Codificació de caràcters

La codificació de caràcters és el método que permet convertir un caràcter d'un llenguage natural (com el d'un alfabet o silabario) en un símbol d'un atre sistema de representació, com un número o una seqüència de polsos electrònics en un sistema electrònic aplicant normes o regles de codificació.

Definixen la forma en la que es codifica un caràcter donat en un símbol en un atre sistema de representació. Eixemples d'açò són el còdic Morse, la norma ASCII o l'UTF-8, entre uns atres.

ASCII

Per estar íntimament lligat al octet (i per tant als sancers que van del 0 al 127), el problema que presenta és que no pot codificar més que 128 símbols diferents (128 és el número total de diferents configuracions que es poden conseguir en 7 dígits binarios o digitals (0000000, 0000001, …, 1111111), usant l'octau dígit de cada octet (bit o dígit de paritat) per a detectar algun error de transmissió). Un cupo de 128 és suficient per a incloure mayúscules i minúscules de l'abecedari anglés, ademés de sifres, puntuació, i alguns «caràcters de control» (per eixemple, un que instruïx a una impressora que passe al full següent), pero el ASCII no inclou ni els caràcters accentuats ni el començ d'interrogat que s'usa en castellà, ni tants atres símbols (matemàtics, lletres gregues, …) que són necessaris en molts contexts.

ASCII Estés

Per les llimitacions de el ASCII es varen definir varis còdics de caràcters de 8 bits, entre ells l'ASCII estés. No obstant, el problema d'estos còdics de 8 bits és que cada u d'ells es definix per a un conjunt de llengües en escritures semblants i per tant no donen una solució unificada a la codificació de totes les llengües del món. És dir, no són suficients 8 bits per a codificar tots els alfabets i escritures del món.