Colonato

El colonato és una forma d'explotació de les terres de cultiu, que constituïx una forma de transició entre el sistema esclavista del Imperi romà, i el sistema feudal que va predominar durant l'Edat Mija, encara que el seu orige es troba en l'Antic Egipte. El colon posseïa un estatus intermig entre l'esclavitut i la llibertat: era aquella persona que cultivava una terra que no li pertanyia i estava lligat a ella, pero no era propietat de l'amo de la terra. Pel fet de cultivar-la pagava un cànon o renda anual, ya fòra en diners o en espècie.

L'institució del colonato no pertany al dret clàssic. Es va afiançar per la desaparició de l'esclavitut, els colon eren libertos que treballaven les terres dels seus antics amos, a canvi de la seua protecció i d'una parcela, per al seu consum, pagant un lloguer. Es creu que les seues regles de funcionament varen ser establides i completades des de temps de Constantino, encara que també es pensa que ya en temps de Diocleciano varen poder establir-se. I va ser una de les claus en la transició entre el modo de producció esclavista i el modo de producció feudal, en el que les relacions de producció no es produïxen entre esclaus i propietaris, sino entre senyorés i siervos. En el colonato, la definició del dret de propietat és encara clara, mentres que en el feudalisme, la propietat és un concepte confús, ya que siervos i senyorés (nobles i clercs) compartixen algun grau de domini sobre la terra (domini útil, domini eminent), sent la clau que uns tinguen la capacitat d'explotar-la i gestionar la producció, i els atres la capacitat d'extraure l'excedent.

La persona del colon no estava somesa a l'amo de la terra: podia casar-se i adquirir bens, pero per a enajenarlos necessitava el consentiment del propietari, ya que en ells garantisava el pagament anual que es devia efectuar. Tampoc podia eixercir el colon cap càrrec públic. Per un atre costat, quan el propietari venia el terreny, est era transferit en tot lo que en el hi haguera, incloent als colon que allí habitaren. La condició del colon era hereditària i solament podia finalisar per mig del pagament del deute.

La transcendència de l'institució radicava que permetia garantisar la disponibilitat de força de treball suficient per a cultivar àmplies extensions de terra. Des del punt de vista fiscal, l'institució també resultava ventajosa per a l'Estat, ya que els imposts eren cobrats als colon en lloc de ser exigits al propietari. Degut a que aquells permaneixien inseparablement units a la terra l'Estat s'assegurava el cobro dels imposts pertinents.

En la contínua desaparició del poder imperial, els terratinents varen tindre que procurar-se els seus propis mijos de defensa, passant el colon a complir tasques bèliques, servint açò com a oportunitat per a conseguir favors del seu senyor i inclús pagar la seua llibertat. En les fronteres bizantines, constantment assotades per incursions i guerres, va sorgir la figura del Stratiota (en grec: στρατιώτης (stratiótēs)), un soldat-colon al que se li atribuïa una propietat territorial i un lloc militar, abdós inalienables i hereditaris. En la pràctica, era un soldat a cavall qui tenia la tasca d'equipar-se completament a les seues expensas, tant per al cavall com para el seu propi armament. Estava a càrrec del seu propi entrenament, tenia que respondre a totes les convocatòries i tenia que sometre's als diaris (adnoumion). Els Stratootes representaven aixina la part principal de l'eixèrcit, aixina format per membres procedents de les classes socials més pobres, menuts i mijans agricultors. Este sistema va permetre el desenroll de chicotetes i mijanes propietats i està en l'orige del poder militar bizantino fins a el IX.