Convent del Desert de les Palmes
El Convent del Desert de les Palmes, Convent Carmelità o Monasteri dels Pares Carmelites del Desert de les Palmes està situat en el terme municipal de Benicàssim, en la província de Castelló. L'elecció d'este lloc privilegiat en el Parc Natural del Desert de les Palmes com a lloc d'assentament d'un dels “Deserts” de l'Orde dels Carmelites Descalços o Carmelo Teresià, ha donat lloc a un dels més bells i interessants, ademés d'únic, conjunt històric de caràcter religiós de la Comunitat Valenciana.
Els Deserts eren llocs deshabitats i idòneus per als carmelites, que pretenien tornar al carisma original de l'Orde, la vida cenobítica acompanyada d'un esperit eremític renovat per la Contrarreforma.
Història[editar | editar còdic]
Antecedents[editar | editar còdic]
L'orige de l'Orde es remonta als eremites establits en el mont Carmelo de Jerusalem en el sigle XII. Segons la tradició, este mont estava santificat per Sant Elíes i Sant Elíseu.
La fòrmula de vida fon donada entre els anys 1206 i 1214 per Sant Albert, patriarca de Jerusalem, en una regla de tradició eremítica a on resaltava la soletat, el silenci, el dejuni, l'abstinència de carn, i la vida retirada i contemplativa encara que no exenta de treball.
Despuix de conseguir del Papa Inocenci IV la confirmació de l'Orde, els monges emigren a Europa a on comença una proliferació de centres carmelites. En Espanya entren els carmelites a Aragó des de França. El rei En Jaume va otorgar Carta de Protecció a l'Orde.
En els sigles XIV i XV, l'Orde del Carme seguirà les vicissituts de les atres Órdens, entre el floriment dels estudis i la decaiguda de l'esperit religiós i l'esforç de renovació portat a terme pels sants i els moviments d'observança.
En Espanya estos moviments vindran dirigits per Santa Teresa i Sant Joan de la Creu. Es promulga la màxima soletat individual, l'oració, la llectura i l'espiritualitat. Es va produir com a conseqüència una divisió en el sí de l'Orde, obtenint estos la separació jurídica en el Capítul General de Cremona en l'any 1593. Un sigle despuix, els carmelites descalços varen aplegar a Benicàssim en el propòsit de crear un Desert per a la vida contemplativa. L'elecció del lloc es va deure a la divisió en 1625 de la província religiosa d'Aragó-Valéncia per una part i la de Catalunya per una atra, quedant la primera sense Desert.
Despuix del fracàs de la busca d'ubicació en Aragó, es va intentar en Valéncia, fins que el sacerdot de Cabanes li va dir al procurador del convent de Valéncia, Fra Joan de la Verge, que “hi ha un lloc que no pot ser més a propòsit” per a l'assentament de l'Orde.
Finalment, es va comprar en l'any 1691 el Mas de Gavarrell, celebrant-se el 2 de febrer de 1694 l'acta de possessió, adquirint-se el restant per 23.000 lliures. La nova fundació va tindre que enfrontar-se tant a l'oposició dins de la pròpia Orde, com a la del Baró de Benicàssim o la dels franciscans de Castelló.
Els carmelites d'Aragó desijaven l'ubicació en els seus territoris per la seua majoria numèrica i el Baró pugnava pels seus drets feudals sobre el territori. Pero l'enfrontament més fort ho trobem en la pugna entre franciscans i carmelites per impondre els seus drets front a l'atra Orde. Esta disputa es tancarà el 23 de decembre de 1693 en la llicència del rei favorable a la creació del Convent.
El Mas de Gavarrell fon el primer intent de creació d'un convent en el Desert, pero per l'insalubritat del terreny es va decidir construir el nou convent en el Bancal de la Colada. En l'any 1698 es varen començar les obres, sent el traçador Fra Bernardo de Sant Josep, i part de la construcció de l'edifici la va dirigir Pedro Vilallare, mestre d'obres.
El convent[editar | editar còdic]
L'edifici estarà finalisat i establides les pràctiques eremítiques cap a l'any 1709, si be l'iglésia no serà acabada fins a l'any 1733. D'este periodo són les primeres ermites com la del Naiximent, del Carme, Sant Josep, Desamparats, Sant Joan Batiste, Sant Joan de la Creu, Sant Elies, etc., aplegant-se a construir per obres piadoses fins a un total de tretze.
El seu nom (Desert de les Palmes) es deu als monjos carmelites que denominen deserts als seus llocs d'oració i retir espiritual i de les Palmes, per la gran cantitat de margalloneres que en ell existixen. Els carmelitans es varen instalar en l'any 1694 en aquell parage i varen construir un convent que, a causa d'un corriment de terres va quedar destruït en l'any 1783.
La vida en el convent s'anirà desenrollant durant casi un sigle, en algunes vicissituts com les sofrides en motiu de la Guerra de Successió, cap a 1710, quan partides de “micalets” fustigaren als monjos aplegant a tancar-los per un assunt d'ocultació d'armes.
Entre els anys 1724 i 1730 es construïx la muralla que ha de tancar el recint del convent. Per ad esta época ya s'han construït els principals edificis carmelites. Es tracta d'un convent que combina la vida cenobítica en edificacions que permeten l'oració i la contemplació individual, un monasteri-desert per a la província d'Aragó-Valéncia.
El fi de sigle significarà un nou canvi en la comunitat. En 1783 es produiran una série de pluges torrencials des de setembre a decembre que produiran l'obertura d'alvencs en la terra i clavills en els murs del convent, just entre dos barrancs i en una terra mal assentada. Les ermites i el convent sofrixen grans pèrdues, instalant-se els monges en una hostaleria. Despuix de demanar consell, es derribarà el panteó i els edificis de ponent per a aprofitar els materials en que es construirà el nou convent.
El nou convent, va començar a construir-se en l'any 1784 i les obres varen finalisar dos anys més tart. Com a conseqüència de la desamortisació de Mendizábal de l'any 1835 es va deure d'exclaustrar, pero per l'eixemplar comportament dels monjos davant la població de Benicàssim i a petició del seu ajuntament, es va conseguir que permaneixquera com a monasteri carmelità. El poble de Benicàsim estava agraït per l'ajuda rebuda pels monges en la recent epidèmia de còlera.
Per a l'emplaçament de les noves edificacions s'elegix el Bancal de la Porteria, començant-se les obres en 1784. L'encarregat de dirigir les obres serà Fra Joaquim del Chiquet Jesús. Est va obtindre el títul de mestre d'obres en Saragossa, i el d'arquitecte per a tots els edificis que s'oferixquen en les cases i convents de la seua Orde ho va rebre de la Real Acadèmia de Sant Carles de Valéncia l'1 de febrer de 1789. El proyecte del Desert fon aprovat per dita Acadèmia el 16 de giner de 1785. En 1791 s'iniciava la construcció de l'iglésia i en 1793 la vida eremítica. En l'any 1796 l'iglésia ya s'havia acabat i en 1802 es varen traslladar els cadàvers del vell al nou monasteri.
En l'any 1811, el 21 de setembre, aplega a la província el general Suchet, produint-se els primers abusos. S'apoderà el pànic del convent davant les notícies de crueltats i crims dels francesos. Alguns frares fugiren del convent, entre ells el Prior. Pero la major part de la comunitat se quedà. Dos pares baixaren a Castelló al dia següent i tractaren en persones influents per a impedir qualsevol agressió, cosa que se conseguí. Despuix es va portar a terme l'inventari de bens del convent d'acort al “Embargament de bens nacionals”. Avisat el prior de que anava a produir-se este fet, va amagar part dels bens, conseguint ademés que li nomenaren custodi dels bens inventariats.
En l'any 1813 un intent de venda del Desert per part de les autoritats fon frustrat per un informe desfavorable de l'alcalde de Benicàssim. D'esta forma, el convent va mantindre bona part dels seus bens durant l'invasió napoleònica. Poc temps despuix, en 1835, es produïx la Real Orde d'Exclaustració Eclesiàstica decretada pel Govern. En les següents décades es produïx una reducció en la comunitat religiosa, aplegant en 1873 al prior i a tres o quatre pares.
En l'arribada de la Restauració de l'Orde la situació de no–exclaustració de la comunitat situa al monasteri en una posició destacada en tota Espanya. En 1880 es declara al Desert noviciat, en el consegüent aument de la comunitat.
A fi de superar la penúria econòmica, els monjos comencen a recolectar les herbes aromàtiques del Desert per a la destilació del Licor Carmelitano (Licor Carmelità). Despuix d'ubicar la planta d'elaboració en els sòtols del convent, es construirà un edifici propenc i, posteriorment, la fàbrica en el poble de Benicàssim, que data de l'any 1913.
El 24 de juliol de 1936 davant les amenaces d'elements comunistes i de la F.A.I. que pujaren al Monasteri, els religiosos fugiren i se dispersaren, la majoria d'ells sense comprendre res. Uns se refugiaren en masos veïns i uns atres tornaren als seus pobles pero començà el calvari de tots ells, vintihuit religiosos havia en el Desert quan esclatà la revolució, dels quals onze foren assessinats. El Desert de les Palmes quedà baix el domini de la Junta Revolucionària de Benicàssim, que una volta saquejat el Convent i destruït allò que lis molestava, s'instalaren en ell. La biblioteca havia segut traslladada a Castelló i no pugueren cremar-la.
Els últims acontenyiments que han influenciat en el devindre de la comunitat monàstica han segut la guerra civil de 1936, en la que varen ser assessinats monjos pertanyents a la comunitat, i en 1971, quan es va crear un centre d'espiritualitat de gran repercussió entre els fidels cristians. També la construcció de la carretera, primer des de Castelló, en accés junt a l'ermita de la Magdalena en la nacional 340 i, posteriorment, completada en l'accés des de Benicàssim, determina la presència massiva de turistes atrets per la bellea del lloc i les impressionants vistes de la Plana de Castelló.
Descripció[editar | editar còdic]
Existixen dos convents, el vell, i el segon, el qual fa actualment les funcions de monasteri. El monasteri vell es troba en estat ruïnós, en a penes un mur en peu. Pràcticament fon tot derribat i aprofitats els seus materials per a la construcció del nou convent.
El nou es va construir en el Bancal de la Porteria, en una esplanada a mig camí entre el monasteri vell i la Porteria Alta. El conjunt consta d'un quadrilàter de 53 x 41 m. conformat pel monasteri i l'iglésia, sent la seua estructura molt similar a la del convent antic. Posseïx tres altures i un sòtol. Les quatre ales tanquen l'edifici rodejant l'iglésia que s'ubica en mig del claustre. Est comunica en les ales per mig de l'allargament dels seus quatre braços dividint el claustre en quatre.
És un edifici senzill i auster en el que els materials amprats són mur de pinyonat en pedra de rodeno i morter de calç, fusta, rajola, algeps i teula.
Vore també[editar | editar còdic]
Bibliografia[editar | editar còdic]
- El Desierto de las Palmas. Monografía histórica, Rvdo. Padre Ildefonso de la Inmaculada. Prior del Monasterio (Imprenta de la Excma. Diputación Provincial - Castellón de la Plana, 1962).