Comerç atlàntic d'esclaus en Bordeus
El comerç atlàntic d'esclaus en Bordeus va ser l'activitat mercantil consistent en l'armament d'expedicions negreras des del port de Bordeus entre 1672 i 1837, per mig de la qual es va deportar en fins econòmics a prop de 150 000 africans cap a les possessions colonials franceses en Amèrica. En 508 expedicions, que suponen l'11,4 % de les operacions franceses del comercie transatlàntic d'esclaus, la ciutat va ocupar el tercer lloc entre els ports negreros francesos, per darrere de Nantes (41,3 %) i La Rochelle (33,5 %).[1][2]
Els capitans negreros embarcaven als captius sobretot en l'anomenada Costa dels Esclaus —els llitorals dels actuals Ghana, Togo, Benín i Nigèria—, aixina com en el Congo, Angola i Moçambic. La gran majoria de les persones deportades era desembarcada en les possessions franceses en Amèrica (85 %) i, molt en particular, en Saint-Domingue (70 %).
Durant vàries décades les operacions negreras es varen mantindre molt marginals. Despuix, entre 1730 i 1789, el tràfic va créixer de manera contínua, interromput solament pels grans conflictes de el xviii. Durant la Revolució, el debat sobre l'esclavitut va ser intens en Bordeus, com en el restant de França. L'abolició de 1794 va supondre el fi del tràfic, que solament es recomençaria de forma esporàdica abans d'extinguir-se en 1837.
La rendabilitat teòrica del comerç triangular era alta, pero els capitals requerits eren molt elevats, quedaven immovilisats durant llarcs mesos i els riscs de pèrdua total no eren desdeñables. Per això el comerç negrero mai va supondre més que una part reduïda de l'activitat marítima de Bordeus: a penes el 4,4 % dels armament de bucs. Encara que va contribuir a desenrollar el poder econòmic de la ciutat en la segona mitat de el xviii, varen anar sobretot atres dos vies les que varen erigir immenses fortunes i varen enriquir a Bordeus en el seu conjunt: l'adquisició de plantacions en Amèrica per part dels aquitanos i el comerç directe en les colónies, inclós el dels productes generats pel treball esclau.[3]
Entre finals de el xvii i mediats de el xix, entre 5000 i 6000 africans varen passar pel port de Bordeus: alguns sol uns dies, atres vides sanceres. La majoria eren persones esclavizadas que acompanyaven als seus amos o que s'enviaven a la metròpoli per a deprendre un ofici qualificat —pelucero, cuiner— abans de retornar forçosament a les Antilles. Una minoria eren libertos i uns pocs varen aplegar inclús a fer fortuna. Va sorgir aixina una menuda comunitat que es va diluir a lo llarc de el xix.[4]
Al començament de el xxi subsistixen chafades d'este comerç en la odonimia de la ciutat, en la seua estatuaria i en les seues pintures. Ningú nega ya l'activitat negrera del port ni el caràcter de crim contra la humanitat d'este tràfic. No obstant, en la década de 1990 varen sorgir controvèrsia sobre la reticència de les èlits polítiques, econòmiques i intelectuals bordelesas a reconéixer-ho i a traure-ho a la llum. L'obertura, en 2009, de sales dedicades a l'esclavitut en el Museu d'Aquitània va marcar un punt d'inflexió i va obrir una dinàmica de apaciguamiento.
Història
[editar | editar còdic]Una primera relació entre Bordeus i l'esclavitut africana en el xvi
[editar | editar còdic]
En 1571, el Parlament de Bordeus va exigir la lliberació d'un carregament d'africans esclavizados conduïts al port de la Lluna per a ser venuts. Gabriel de Lurbe, advocat en Bordeus,[5] va deixar constància del fet en 1619 en el seu Chronique bourdeloise. Segons relata, en febrer de 1571 la Cort va dictar un auto pel que s'ordenava que tots els negres i moros que un mercader normando havia dut a la ciutat per a vendre'ls quedaren lliures, ya que «França, mare de la llibertat, no admet esclau algun».[6]
Jean de Gaufreteau (1572-1639), conseller del Parlament de Bordeus i comissari de demandes del palau,[7] arreplega la mateixa decisió. Segons la seua crònica, un mercader normando havia comprat en la costa de Berbería varis captius —cridats «moros» en Bordeus pel color negre del seu rostre i el seu cos— i els havia traslladat a la ciutat per a revendre'ls. El procurador general del Rei ho va emplaçar davant el Parlament, que va ordenar per auto la lliberació de tots ells, ya que França no admetia l'esclavitut.[8]
La decisió no feya sino aplicar el privilegi de la terra de França, antic principi del dret francés segons el qual tot esclau que chafara sol francés quedava manumitido de colp i repent.
Este episodi, no obstant, no anticipava be les relacions que mantindrien despuix Àfrica i els armadors bordeleses.[9]
Cronologia del comerç negrero bordelés (sigles xvii-xix)
[editar | editar còdic]Context
[editar | editar còdic]
El comerç atlàntic d'esclaus va començar a finals de el xvii. Europeus i americans adquirien captius en Àfrica i els feyen creuar l'oceà en els seus navío per a vendre'ls com a persones esclavizadas en Amèrica. La travessia formava part d'una rotació marítima coneguda com a comerç triangular. En 1997, l'historiador Hugh Thomas va estimar en 54 200 el número de travessies; en elles s'haurien embarcat 13 millons de captius, dels que 11 328 000 varen aplegar a destí.[11]
La França metropolitana va armar al voltant de 4220 bucs negreros i es va situar en tercer lloc entre les nacions negreras, despuix de Portugal (més concretament la seua colónia de Brasil) i Gran Bretanya.[12]
Tots els grans ports europeus varen practicar, en major o menor mida, el comerç negrero. Els ports anglesos anaven en cap: Liverpool va organisar 4894 expedicions i Londres, 2704. La ciutat de Nantes va organisar 1744 viages —el 41,3 % del total francés—, gràcies en part a certs privilegis fiscals i a la seua proximitat en Lorient, a on estava instalada la Companyia de les Índies que l'abastia de indianas i cauris molt apreciats pels mercaders africans d'esclaus.[13] A continuació se situaven tres ciutats de tràfic equivalent: Bordeus (11,4 %), La Rochelle i El Havre, que sumaven entre les tres el 33,5 % de les expedicions negreras.[14] Tancaven la llista Saint-Mal, Lorient, Honfleur, Marsella i Dunkerque i, de forma més marginal, Sète, Brest, Saint-Brieuc, Ruan, Cherburgo, Vannes, Bayona, Rochefort i Marans.[15]
Els orígens (1672-1728)
[editar | editar còdic]El primer viage negrero bordelés va tindre lloc en 1672: el Saint-Étienne va salpar cap a Saint-Domingue via «Guinea»; s'ignora si va aplegar a completar la rotació. Fins a 1724 li varen seguir nou expedicions, noliejades per les Companyies Reals d'Índies, de Guinea o d'Àfrica, a sovint en els navío del comerciant bordelés-rochelés Étienne Dharriette.[16]
El creiximent (1729-1780)
[editar | editar còdic]A finals de 1728 s'havien organisat en Bordeus dèu expedicions de comerç negrero en total; Nantes, en eixe moment, ya havia despachat més de doscentes vint. El port girondino disponia d'un interior pròsper que permetia exportacions fructíferes, primer cap a l'Europa continental i Anglaterra i, des de el xviii, cap a les colónies americanes. A la seua tornada, els bucs bordeleses duyen productes —sucre, café, cotó— que la ciutat redistribuïa per Europa. A mitan de sigle, Bordeus s'havia convertit en la primera plaça francesa per a este comerç. ¿Per qué llavors, en un context tan favorable, llançar-se a operacions costoses i arriscades com el comerç negrero?
El verdader precursor va ser Jean Marchais, comerciant d'orige bordelés que havia treballat junt als grans armadors nanteses. D'ells va dur el saber fer i els fondos necessaris per a organisar una expedició negrera. A diferència de la majoria dels seus successors —sol Isaac Couturier pot comparar-se-li, i sol Laffon de Ladébat i Nairac varen aplegar a superar-ho—,[17] el comerç negrero va constituir el gros de la seua activitat d'armament. En contrast, eixe tràfic a penes suponia el 5 % de la flota mercant d'un David Gradis. Entre 1729 i 1746, Marchais va aplegar a mamprendre onze viages a Àfrica en els seus quatre navío.[18] En la seua estela es va constituir un grup de dèsset persones que varen estar en l'orige de trentaquatre expedicions negreras durant eixe mateix periodo, o varen contribuir a elles.[19] Més allà de l'aprenentage de l'ofici, va ser l'acumulació dels ingressos d'un comerç marítim més clàssic la que va permetre a la burguesia immovilisar els capitals que exigien operacions de tal envergadura.[20]
En les décades següents, les guerres varen interrompre en dos ocasions l'activitat negrera —i, en general, el comerç bordelés—, en tornar-se massa amenazadores els bucs enemics: primer durant la guerra de successió austríaca (1744-1748) i, despuix, durant la Guerra dels Sèt Anys (1755-1762). En 1743, els anglesos varen capturar sis dels huit bucs negreros que havien salpat de Bordeus.[21] En cada cas, restablida la pau, el tràfic es recomençava al mateix ritme d'aproximadament una eixida cada dos mesos.
Els principals comerciants negreros eren llavors les cases Paul Nairac i fills, Jacques-Alexandre Laffon de Ladébat, Isaac Couturier, Jean Senat, Jean Marchais, Dommenget i fills, David Gradis i fills, Rocaute de Bussac, Pierre Feydieu, Raphaël Mendès, seguides dels germans Féger, Jean Jaure, una viuda Duffour, Jean Laffon Aîné, Pierre Mongeon, Jean-Valentin Quin, Jean Auger, una senyora de Belouan, Dominique Cabarrus,[22] Delzolliès-Lagrange, René-Marie Floch, Léonard Lafitte, François Lartigue, Salomon Lopes-Dubec, Joseph Ménoire, Jacques Montet, Jacques Salleneuve, Antoine Séguy, entre uns atres.[23] Els germans Bonaventure i Jean-Baptiste Journu eren els dos comerciants més gravats en la capitació en Bordeus en 1777.[24]
Poc a poc, els negreros varen obtindre de l'Estat, preocupat per la salut de les seues colónies, distintes mides d'incentiu: exencions fiscals, reglaments proteccionistes i incentius financers al «trueque» lluntà (en Angola en 1777 i en la costa oriental d'Àfrica en 1787). En 1768, el ministre Étienne-François de Choiseul va recompensar als bordeleses: el rei, informat de que els comerciants de Bordeus s'entregaven en celosia al comerç d'esclaus —sèt navío armats per a la costa de Guinea entre abril i octubre de 1767, atres sis en preparació, i la possibilitat d'introduir 5190 captius en les colónies—, els concedia l'exenció del dret per cap.[25] Entre 1778 i 1783, la guerra d'Independència dels Estats Units va frenar esta expansió i no es va contabilisar cap eixida des de Bordeus.[26]
L'edat d'or (1783-1792)
[editar | editar còdic]
En esta década, la burguesia mercantil de la ciutat va organisar més de la mitat —doscentes vinticinc— de les operacions de comerç negrero de tota l'història del port. La proporció del tràfic d'esclaus en l'armament colonial es va triplicar fins a alcançar el 12 % en 1783.[28]
L'estancament del comerç directe en les illes, per la saturació tant dels mercats colonials com dels productes d'ultramar en la metròpoli, va fer més atractiu el comerç negrero. Per a evitar la competència, els bucs bordeleses es varen concentrar en la costa oriental d'Àfrica (Moçambic, Zanzíbar), en la finalitat d'abastir de mà d'obra no solament a les illes franceses de l'oceà Índic, sino, una volta més, a Saint-Domingue.[29]
Noves companyies d'armament es repartien lo essencial del tràfic junt a les inamovibles Paul Nairac i fills, Dommenget i fills, Jean Laffon Aîné i Dominique Cabarrus: Jean Sénat, Romberg, Bapst i Cía., A. Cochon i Troplong, Pierre Baour, Pierre Ladurantie, els germans Journu,[24] Jacques Delorthe, Testard i Gaschet, Balguerie i Jean Rodolphe Wirtz figuraven entre els més actius.[30]
Bordeus en marcha cap a l'abolició
[editar | editar còdic]El debat
[editar | editar còdic]L'influència dels filòsofs i del moviment abolicioniste impulsat per l'anglés Thomas Clarkson va permetre desenrollar en Europa un debat, al mateix temps polític i econòmic, sobre l'esclavitut en les colónies i el comerç d'esclaus.
La maçoneria
[editar | editar còdic]Com va ocórrer en moltes atres idees de l'Ilustració, les logias masónicas varen ser un dels principals cresols d'un nou pensament social. Ara be, mentres que francmaçons com Montesquieu o el bayonés Étienne Polverel —iniciat en Bordeus[31] i, més vesprada, comissari de la República en Saint-Domingue, a on va estar en l'orige de la manumisión de les persones esclavizadas en 1793— varen participar de manera significativa en el moviment abolicionista, uns atres com l'armador Élisée Nairac varen fer fortuna en el comerç negrero.
A Montesquieu li repugnava l'idea de l'esclavitut i va optar per ridiculisar als esclavista en el capítul 5 del llibre XV de De l'esperit de les lleis: «Si yo tinguera que sostindre el dret que hem tingut de fer esclaus als negres, açò és lo que diria». A continuació expon una llista d'arguments caricaturescos, entre ells el mordaz: «Si els suponem hòmens, s'escomençarà a creure que nosatres mateixos no som cristians», precursor del Pangloss del Cándido.[32]
Alguns han sostingut que Montesquieu va tindre interessos en el comerç negrero, basant-se en que en 1722 va comprar accions de la Companyia de les Índies. No obstant, segons Jean Ehrard, ho va fer en la seua calitat de comissari de l'Acadèmia de Bordeus i no a títul personal.[33]
A finals de el xviii, prop de la mitat dels francmaçons pertanyien al comerç bordelés. Élisée Nairac, membre d'una poderosa família protestant d'armadors, va rebre «les llums de la Amitié» en 1790. Entre 1764 i 1792, la família Nairac va organisar 24 expedicions, 18 de les quals varen deportar a més de 8000 africans.[34] L'universitari bordelés Jean Tarrade evoca un conflicte entre els principis i les realitats concretes de l'economia, que terminarien per impondre's.
El abolicionismo
[editar | editar còdic]
Ademés de Montesquieu, alguns bordeleses varen participar en la corrent abolicionista contra el comerç negrero i l'esclavitut.
André-Daniel Laffon de Ladebat, fill del banquer i armador negrero Jacques-Alexandre Laffon de Ladebat, va redactar en 1788 un Discurs sobre la necessitat i els mijos de destruir l'esclavitut en les colónies per a l'Acadèmia Nacional de Ciències, Belles Lletres i Arts de Bordeus. L'obra va ser publicada i, anys més vesprada, llegida en sessió de l'Assamblea Llegislativa; la Societat dels Amics dels Negres, a la que ell mateixa es va vincular, es va servir d'ella.[35]
A la seua arribada a París, el diputat bordelés girondino Armand Gensonné es va inscriure en la Societat dels Amics dels Negres, l'objectiu dels quals era conseguir l'igualtat entre els hòmens blancs i els hòmens de color.[36]
La defensa del comerç negrero
[editar | editar còdic]En agost de 1789, el comerciant i diputat Jean Béchade-Casaux va viajar a París junt en Jean-Baptiste Nairac i diputats de Nantes, Marsella i El Havre en la finalitat de defendre el comerç negrero davant els ministres, pero cap d'ells els va rebre. En una carta als directors de la cambra de comerç de Guiena va manifestar el seu temor de que els Estats Generals, ocupats encara en la Declaració dels Drets de l'Home, terminaren suprimint el comerç d'esclaus.[37]
També en 1789, varis diputats —entre ells els electes bordeleses Jean-Marie Corbun i Béchade-Casaux— varen enviar un escrit a l'Assamblea Nacional sobre l'esclavitut.[38]
Els comerciants bordeleses varen adoptar una postura semblant i varen escriure a l'Assamblea Nacional per a defendre el manteniment del comerç negrero. Els seus arguments combinaven lo humanitari i lo econòmic: la deportació dels africans —dien— els sostrauria a la mort en les guerres que assolaven perpètuament Àfrica; la supressió del tràfic i la manumisión de les persones esclavizadas arruïnarien les colónies i a França; els negres, més numerosos en les colónies, terminarien per oprimir als blancs o per massacrar-los.[37]
L'abolició
[editar | editar còdic]El vent canvia
[editar | editar còdic]Una primera volta, l'11 d'agost de 1792, l'Assamblea Llegislativa va abolir les primes anuals per al comerç negrero. La mida va ser renovada i confirmada per la Convenció el 27 de juliol de 1793: calculades segons el número de persones deportades a les colónies, el lloc de desembarc i l'arqueig dels navío, recompensaven este tràfic en virtut de decrets reals de 1783, 1784 i 1786.[39]
La Convenció montañesa va abolir l'esclavitut el 4 de febrer de 1794. El 18 de febrer, Tallien va presidir en Bordeus la Festa de l'Abolició, en la que les aproximadament doscentes persones negres que habitaven en la ciutat es varen unir al goig de la multitut. El comerç negrero va quedar interromput durant alguns anys despuix d'esta llei, una treua a la que sense dubte va contribuir el recomençament de la guerra en Anglaterra i l'amenaça permanent de la seua marina. Eixe mateix any varen ser guillotinats varis comerciants, entre ells el fill de Bonaventure Journu,[24] Antoine-Auguste, acusat, entre atres coses, d'haver «tildat de fanatisme l'amor dels negres per la llibertat».[40]
La restauració i el periodo final
[editar | editar còdic]Napoleón I va restablir el comerç negrero i l'esclavitut en maig de 1802, encara que el bloqueig anglés els va llimitar en durea. Al final de l'Imperi es varen succeir vàries lleis que varen posar fi progressivament a la pràctica: la suspensió provisional decretada per Napoleón el 25 de març de 1815 durant els Cent Dies, la prohibició dictada per Luis XVIII en 1818, l'enduriment de les mides repressives en 1827 i 1831, i l'abolició definitiva del 27 de març de 1848.
El descens efectiu va ser més ràpit en Bordeus que en Nantes. Els comerciants bordeleses varen comprendre pronte que l'ofici de negrero ya no resultava tan rendable i s'havia tornat inclús perillós. La seua tradició negrera, ademés, era més recent i menys predominant en l'activitat econòmica de la ciutat.
Sobretot, l'independència de Saint-Domingue en 1804 va supondre un colp devastador per al comerç marítim bordelés.[42][41]
Quan el govern va remetre als ports afectats el decret d'aplicació de la llei del 25 d'abril de 1827, el capità del port de Bordeus, Bergevin, va poder respondre que, en honor del comerç bordelés, els armadors de la ciutat havien renunciat a este tràfic infame abans inclús de les decisions del govern que ho prohibien i ho havien anunciat en distints periòdics. Afegia no obstant —en amnèsia selectiva, o ignorant en tot case l'aproximadament 5 % d'navío armats per al comerç negrero a lo llarc de el xviii— que el comerç de Bordeus sempre havia desdenyat el comerç negrero per a enviar els seus navío a les mars del sur, de l'Índia i de Mèxic.[43] El tràfic va terminar en Bordeus en 1826.[44] Una última expedició aïllada —i abortada— es va llançar en 1837, la del Voltigeur.[45]
Estadístiques
[editar | editar còdic]L'estudi més complet registra 508 expedicions de comerç negrero organisades per armadors bordeleses entre 1672 i 1837. D'elles, 480 varen salpar de Bordeus —les 28 restants ho varen fer des d'atres ports francesos— i representaven l'11,4 % de les expedicions negreras franceses.[46]
La base de senyes Trans-Atlantic Slave Trade[47] contabilisa 443 viages entre 1686 i 1837, en un total estimat de 133 304 captius, dels quals 112 592 varen aplegar a destí.[48]
Els capitans negreros embarcaven als presoners sobretot en l'anomenada Costa dels Esclaus —els llitorals dels actuals Ghana, Togo, Benín i Nigèria—, aixina com en el Congo, Angola i Moçambic. Els ports de Senegal, Sierra Leona i Guinea es visitaven en menor freqüència.[49] En total, varen ser deportades unes 15 000 persones, dos terços d'elles varons.[50]
Les persones esclavizadas eren desembarcades majoritàriament en les possessions franceses en Amèrica (85 %) i en particular en Saint-Domingue (70 %). Els destins de 386 expedicions bordelesas estudiades es distribuïxen del modo següent:[51]
| Lloc de venda dels captius | Número d'expedicions |
|---|---|
| Saint-Domingue | 270 |
| Martinica | 31 |
| Guadalupe | 13 |
| Atres possessions franceses en Amèrica | 13 |
| Maurici i La Reunió | 38 |
| Cuba | 14 |
| Atres destins antillanos | 7 |
Cinc voltes més poblada que qualsevol atra illa antillana, i productora per sí sola de més sucre i café que el conjunt de les Antilles angleses i espanyoles, Saint-Domingue mantenia en la capital aquitana vínculs privilegiats. Atrea el 75 % dels navío de comerç i el 80 % dels passagers que partien de Bordeus.[52]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2023).International Journal of Heritage Studies.doi:10.1080/2159032X.2023.2266642.Consultat el 2026-05-06.
- ↑ «El comerç d'esclaus en el sigle XVIII» (en espanyol). Coneiximents Fonamentals, UNAM. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ ««Bordeaux a beaucoup plus vécu de l’esclavage que tous els autres ports», selon li directeur du musée d’Aquitaine» (en francés). Outre-mer la 1ère. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ (2017).Tesis sostinguda en la École dones chartes.
- ↑ «Gabriel de Lurbe (15..-1613)» (en francés). data.bnf.fr. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Lurbe, Gabriel de (1619). Chronique bourdeloise composée cy devant en latin parell Gabriel de Lurbe, advocat en la cour, procureur et syndic de la ville de Bourdeaus (en francés), Simon Millanges, pp. 42.
- ↑ «Jean de Gaufreteau (1572-1639)» (en francés). data.bnf.fr. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Gaufreteau, Jean de (1877). Chronique bordeloise (en francés), Bordeus: Ch. Lefébvre, pp. 158-159.
- ↑ Saugera, 2002, p. 29.
- ↑ «Cauris et traite négrière au XVIIIe siècle» (en francés). blog.cgb.fr. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Thomas (1998). La tracta d'esclaus: Història del tràfic de sers humans de 1440 a 1870 (en espanyol), Barcelona: Planeta, pp. 870-871. ISBN 978-84-08-02739-3.
- ↑ Mettas, Jean; Daget, {{{nom2}}} (1984). Répertoire dones expéditions négrières françaises au XVIIIe siècle (en francés), Pariu: Société française d'histoire d'Outre-mer, pp. 972. ISBN 978-2-85970-006-5.
- ↑ Alternatives économiques.(325)
- 17-21.
- ↑ Saugera, Éric (1998). La traite dones Noirs en 30 questions (en francés), Geste, pp. 70. ISBN 978-2-910919-63-4.
- ↑ «Esclavagisme: en France aussi, la mémoire à la rue» (en francés). Libération. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Saugera, 2002, p. 39-47.
- ↑ Saugera, Éric (2002). Bordeaux, port négrier: chronologie, économie, idéologie, sigles XVII-XIX (en francés), Pariu: Karthala, pp. 63. ISBN 978-2-86537-584-4.
- ↑ Saugera, 2002, p. 59-64.
- ↑ Saugera, 2002, p. 60.
- ↑ Davido, P. (1989). Li lancement de la traite négrière bordelaise (en francés), Bordeus.
- ↑ Saugera, 2002, p. 66.
- ↑ Dominique Cabarrus, la neta de la qual Teresa Cabarrús es casaria en Tallien.
- ↑ Saugera, 2002, p. 352-355.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 «Bernard Journu-Auber» (en francés). Mémoire de l'esclavage et de la traite négrière - Bordeaux. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Hubert, Block y de Cauna, 2018, p. 77.
- ↑ Saugera, 2002, p. 86.
- ↑ Saugera, 2002, p. 358.
- ↑ Saugera, 2002, p. 355-361.
- ↑ Saugera, 2002, p. 89-106.
- ↑ Saugera, 2002, p. 356-361.
- ↑ Hubert, Block y de Cauna, 2018, p. 107.
- ↑ «Gallica - Els Essentiels de la littérature» (en francés). BNF. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Ehrard, Jean (2008). Lumières et esclavage (en francés), André Versaille éditeur, pp. 27-28.
- ↑ «Els Nairac» (en francés). els.traitesnegrieres.free.fr. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ «Discours sur la nécessité et els moyens de détruire l'esclavage dans els colonies» (en francés). Project Gutenberg. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Saugera, 2002, p. 113-115.
- ↑ 37,0 37,1 (2009) Terres d'esclaves: Histoire de la traite. Aquitaine Afrique Amérique (en francés), Archives Départementales de la Gironde, pp. 155, 164.
- ↑ Adresse à l'Assemblée Nationale (en francés).
- ↑ Marzagalli, Silvia (2004). L'esclavage et la traite sous li regard dones Lumières (en francés), Bordeus: Presses Universitaires de Bordeaux.
- ↑ Butel, P. (1974). Els négociants bordelais, l'Europe et els Îles au XVIIIe siècle (en francés), Aubier.
- ↑ 41,0 41,1 Hubert, Block y de Cauna, 2018, p. 113.
- ↑ El cònsul nortamericà va escriure en 1808 que l'herba creixia en els carrers de Bordeus i que el seu esplèndit port estava desert.[41]
- ↑ «Bordeaux port négrier: 20 ans pour faire connaître l'histoire de l'esclavage» (en francés). France TV Outre-mer. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Saugera, 2002, p. 178.
- ↑ Saugera, 2002, p. 362.
- ↑ Saugera, 2002, p. 201-202.
- ↑ «Slave Voyages» (en anglés). slavevoyages.org. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ «Trans-Atlantic Slave Trade - Database» (en anglés). slavevoyages.org. Archivat des d'el original, el 6 de maig de 2026. Consultat el 2026-05-06.
- ↑ Saugera, 2002, p. 212-213.
- ↑ Saugera, 2002, p. 217.
- ↑ Saugera, 2002, p. 218-219.
- ↑ Hubert, Block y de Cauna, 2018, p. 59.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Comercio atlántico de esclavos en Burdeos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.