Coacervado
El procés de coacervación també cridat concentració de coas[1] va ser propost per Alexander Oparin i John Burdon Sanderson Haldane com a crucials en la teoria "principis de l'abiogénesis" (orige de la vida). Esta teoria propon que un metabolisme anterior a la replicació de l'informació, encara que la discussió de si el metabolisme va vindre d'estes dos molècules primer en els orígens de la vida permaneix oberta. En el passar dels anys s'ha estudiat la possibilitat d'una conservacion genètica, que consistix en processos químics de coacervacion en els quals estos tenen influència en els gens de cada persona. D'igual forma, es considera hereditari ya que en tindre influència en el metabolisme i la genètica, la cantitat de molècules té que vore en la part hereditària.[2]
Sidney W. Fox va descobrir que quan es mesclen proteínicos en aigua freda, estos es reorganisen i s'auto-ensamblan en chicotetes gotetes a les que ell va denominar microesferas, que creixen per mig de l'absorció de proteinoides del mig fins a fer-se tan grans i inestables que es trenquen; de qualsevol forma, els productes resultants creen una nova "filla" en constituents similars a la microesfera original.
Hipòtesis de reproducció.
[editar | editar còdic]El bioquímic rus Alexander Oparin i el biòlec britànic J.B.S. Haldane varen plantejar l'hipòtesis de forma pròpia en la década de 1920 de que les primeres cèlules en els oceans de la Terra rudimentària podrien ser, en essència, el terme sopa primordial. D'esta forma es referien a la mescla diluïda de molècules orgàniques que podrien haver-se acumulat com a resultat de reaccions entre components inorgànics com amoníac, diòxit de carbono i aigua, en presència de llum ultravioleta com a font d'energia. Oparin va propondre que els blocs de construcció simples en una complexitat creixent podrien organisar-se localment, o autoensamblarse, per a formar protocélulas en propietats vives. Va realisar experiments basats en agregats coloidales de Bungenberg de Jong (coacervados) para encapsular proteinoides i enzimes dins de protocélulas. El treball adicional dels químics Sidney Fox, Kaoru Harada, Stanley Miller i Harold Urey va enfortir encara més la teoria de que els blocs de construcció inorgànics podrien aumentar en complexitat i donar lloc a estructures paregudes a cèlules.
L'hipòtesis Oparin-Haldane va assentar les bases de l'investigació sobre la química de la abiogénesis, pero els escenaris del món dels lípits i del món de el ARN han guanyat més atenció des de la década de 1980 en el treball de Morowitz, Luisi i Szostak. No obstant, recentment, hi ha hagut un interés creixent en els coacervados com protocélulas, lo que resona en les troballes actuals de que les reaccions massa llentes o poc provables en solucions acuosas poden vore's favorides significativament en estos compartimento sense membrana.
L'orige de la vida - Quimiosintética
[editar | editar còdic]Per l'increible capacitat "ya provada" dels coacervados, són considerats els protobiontes que varen donar lloc a la vida anterior a el ARN o ADN, en les mars agitades de la terra primitiva, plens de substàncies orgàniques, i les grans cantitats d'energia en forma de radiació i la calor producte dels volcans i les constants erupció donen lloc a l'idea que els polímero varen donar lloc a coacervados i microesferas de proteïna; aixina mateix, els fosfolípits, encara que no són reconeguts com a substàncies que donen lloc a coacervados, són capaços de generar una forma de membrana celular en organisar-se conjuntament en l'aigua per ser una substància anfipática, en presència de les coes de àcit grassos hidrofòbiques i insolubles en aigua, i els caps de fosfat són solubles en aigua i per tant hidrofílicas, açò fa que s'organisen en forma d'esferes formant sistemes semblats a membranes celulars, pero no exactament similars, encara que la seua química siga igual en les membranes celulars "actuals" trobem proteïnes o atres components més que mers fosfolípits.
Es considera que estos 3 factors, en conjunt varen donar lloc als protobiontes entre lo purament químic i el primer pas a lo biològic; els fosfolípits, atrets pels coacervados junt en les microesferas varen poder formar les primeres membranes celulars donant lloc a una selectivitat tan concreta com la de les cèlules actuals a pesar de no tindre els mecanismes proteics de regulació, que no obstant, varen poder vindre de les microesferas.
L'hipòtesis de reproducció que es va sugerir també explica que varen ser en eixes primeres instàncies a on la selecció natural es va donar a relluir; puix, els protobiontes imperfectes, en incapacitat de formar mòles concrets i inclusivament incapaços de reproduir-se, desapareixien i eren reabsorbidos per atres protobiontes quan es tornaven inestables donant lloc a les proteïnes i/o matèria orgànica que ho havia format alguna volta; és per això, que solament els protobiontes resistents i més selectius varen ser els únics capaços d'apropiar-se de les mars primitives, que per millons d'anys va funcionar com a laboratori per a que en el temps els seus composts donaren lloc als primers nucleòtits i en sí els primers àcits nucleicos per l'unió dels mateixos.
Encara que la terra primitiva en les seues primeres instàncies no contenia el material orgànic requerit per a la creació d'polímero que pogueren donar lloc a protobiontes, els experiments de Miller varen demostrar la capacitat de que certs sintetisaren substàncies orgàniques en sometre una mescla de metà, amoníac, hidrogen i aigua a descàrregues elèctriques de 60.000 volts. Com a resultat, es va observar la formació d'una série de molècules orgàniques, entre la que destaquen àcit acètic, ADP-Glucosa, i els aminoàcits glicina, alanina, àcit glutámico i àcit aspártico, usats per les cèlules com els pilars bàsics per a sintetisar les seues proteïnes. L'energia dels 60.000 volts, es propon que va provindre de les tormentes elèctriques en l'arcaica terra.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Coacervado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.