Damnatio memoriae

Damnatio memoriae

Tondo en la família de Septimio Sever en el que apareixen retratats Sever, la seua esposa Julia Domna, els seus fills Caracalla i Geta, que la seua cara ha segut borrada per la seua damnatio memoriae ordenada pel seu germà i assessí Caracalla.

Sejano va ser condenat a la damnatio memoriae despuix de conspirar contra Tiberio en 31; com a conseqüència, les seues estàtues varen ser destruïdes i el seu nom borrat de tots els registres públics. Esta moneda d'Augusta Bilbilis, falcada per a commemorar el consulat de Sejano, té raspat el seu nom.

Miliario CIL II 4803 de la Via Nova entre Bracara Augusta i Asturica Augusta, en la província Tarraconensis en Hispania erigit baix Tito, en el seu germà Domiciano com César, i a qui, despuix de la seua mort en 96, se li va sometre a la damnatio memoriae, per lo que el seu nom va ser borrat excavant el granit del miliario.

Damnatio memoriae és una locució llatina que significa lliteralment 'condena de la memòria'. Era una pràctica de l'antiga Roma consistent en, com el seu propi nom indica, condenar el recort d'un enemic de l'Estat despuix de la seua mort. Quan el Senat romà decretava oficialment la damnatio memoriae, es procedia a eliminar tot quant recordara al condenat: imàgens, monuments, inscripcions, i inclús s'aplegava a la prohibició d'usar el seu nom. Molts emperadors també es varen vore afectats per esta pràctica.

La fòrmula Damnatio memoriae és un terme modern que no s'utilisava en l'Antiguetat. El primer document acadèmic del com tenim notícia a on s'utilisa dita expressió data de 1689 i és una tesis jurídica escrita en Leipzig per Christoph Schreiter titulada De Damnatione Memoriae.

Damnatio memoriae en l'Antiga Roma

Damnatio memoriae. Nom llatí en que es coneix una decisió presa pel poder polític o religiós en l'Antiguetat, romana o no, per la que es condenava a l'oblit oficial i a l'execraació a algun personage, el seu nom, els seus efigies, etc., devent ser desfigurados o destruïts tots aquells objectes que els reproduïren.

Gonzalo Borrás i Guillermo Fatás.

En l'Antiguetat, l'única forma que tenien les persones d'alcançar alguna cosa semblat a l'immortalitat era la glòria eterna. D'esta manera, eliminar el seu llegat de l'Història era un dels majors castics. Aixina i tot, l'efectivitat real de la damnatio memoriae era prou dubtosa, sobretot per lo difícil que resulta borrar l'existència d'algú molt important i conegut de la seua época. Era encara més complicat si eixa persona havia segut emperador, puix d'alguna forma sempre estaria present en l'imaginari colectiu. No obstant, si es tractava de familiars o persones propenques a l'emperador podria ser més fàcil, sobretot si la condena era imposta pel propi emperador.

Hui en dia, tenim que entendre esta condena dins de la tradició i la cultura del moment. Els romans, com els grecs, creïen que una persona fallida podia gojar d'una vida despuix de la mort si la seua memòria perpetuava gràcies als seus familiars o per l'impacte cultural i històric que podria haver causat. Per esta raó, entre unes atres, podem trobar molts monuments funeraris que recorden al difunt, sense importar la seua classe social.

Les sancions de memòria havien naixcut a partir d'una série d'events socioculturals i polítics. Per un costat, destacava el desenroll de l'humiliació pública tant en l'oratòria com en el historiografia, ademés del descobriment d'alguns castics que realisaven en l'Antiga Grècia i de la sensació romana de domini sobre el Mediterràneu, que cada volta estava més prop de lo que seria l'Imperi. Per un atre costat, trobem les tàctiques d'alguns privilegiats per a poder destacar en l'oligarquia que existia i aixina perpetuar-se en el joc polític.

Pese a que la tradició romana era estricta en lo sagrat i calia donar un sepeli mínimament digne a una persona, esta idea no era acceptada quan es parlava d'algú a qui s'havia considerat traïdor. En haver-se botat la llei, l'infractor no tindria les mateixes consideracions que un ciutadà de ple dret. Quan el que era considerat traïdor era una figura important, existien vàries formes d'eliminar-ho de l'Història despuix de mort. Una d'elles era la mutilació dels retrats, que era de les més poderoses. Aixina, es demostrava cóm la persona havia caigut en desgràcia, arreplegant els conceptes de l'infàmia i l'injúria contra el condenat.

Procediment

El balanç del regnat d'un emperador romà es feya despuix de la seua mort, quan el Senat convocava una sessió i decidia en ella si el governant recent fallit s'havia convertit en un deu i mereixia per tant que se li rendira cult públic. En certs casos, s'admetia la divinizaació de l'emperador difunt i se li rendia homenage; en uns atres, simplement s'elevaven oracions en el seu honor i s'admetia el seu cult dins del seu gens com a part de l'usual cult als antepassats en Roma pero, en casos especials, quan l'emperador mort resultava manifestament impopular i detestable (o si el successor desijava impondre una visió molt negativa del fallit), el Senat decretava la damnatio memoriae i el nom del perjudicat es borrava de monuments, pintures, monedes, edificis, etc., acte denominat abolitio nominis (borrar el seu nom de les inscripcions).

Es destruïen les estàtues del difunt condenat, junt en tota representació física de la seua image; les seues lleis i decisions es abrogaban o es consideraven com emeses pel seu successor. Similar sòrt corrien les obres que havia construït que, si escapaven a la destrucció, es consideraven erigides pels seus successors. Esta pràctica es coneixia en el món helenístico i es va introduir en Roma despuix de la mort de Juliol César. Certs emperadors varen rebre despuix de la seua mort la damnatio memoriae casi per aclamació popular unànim pero sense aprovació oficial del Senat romà, com va succeir en Calígula i els seus familiars directes. En realitat, solament tres emperadors romans varen sofrir de modo oficial la damnatio memoriae: Domiciano, Geta i Maximiano. Esta pràctica podia estendre's a persones que mai hagueren adquirit la dignitat d'emperador pero que havien segut condenades per crims especialment odiosos com la traïció i lesa majestad. Tal va ser el cas de Sejano, prefecto i comandant de la guàrdia pretoriana de Tiberio, que va ser acusat de liderar un ampli complot contra el seu sobirà.

La damnatio era lo contrari de la apoteosis, el significat de la qual era que l'emperador fallit obtenia la deificaació i rebia públic homenage per això, en considerar que hi havia «ascendint al cel dels deus». No obstant, queda qüestionat el fet de si la damnatio memoriae complia els seus fins puix, en la pràctica, resultava molt difícil borrar tot recort d'un romà important, i menys encara la d'un emperador, tant per la seua menció en crònicas i en històries, com per l'impossibilitat física de controlar la difusió privada del recort d'un difunt i pel fet mateix de que la damnatio memoriae era un castic destinat a impressionar al poble de Roma i, per a això, calia mantindre el recort del condenat.