Comitatus

Comitatus era un sèquit (Gefolge) de hòmens lliures units a la figura del Princeps per mig d'un jurament de llealtat, una estructura d'amistat germànica que obligava a caps o reis a governar consultant en els seus guerrers, vinculant i formant una banda de guerra. Esta agrupació social va existir des de la societat germànica primitiva, passant pels periodos migratoris i fins a principis de l'Edat Mija.

El comitatus beneficia tant al senyor com a el home lliure que accepta estes condicions, ya que el superior obtenia protecció i llealtat mentres que l'inferior obtenia terres i l'oportunitat de poder pujar d'estatus i guanyar-se un millor lloc en la societat. En esta época a estos guerrers se'ls coneixia com “Thane”. En acceptar este intercanvi el guerrer obtindrà de part de la seua superior armes i lo que siga necessari per a protegir-ho. El concepte de comitatus té estreta relació en el de fides.

Atres clientela similars al comitatus són la devotio iberica, els soldurios celtes o el bushidō (samuráis) japonés.

Concepte

El historiador romà Tácito descriu comitatus en l'any 98 en el seu tractat Germania com una espècie d'iniciació militar a on els jóvens adolescents s'entrenaven junt als seus comites a l'orde d'un princeps, buscant destacar el seu valia. Posteriorment, els individus rebien armes com a senyal de reconeiximent com a guerrers i membres de la tribu. El comitatus era el víncul existent entre un guerrer germànic i el seu senyor, pel que ningú abandonava el camp de batalla abans que l'atre ya que era un deure sagrat del Gefolgschaft: ‘’Els caps combaten per la victòria; els companyers, pel cap’’[4]. Tampoc podien superar en bravura al seu senyor, ya que es considerava deshonroso. Precisament per eixe víncul de fidelitat, els membres del comitatus rebien també el nom de antrustiones, forma del terme feudal germànic latinizado trustis, ‘’hòmens en els quals es pot confiar’’. No es deu confondre en una forma de societat religiosa, a pesar de que la descripció de Tácito puga donar eixa idea.

Segons Heródoto, poderosos sèquits militars rodejaven a reis i caudillos de guerra dels pobles escitas de les estepas euroasiàtiques.

Eixèrcit romà

Des de la [[crisis del sigle III|crisis de el III]] en l'Imperi romà, i fonamentalment, a partir de el IV, l'eixèrcit romà va ser somés a transformacions profundes. Els canvis realisats pels emperadors Galieno i Diocleciano es varen incrementar durant el regnat de Constantino, qui va realisar intenses reformes en l'administració i institucions de l'Estat. Estant estes mides menys subjectes als valors tradicionals romans. Per a superar les contínues crisis en l'àmbit intern i extern, els emperadors es veen obligats a estar freqüentment al front de les seues tropes per lo que varen aplegar a convertir-se en un eixèrcit de campanya que va prendre el nom de comitatus (del llatí menges, "que acompanya", "acompanyant"), perque era part de la comitiva de l'emperador i al seu mando directe.

Les forces armades romanes es varen dividir entre les unitats estacionades a lo llarc de les fronteres (en llatí, llimes) conegudes com limitanei, i les unitats mòvils, que constituïen un eixèrcit a disposició de l'emperador que eren dirigides a les zones de l'Imperi a on es necessitara una concentració de forces, generalment com a conseqüència d'invasions exteriors o campanyes contra els enemics de l'Imperi. Estes unitats varen formar el comitatus i varen ser cridades comitatenses, en un nou significat de 'eixèrcit de camp').

Quan l'emperador no dirigia ell mateixa estes unitats, es posaven al mando de dos oficials, el magister peditum, mestre d'infanteria i el magister equitum, mestre de cavalleria, als que se sumaran durant els emperadors que varen seguir a Constantino els magister militum regionals, recolzats pels menges a nivell de diòcesis i, a la seua volta, assistits per duces dux limitis (governadors provincials en poders solament militars). Estos alts oficials són a sovint d'orige bàrbar, de la mateixa manera que molts dels efectius de que disponen. Les guàrdies pretorianas són dissoltes per Constantino i reemplaçades per les escoles palatinas que formaran l'èlit dels eixèrcits de maniobra.

Vore també

• Guàrdia Imperial Germana
• Leidang

Bibliografia

• Maurizio Colombo, "Constantinus rerum nouator: dal comitatus dioclezianeo ai palatini vaig donar Valentiniano I", Klio, 90 (2008) 1, pp. 124–161.
• de Souza (2008). La guerra en el món antic, Madrit: Akal, p. 208. ISBN 978-84-460-2766-9.

Pilar FERNÁNDEZ URIEL, Irene MAÑAS ROMERO, “La civilisació romana”, Madrit, (2013). Michael FRASSETO, “The Early Medieval World: From the Fall of Rome to the Clave of Charlemagne” Vol.2, p. 209 Labrador, E. P. (2008). Els càntabres abans de Roma. Madrit, Espanya: Real Acadèmia de l'Història. Martínez, D. B., & Gómez, C. D. (2010). Breu història de l'Imperi bizantí. Espanya: Edicions Nowtilus. Martínez, D. B., & Gómez, C. D. (2013). Breu història del feudalisme. Espanya: Edicions Nowtilus.

Referències

[4] Labrador, E. P. (2008). Els càntabres abans de Roma. Madrit, Espanya: Real Acadèmia de l'Història. p. 158

^[5] G. O. Sayles, The Medieval Foundations of England (London 1966) p. 201

^[6] Martínez, D. B., & Gómez, C. D. (2010). Breu història de l'Imperi bizantí. Espanya: Edicions Nowtilus.

^[7] Martínez, D. B., & Gómez, C. D. (2013). Breu història del feudalisme. Espanya: Edicions Nowtilus.