Control biològic

Control biològic

Larva de mosca Syrphus alimentant-se de pulgones.

Avespa paràsita Cotesia congregata en cuc del tabac Papanda sexta.

El control biològic és un método de control de plagas, malaltiaés i malezas que consistix en utilisar organismes vius a l'objecte de controlar les poblacions d'un atre organisme.

Cal tindre en conte que el seu us ha tingut significats diferents a lo llarc del temps; aixina, els fitopatólogos han tendit a usar el terme per a denotar métodos de control que inclouen rotació de cultius, alteracions del pH del sol, us d'esmenes orgàniques, etc. (Baker, 1985; Schrot & Hancock, 1985); atres investigadors diferencien un control biològic clàssic del control biològic modern a on s'inclouen les tècniques de control per interferència. No obstant, la definició més acceptada en l'actualitat és la que han utilisat tradicionalment els entomólogos: És un método agrícola de control de plagues (insectes, àcars, malezas, malalties de les plantes, etc.) que usa depredadors, paràsits, herbívors o atres mijos naturals. Pot ser un component important del control integrat de plagues i és de gran importància econòmica per a l'agricultura.

Concepte

El concepte de control biològic cal diferenciar-ho del control natural, que és el control que succeïx en les poblacions d'organismes sense intervenció de l'home i que inclou ademés d'enemics naturals l'acció dels factors abióticos del mig. Per això cal entendre el control biològic com un método artificial de control que presenta llimitacions especialment sobre el coneiximent dels organismes afectats, lo que du en si una série de ventages i inconvenients en la seua aplicació, sobretot si es relaciona en els métodos químics de control.

Entre els inconvenients més importants es troben:

1. Normalment la seua aplicació requerix un plantejament i maneig més complex, major seguiment de l'aplicació, i és menys ràpit i dràstic que el control químic.
2. L'èxit de la seua aplicació requerix majors coneiximents de la biologia dels organismes implicats (tant de l'agent causant del dany com dels seus enemics naturals).
3. La majoria dels enemics naturals solen actuar sobre una o unes poques espècies, és dir són altament selectius. Açò pot resultar una ventaja (com es comentarà a continuació) pero en ocasions supon una desventaja en incrementar la complexitat i els costs derivats de la necessitat d'utilisar distints programes de control.

A pesar d'això, també presenta una série de ventages que fa que este tipo de control es convertixca en un dels més importants per a la protecció fitosanitaria. Entre elles es poden destacar (Barrera, 2006):

1. Poc o cap efecte nociu colateral dels enemics naturals cap a atres organismes, inclús l'home.
2. La resistència de les plagues al control biològic és molt rara.
3. El control és relativament a llarc terme, en freqüència permanent.
4. El tractament en insecticida és eliminat per complet o de manera substancial.
5. La relació cost/beneficie és molt favorable.
6. Evita plagues secundàries.
7. No existixen problemes d'intoxicacions.
8. Se li pot usar dins del Maneig integrat de plagues (MIP).

Història

Charles Valentine Riley, és considerat el pare del control biològic de plagues en agricultura: la lluita contra la cochinilla acanalada (Icerya purchasi) va ser un dels majors èxits contra les plagues; les importacions de Rodolia cardinalis als Estats Units entre 1888-1889 per Charles Valentine Riley, varen produir una important reducció de les poblacions de I. purchasi, salvant a la floreciente indústria dels cítrics de Califòrnia.