Cultura d'Àfrica

Cultura d'Àfrica

Piràmides de Guiza construïdes cap al 2500 a. C.

Escultura yombe (Louvre, París)

La cultura humana én Àfrica és tan antiga com la humanitat mateixa; i inclou els tallats en roca, els petroglifos (un tipo de treballs llineals, la majoria fets per la gent prehistòrica) de les eres glacials, caçadors recolectors, en les praderies d'Àfrica del Nort, els nomos d'Egipte i de l'antic Egipte.

Llengües parlades

AP

Les llengües d'Àfrica revelen les principals migracions i expansions de pobles durant el neolític recent. En Àfrica continental existixen quatre grups llingüístics principals: (1) les llengües Níger-Congo es varen expandir des de regions ceranas a la costa del Golf de Guinea en Àfrica Occidental cap a la part oriental i sur del continent. (2) L'expansió de pobles Níger-Congo va deure desplaçar als antecessors dels pigmenos i a pobles possiblement relacionat en els actuals parlants de llengües khoisán (taronja, actualment sol restants en Àfrica Meridional). (3) Les llengües afroasiáticas semblen haver-se originat en Àfrica Oriental des d'a on s'haurien expandit cap al nort d'Àfrica i Àfrica occidental septentrional i inclús cap a Próximo Oriente i la península aràbiga. (4) Els pobles Nilo-saharians semblen formar part de poblacions que varen oscilar entre l'actual Sàhara quan les condicions eren més favorables i l'actual Sahel i alguna cosa més al sur cap a on varen deure migrar al desecarse el Sàhara.

Àfrica presenta una enorme diversitat ètnica, cultural i llingüística, el número de llengües supera àmpliament les 1300 (el número depén del criteri de disimilaridad triat entre varietats emparentades i per a alguns autors aplega a 2100). Esta enorme diversitat des del punt de vista de les llengües és menor si es consideren famílies llingüístiques ya que en eixe cas la diversitat llingüística és similar a la d'Àsia, encara que inferior a la trobada en l'Amèrica precolombina o Nova Guinea.

Àfrica va experimentar un procés de uniformización cultural molt important ya abans de la colonisació europea. Aixina l'expansió dels bantúes va uniformar enormement l'Àfrica subsahariana quedant solament bosses residuals de població que parle llengües no bantúes al sur de Camerún. Àfrica occidental presenta una gran diversitat llingüística i ètnica, encara que sembla que moltes de les famílies llingüístiques ben identificades podrien estar remotamente relacionades dins d'una macrofamilia denominada llengües Níger-Congo. Fòra d'esta agrupació, existixen atres grups llingüístics diferents com les llengües nilo-sahariano (Àfrica occidental i Sahel principalment), molts dels grups solament mostren un parentesc molt remot. En l'Àfrica austral es troben les cridades llengües joisánidas que són llengües d'orige prebantú provinents de poblacions no assimilades als pobles bantúes. El restant d'Àfrica parla llengües afroasiáticas esteses bàsicament per la mitat nort del continent i en Madagascar es troben llengües malayo-polinesias, la presència de les quals en Àfrica és relativament recent.

Les llengües més esteses en l'actualitat en més de 120 millons de parlants, són l'àrap, el suajili llengües franques parlades per diversos grups culturals. A estes li seguixen en número de parlants varis idiomes d'orige europeu: l'anglés, el francés i el portugués, generalment utilisats per les administracions postcoloniales i les classes urbanes. A continuació existix un grup de prop de 20 idiomes ètnics en entre 1 i 20 millons de parlants com: (de nort a sur) el wólof, vaig manar, ewe, fon, yoruba, igbo, lingala, shona, setsuana, xhosa, malgache, etc. Atres idiomes minoritaris són el afrikáans i l'espanyol, d'orige europeu, i atres autòctons com el bereber. Finalment, hi ha decenes de llengües parlades per menys de 100.000 persones.

Els idiomes africans i oficials en els seus respectius estats són: el amárico parlat en Etiopia, l'somalí en Somàlia, el suajili en Kènia i Tanzània, el setsuana en Botswana, el afrikáans en Suràfrica i Namíbia (junt en l'anglés), i el malgache en la República de Madagascar (junt en el francés).

Història

AP Existix abundant evidència arqueològica que el homosapiens és una espècie d'orige africà, i que va ser en eixe continent a on va evolucionar l'espècie i des d'a on es va expandir al restant del món. Per eixa raó, l'estudi dels primers estadis prehistòrics de l'home deuen buscar-se en Àfrica.

Actualment Àfrica és un continent molt més divers que Europa o Amèrica, en gran part per factors històrics. Per eixemple, la major part d'imperis africans no varen passar de ser potències regionals que varen controlar solament una fracció chicoteta del continent. Açò es deu en gran part a que la diversitat geogràfica, climàtica i ètnica d'Àfrica no va permetre la formació d'unitats polítiques d'un tamany comparable al del continent. Jared Diamond ha senyalat que açò en gran part és frut de les condicions ecològiques i de recursos naturals disponibles, que feyen objectivament més difícil el desenroll de certes tecnologies en el continent. Per eixemple, el cavall va ser domesticat en Eurasia, no existint en Àfrica animals de càrrega similars. Encara que els africans si varen posseir des d'antic animals per a la ganaderia, com atesta lo primerenc de la domesticació de certs animals. Igualment els cereals disponibles en Àfrica per a la seua domesticació diferien dels trobats en atres continents.

Edat Mija

AP El primer gran estat centralisat conegut d'Àfrica és Imperi Antic d'Egipte, que va sorgir en part per les condicions excepcionalment favorables del Valle de l'Nilo, que inclou terres molt fèrtils i condicions ecològiques excepcionalment estables. Ademés la situació geogràfica va facilitar l'estabilitat política al no existir durant molt temps potencies regionals que amenaçaren a la població. La fertilitat del sol va permetre tindre densitat de població inusualment altes per al periodo i un alt grau d'urbanitat, lo que va facilitar l'uniformitat cultural i llingüística del Valle.

Egipte va seguir sent una regió molt pròspera en térmens agrícoles, raó per la que va anar objecte de internvenciones militars perses, greco-macedonias, romanes i musulmanes. El nort d'Àfrica va tindre conexions molt més importants en Europa i Próximo Oriente que l'Àfrica subsahariana que durant l'antiguetat va evolucionar independentment dels imperis de la zona templada i subtropial d'Eurasia.

Sobre la situació històrica d'Àfrica en este periodo és mal coneguda, ya que solament les regions adjacents a la conca mediterrànea estan adequadament documentades. Per al restant del territori deu recórrer-se a l'evidència arqueològica i llingüística. Possiblement el fet històric d'este periodo de major impacte en l'història posterior d'Àfrica va ser l'expansió bantú des d'alguna regió indeterminada en l'est de Nigèria i el N. de Camerún cap a tota l'Àfrica subsahariana.

Edat Mija i moderna

Civilisacions africanes abans de la colonisació europea.

A partir del periodo medieval els testimonis històrics sobre Àfrica són molt més abundant i permeten reconstruir de manera més o menys detallades lo que succeiria en la major part del continent. En el VII va haver una considerable immigració àrap, resultant en una gran absorció de la cultura bereber. Inclús abans d'açò els bereberes en general havien adoptat la llengua i religió dels seus conquistadors. L'influència àrap i la religió islàmica es varen adherir indeleblemente al nort d'Àfrica. Juntes es varen propagar cap al sur, a través del Sahara. També es varen establir fermament a lo llarc de la costa oriental, a on els àraps, els perses i els indis varen establir florecientes colónies, tals com Mombasa, Malindi i Sofala, eixercint una influència anàloga a aquella eixercitat en sigles previs pels cartagineses en la costa nort. Fins a el XIV, Europa i els àraps en Àfrica del Nort ignoraven l'existència d'estes ciutats i estats orientals.

l'expansió de l'Islam en Àfrica va ser un atre factor important de uniformización cultural, especialment en el nort d'Àfrica i part d'Àfrica Occidental i Àfrica Oriental. L'establiment de rutes comercials, la difusió de tecnologies i idees, va favorir la formació de numerosos imperis autòctons africans en el Sahel.

Durant l'Edat Moderna es varen intensificar els contactes en Europa i Índia, especialment en l'Àfrica subsahariana que en gran part havia evolucionat indpendendientement. l'Oceà Índic tenia importants rutes comercials en Àsia meridional i la Península aràbiga. En la costa Atlàntica i alguns enclabes en Moçambic els portuguesos varen establir enclavaments comercials, i a voltes també varen intervindre en la política interna dels estats africans propencs.

Edat Contemporànea

L'última ona de uniformización cultural, va tindre lloc durant el repartiment d'Àfrica i la posterior colonisació europea. En eixe periodo es va fer una intensa llabor misionero i es va implantar per la conquista militar un règim colonial i sistema d'administració alóctonos duts per les minories europees que dominaven la regió. En esta época es varen introduir numerosos canvis, i tecnologies que condicionarien la posterior evolució d'Àfrica despuix de la descolonización, aixina freqüentment en països multiétnicos es va triar com llengua administrativa la llengua prèviament dels colonizadores a modo de lingua franca entre diferents etnicidades que freqüentment no compartien una llengua comuna.