Contrasenya

Contrasenya

Formulari d'inici de sessió de MediaWiki en anglés.

Una contrasenya, clau o còdic d'accés és una forma d'autentificació que utilisa informació secreta per a controlar l'accés cap a algun recurs. La contrasenya deu mantindre's en secret davant aquells a qui no se'ls permet l'accés. A aquells que desigen accedir a l'informació se'ls solicita una clau; si coneixen o no coneixen la contrasenya, es concedix o es nega l'accés a l'informació segons siga el cas.

L'us de contrasenyes es remonta a l'antiguetat: els centinelas que vigilaven una posició solicitaven el «santo y seña» al que volguera passar a certa àrea. Solament li permeten l'accés a aquella persona que coneix la senya. Igualment s'utilisava en les rondes nocturnes quan es trobava algun membre del mateix bando i no ser confòs en enemic. En l'era tecnològica, les contrasenyes són usades comunament per a controlar l'accés a sistemes operatius de computadores protegides teléfons celulars, decodificadorés de TV per cable, caixers automàtics d'efectiu, etc. Un típic ordenador pot fer us de contrasenyes per a diferents propòsits, incloent conexions a contes d'usuari, accedint al correu electrònic dels servidors, accedint a bases de senyes, rets, i pàgines web, i inclús per a llegir notícies en els periòdics (diaris) electrònics.

En la llengua anglesa es tenen dos denominacions distintives per a les contrasenyes: password (paraula d'accés) i pass code (còdic d'accés), a on la primera no implica necessàriament usar alguna paraula existent (no obstant, és normal amprar alguna paraula familiar o de fàcil memorisació per part de l'usuari), la primera sol associar-se també a l'us de còdics alfanumèrics (també cridat PIT - Personal Identification Text), mentres que la segona freqüentment es lliga a l'utilisació d'algun còdic numèric (aixina mateix cridat PIN - Personal Identification Number). Açò ocorre igualment en el parla espanyola, ya que en ocasions clau i contrasenya s'usen indistintament

Balanç entre seguritat i comoditat

Encara que en excepcions, quant més cómoda de recordar siga una contrasenya implicarà una major facilitat per a un atacant d'endevinar-la. És dir, si algun recurs està protegit per una contrasenya, llavors la seguritat s'incrementa en el conseqüent aument de molèstia per als usuaris. El nivell de seguritat és inherent donada una política de contrasenyes en particular, que està influïda per diversos factors que es mencionaran a continuació. No obstant, no existix un método únic que siga puix el millor per a definir un balanç adequat entre la seguritat i comoditat d'accés directe davant tot.

Alguns sistemes protegits per contrasenyes plantegen pocs o cap risc als usuaris si estos es revelen, per eixemple, una contrasenya que permeta l'accés a l'informació d'un lloc web gratuït. Uns atres plantegen un modest risc econòmic o de privacitat, per eixemple, una contrasenya utilisada per a accedir al correu electrònic, o alguna contrasenya per a algun teléfon celular. Aixina i tot, en atres situacions, pot tindre conseqüències severes, si la contrasenya és revelada. Per eixemple, com les situacions per a llimitar l'accés d'expedients sobre tractaments del sida o el control d'estacions d'energia.

Factors en la seguritat d'un sistema de contrasenyes

La seguritat d'un sistema protegit per contrasenya depén de varis factors. El sistema deu estar dissenyat per a sondejar la seguritat (Vore seguritat i inseguritat de computadores). Ací es presenten alguns problemes sobre l'administració de contrasenyes que deuen ser considerats:

Possibilitat de que algun atacant puga endevinar o inventar la contrasenya

La possibilitat de que algun atacant puga proporcionar una contrasenya que va endevinar és un factor clau en determinar la seguritat d'un sistema. Alguns sistemes imponen un llímit de temps en acabant de que succeïx un chicotet número d'intents fallancs de proporcionar la clau. Al no tindre atres vulnerabilitats, estos sistemes poden estar relativament segurs en simples contrasenyes, mentres estes no siguen fàcilment deduibles, al no assignar senyes fàcilment conegudes com a noms de familiars o de mascotes, el número de matrícula de l'automòvil o contrasenyes senzilles com "administrador" o "123456".

Atres sistemes almagasenen o transmeten una pista a modo de sugerència de recordatori de la contrasenya, de manera que la pròpia pista pot ser fonamental per a l'accés d'algun atacant. Quan açò ocorre, (i sol ser comú), l'atacant intentarà suministrar contrasenyes freqüentment en una alta proporció, potser utilisant llestes extensament conegudes de contrasenyes comunes. També estan subjectes a un alt grau de vulnerabilitat aquelles contrasenyes que s'usen per a generar claus criptográficas, per eixemple, sifrat de discs, o seguritat wifi, per lo tant són necessàries contrasenyes més inaccessibles en estos casos.

Formes d'almagasenar contrasenyes

Alguns sistemes almagasenen contrasenyes com archius de text. Si algun atacant guanya accés a l'archiu que contenen les contrasenyes, llavors totes estes es trobaran compromeses. Si alguns usuaris ampren diferents contes, estes estaran compromeses d'igual manera. Els millors sistemes almagasenen les contrasenyes en una forma de protecció criptográfica, aixina, l'accés a la contrasenya serà més difícil per a algun espia que haja guanyat l'accés intern al sistema, encara que la validació encara seguix sent possible.

Un esquema criptográfico comú almagasena solament el text de la contrasenya codificat, conegut com hash. Quan un usuari tecleja la contrasenya en este tipo de sistema, es genera a partir de la contrasenya i per mig d'un algoritme el còdic hash equivalent per a eixa contrasenya, i si el resultant (hash) coincidix en el valor almagasenat, es permet l'accés a l'usuari.

El text codificat de la contrasenya es crea en aplicar una funció criptográfica usant la contrasenya i normalment, un atre valor conegut com salt en anglés. El salt prevé que els atacants construïxquen una llista de valors per a contrasenyes comunes. Les funcions criptográficas més comunes són la MD5 i SHA1. Una versió modificada de DES va ser utilisada en els primers sistemes Unix.

Si la funció que almagasena la contrasenya està ben dissenyada, no és computacionalment factible revertir-la per a trobar el text directament. No obstant, si algun atacant guanya accés als valors (i molts sistemes no els protegixen adequadament), pot usar gran cantitat de ferramentes disponibles per a comparar els resultats sifrats de cada paraula dins d'una colecció, com un diccionari. Estan àmpliament disponibles llargues llistes de contrasenyes possibles en molts llenguages i les ferramentes intentaran diferents variacions uestran en la seua existència la relativa fortalea de les diferents opcions de contrasenya en contra d'atacs. L'us derivat d'una funció per a una clau pot reduir este risc Desafortunadament, existix un conflicte fonamental entre l'us d'estes funcions i la necessitat d'un repte d'autenticació; este últim requerix que abdós parts es poden una a una atra per a conéixer el secret compartit (és dir, la contrasenya), i en fer açò, el servidor necessita ser capaç d'obtindre el secret compartit en la seua forma almagasenada. En els sistemes Unix en fer una autenticació remota, el secret compartit es convertix en la forma burda de la contrasenya, no la contrasenya en sí mateixa; si un atacant pot obtindre una còpia de la forma burda de la contrasenya, llavors serà capaç d'accedir al sistema remotamente, inclús sense tindre que determinar quin va ser la contrasenya original.

Método de retransmissió de la contrasenya a l'usuari

Les contrasenyes poden ser vulnerables al espionage mentres són transmeses a la màquina d'autenticació o a l'usuari. Si la contrasenya és duta com a senyal elèctrica sobre un cablejat no assegurat entre el punt d'accés de l'usuari i el sistema central que controla la base de senyes de la contrasenya, està subjecta a espionage per mig de métodos de conexions externes en el cablejat. Si esta és enviada per mig d'Internet, qualsevol persona capaç de vore els paquets d'informació que contenen l'informació d'accés pot espiar la contrasenya en poques possibilitats de detecció. Els cable mòdem poden ser més vulnerables a l'espionage que DSL els mòdems i les conexions telefòniques, el ethernet pot estar o no subjecte a espionage, depenent particularment de l'opció de l'hardware de la ret i del cablejat. Algunes organisacions han notat un increment significatiu dels contes furtats en acabant de que els usuaris es conecten per mig de conexions per cable.

El risc de intercepción de les contrasenya manades per Internet poden ser reduïts en una capa de transport de seguritat (TLS - Transport Layer Security, prèviament cridada SSL) que s'integra en molts navegadors d'Internet. La majoria dels navegadors mostren un icon d'un candat tancat quan el TLS està en us. Veja criptografia per a atres maneres en les que passar l'informació pot ser més segur.

Procediments per a canviar les contrasenyes

Usualment, un sistema deu proveir una manera de canviar una contrasenya, ya siga perque l'usuari sospita que la contrasenya actual ha (o ha segut) descobert, o com a mida de precaució. Si la nova contrasenya és introduïda en el sistema d'una manera no sifrada, la seguritat pot haver-se perdut inclús ans que la nova contrasenya haja segut instalada en la base de senyes. Si la nova contrasenya va ser revelada a un empleat de confiança, es guanya poc. Algunes pàgines web inclouen l'opció de recordar la contrasenya d'un usuari d'una manera no sifrada en manar-li-ho per correu electrònic.

Els Sistemes d'Administració d'Identitat, s'utilisen cada volta més per a automatisar l'emissió de tongades per a contrasenyes perdudes. L'identitat de l'usuari es verifica en realisar algunes preguntes i comparar-les en les que es tenen almagasenades. Preguntes típiques inclouen les següents: "¿On vares nàixer?", "¿Quin és la teua película favorita?", "¿Quin és el nom de la teua mascota?" En molts casos les respostes a estes preguntes poden ser endevinades, determinades en una miqueta d'investigació, o obtingudes a través d'estafa en ingenieria social. Mentres que molts usuaris han segut advertits per a que mai revelen la seua contrasenya, molt pocs consideren el nom de la seua película favorita per a requerir este tipo de seguritat.

Longevitat d'una contrasenya

El forçar als usuaris a que canvien la seua contrasenya freqüentment (ya siga semestralment, mensualment o en lapsus més freqüents) assegura que una contrasenya vàlida en mans equivocades siga finalment inútil. Molts sistemes operatius proveïxen esta opció, encara que esta no s'usa universalment. Els beneficis de seguritat són llimitats degut a que els atacants freqüentment trauen profit d'una contrasenya tan pronte com esta és revelada. En molts casos, particularment en els contes d'administradors o contes "raïl", una volta que un cracker ha guanyat accés, pot realisar alteracions al sistema operatiu que li permetran accessos futurs inclús si la contrasenya inicial ya ha expirat.

Forçar canvis de contrasenya freqüentment fa que els usuaris tendixquen a oblidar com és la contrasenya actual, i per açò es dona la conseqüent tentació d'escriure les claus en llocs a la vista o que reutilisen contrasenyes anteriors, la qual cosa nega qualsevol benefici de seguritat. En implementar este tipo de política es requerix una cuidadosa consideració dels factors humans.

Número d'usuaris per cada contrasenya

En algunes ocasions, una sola contrasenya controla l'accés d'un dispositiu, per eixemple, per a la ret d'un rúter, o per a un teléfon mòvil. No obstant, en el cas d'un sistema informàtic, una contrasenya s'almagasena generalment per a cada nom d'usuari, d'esta manera fent que tots els accessos puguen ser detectables (llevat, per supost, en el cas d'usuaris que compartixen la mateixa contrasenya).

En estos casos, un usuari potencial deu proporcionar un nom i una contrasenya. Si l'usuari proveïx una contrasenya que coincidix en l'almagasenat per al nom d'usuari, llavors se li permet l'accés al sistema de l'ordenador. Este també és el cas dels caixers automàtics, en l'excepció de que el nom d'usuari és l'número almagasenat en la targeta del client, i que el PIN és normalment molt curt (de 4 a 6 dígits).

L'assignació de contrasenyes separades a cada usuari d'un sistema és normalment preferible que fer que una sola contrasenya siga compartida per varis usuaris llegítims del sistema. Açò es dona en part perque la gent està més disposta a revelar a una atra persona (quí no pot estar autorisada) una contrasenya compartida que era exclusivament per al seu propi us. Contrasenyes individuals per a cada usuari també són essencials si els usuaris són responsables per les seues activitats, tals com en els casos de transaccions financeres o consulta d'expedients mèdics.

Disseny de software protegit

Tècniques comunes utilisades per a millorar la seguritat de sistemes de software protegides per contrasenyes inclouen:

• No repetir la contrasenya en la pantalla de visualisació quan s'està accedint.
• Permetre contrasenyes d'una llongitut adequada (alguns sistemes d'Unix llimiten contrasenyes a 8 caràcters)
• Obligar a que la contrasenya tinga algun caràcter especial i algun número
• Requerir als usuaris tornar a ingressar la seua contrasenya despuix d'un periodo d'inactivitat.
• Fer complir una política de contrasenyes per a assegurar contrasenyes importants.
• Requerir periòdicament canvis de contrasenya.
• Assignar contrasenyes a l'encert.
• Proveir una opció alternativa a l'us de teclats.
• En canviar la contrasenya, comprovar que no s'assembla a les contrasenyes anteriorment usades.

Vore també

• Clave
• Número d'identificació personal (PIN)
• Text d'identificació personal (PIT)
• Contrasenyes shadow
• Hacker
• Criptografia
• John the Ripper
• Generador aleatori de contrasenyes

Bibliografia

• Burnett, Mark. Perfect Passwords. Syngress; 1a edició, 200 pàgines (1 de novembre de 2005) ISBN 1-59749-041-5
• Burnett, Mark. Hacking the Code: ASP.NET Web Application Security. Syngress; 1a edició, 472 pàgines (maig de 2004) ISBN 1-932266-65-8