cifrador que aplegaria a convertir-se en el principal sistema criptográfico de finals de el XX: l'Estàndar de Sifrat de Senyes o DES. En eixes mateixes dates va començar a gestar-se la que fins ara ha segut l'última gran revolució de la criptografia teòrica i pràctica: els sistemes criptogràfics asimètrics. Estos varen supondre un bot qualitatiu decisiu, en permetre l'aplicació de la criptografia en àmbits hui essencials, com el de la firma digital.
La criptografia en el correu electrònic
[editar | editar còdic]La major part dels mensages de correu electrònic que es transmeten per Internet no incorporen mecanismes de seguritat d'extrem a extrem. Encara que molts servidors utilisen sifrat en trànsit (per eixemple, TLS), el contingut del mensage pot ser accessible per a tercers en accés als servidors intermijos, proveïdors de correu o per mig d'atacs d'interceptació maliciosa.
Per a mitigar estos riscs, la criptografia s'aplica al correu electrònic per mig de sistemes de sifrat i firma digital. Entre els més utilisats es troben PGP/OpenPGP i S/MIME, els quals es basen en criptografia de clau pública. En estos sistemes, cada usuari dispon d'un parell de claus: una clau pública, que pot compartir-se lliurement, i una clau privada, que deu mantindre's en secret.
L'us de certificats digitals o claus públiques en l'enviament de correus electrònics oferix vàries ventages fonamentals. En primer lloc, garantisa la confidencialitat, ya que el contingut del mensage se sifra i solament pot ser llegit pel destinatari que posseïxca la clau privada corresponent. En segon lloc, permet l'autenticació del remitent, proporcionant la certea de que qui envia el mensage és realment qui diu ser. Ademés, l'integritat del mensage queda protegida, assegurant que el contingut no ha segut modificat durant la transmissió. Finalment, la no repudie impedix que el remitent negue haver enviat el mensage, gràcies a l'us de firmes digitals.
En conjunt, la criptografia aplicada al correu electrònic transforma un mig de comunicació inherentemente insegur en un canal molt més confiable per a l'intercanvi d'informació sensible, tant en entorns personals com a professionals.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gibrán Granats Parets. «INTRODUCCIÓN A LA CRIPTOGRAFÍA».
- ↑ 2,0 2,1 Menezes, Van Oorschot, A. P. (1996). «1», Handbook of Applied Cryptography (en anglés), CRC Press, pp. 4. ISBN 0-8493-8523-7.
- ↑ On the NSA. Matthew Green. Assistent d'investigació de l'Universitat de Johns Hopkins
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Rolf Oppliger,"Ssl and Tls: Theory and Practice". Artech House 2009
- ↑ Junju Shikata, "Unconditional security"
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Bart Preenel,"Cryptographic Primitives for Information Authentication - State of the Art". Katholieke Universiteit Leuven
- ↑ G. Hanaoka et all,"Unconditionally Secure Anonymous Encryption and Group Authentication"
- ↑ Neri Merhav, "The Shannon Cipher System with a Guessing Wiretapper". IEEE TRANSACTIONS ON INFORMATION THEORY, VOL. 45, NO. 6, SEPTEMBER 1999
- ↑ Bart Preneel, "Cryptographic Primitives for Information Authentication -State of the Art", Katholieke Universiteit Leuven
- ↑ Stefan Wolf,"Unconditional Security in Cryptography", Swiss Federal Institute of Technology.Zürich
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Criptografia.
Erro al crear miniatura: Criptografia en el Viccionari. Plantilla:Wikilibros
- CriptoRed [1] archivat en Wayback Machine. Ret Temàtica de Criptografia i Seguritat de l'Informació (més de 400 documents, llibres, software i vídeos freeware)
- Epsilones - Criptografia: métodos clàssics
- El dret a sifrar
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Criptografía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.