Criptograma musical

Un criptograma musical és un mensage sifrat que està amagat en la partitura d'una composició format per una determinada seqüència de notes musicals. Esta seqüència pot correspondre a un text extramusical, usualment a través d'una relació llògica entre noms de notes i lletres. El compositor aprofita el coneiximent de les qualitats i característiques de la notació musical per a incloure el mensage que desige.

Són numerosos els compositors que han amprat la criptografia com a método de composició per a deixar mensages amagats en les seues partitures. Lo més habitual és codificar els seus propis noms, o els de atres persones, en forma de motius de les seues obres a través d'un sifrat per substitució simple, a on cada nota es correspon en una lletra. Molt més rar és l'us de la notació musical per a codificar mensages en l'àmbit de l'espionage. En qualsevol cas, en existir moltes formes de relacionar notes i lletres, a sovint és difícil dessifrar estos criptogrames.

Dins de la música occidental la denominació de les notes en noms és atribuïda a Boecio (VI) lo que va donar peu a establir relacions entre notes i lletres. Des de llavors hi ha hagut numerosos eixemples de criptografia musical. Encara que no en intenció criptográfica, és remarcable que ya en el XI el monge Guido de Arezzo, en el seu tractat Micrologus, va introduir un procediment de composició objectiva que assignava successivament (i repetidament) a cada vocal a una nota a partir del sol3.^[1]

Sistemes

El método criptográfico més estés ha segut el d'amagar mensages extramusicales a través dels noms de les notes. En la notació anglosaxona i en l'alemana, cada nota es relaciona en una lletra del alfabet; aixina, l'escala la, si, do, re, el meu, fa, sol, en la notació anglosaxona és A, B, C, D, I, F, G. La criptografia es basa en la combinació d'estes lletres per a formar determinades paraules i mensages sobre els que es pot construir una composició. Este procediment, que es coneix com sifrat per substitució, resulta prou senzill. També s'han utilisat sistemes més complexos a través dels quals es conseguix relacionar cada nota en més d'una lletra, de manera que el mensage criptográfico resulta més difícil de dessifrar.

Vocals de les sílabes i dels noms llatins de les notes

En este procediment els sons de les vocals del text coincidixen en els sons de les vocals dels noms llatins de les notes, ut, re, el meu, fa, sol, la, si, introduïts per Guido de Arezzo. Va ser cridat soggetto cavato pel teòric de la música Gioseffo Zarlino.^[2]

Es creu que este método va ser utilisat per primera volta per Josquin dones Prez en el seu Missa Hercules Dux Ferrariae de 1503. En esta obra el nom en llatí del dedicatario Hercules Dux Ferrariae (Ercole I d’Este, duc de Ferrara) es convertix en re–ut–re–ut–re–fa–el meu–re, a on cal recordar que ut és el nom antic de la nota do. Este tema s'utilisa com cantus firmus de la missa. Dones Prez va amprar este mateix procediment en atres composicions seues i va ser imitat per varis dels seus contemporàneus i successors, entre ells Adrian Willaert i Costanzo Festa.

Lletres i noms anglosaxons de les notes

En els sistemes anglosaxons de denominació de les notes s'usen les lletres A-G per a designar les notes des de la fins a sol; també la H en el sistema alemà (a on representa el si natural, ya que la B designa el si bemol). Açò permet sifrar, en principi, paraules que consten només d'estes lletres, per lo que és necessari buscar alternatives que permeten codificar les demés lletres.

Sistema alemà

El criptograma musical més conegut d'este sistema és el famós motiu BACH, que va ser utilisat pel propi Johann Sebastian Bach. D'acort en la notació musical alemana les notes si bemol–la–do–si natural equivalen a B–A–C–H, que són les lletres del seu llinage. Tant els seus contemporàneus com molts atres compositors posteriors ho varen utilisar en les seues creacions.

Hi ha lletres que es poden definir per homofonia, com ocorre en el el meu bemol que es correspon en "És" en notació alemana i per tant es pronuncia com la lletra "S". Una mostra d'açò és el motiu DSCH creat per Dmitri Shostakovich per a codificar el seu nom. En notació musical alemana les notes re–la meua bemol–do–si equivalen a D–És–C–H que són les inicials del compositor (Д. Ш., sent el seu nom i llinage en cirílico Дмитрий Шостакович), transliteradas a l'alemà com "D. Sch." El mestre rus va incorporar este motiu en vàries de les seues obres, entre les que s'inclouen la Simfonia n.º 10, el Quartet d'cuerdo n.º 8, el Concert per a violí n.º 1, el Concert per a violoncel n.º 1, la Simfonia n.º 15 i la Sonata per a piano n.º 2 Op. 61.

Atres compositors han optat per ignorar les lletres que no tingueren una traducció a notes musicals. Per eixemple, Robert Schumann va representar el seu nom com SCHA en el seu Carnestoltes, Op. 9. També va usar substitucions fonètiques com BESEDH per a representar a Bezeth. Johannes Brahms va utilisar B–A–H–S (si bemol–la–si–la meua bemol) per al seu llinage dins de la Fuga en la bemol menor per a orgue, i la mescla Gis–I–La (sol sostingut–el meu–la) para Gisela von Arnim.

cal destacar també Edward Elgar, que va escriure un Allegretto per a les seues alumnes les germanes Gedge basant-se en les notes GEDGE. Part de les seues Variacions Enigma també usa criptogrames.

Sistema francés

A finals de el XIX en França es va usar un procediment típic de codificació de les lletres en notes. Es tracta simplement de repetir l'associació de les notes la–sol en les lletres A–G als demés grups de lletres, H–N, O–O i V–Z. Aixina resulta, per eixemple, que les lletres A, H, O i V van associades a la nota la. Este procediment va ser fomentat per Jules Ecorcheville, editor de la revista S.I.M., en les commemoracions del centenari de Joseph Haydn en 1909. Ya que una nota codifica vàries lletres la correspondència no és biyectiva i és difícil extraure el text a partir d'un motiu.

XX

Numerosos compositors varen usar els procediments mencionats en el XX, en obres que homenajaven a atres colegues usant diversos sistemes de sifrat. Alguns d'estos sistemes permetien l'us de les notes alterades, d'acort en el cromatisme propi de la música del sigle XX. Sistemes més complexos com el d'Olivier Messiaen feyen us d'una codificació que implicava altures i duració, per eixemple en la seua obra per a orgue Méditations sur li Mystère de la Sainte Trinité (1969).^[3]

El compositor nortamericà Elliott Carter en la seua obra Réflexions de 2004 va dedicar un criptograma per al llinage de Pierre Boulez junt en un símbol sonor per al nom.^[4]

Eixemples destacats

Són numerosos els compositors que han utilisat esta tècnica, des de J. S. Bach, en el subjecte d'algunes de les seues fugues, fins a Johannes Brahms o Robert Schumann, o compositors de el XX, com Alban Berg o Olivier Messiaen. Este método també es coneix com «sifrat Mata-Hari», ya que la famosa espia ho va utilisar en més d'una ocasió.^[5]^[6]

Llista de noms encriptats en motius

Motiu BACH seguit d'una versió transpuesta de Sis fugues sobre el nom B-A-C-H de Schumann, op. 60, n.º 4, cc. 1-3^[7] Archivo de audio "Schumann, Sechs Fugen über donen Namen B-A-C-H, op. 60, no. 4, mm. 1-3.mid" no encontrado. Note's que C i H es transponen cap a avall, sense afectar l'ortografia pero canviant el contorn melòdic.

En esta llista s'arrepleguen en orde alfabètic alguns motius usats per destacats compositors. En primer lloc, consten les notes en notació anglesa, seguides de la seua interpretació com a lletres.

A, B♭, B, F (= A, B, H, F)

per Alban Berg i Hanna Fuchs-Robettin, usat en la Suite Lírica de Berg.^[8]

A, B♭, I, G, G (= A, B, I, G, G)

per Meta Abegg, inspiració per als Variacions Abegg, Op. 1 de Robert Schumann.^[9]

A, D, A, A, F (= A, L, A, I, N)

per Jehan Alain, usat per Maurice Duruflé en el seu Prélude et fugue sur li nom d'Alain, Op. 7, seguint el sistema francés.

A, I♭, C, B (= A, S, C, H) i A♭, C, B = (As, C, H)

usat en Carnestoltes, Op. 9 de Schumann, el qual mantenia una relació en Ernestine von Fricken, procedent de la ciutat actualment checa d'Aš, en alemà "Asch".^[9]

A, I♭, C, B, B♭, I, G (= A, S, C, H, B, I, G)

per Arnold Schoenberg, que usa com a firma musical el conjunt "Eschbeg" ademés del conjunt "A. Schbeg" o "Aschbeg".^[10]

B♭, A, B, I♭ (= B, r, A, H, m, S)

per Johannes Brahms, usat per Alfred Schnittke en el seu Quasi una sonata, junt en el motiu BACH entre uns atres.^[11]

B♭, A, C, B (= B, A, C, H)

el célebre motiu BACH, usat en moltes obres per numerosos compositors ademés del propi J.S. Bach.

B, A, D, D, G (= H, A, I, D, N)

per Joseph Haydn, usat per Maurice Ravel en el seu Menuet sur li nom d'Haydn.

B, I, B, A, o B, A, B, I

per Béla Bartók o Bartók Bela (en hongarés s'escriu el llinage abans del nom).

C, A, G, I

per John Cage, usat per Pauline Oliveros^[12] en l'obra Dear.John: a cànon on the name of Cage; aixina com per Simon Jeffes en el seu Cage dead.

D, I♭, C, B (= D, S, C, H)

el motiu DSCH de Dmitri Shostakóvich, tenint en conte la transcripció alemana del seu llinage (Schostakowitsch), usat pel propi compositor en vàries de les seues obres.

I♭, A, C, B, I, D (= S, A, C, H, I, R)

per Paul Sacher (hexacordo de Sacher), usat entre uns atres per Pierre Boulez.

I♭, C, B, A (= S, C, H, A)

per Robert Schumann, usat en el seu Carnestoltes, Op. 9.

F, A, I i F, A, F

per Frei aber einsam i Frei aber froh, "lliure pero solitari" i "lliure pero feliç", lemes citats en la Sonata F-A-E dedicada a Joseph Joachim i composta de manera colaborativa per Robert Schumann, Johannes Brahms i Albert Dietrich;^[13] aixina com en la Simfonia n.º 3 de Johannes Brahms, respectivament.

F, I♭, C, B (= F, S, C, H)

per Franz Schubert.

G, A, B, D, B, I, I, F, A, G, D, I (= G, A, B, Re, H, I, Li - F, A, Ug, Re, I)

per Gabriel Fauré, usat per varis contribuents en homenage a Fauré l'any 1922.^[14]

G, A, D, I

per Niels Gade, usat en una obra del seu amic Robert Schumann.

Referències

↑ Loy, Gareth (2011). «9.1. Guido's Method», Musimathics, Vol. 1: The Mathematical Foundations of Music, MIT Press, pp. 285-288. ISBN 978-0-262-51655-6.
↑ Lockwood, Lewis (2001). «Soggetto cavato», Grove Dictionary of Music and Musicians, Oxford University Press. doi:10.1093/gmo/9781561592630.article.26100.
↑ Halbreich, Harry (1972). «Ciphered cregau», Music and musicians, vol. 20, pp. 18.
↑ Wintle, Justin (2008). The concise new makers of modern culture, Routledge, pp. 123. ISBN 9781134021390.
↑ Team CLGT. «CodeGate 2009 Report» (en anglés). Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2009. Consultat el 2 de juliol de 2009. «Vore la pág. 16»
↑ ^{[enllaç trencat]}
↑ ^7,0 ^7,1 Reynolds, Christopher Alan (2003). Motives for Allusion: Context and Content in Nineteenth-Century Music, p. 31. ISBN 067401037X
↑ «Lyric Suite, for string quartet». AllMusic. Consultat el 2022-12-29.
↑ ^9,0 ^9,1 Blom, Eric (1961). Some great composers., Oxford University Press, pp. 85. OCLC 7420215. ISBN 0-19-315133-2.
↑ Taruskin, Richard (2010). Music in the early twentieth century, Oxford University Press, pp. 324. OCLC 261177783. ISBN 978-0-19-538484-0.
↑ Schmelz, Peter J. (2009). Such Freedom, If Only Musical: Unofficial Soviet Music During the Thaw, Oxford University Press, pp. 254. OCLC 430984933. ISBN 978-0-19-534193-5.
↑ «Dear.John: A Cànon on the Name of Cage». eamusic.dartmouth.edu. Consultat el 2022-12-29.
↑ Lyotard, Jean-François; Krims, Adam; Klumpenhouwer, {{{nom3}}} (1998). Music/ideology: resisting the aesthetic, G + B Arts International, pp. Z-69. OCLC 40191211. ISBN 90-5701-321-5.
↑ Nectoux, Jean-Michel (1991). Gabriel Fauré: a musical life, Cambridge University Press, pp. 427. OCLC 21161178. ISBN 0-521-23524-3.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Criptograma musical» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Loy, Gareth (2011). «9.1. Guido's Method», Musimathics, Vol. 1: The Mathematical Foundations of Music, MIT Press, pp. 285-288. ISBN 978-0-262-51655-6.

[2] Lockwood, Lewis (2001). «Soggetto cavato», Grove Dictionary of Music and Musicians, Oxford University Press. doi:10.1093/gmo/9781561592630.article.26100.

[3] Halbreich, Harry (1972). «Ciphered cregau», Music and musicians, vol. 20, pp. 18.

[4] Wintle, Justin (2008). The concise new makers of modern culture, Routledge, pp. 123. ISBN 9781134021390.

[5] Team CLGT. «CodeGate 2009 Report» (en anglés). Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2009. Consultat el 2 de juliol de 2009. «Vore la pág. 16»

[6] {[enllaç trencat]}

[Reynolds-7] 7,0 ^7,1 Reynolds, Christopher Alan (2003). Motives for Allusion: Context and Content in Nineteenth-Century Music, p. 31. ISBN 067401037X

[8] «Lyric Suite, for string quartet». AllMusic. Consultat el 2022-12-29.

[:0-9] 9,0 ^9,1 Blom, Eric (1961). Some great composers., Oxford University Press, pp. 85. OCLC 7420215. ISBN 0-19-315133-2.

[10] Taruskin, Richard (2010). Music in the early twentieth century, Oxford University Press, pp. 324. OCLC 261177783. ISBN 978-0-19-538484-0.

[11] Schmelz, Peter J. (2009). Such Freedom, If Only Musical: Unofficial Soviet Music During the Thaw, Oxford University Press, pp. 254. OCLC 430984933. ISBN 978-0-19-534193-5.

[12] «Dear.John: A Cànon on the Name of Cage». eamusic.dartmouth.edu. Consultat el 2022-12-29.

[13] Lyotard, Jean-François; Krims, Adam; Klumpenhouwer, {{{nom3}}} (1998). Music/ideology: resisting the aesthetic, G + B Arts International, pp. Z-69. OCLC 40191211. ISBN 90-5701-321-5.

[14] Nectoux, Jean-Michel (1991). Gabriel Fauré: a musical life, Cambridge University Press, pp. 427. OCLC 21161178. ISBN 0-521-23524-3.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]