Correguda de sortija

Oli del pintor costumiste uruguayo Horacio Espondaburu que retrata la pràctica d'este joc.

La correguda de sortija és un antic joc ecuestre practicat en Europa durant l'Edat Mija, nort d'Àfrica i el camp rioplatense. En esta última zona està associat a la tradició gaucha i encara és practicat en algunes parts d'Argentina, Bolívia, Uruguay i Paraguay.

Orige

Archiu:Córrer s'ensortilla. CAPS 2

Pràctica actual d'este joc en les Festes de Sant Joan realisades en Ciutadella (Espanya).

Si ben el seu orige concret és desconegut, es tenen notícies del mateix des del medievo europeu, en el cridat torneig medieval, a on se celebraven tot tipo de jocs, justes i eixercicis ecuestres.

El joc és també popular en la zona nort d'Àfrica.

Apareix mencionat per Miguel de Cervantes en la seua obra "El coloqui dels gossos" (Noveles eixemplars), publicades en 1613, del següent modo:

...i sobre ella va posar una figura llaugera d'un home en una lancilla de córrer sortija, i enseñóme a córrer derechamente a una sortija que entre dos pals posava;...

En un diccionari de llengua espanyola de 1734 es definix este joc com:

Festa de cavall, que s'eixecuta posant una sortija de ferro de tamany d'un ochavo segobiano, la qual esta encaixada en un atre ferro, d'a on es pot traure en facilitat, i est pender d'una corda o pal a tres o quatre vares alt del sol: i els Cavallers o persones que la corren, prenent la deguda distància, a carrera, s'encaminen a ella, i el que en la llança li la du, encajandola en la sortija, es du la glòria del mes destre i afortunat.

El joc en la regió del Riu de l'Argent

Actualment és comú vore la pràctica d'este joc en la Fira de Matadors, Buenos Aires

En un arc de 2 a 3 metros d'altura penja una sortija o argolla: el ginet deu embocar un palillo o busca, que du en la seua mà, dins de la sortija arrancant la seua carrera des d'una distància d'aproximadament 100 metros, parant-se sobre els estribos i en el braç en alt. En ocasions s'acostuma que el gaucho que prenga la sortija li la de la dòna de la seua preferència.

A voltes els competidors es dividixen en dos grups en llínea i a la senyal partixen d'un alternativament des d'un i un atre grup. El públic observa a abdós costats dels corredors.

Thomas J. Hutchinson, mege i geógrafo que es va fer càrrec del consulat britànic en la ciutat de Rosario entre 1861 i 1868, va descriure el joc del següent modo:

La sortija és en l'actualitat el deport més freqüent del gaucho, i es veu en carnestoltes i atres dies festius. Es juga com seguix: en la plaça principal de la capital, i a això de les cinc de la vesprada, es voran plantats en el centre del carrer més important, o en la Plaça Major, dos postes verticals de fusta, de poc més o menys dèu peus d'altura, creuats per un voltó.
En el mig d'este voltó travessat, i per davall, està suspesa flojamente una chicoteta sortija, no més gran que un anell de boda. Un gaucho, galopant ràpidament per baix d'ella, deu dur-se la sortija en un tros de ramita, tan grossa com un llapis comú o una lapicera. Fracassen moltes voltes porgue no basta fer-la botar sense retindre-la en el palito. Pero, per supost, es conseguixen molts triumfos, i cada u és aclamat per un "¡Viva!" "¡Viva!".

En la ciutat de Buenos Aires és possible observar l'espectàcul les fins de semana en el barri de Matadors durant el desenroll de la tradicional fira homònima.