Consularis

Consularis (traduït al castellà com a consular) és un adjectiu llatí relacionat en el lloc de cònsul. En l'Antiga Roma era un títul otorgat als senadors que tenien ranc consular, és dir, que havien servit com a cònsuls o que havien rebut el ranc com un honor especial.

En l'Antiguetat tardana, el títul es va convertir també en un ranc otorgat als governadors de les províncies romanes

Història

Durant la República romana, el terme [vir] consularis (traduït del grec com ὑπατικός, hypatikós) designava a qualsevol senador que haguera servit com a cònsul. La distinció estava acompanyada de privilegis i honors específics, i era una qualificació necessària per a una série de magistrats com els càrrecs de dictador i el seu delegat, el magister equitum (encara que alguns casos semblen desmentir-ho), el càrrec de censor i la governació de certes províncies com procònsuls. La distinció també anava lligada a les seues esposes (consularis femina, en grec ὑπατική o ὑπάτισσα). L'estatus de consularis es podia obtindre sense tindre el consulat, ya siga a través de la adlectio inter consulars o per mig de la concessió de l'insígnia consular (ornamenta/insígnia consularia), encara que açò es va fer solament dos voltes baix la República tardana, i solament va aplegar a convertir-se en una pràctica comuna durant l'Imperi.

Pla en les catorze regions del centre històric de Roma durant Augusto.

Durant l'Imperi, es varen crear algunes magistratura superiors per als consulars:

• El lloc de praefectus urbi, governador de Roma i les seues afores.
• Baix Adriano (r. 117-138), Itàlia va ser dividida en quatre jurisdiccions judicials, cada una en un consularis al cap. No obstant, esta institució va ser abolida poc despuix de la la seua mort.
• Baix Alejandro Sever (r. 222–235), es va crear un consell de catorze consulars, els consulars sacrae urbis, per a ajudar al praefectus urbi, representant cada u a una de les catorze regions de Roma.
• Els consulars operum publicorum, alvei Tiberis et cloacarum, funcionaris públics (curatorés) responsables de les obres públiques, la regulació del Tíber i el manteniment del sistema de sanejament de Roma.

Governadors Provincials

Ya en temps republicans, determinades províncies estaven reservades a excónsules. Esta tradició va dur a l'Imperi a la divisió de les províncies en imperials i senatorials en el 27 a. C. D'estes últimes, dos estaven específicament reservats per a consulars, les províncies proconsulares d'Àsia i Àfrica Proconsularis. Els consulars també podien mantindre el càrrec en les províncies imperials com a delegats de l'emperador (legatus Augusti pro praetore), junt als senadors que no havien alcançat més allà del ranc de pretor o governadors ecuestres, que varen ser denominats procuradors. No existia un sistema fix de designació per a les províncies imperials, pero en a on hi havia més d'una legió acuartelada, generalment s'assignava un governador de ranc consular.

Áureo de Diocleciano.

Sòlit bizantino falcat en Antioquía en 335-336 en l'efigie de Constantino.

Com el títul formal de legatus Augusti no distinguia entre titulars de ranc consular o pretoriano, el primer ocasionalment afegia la forma consularis al seu títul, una pràctica que es va fer habitual en el III. Com a resultat, l'últim títul va començar a reemplaçar el títul formal i a adquirir un significat genèric de 'governador provincial'. Esta evolució es va formalisar durant les reformes de Diocleciano (r. 284–305) i Constantino el Gran (r. 306–337). Aparte del seu significat tradicional, que designa als titulars de ranc consular, el terme consularis va aplegar ara a designar una classe de governadors provincials. Els seus titulars tenien un nivell superior als correctors i praesides, encara que encara estaven en la part inferior de la jerarquia senatorial, en el ranc senatorial de vir clarissimus, mentres que un titular de ranc consular era vir illustris. En uns pocs casos, els consulars en actiu varen ser elevats al ranc proconsular, mentres que Valentiniano I (r. 364–375) i Valente (r. 364–378) varen conferir als consulars de Numidia el dret excepcional de ser precedits per sis en lloc de cinc lictorés portadors de fasces.

Notitia Dignitatum

Segons la Notitia Dignitatum (c. 400), les següents províncies varen ser administrades per un consularis:

• En quinze províncies de l'Imperi Romà d'Orient:
  • Cinc en la diòcesis d'Orient: Palestina Prima, Fenicia, Síria Primera, Cilicia Prima i Chipre.
  • Tres en la diòcesis d'Àsia: Panfilia, Helesponto i Brega.
  • Dos en la diòcesis de Ponto: Galacia i Bitinia.
  • Dos en la diòcesis de Tracia: Europa i Tracia.
  • Tres en la diòcesis de Illirico: Creta, Macedònia i Dacia Mediterrànea.

Es diu explícitament que la diòcesis d'Egipte (sui generis com a domini de la corona imperial) no té cap.

• En vintiuna províncies del Imperi Romà d'Occident:
  • Una en la diòcesis de Panonia: Pannonia Secunda.
  • Huit en les dos diòcesis italianes: Venetia et Histria, Emilia, Ligúria, Flaminia et Picenum Annonarium, Tuscia et Umbria, Picenum Suburbicarium, Campània i Sicília.
  • Dos en la diòcesis d'Àfrica: Bizacena i Numidia.
  • Tres en la diòcesis de Hispania: Bètica, Lusitania i Gallaecia.
  • Sis en la diòcesis de les Galias: Viennensis, Lugdunensis Primera, Germania Primera, Germania Secunda, Belgica Primera i Belgica Secunda.
  • Dos en la diòcesis de Britania: Maxima Caesariensis i Valentia.

La Notitia proporciona el següent personaal (officium) adscrit a un consularis d'Occident: princeps officii (separat de la prefectura pretoriana), un corniculario (cornicularius), dos tabularios (tabularii), un assistent (adiutor), un commentariensis, un ab actis, un subadiuva i varis exceptores i cohortalini, és dir, personal de servici. En l'Orient, el officium era llaugerament diferent: princeps officii, cornicularius, commentariensis, adiutor, numerarius, ab actis, a libellis, i els usuals exceptores i cohortalini.

El Synecdemus, escrit poc abans de 535, llista les següents províncies baix consulars: Europa, Tracia, Macedònia Primera, Creta, Epirus Nova, Dacia Mediterranea, Helesponto, Phrygia Pacatiana i Phrygia Salutaris, Lidia, Pisidia, Licaonia, Panfilia, Licia, Caria, Pontica Prima (Bitinia), Galacia, Capadocia Prima, Helenoponto, Cilicia Prima, Chipre, Síria Primera, Fenicia, Palestina Prima, Aràbia, i una atra el nom de la qual no és llegible.

Despuix de la reconquista del nort d'Àfrica, en 534, Tripolitania va rebre un consularis, mentres que Numidia va ser degradada a tindre un mer praeses. No obstant, en 535 l'emperador Justiniano I (r. 527-565) va portar a terme una àmplia reorganisació administrativa. Les províncies de Palestina Secunda, Síria Secunda, Teodoria, Osroena, Armènia Secunda, Armènia Magna, Capadocia Secunda, Ródope, Hemimonto i Augustamnica (encara que açò siga possiblement un error) varen estar baix consulars, mentres que Epirus Nova, Dacia Mediterranea, Phrygia Pacatiana, Galatia, Síria Primera i Aràbia varen ser posats baix governadors d'atres rancs.