Missa (música)

La Missa, un gènero musical sacre, és una composició coral que trasllada la música a seccions fixes de la llitúrgia.

La majoria de les misses són parts de la llitúrgia en llatí, la llengua tradicional de l'Iglésia catòlica.

Les misses poden ser a cappella (per a veu humana sola) o acompanyades per conjunts musicals, des d'un piano fins a una orquesta completa. Moltes misses, especialment les més recents, mai varen ser pensades per a ser interpretades durant la celebració d'una missa llitúrgica.

Parts de la missa

Per a ser considerada completa, la forma musical deu incloure les següents sis seccions, que juntes constituïxen el Ordinari d'una Missa:

I. Kyrie

El Kyrie és el primer moviment del ordinari:

Kýrie eléison; Christé eléison; Kýrie eléison (Κύριε, ἐλέησον; Χριστέ, ἐλέησον; Κύριε, ἐλέησον)

Senyor tingues pietat, Crist tingues pietat, Senyor tingues pietat.

Este moviment té a sovint una estructura que reflectix lo conciso i simètric del text. Molts tenen una forma ternaria (ABA) , a on les dos aparicions de la frase "Kyrie eleison" estan associades a idèntic tema musical i s'articulen en una secció "Christe eleison" contrastante.

És molt conegut l'eixemple la Missa de Rèquiem de Mozart , a on els texts de "Kyrie" i "Christe" representen els dos elements d'una doble fuga .

II. Gloria

El Gloria és un passage celebratorio de la glòria de Deu i de Cristoo.

Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonae voluntatis. Laudamus et, benedicimus et, adoramus et, glorificamus et, gratias agimus tibi propter magnam gloriam tuam, Domine Deus, Rex caelestis, Deus Pater omnipotens.

Gloria a Deu en les altures, i en la terra pau als hòmens de bona voluntat. T'alabem, et beneïm, t'adorem, et glorificamos, et donem gràcies per la teua immensa glòria, Senyor Deu, rei celestial, Deu pare omnipotent.

Domine Fili unigenite, Iesu Christe, Domine Deus, Agnus Dei, Filius Patris, qui tollis peccata mundi, miserere nobis; qui tollis peccata mundi, suscipe deprecationem nostram. Qui sèus ad dexteram Patris, miserere nobis.

Fill unigénito de Deu, Jesucristo, Senyor Deu, Corder de Deu, fill del Pare, tu que lleves els pecats del món, tingues pietat de nosatres; tu que lleves els pecats del món, atén la nostra súplica. Tu que estàs assentat a la dreta del Pare, tingues píedad de nosatres.

Quoniam el teu solus Sanctus, el teu solus Dominus, el teu solus Altissimus, Iesu Christe, cum Sancto Spiritu in glòria Dei Patris. Amen.

Perque solament el teu eres Sant, solament el teu Senyor, solament el teu Altíssim, Jesucristo, en l'Esperit Sant en la glòria de Deu Pare, Amén.

En les misses en anglés, compostes per a us anglicà, el Gloria és comunament l'últim moviment, a causa de que en el llibre d'oracions el text s'ha traslladat al final del servici. No obstant noves formes de llitúrgia han restaurat el Glòria al seu lloc tradicional.

III. Credo

El text més llarc de la Missa és una adaptació del Credo de Nicea:

Credo in unum Deum, Patrem omnipotentem,

factorem caeli et terrae, visibilium omnium et invisibilium.

Cree en un sol Deu, Pare omnipotent,

creador del cel i de la terra, de tot lo visible i lo.

Et in unum Dominum Iesum Christum,

Filium Dei unigenitum, et ex Patre natum davant omnia saecula.

Deum de Deo, Lumen de Lumine, Deum verum de Deo vero,

genitum senar factum, consubstantialem Patri;

per quem omnia facta sunt. Qui propter nos homines et propter nostram salutem descendit de caelis.

Et incarnatus est de Spiritu Sancto ex Maria Virgine, et homo factus est.

Crucifixus etiam pro nobis sub Pontio Pilato, passus et sepultus est,

et resurrexit tertia die, secundum Scripturas,

et ascendit in caelum, sedet ad dexteram Patris.

Et iterum venturus est cum glòria, iudicare vius et mortuos,

cuius regni senar erit finis;

I en un únic Deu Jesucristo,

Fill unigénito de Deu, naixcut del Pare abans de tots els sigles,

Deu de Deu, Llum de llum, Deu verdader de Deu verdader,

creat, no fet, consubstancial en el Pare,

per qui totes les coses varen ser fetes, que pels hòmens i per la nostra salvació va descendir dels cels.

i es va encarnar per obra de l'Esperit Sant en María Verge, i es va fer home.

Va ser crucificado per nosatres baix Poncio Pilato, atormentat i sepultat,

I al tercer dia va resucitar d'acort a les Escritures,

i va ascendir al Cel, a on està assentat a la destra del Pare.

I tornarà en glòria a jujar als vius i als morts;

el Regne del qual no tindrà fi;

Et in Spiritum Sanctum, Dominum et vivificantem,

qui ex Patre procedit.

Qui cum Patre et Filio simul adoratur et conglorificatur:

qui locutus est per prophetas.

Et unam, sanctam, catholicam et apostolicam Ecclesiam.

Confiteor unum baptisma in remissionem peccatorum.

Et expecto resurrectionem mortuorum,

et vitam venturi saeculi. Amen.

I cree en l'Esperit Sant, que és Deu i dador de vida,

que procedix del Pare;

que junt al Pare i al Fill adorem i glorificamos,

com va ser profetizado.

I cree en una Santa Iglésia catòlica i apostólica,

confie en el batisme per a la remissió dels pecats,.

i espere la resurrecció dels morts,

i la vida perdurable. Amen.

El Credo representa un desafiu per al compositor per la seua extensió. Per causa d'açò, en un servici el Credo és a sovint respost per la congregació o inclós en un de les moltes vores de la llitúrgia.

IV. Sanctus

El Sanctus és una oració doxológica a la Trinitat;

Sanctus, Sanctus, Sanctus, Domine Deus Sabaoth; pleni sunt coeli et terra glòria tua

Sant, Sant, Sant, Senyor Deu dels eixèrcits; Tot el cel i la terra estan plens de la teua glòria.

Hosanna in excelsis

Hosanna en les altures.

V. Benedictus

El Benedictus és una continuació del Sanctus:

Benedictus qui venit in nomine Domini.

Beneït el que ve en nom del Senyor.

Hosanna in excelsis es repetix usualment despuix del Benedictus , a sovint en material musical idèntic a l'utilisat en el Sanctus, o molt similar.

En el vora gregoriano el Sanctus (en Benedictus) va ser cantat solament en el seu lloc en la missa. No obstant, com els compositors varen produir bells desenrolls del text, la música freqüentment és tan llarga que se superpon a la consagració del pa i el vi. Esta era considerada la part més important de la missa, aixina que els compositors varen començar a detindre el Sanctus a la mitat per a permetre la consagració, i després continuaven. Esta pràctica va ser prohibida per un temps en el XX:

VI. Agnus Dei

Artícul principal → Agnus Dei (llitúrgia).

El Agnus Dei és un apany de la lletania Corder de Deu:

Agnus Dei, qui tollis peccata mundi,

miserere nobis

Corder de Deu, que lleves els pecats del món,

tingues pietat de nosatres.

Agnus Dei, qui tollis peccata mundi,

dona nobis pacem.

Corder de Deu, que lleves els pecats del món,

dona-nos pau.

En una Missa de Rèquiem, les paraules "dona nobis pacem" són reemplaçades per "dona eis requiem" (dona'ls el descans).

Atres seccions

En una missa llitúrgica, hi ha atres seccions que poden ser cantades, a sovint en vora gregoriano. Estes seccions, missa de el "propi", canvien en el dia i estació de l'any d'acort al calendari eclesiàstic, o a les circumstàncies especials de la missa. Les particulars de la missa no són per lo general incloses musicalment en la missa musical, pero poden ser objecte de motets o atres composicions. Estes seccions inclouen el Introito, el Gradual, l'Aleluya (llevat en Quaresma), Ofertorio i Comunió.

Història

Artícul principal → Anexe:misses.

Edat Mija

Abans d'existir compositors individuals de misses, la música va ser purament vora gregoriano, que oferia moltes opcions musicals a ser cantades segons el calendari llitúrgic. Es troben recollides en el Kyriale.

Sobreviuen vàries misses completes d'autoria anònima de el XIV, la Missa de Tournai, Missa de Toulouse, Missa de Barcelona i Missa de la Sorbona; no obstant les discrepàncies d'estil indiquen que els moviments d'estes misses varen ser escrites per varis compositors i posteriorment compiladas per un copista en una sola obra.

La primera missa composta sancera per un mateix autor i concebuda com un tot va ser la Messe de Notre Dona'm, de Guillaume de Machaut (1300-1377) Compositor del Ars Nova, un estil que senyala el fi de l'Edat Mija i la Renaixença en el pla musical.

Renaixença

La missa és la forma principal de les grans composicions musicals de la Renaixença. Hem vist que les primeres misses es daten de fet en el XIV. Els compositors d'esta época escrivien a sovint moviments aïllats, o parelles de moviments (Gloria-Credo, o Sanctus-Agnus Dei), pero des de la mitat de el XV va aplegar a ser corrent per a un compositor escriure la missa completa, i la missa es convertix en el gènero musical sacre, al temps d'oferir als compositors la possibilitat de realisar obres monumentals, articulant-se al voltant d'una série de moviments contrastats. La missa no s'eclipsarà fins a més tart, en el moment quan el motet i les seues formes derivades li lleven el protagonisme al principi de el XVI. La major part de les misses de el XV són misses unitàries que ampren un tema comú, el cantus firmus, pres prestat de la vora gregoriano, que es pren per a la veu més aguda. EL cantus firmus en seguida apareix en la llínea melòdica mantinguda per les atres veus, gràcies a l'utilisació de diferents tècniques com el contrapunt. A finals de el XV, alguns compositors com Guillaume Dufay, Johannes Ockeghem i Jacob Obrecht ampren algunes melodies profanes com cantus firmus. La melodia del L'homme vaig armar, (L'home armat), apareix aixina en més de trenta misses de l'época.

Estes innovacions van a donar orige a noves formes al principi de el XVI. Es tracta, en primer lloc, de la tècnica d'escritura en imitació, la « missa paráfrasis », en la qual un motiu musical dut per una primera veu es repren/reprén successivament per una segona, despuix per una tercera mentres que la primera pansa al motiu següent. També apareix la « missa parodia » (també cridada ‘’missa d'imitació’’) en la qual el compositor repren/reprén i desenrolla un motet o una cançó polifònica, que es canta en la lletra del Ordinari.En la usanza francesa de la (Escola francoflamenca), estes produccions llitúrgiques es cantaven a cinc veus, o a voltes sis, inclús més com per eixemple Antoine Brumel, qui va integrar vàries misses en una, la Missa del terremot (Et ecce terræ motus) a dotze veus. L'imitació i la paròdia poc a poc varen eliminar el cantus firmus en el curs de el XVI. Palestrina va compondre cincuenta y uno misses parodies. Estes pràctiques es varen difondre sense dificultat fins al Concilie de Trento, en 1562, que allaugera la linearidad i el contrapunt,a fi de permetre unix oïment més clar dels texts cantats, i que desanima l'us del repertori secular.

Els compositors varen recórrer igualment al cànon. Les primeres misses que varen amprar esta forma varen ser la Missa prolationum de Johannes Ockeghem, a on cada secció és un Cànon de proporció sobre una melodia lliure, i la Missa L’Homme vaig armar de Guillaume Faugues qui compon un cànon sobre la célebre melodia de L’Homme vaig armar. Pierre de la Rue va compondre quatre misses en cànon fundades sobre la vora plana, i una de les misses de madurea de Josquin dones Prés, la Missa ad Fugam, està composta íntegrament en la forma de cànon de proporció, sense imitació exterior.

La Missa sine nomine, lliteralment Missa sense nom, és una expressió que s'aplica a les obres compostes a partir de noves melodies. Ocorre a voltes que estes misses han rebut un títul particular, com la Missa Papae Marcelli (Missa del Papa Marcelo) de Palestrina i es tracta a sovint de composicions en forma de cànon, per eixemple la Missa sine nomine de Josquin dones Prés. Este últim va compondre numeroses misses i potser era el compositor més important de la Renaixença. En la segona mitat de el XVI, els representants més notables del contrapunt són l'anglés William Byrd, l'espanyol Tomás Luis de Victoria i l'italià Palestrina, la Missa del qual del Papa Marcelo (1562) potser salvara la polifonia sacra de l'ira del Concilie de Trento. En esta época, els compositors es varen bolcar sobre atres formes de música sacra que els permetera donar lliure curs a la seua creativitat com el motet i el madrigal espiritual. Els músics de l'Escola veneciano, notablement, varen donar preferència a atres formes musicals sobre les de la missa, a pesar de que nos hagen aplegat algunes misses d'Adrian Willaert en l'estil de Josquin dones Prés, o d'Annibale Padovano, que va deixar una Missa a 24 que ampra tres cors de huit veus cada u. En fi atres músics com Orlando vaig donar Lasso, instalat en Munich, és dir, a una distància cómoda de les reformes tridentinas, varen continuar escrivint misses parodies sobre melodies profanes.

La Reforma protestant va introduir algunes divergències entre la llitúrgia catòlica i protestant. Martín Lutero va publicar en 1526 un text sobre La Missa alemana i l'Orde del Servici Diví en el qual preconisa l'ocupació de l'alemà en lloc del llatí, desconegut pels simples fidels. Aixina el Credo dominical va ser cantat en alemà .

Del Barroc al Romanticisme

Despuix del Renaixença, la missa va tendir a no ser el gènero principal d'un compositor, si ben algunes de les obres musicals més famoses del Barroc, periodo clàssic o romàntic són misses. En l'era romàntica les misses més famoses solen ser de Rèquiem. A finals de el XVI alguns compositors com Pedro Bermúdez (1558-1605) s'instalen en Amèrica Llatina i componen algunes misses (Missa de bomba i Missa de fira) en l'estil de les misses catòliques europees. Estos compositors varen donar naiximent a la música barroca de Nova Espanya, que té un vast territori d'obres sacras.

Encara que en el advenimiento de noves formes musicals com l'òpera, l'oratorio o la cantata la missa ya no era l'únic gènero musical que permet composicions monumentals, ella va continuar inspirant obres mestres. Un cert número de músics, com Claudio Monteverdi o Gregorio Allegri varen continuar component misses corals en l'estil de les de Palestrina, pero a partir de el XVII varen aparéixer algunes innovacions en Itàlia i en França: Marc-Antoine Charpentier va compondre una miqueta de música instrumental i peces per a solistes o per a varis cors (Missa per a quatre cors). Destaca el seu Messe de minuit pour Nöel (Missa de la mijanit per al dia de Nadal) de les onze misses que es coneixen actualment d'ell. Alessandro Scarlatti (Missa de Santa Cecilia) i Giovanni Battista Pergolesi (Gran Missa solemne en Fa, cridada Missa Romana, a dèu veus, doble cor, dos orquestes i dos òrguens) enriquixen junt als anteriors el repertori sacre.

Els compositors varen continuar mantenint el recurs de la « missa parodia ». En la Missa en si menor de Bach, per eixemple, el compositor repren/reprén certs temes que ell havia elaborat en peces anteriors. En esta missa es constata igualment una influència de l'òpera sobre la música sacra, en l'aparició d'àries i duos.

El ritual anglicà (també cridat Servici de Comunió) s'allunta del ritual catòlic. No solament es canten els texts en anglés, sino que el Gloria ve generalment en última posició. Com el Benedictus i el Agnus Dei no figuren en la llitúrgia del Book of Commons Prayers de 1662, estos himnes no apareixen en les composicions anglicanes.

Compositors principals

• Guillaume de Machaut (ca. 1300-1377) Messe de Nostre Dona'm a quatre veus (ca. 1365);
• Claudio Monteverdi (1567-1643) : Messa dona Capella a quatre veus, "Missa In illo Tempore";
• Francesco Cavalli (1602-1656) : Messa Concertata;
• Heinrich Ignaz Franz Biber (1644-1704) : Missa Salisburgensis, Missa Sancti Henrici, Missa Bruxellensis, Missa Christi resurgentis;
• Henry Purcell (1659-1695): Música per al funeral de la regna María
• Jan Dismas Zelenka (1679-1745) : més de vint misses;
• Antonio Vivaldi (1678-1741): Missa Sacrum, RV 586 ;
• Johann Sebastian Bach (1685-1750): Missa en si menor ;
• Joseph Haydn (1732-1809) : catorze misses, entre les quals Nelsonmesse (Missa en temps d'oix o Missa Nelson), la Theresienmesse (Missa de María Teresa de les Dos Sicilias) i la In Temporis Belli o Paukenmesse (Missa per a temps de guerra o missa dels timbales);
• Michael Haydn (1737-1806) : més de quaranta misses, entre elles la Missa Hispanica (Missa espanyola) i la Missa tempore Quadragesimae (Missa de Quaresma);
• Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) : díhuit misses, entre les quals la Missa de la Coronació en Do major, KV 317 (1779), la Gran Missa en do menor, KV 427 (1782-83) i el Rèquiem, KV 626 (1791);
• Luigi Cherubini (1760-1842) : onze misses;
• Ludwig van Beethoven (1770-1827) : Missa en do major (1807) i Missa solemnis (1818-22) ;
• Gioachino Rossini (1792-1868) : Missa (Bolonya 1808), Missa (Rávena 1808), Missa (Rimini 1809), Missa de Gloria (1820) para solista, cor i orquesta, Menuda missa solemne (1863) ;
• Franz Schubert (1797-1828) : sis misses en llatí, entre les quals la missa en la meua bemol major D.950, i la Missa alemana ;
• Robert Schumann (1810-1856) : Requiem für Mignon (1850) ;

• Franz Liszt (1811-1886) : Missa Choralis ; Missa solemnis (1856) ; Missa de la coronació composta para Francisco José I d'Àustria i la seua esposa Isabel de Baviera (1867) ;
• Giuseppe Verdi (1813-1901) : Requiem (1874) ;
• Charles Gounod (1818-1893) : va compondre unes quinze misses entre les quals: Missa de Sant Luis (1841), Missa pascual (1843), Missa de solemne de Santa Cecilia (1854) que li fa célebre, una Missa solemne de Pasqua (1874) i una Missa del Sagrat Cor (1876) ;
• Anton Bruckner (1824-1896), Missa en Do major per a alt, dos cornos i orgue (WAB 25) (1842), Missa solemnis en si major (WAB 29) (1854), Missa en re menor (WAB 26) (1864), Missa en el meu menor per a cor de huit veus i instruments de vent (WAB 27) (1866), Missa en fa menor (WAB 28) (1868)
• Johannes Brahms (1833-1897) : Un rèquiem alemà (1868) ;

Sigles XX i XXI

En els sigles XX i XXI, els compositors varen continuar component misses, inclús en una diversitat d'estils, formes i funcions més àmplia. Els compositires continuen escrivint misses adoptant una gran llibertat. La Missa Criolla (1963) de l'argentí Ariel Ramírez, la Missa Luba congolenya adopten les vores del Ordinari de la missa als ritmes i a les melodies d'atres continents distints de l'europeu.

• Frank Martin (1890-1974) : Missa per a doble cor a capela, 1924.
• Herbert Howells (1892-1983) : Mass in the Dorian Mode per a cor, 1912. Missa Aedis Christi per a cor, 1920. Missa Sabrinensis, 1954. A Coventry Mass per a cor i orgue, 1968.
• Francis Poulenc (1899-1963) : Missa en Sol major per a cor mixt a capela, 1937
• Maurice Duruflé (1902-1986) : Messe Cum Jubile per a baríton sol, cor de barítons i orquesta (Versió en orgue, 1967 - en orquesta, 1970 - orquesta reduïda, 1972).
• Jean Langlais (1907-1991) : Missa brevis per a cor i orgue, 1935. Missa "In Simplicitate" per a cor al unísono i orgue, 1953. Missa Solemnis Orbis Factor per a cor mixt, cor i orgue, 1951.Missa "Salve Regina" per a cor masculí, 2 òrguens i dos conjunts de metal, 1954.
• Benjamin Britten (1913-1976) : Missa brevis per a veus jovenils i orgue (1959) i Rèquiem de guerra (1962) ;
• Joachim Havard de la Montagne (1927-2003) : Missa ultima per a cor i orgue (1968), Messe de la Miséricorde per a cor masculí o mixt i orgue (1985), Messe de la Paix per a cor masculí, orgue i metal (1985).
• Frederick Delius : A Mass of Life, 1905.
• Ralph Vaughan Williams : Missa en sol menor, 1920
• Igor Stravinsky : Missa, composta entre 1944 i 1948.

Ariel Ramirez: "Missa Criolla" composta entre 1964 i 1965.

• Leonard Bernstein : Missa. Una peça de teatre per a cantants, interpretes i ballarins, 1971. Missa Brevis per a cor mixt i contratenor, en percussió, o 7 violins i percussió (1988).
• David Maslanka : Missa, 1989.
• George Lloyd : Una missa simfònica per a cor i orquesta estrenada en 1993. Missa de Requiem dedicada a la Princesa Diana per a cor, orgue i contratenor (1998).
• Bertold Hummel : Missa Laudate Pueri
• John Rutter : Mass of the Children, (Missa dels chiquets), 2003,
• Steve Dobrogosz : Missa de Jazz, 1992.
• Dave Brubeck : Mass to Hope, (Missa de l'Esperança), 1980
• James MacMillan : Missa Brevis, 2000.
• Gabriel Jackson : Missa Sanctae Margaretae, per a cor, 1995. Missa Triuriensis per a cor i orgue, 2005.
• Kentaro Sato : Missa per a la pau (Missa pro Pastura), 2008.
• Richard Rodney Bennett: Missa Brevis (1990)
• Mario Gosálvez Blanco: Missa Brevis per a cor, orgue i cuerdo, 1987. "Requiem per a dos veus" (1990) para engrunse-#soprano i tenor.
• Manuel Martínez Burgos: Missa Brevis per a cor mixt a huit veus (2000)
• Lorenzo Ferrero: Missa Brevis per a cinc veus i dos sintetisadors (1975)
• Zoltán Kodály: Missa Brevis (1944)
• Antonio Massana: Missa brevis et facillima: tribus vocibus aequalibus concinenda (1964)

• William Walton: Missa Brevis para doble cor mixt i orgue, 1965.
• Javier Bust: Missa brevis pro pastura, 1985.
• Andrew Lloyd Webber (1948–) : Requiem, 1985.
• Ennio Morricone (1928-2020): Missa del Papa Francisco, 2015.
• A Small Apartment: Adoratio Idoli (an electronic mass) (2020)

Enllaços externs

• Johann Sebastian Bach: Missa en si menor (Inglés)

• Missa luterana en Nadal: emissió del 26 d'dic. del 2008 de Música antiga, programa de Ràdio Clàssica.

• Una missa de Nadal en Roma, emissió del 21 d'dic. del 2012 de Música antiga: reconstrucció d'una missa de Nadal en Santa María la Major cap a 1620.

• Missa (I): emissió del 15 d'nov. del 2016 de Música antiga.

• Missa (II): emissió del 22 d'nov. del 2016 de Música antiga.