Declaració Balfour
La Declaració Balfour (2 de novembre de 1917) va ser una manifestació formal pública del governe britànic durant la Primera Guerra Mundial, per a anunciar el seu respal a l'establiment d'una «llar nacional» per al poble judeu en la regió de Palestina, que en eixe llavors formava part del Imperi otomà. La Declaració va ser inclosa en una carta firmada pel ministre de Relacions Exteriors britànic (Foreign Office) Arthur James Balfour i dirigida al baró Lionel Walter Rothschild, un líder de la comunitat judeua en Gran Bretanya, per a la seua transmissió a la Federació Sionista de Gran Bretanya i Irlanda. El text va ser publicat en la prensa el 9 de novembre de 1917.
Durant el periodo de les discussions del Gabinet de Guerra britànic, que va conduir a la declaració, la guerra més àmplia havia aplegat a un periodo d'estancament; les tropes nortamericanes encara no estaven desplegades i els russos estaven distrets per l'agitació interna. El secretari del Gabinet, Mark Sykes, va iniciar conversacions formals en el liderage sioniste el 7 de febrer de 1917, i Balfour va demanar a Rothschild i a Jaim Weizmann que presentaren un proyecte de declaració pública el 19 de juny. Atres borradors varen ser discutits pel Gabinet britànic durant setembre i octubre, en aportacions de judeus sionistes i antisionistas, pero sense representació de la població local en Palestina, i l'emissió de la declaració final va ser autorisada per al 31 d'octubre. La discussió del gabinet sobre l'aprovació va descriure percebuts beneficis de propaganda entre la comunitat judeua mundial per a l'esforç de guerra aliat. Es llig:
| His Majesty's government view with favour the establishment in Palestine of a national home for the Jewish people, and will use their best endeavours to facilitate the achievement of this object, it being clearly understood that nothing shall be done which may prejudice the civil and religious rights of existing senar-Jewish communities in Palestine, or the rights and political status enjoyed by Jews in any other country. | El Govern del seu Majestad contempla en beneplàcit l'establiment en Palestina d'una llar nacional per al poble judeu i farà us dels seus millors esforços per a facilitar la realisació d'este objectiu, entenent-se clarament que no es farà res que puga perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no judeues existents en Palestina, o els drets i l'estatus polític dels judeus en qualsevol atre país. |
La primera part de la declaració va ser el primer respal públic al sionisme (el moviment que buscava que el poble judeu a establir-se en la Terra d'Israel) per part d'una potència mundial. El terme «llar nacional» no tenia precedents en el dret internacional, i era intencionalment confús sobre si estava contemplat un Estat judeu. Els llímits prevists de Palestina no varen ser especificats, i el Govern britànic va confirmar més tarde que les paraules «en Palestina» no significaven que la totalitat de Palestina estiguera destinada a ser la llar nacional judeua.
La segona part de la Declaració va ser afegida per a satisfer als opositors d'eixa política, els qui afirmaven que d'un atre modo es perjudicaria la posició de la població àrap de Palestina i es fomentaria l'antisemitisme contra els judeus en tot lo món. Mentres que la declaració tenia com a objectiu proporcionar l'autodeterminació en Palestina per als judeus de tot lo món, va fer una excepció a la regla de l'autodeterminació dels àraps palestins que formaven part de la gran majoria de la població local; fet reconegut pel Govern britànic en 2017.
L'emissió de la declaració va tindre moltes conseqüències duradores. Galvanizó el respal popular al sionisme, va dur a la creació del Mandat de Palestina, que més vesprada es va convertir en Israel i els territoris palestins, i va anar l'orige del conflicte israelita-palestí, encara en curs i considerat com el conflicte més intractable del món. Seguix havent controvèrsia acadèmica sobre vàries àrees, incloent si la declaració contradiu les promeses anteriors que els britànics varen poder haver fet a Husayn ibn Ali, el jerife de la Meca, en la correspondència McMahon-Husayn.
Antecedents
[editar | editar còdic]Respal britànic primerenc
[editar | editar còdic]
La base per al respal britànic a un aument de la presència judeua en Palestina estava vinculat principalment en els càlculs geopolítics[1][lower-roman 1] i la protecció del canal de Suez, tan necessari per a unir les colónies asiàtiques d'Anglaterra a la metròpoli, si ben també incrustat idealísticament en les expectatives evangèliques dispensacionalistas que havien motivat a lord Shaftesbury i atres grups de pressió a inicis de la mitat de el XIX i creat un sentiment de respal entre l'èlit política britànica cap a la «restauració dels judeus» en Palestina, ademés dels sentiments cristians de que Anglaterra anava a eixercitar un rol en el advenimiento del Mileni i la segona vinguda de Crist.[lower-roman 2]
El primerenc respal polític britànic es va precipitar a inicis de 1830 i va ser dirigit per lord Palmerston, a raïl de la crisis de l'Est en acabant de que Mehmet Alí ocupara Síria i Palestina.[4][5] L'influència francesa com a protectora de les comunitats catòliques va començar a créixer en la regió, a mida que l'influència russa va començar a créixer com a protectora dels ortodoxos orientals, deixant a Gran Bretanya sense una esfera d'influència.[4] El Ministeri de Relacions Exteriors britànic va treballar per a fomentar l'emigració judeua a Palestina, ejemplificada per les exhortacions en 1841 i 1842 de Charles Henry Churchill a Moses Montefiore, el líder de la comunitat judeua britànica.[6][lower-alpha 1] Tals esforços varen ser prematurs,[6] ya que el sionisme no sorgiria dins de les comunitats judeues del món fins a les últimes décades del sigle, gràcies als esforços de Theodor Herzl, un periodiste judeu d'Àustria-Hongria, els esforços del qual per a obtindre respal internacional per a les seues idees no varen tindre èxit durant la seua vida.[7]
En la reorganisació política ocasionada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, els càlculs anteriors, que havien caducat des de fa algun temps (els propis intents anteriors de Theodor Herzl per a obtindre respal internacional per al seu proyecte havien fracassat) varen donar lloc a una renovació de les evaluacions estratègiques i la negociació política sobre el Mig i Lluntà Oriente.[5]
El sionisme primerenc
[editar | editar còdic]
El sionisme va sorgir a finals de el XIX com a reacció als moviments nacionalistes antisemites i excloents en Europa.[8][lower-roman 3][lower-roman 4] El nacionalisme romàntic en Europa central i oriental en eixe sigle va ajudar a impulsar la Haskalá o «Ilustració judeua», creant una divisió en la comunitat judeua entre els que veen el judaisme com la seua religió, i els que ho veen com el seu orige ètnic o nació.[8][lower-roman 3] Els pogroms antijudíos en l'Imperi rus de 1881-84 varen encorajar el creiximent d'esta última identitat, donant com resultat la formació de les organisacions pioneres com Hovevéi Zion i la publicació de Autoemancipación, de León Pinsker.[11][12][lower-roman 3]
En 1896 Theodor Herzl va publicar Der Judenstaat (L'Estat judeu o L'Estat dels judeus), en el que afirmava que l'única solució a la «qüestió judeua» en Europa, incloent el creixent antisemitisme, era a través de la creació d'un Estat per als judeus.[13][14] Açò va marcar l'aparició del sionisme polític. Un any més vesprada, Herzl va fundar l'Organisació Sionista Mundial, que en el seu primer congrés «va instar a l'establiment d'una llar per al poble judeu en Palestina garantisat pel dret públic». Les mides propostes per a alcançar este objectiu varen incloure el foment de l'establiment d'assentaments judeus allí, l'organisació dels judeus en la diàspora, l'enfortiment de la sensibilitat i la consciència judeua, i les etapes preparatòries per a alcançar eixes subvencions governamentals necessàries.[14] Herzl va morir en 1904 sense el prestigi polític requerit per a portar a terme la seua agenda d'una llar judeua en Palestina.[7]
El líder sioniste Jaim Weizmann, més tarde president de l'Organisació Sionista Mundial, va començar a viure en el Regne Unit en 1904 i es va reunir en Balfour durant la seua campanya electoral de 1905-1906[15] en una sessió organisada per Charles Dreyfus, el seu representant electoral judeu.[lower-roman 5] Durant la primera trobada entre Weizmann i Balfour en 1906, Balfour va preguntar a Weizmann sobre les objeccions sionistes al Pla d'Uganda de 1903, que consistia en otorgar una part del Àfrica Oriental Britànica al poble judeu com a pàtria.[lower-alpha 2] L'esquema, que havia segut propost a Herzl pel secretari de Colónies Joseph Chamberlain despuix del seu viage a Àfrica oriental a principis de l'any,[lower-roman 6] havia segut posteriorment rebujat despuix de la mort de Herzl pel Sèptim Congrés Sioniste en 1905,[lower-roman 7] despuix de dos anys d'intens debat en l'Organisació Sionista.[20]
En giner de 1914, Weizmann va conéixer al baró Edmond de Rothschild, un membre de la branca francesa de la família Rothschild i un dels principals defensors del moviment sioniste,[21] en relació en una proyecte de construcció d'una universitat hebrea en Jerusalem.[21] El baró no era part de l'Organisació Sionista Mundial, pero havia finançat les primeres colónies agrícoles judeues durant la primera gran onada d'immigració judeua a Palestina en la década de 1880, i els va traslladar a la Jewish Colonization Association en 1899.[22] Esta conexió va donar els seus fruts més alvance eixe any quan el fill del baró, James de Rothschild, va demanar una reunió en Weizmann el 25 de novembre de 1914, en la finalitat de que ell i els sionistes s'allistaren per a influir en els que eren considerats receptius dins del Govern britànic a la seua agenda d'un «Estat judeu» en Palestina.[23] A través de l'esposa de James, Dorothy, Weizmann es va reunir en Rózsika Rothschild, qui li va presentar a la branca anglesa de la família, en particular al seu marit Charles i el seu germà major Walter, un zoólogo i exmiembro del Parlament.[24] El seu pare, Lord Nathan Rothschild, cap de la branca anglesa de la família, tenia una actitut cautelosa cap al sionisme, pero va morir en març de 1915 i el seu títul va ser heretat per Walter.[24][25]
Molts judeus britànics en esta época no eren sionistes; abans de la declaració solament 8000 dels 300 000 judeus eren considerats sionistes.[26]
La Palestina otomana
[editar | editar còdic]Els otomans havien aplicat una política restrictiva a l'immigració judeua a Palestina ya en 1882, en el temps de la cridada Primera Aliyá, que pot ser considerada com les primeres arribades sionistes. Encara que hi havia certa tensió en la població local (principalment entre els comerciants i les classes notables), en 1901 Constantinopla va donar als judeus els mateixos drets que els àraps per a comprar terres i el percentage de judeus en la població va aumentar al 7 % en 1914. També en 1914, en la creixent desconfiança cap als Jóvens Turcs i la Segona Aliyá, el nacionalisme àrap estava en aument i en Palestina, el antisionisme era una característica unificadora.[27][28] Jonathan Schneer indica que «la Declaració Balfour no era, en sí mateixa, la font de problemes en una terra que abans havia estat més o menys en pau, pero tampoc era una simple senyal en una carretera que es dirigia indubtablement cap a un penya-segat. Ningú pot dir quin podria ser el curs dels acontenyiments en Palestina sense ella. Lo que va vindre va ser producte de forces i factors enterament imprevists».[29]
La Primera Guerra Mundial
[editar | editar còdic]1914-16: Discussions inicials entre el govern britànic i els sionistes
[editar | editar còdic]
En 1914, va esclatar la guerra en Europa entre la Triple Entente (Gran Bretanya, França i l'Imperi rus) i les Potències Centrals (Alemània, Àustria-Hongria i més vesprada eixe any, l'Imperi otomà).[30] El 9 de novembre de 1914, quatre dies despuix de la declaració de guerra de Gran Bretanya contra l'Imperi otomà, del com el Mutasarrifato de Jerusalem (a sovint referit simplement com a Palestina)[31] era un component, el sionisme va ser primer discutit en una reunió del Gabinet britànic. En la reunió, David Lloyd George, llavors canceller de Facenda, i la firma de la qual d'advocats Lloyd George, Roberts & Co havia segut contractada una década abans per la Federació Sionista de Gran Bretanya i Irlanda per a treballar en el Pla d'Uganda,[32] «es va referir al destí final de Palestina».[33]
Els esforços de Weizmann es varen accelerar.[lower-alpha 3] El 10 de decembre de 1914, es va reunir en el sioniste Herbert Louis Samuel, membre del Gabinet britànic, qui considerava que les demandes de Weizmann eren molt modestes.[lower-alpha 4] Dos dies més vesprada, Weizmann es va reunir de nou en Balfour, per primera volta des de 1906.[lower-alpha 5]
Un més més vesprada, Herbert Samuel va fer circular un memoràndum titulat The Future of Palestine davant els seus colegues del Gabinet. El memoràndum dia que «estic segur de que la solució del problema de Palestina que seria molt més benvinguda als líders i seguidors del moviment sioniste en tot lo món seria l'anexió del país a l'Imperi britànic».[37] Samuel va discutir una còpia del seu memoràndum en lord Nathan Rothschild en febrer de 1915, un més abans de la mort d'este últim.[25] Era la primera volta en un registre oficial que es proponia el respal dels judeus com a mida de guerra.[38]
Varen seguir moltes atres discussions, incloent una reunió entre Lloyd George, qui havia segut nomenat ministre de Municions en maig de 1915, i Weizmann, un líder sioniste que també va ser assessor científic del Ministeri de Municions.[39] Dèsset anys despuix, en els seus War Memoirs, Lloyd George va descriure estes reunions com «la font i l'orige» de la declaració, encara que esta afirmació ha segut rebujada pels historiadors.[lower-alpha 6] Lloyd George va ser, no obstant, el primer ministre en el moment de la Declaració Balfour i, en última instància, responsable d'ella.[40]
1915-16: Compromisos britànics anteriors sobre Palestina
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Correspondència Husayn-McMahon.
A finals de 1915, l'Alt Comissionat Britànic en Egipte, Henry McMahon, havia intercanviat dèu cartes en Husayn ibn Ali, jerife de la Meca, en les que li havia promés reconéixer l'independència àrap «en els llímits i llímits proposts pel jerife de la Meca», a excepció de «parts de Síria» situades a l'oest dels «districtes de Damasc, Homs, Hama i Alep», a canvi de que Husayn llançara un tumult contra l'Imperi otomà.[45][lower-alpha 7] En les décades posteriors a la guerra, l'alcanç d'esta exclusió costera va ser molt disputat,[47] ya que Palestina està al suroest de Damasc i no va ser mencionada explícitament.[45]
Sobre la base de la correspondència, el tumult àrap va començar el 5 de juny de 1916. No obstant, en maig de 1916, els governs del Regne Unit, França i Rússia també havien conclós en secret l'Acort Sykes-Picot, que Balfour va descriure més tarde com un fue añadida para satisfacer a los opositores de esa política, quienes afirmaban que de otro modo se perjudicaría la posición de la población árabe de Palestina y se fomentaría el antisemitismo contra los judíos en todo el mundo. Mientras que la declaración tenía como objetivo proporcionar la autodeterminación en Palestina para los judíos de todo el mundo, hizo una excepción a la regla de la autodeterminación de los árabes palestinos que formaban parte de la gran mayoría de la población local; hecho reconocido por el Gobierno británico en 2017.
La emisión de la declaración tuvo muchas consecuencias duraderas. Galvanizó el apoyo popular al sionismo, llevó a la creación del Mandato de Palestina, que más tarde se convirtió en Israel y los territorios palestinos, y fue el origen del conflicto israelí-palestino, aún en curso y considerado como el conflicto más intratable del mundo. Sigue habiendo controversia académica sobre varias áreas, incluyendo si la declaración contradice las promesas anteriores que los britànics pudieron haber hecho a Husayn ibn Ali, el jerife de La Meca, en la correspondencia McMahon-Husayn.
Antecedentes
[editar | editar còdic]Apoyo británico temprano
[editar | editar còdic][[Archivo:Memorandum to Protestant Monarchs of Europe for the restoration of the Jews to Palestine, Colonial Times 1841.jpg|thumb|«Memorando a los Monarcas Protestantes de Europa para la restauración de los judíos en Palestina», de Lord Shaftesbury, como se publicó en el per a repartir l'àrea, en acabant de que l'acort de 1915 , en 1841.]] La base para el apoyo británico a un aumento de la presencia judía en Palestina estaba vinculado principalmente con los cálculos geopolíticos[1][lower-roman 14]
Juny i juliol: Decisió de preparar una declaració
[editar | editar còdic]
El 13 de juny de 1917, el cap del departament d'Assunts del Mig Oriente del Ministeri de Relacions Exteriors, Ronald Graham, va conéixer que els tres polítics més importants (el primer ministre, el ministre de Relacions Exteriors i el subsecretari Parlamentari de Relacions Exteriors, Lord Robert Cecil) estaven tots a favor de recolzar al Moviment Sioniste;[lower-alpha 15] el mateix dia, Weizmann havia escrit a Graham per a advocar per una declaració pública.[lower-alpha 16][91]
El 19 de juny, Balfour es va reunir en Lord Rothschild i Weizmann, i els va demanar que presentaren una fòrmula per a una declaració.[92]
Despuix de rebre el proyecte de declaració de Lord Rothschild presentat pel Ministeri de Relacions Exteriors el 18 de juliol, l'assunt va ser somés a consideració formal del Gabinet.[93]
Setembre i octubre: Consentiment nortamericà i aprovació del Gabinet de guerra
[editar | editar còdic]
La decisió d'emetre la declaració va ser presa pel Gabinet de guerra britànic el 31 d'octubre de 1917. Açò va seguir a la discussió en quatre reunions del Gabinet de guerra (inclosa la reunió del 31 d'octubre) durant l'espai dels dos mesos anteriors.[93] Es va solicitar el consentiment del President dels Estats Units durant el mateix periodo.[94]
Els funcionaris britànics varen demanar al president Wilson les seues opinions sobre l'assunt en dos ocasions: primer el 3 de setembre, quan va respondre que el moment no era l'adequat; i més vesprada el 6 d'octubre, quan va estar d'acort en la publicació de la Declaració.[94] Despuix de l'entrada d'Estats Units a la guerra a principis d'abril, durant un més (abril i maig de 1917), Balfour havia estat en Estats Units en la Missió Balfour i va passar molt temps discutint el sionisme en l'assessor de Wilson i líder sioniste Louis Brandeis.[lower-alpha 17]
Sobre el Gabinet de guerra, per a ajudar a les discussions, la Secretaria del Gabinet va solicitar aclariments interministerials, aixina com les opinions del president Woodrow Wilson i en octubre, presentacions formals de sis líders sionistes i quatre judeus no sionistes.[93]
Extractes de les actes d'estes quatre reunions del Gabinet de guerra proporcionen una descripció dels principals factors que els ministres varen considerar:
- 3 de setembre de 1917: «En referència a una sugerència de que es podria pospondre l'assunt, [Balfour] va senyalar que es tractava d'una qüestió en la que el Ministeri de Relacions Exteriors havia estat molt pressionat durant molt temps. Hi havia una organisació molt forta i entusiasta, més particularment en els Estats Units, que estaven fervents en este assunt, i la seua creència era que seria de l'ajuda més substancial als aliats tindre la diligència i l'entusiasme d'esta gent allistada en el nostre costat. No fer res era arriscar-se a una ruptura directa en ells, i era necessari enfrontar esta situació».[96]
- 4 d'octubre de 1917: «[...] [Balfour] va senyalar que el Govern alemà estava fent grans esforços per a captar la simpatia del Moviment Sioniste. Este Moviment, encara que contrari a una série de judeus rics en este país, tenia darrere d'ell el respal de la majoria dels judeus, en tot cas en Rússia i Estats Units, i possiblement en atres països [...] El Sr. Balfour va llegir llavors una molt simpàtica Declaració del Govern francés que havia segut transmesa als sionistes, i va afirmar que sabia que el President Wilson era extremadament favorable al Moviment».[97]
- 25 d'octubre de 1917: «[...] el Secretari va mencionar que estava sent pressionat pel Ministeri de Relacions Exteriors per a plantejar la qüestió del sionisme, l'apany primerenc del qual era considerat de gran importància».[98]
- 31 d'octubre de 1917: «[Balfour] va afirmar que havia aplegat a la conclusió de que tots estaven d'acort en que, des d'un punt de vista purament diplomàtic i polític, era desijable que es fera una declaració favorable a les aspiracions dels nacionalistes judeus. La gran majoria dels judeus en Rússia i Estats Units, com, de fet, en tot lo món, ara semblava ser favorable al sionisme. Si poguérem fer una declaració favorable a tal ideal, deuríem ser capaces de portar a terme una propaganda extremadament útil tant en Rússia com en Estats Units».[99]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]Cites de respal de fonts primàries
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Renton, 2007, p. 2.
- ↑ Renton, 2007, p. 85.
- ↑ Lewis, 2014, p. 10.
- ↑ 4,0 4,1 Stein, 1961, pp. 5-9.
- ↑ 5,0 5,1 Liebreich, 2004, pp. 8-9.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Friedman, 1973, p. xxxii.
- ↑ 7,0 7,1 Cleveland y Bunton, 2016, p. 229.
- ↑ 8,0 8,1 Cohen, 1989, pp. 29-31.
- ↑ LeVine y Mossberg, 2014, p. 211.
- ↑ Gelvin, 2014, p. 93.
- ↑ Rhett, 2015, p. 106.
- ↑ Cohen, 1989, pp. 31-32.
- ↑ Cohen, 1989, pp. 34-35.
- ↑ 14,0 14,1 Rhett, 2015, pp. 107-8.
- ↑ Weizmann, 1949, pp. 93–109.
- ↑ Defries, 2014, p. 51.
- ↑ Weizmann, 1949, p. 111.
- ↑ Rovner, 2014, pp. 51–52.
- ↑ Rovner, 2014, p. 81.
- ↑ Rovner, 2014, pp. 51–81.
- ↑ 21,0 21,1 Lewis, 2009, pp. 73-74.
- ↑ Penslar, 2007, pp. 138–139.
- ↑ Gutwein, 2016, pp. 120-130.
- ↑ 24,0 24,1 Schneer, 2010, p. 130.
- ↑ 25,0 25,1 Cooper, 2015, p. 148.
- ↑ Stein, 1961, pp. 66–67.
- ↑ Tessler, 2009, p. 144.
- ↑ Neff, 1995, p. 159 et seq.
- ↑ Schneer, 2010, p. 14.
- ↑ Schneer, 2010, p. 32.
- ↑ Büssow, 2011, p. 5.
- ↑ Defries, 2014, p. 44.
- ↑ Reid, 2011, p. 115.
- ↑ Weizmann, 1983, p. 122.
- ↑ Weizmann, 1983, p. 122b.
- ↑ Weizmann, 1983, p. 126.
- ↑ Kamel, 2015, p. 106.
- ↑ Huneidi, 2001, p. 83.
- ↑ Lieshout, 2016, p. 198.
- ↑ 40,0 40,1 Lewis, 2009, pp. 115-119.
- ↑ Defries, 2014, p. 50.
- ↑ Cohen, 2014, p. 47.
- ↑ Lewis, 2009, p. 115.
- ↑ Lloyd George, 1933, p. 50.
- ↑ 45,0 45,1 Huneidi, 2001, p. 65.
- ↑ Antonius, 1938, p. 169.
- ↑ Huneidi, 2001, pp. 65-70.
- ↑ Woodward, E. L.; Butler, {{{nom2}}} (1952). «Memorandum by Mr. Balfour (Paris) respecting Syria, Palestine, and Mesopotamia», Documents on British Foreign Policy, 1919-1939, Londres: HM Stationery Office, pp. 340-348.
- ↑ Ulrichsen y Ulrichsen, 2014, pp. 155-156.
- ↑ 50,0 50,1 50,2 Schneer, 2010, pp. 75-86.
- ↑ 51,0 51,1 Khouri, 1985, pp. 8-10.
- ↑ 52,0 52,1 52,2 Shlaim, 2005, pp. 251-270.
- ↑ Hourani, 1981, p. 2111.
- ↑ 54,0 54,1 54,2 Gutwein, 2016, pp. 117-152.
- ↑ Mathew, 2013, pp. 231-250.
- ↑ Woodward, 1998, pp. 119-120.
- ↑ 57,0 57,1 Woodfin, 2012, pp. 47-49. Erro en la cita: Etiqueta
<ref>no válida; el nombre «FOOTNOTEWoodfin2012{{{c}}}47-49» está definido varias veces con contenidos diferentes - ↑ Grainger, 2006, pp. 81-108.
- ↑ Grainger, 2006, pp. 109-114.
- ↑ Renton, 2004, p. 149.
- ↑ Sokolow, 1919, p. 52.
- ↑ 62,0 62,1 Zieger, 2001, pp. 97-8.
- ↑ Zieger, 2001, p. 91.
- ↑ Zieger, 2001, p. 58.
- ↑ Zieger, 2001, pp. 188-189.
- ↑ Stein, 1961.
- ↑ Vereté, 1970.
- ↑ 68,0 68,1 Smith, 2011, pp. 50-51.
- ↑ 69,0 69,1 Kramer, Martin. «The Forgotten Truth about the Balfour Declaration».
- ↑ 70,0 70,1 70,2 70,3 Gelvin, 2014, p. 82ff.
- ↑ Grainger, 2006, p. 178.
- ↑ Barr, 2011, p. 60.
- ↑ Gelvin, 2014, p. 82-83.
- ↑ Schneer, 2010, p. 152.
- ↑ «[1]». «As Mr. Schneer documents, the declaration was, among much else, part of a campaign to foster world-wide Jewish support for the Allied war effort, not least in the U.S.»
- ↑ Ingrams, 2009, p. 16.
- ↑ Lloyd George, 1939, pp. 724–734.
- ↑ Palestine Royal Commission Report, Cmd 5479, 1937, pp. 23–24.
- ↑ Schneer, 2010, p. 198.
- ↑ Schneer, 2010, p. 200.
- ↑ Lieshout, 2016, p. 203.
- ↑ Schneer, 2010, p. 212.
- ↑ Brecher, 1993, p. 642-3.
- ↑ Lieshout, 2016, p. 281.
- ↑ Gil-Har, Yitzhak. “French Policy in Syria and Zionism: Proposal for a Zionist Settlement”. Middle Eastern Studies 30: 155–165.
- ↑ Elie Kedourie. Palestine and Israel in the 19th and 20th Centuries, Routledge, p. 87. ISBN 978-1-135-16814-8.
- ↑ Kaufman, 2006, p. 385.
- ↑ Manuel, 1955, pp. 265-6.
- ↑ Friedman, 1973, p. 246.
- ↑ Weizmann, 1949, p. 203.
- ↑ Palestine and the Balfour Declaration, Cabinet Paper, January 1923.
- ↑ Friedman, 1973, p. 247.
- ↑ 93,0 93,1 93,2 Hurewitz, 1979, p. 102.
- ↑ 94,0 94,1 Lebow, 1968, p. 501.
- ↑ de Haas, 1929, p. 89-90.
- ↑ Hurewitz, 1979, p. 103.
- ↑ Hurewitz, 1979, p. 104.
- ↑ Hurewitz, 1979, p. 105.
- ↑ Hurewitz, 1979, p. 106.
Notes explicatives i perspectives acadèmiques
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]Obres especialisades
[editar | editar còdic]- Antonius, George (1938). The Arab Awakening: The Story of the Arab National Movement, Hamish Hamilton. ISBN 9780710306739.
- Barr, James. A Line in the Sand: Britain, France and the struggle that shaped the Middle East, Simon & Schuster, pp. 60. ISBN 978-1-84983-903-7.
- “Thee Arab-Israeli Conflict - Real and Apparent Issues: An Insight Into Its Future from the Lessons of the Past” . St. John's Law Review 44 (3).
- Biger, Gideon (2004). The Boundaries of Modern Palestine, 1840-1947, Psychology Press. ISBN 978-0-7146-5654-0.
- Kingmakers: The Invention of the Modern Middle East, W. W. Norton. ISBN 978-0-393-34243-7.
- Büssow, Johann. Hamidian Palestine: Politics and Society in the District of Jerusalem 1872-1908, BRILL. ISBN 978-90-04-20569-7. Consultat el 17 de maig de 2013.
- «The Vatican, American Catholics and the Struggle for Palestine, 1917-58: A Study of Cold War Roman Catholic Transnationalism».Electronic Thesis and Dissertation Repository.
- Demise of the British Empire in the Middle East: Britain's Responses to Nationalist Movements, 1943-55, Routledge. ISBN 978-1-136-31375-2.
- Cohen, Michael J. Britain's Moment in Palestine: Retrospect and Perspectives, 1917-1948, Routledge. ISBN 978-1-317-91364-1.
- Cooper, John. The Unexpected Story of Nathaniel Rothschild, Bloomsbury Publishing. ISBN 978-1-4729-1708-9.
- Defries, Harry. Conservative Party Attitudes to Jews 1900–1950, Routledge, pp. 51. ISBN 978-1-135-28462-6.
- Dugard, John (2013). “A Tale of Two Sacred Trusts: Namíbia and Palestine”. Law, Politics and Rights: 285–305. doi:.
- Friedman, Isaiah. Germany, Turkey, and Zionism 1897–1918, Transaction Publishers. ISBN 978-1-4128-2456-9.
- Friedman, Isaiah. Palestine, a Twice-Promised Land: The British, the Arabs & Zionism : 1915–1920, Transaction Publishers. ISBN 978-1-4128-3044-7.
- Friedman, Isaiah (1973). The Question of Palestine: British-Jewish-Arab Relations, 1914–1918, Transaction Publishers. ISBN 978-1-4128-3868-9.
- Friedman, Menachem. «Israel as a Theological Dilemma», Baruch Kimmerling (ed.). Israeli State and Society, The: Boundaries and Frontiers, SUNY Press. ISBN 978-1-4384-0901-6.
- Fromkin, David (1990). A Peace to End All Peace: The Fall of the Ottoman Empire and the Creation of the Modern Middle East, Avon Books. ISBN 978-0-380-71300-4.
- Garfield, Brian. The Meinertzhagen Mystery: The Life and Legend of a Colossal Fraud, Potomac Books Inc. ISBN 9781597970419.
- Gelvin, James L. (1999). «The Ironic Legacy of the King-Crane Commission», David W. Lesch (ed.). The Middle East and the United States, Boulder, CO: Westview Press. ISBN 9780813343495.
- Gilmour, David. “The Unregarded Prophet: Lord Curzon and the Palestine Question”. Journal of Palestine Studies 25 (3).
- Glass, Joseph B. (2002). From New Zion to Old Zion: American Jewish Immigration and Settlement in Palestine, 1917–1939, Wayne State University Press. ISBN 0-8143-2842-3.
- Grainger, John D. (2006). The Battle for Palestine, 1917, Woodbridge: Boydell Press. ISBN 978-1-84383-263-8.
- Gutwein, Danny (2016). “The politics of the Balfour Declaration: Nationalism, imperialism and the limits of Zionist-British cooperation”. Journal of Israeli History 35 (2): 117–152. doi:.
- Haiduc-Dona-li, Noah. Arab Christians in British Mandate Palestine: Communalism and Nationalism, 1917-1948: Communalism and Nationalism, 1917-1948, Edinburgh University Press. ISBN 978-0-7486-7604-0.
- Halpern, Ben. A Clash of Heroes : Brandeis, Weizmann, and American Zionism: Brandeis, Weizmann, and American Zionism, Oxford University Press, USA, p. 163. ISBN 978-0-19-536489-7.
- (1980) Britain and Zion: the fateful entanglement, Blackstaff. ISBN 978-0-85640-229-6.
- Helmreich, William (1985). The Third Reich and the Palestine Question, University of Texas Press. ISBN 978-1-351-47272-2.
- Huneidi, Sahar. A Broken Trust: Sir Herbert Samuel, Zionism and the Palestinians, I.B.Tauris, pp. 84. ISBN 978-1-86064-172-5.
- Ingrams, Doreen. Palestine papers: 1917–1922: seeds of conflict, Eland. ISBN 978-1-906011-38-3.
- Kattan, Victor. From coexistence to conquest: international law and the origins of the Arab-Israeli conflict, 1891–1949, Pluto Press. ISBN 978-0-7453-2579-8.
- Kedourie, Elie. In the Anglo-Arab Labyrinth: The McMahon-Husayn Correspondence and Its Interpretations 1914-1939, Routledge. ISBN 978-1-135-30842-1.
- Lebow, Richard Ned (1968). “Wilson and the Balfour Declaration”. Journal of Modern History 40 (4): 501–523. doi:.
- Lewis, Donald (2014). The Origins of Christian Zionism: Lord Shaftesbury And Evangelical Support For A Jewish Homeland, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9781107631960.
- Lewis, Geoffrey. Balfour and Weizmann: The Zionist, the Zealot and the Emergence of Israel, A&C Black. ISBN 978-1-84725-040-7.
- Liebreich, Freddy (2004). Britain's Naval and Political Reaction to the Illegal Immigration of Jews to Palestine, 1945–1949, Routledge. ISBN 978-1-135-76694-8.
- Lieshout, Robert H. (2016). Britain and the Arab Middle East: World War I and its Aftermath, I.B.Tauris. ISBN 978-1-78453-583-4.
- Kamel, Lorenzo (2015). Imperial Perceptions of Palestine: British Influence and Power in Clapix Ottoman Claves, British Academic Press. ISBN 978-1-78453-129-4.
- Makovsky, Michael (2007). Churchill's Promised Land: Zionism and Statecraft, Yale University Press. ISBN 0-300-11609-8.
- Mathew, William M. (2013). “The Balfour Declaration and the Palestine Mandate, 1917–1923: British Imperialist Imperatives”. British Journal of Middle Eastern Studies 40 (3): 231–250. Routledge. doi:.
- Mathew, William M. (2011). “War-Clave Contingency and the Balfour Declaration of 1917: An Improvable Regression”. Journal of Palestine Studies 40 (2): 26–42. doi:.
- “The Palestinians and Zionism: 1897 -1948” . Middle East Policy 4 (1): 156-174.
- Reid, Walter. Empire of Sand: How Britain Made the Middle East, Birlinn. ISBN 978-0-85790-080-7.
- Reinharz, Jehuda (1988). “Zionism in the USA on the Eve of the Balfour Declaration”. Studies in Zionism 9 (2): 131–145. doi:.
- Renton, James. The Zionist Masquerade: The Birth of the Anglo-Zionist Alliance 1914–1918, Palgrave Macmillan. ISBN 978-0-230-54718-6.
- Renton, James (2016). «Flawed Foundations: The Balfour Declaration and the Palestine Mandate», Britain, Palestine and Empire: The Mandate Years, Routledge, pp. 16–. ISBN 978-1-317-17233-8.
- Rhett, Maryanne A.. The Global History of the Balfour Declaration: Declared Nation, Routledge. ISBN 978-1-317-31276-5.
- Nicòsia, Francis R.. Zionism and Anti-Semitism in Nazi Germany, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-88392-4.
- Rose, Norman (2010). A Senseless, Squalid War: Voices from Palestine, 1890s to 1948, Pimlico. ISBN 978-1-84595-079-8.
- Rovner, Adam. In the Shadow of Zion: Promised Lands Before Israel, NYU Press. ISBN 978-1-4798-1748-1.
- Said, Edward W. (1979). The Question of Palestine, Vintage Books. ISBN 978-0-679-73988-3.
- Rubinstein, William (2000). “The Secret of Leopold Amery”. Historical Research 73 (181, juny de 2000): 175–196. Institute of Historical Research. doi:.
- Sanders, Ronald. The High Walls of Jerusalem: A History of the Balfour Declaration and the Birth of the British mandate for Palestine, Holt, Rinehart and Winston. ISBN 978-0-03-053971-8.
- Schneer, Jonathan. The Balfour Declaration: The Origins of the Arab-Israeli Conflict, Random House. ISBN 978-1-4000-6532-5.
- Shlaim, Avi (2009). Israel and Palestine: Reappraisals, Revisions, Refutations, Vers. ISBN 978-1-84467-366-7.
- Shlaim, Avi (2005). «The Balfour Declaration And its Consequences», Yet More Adventures with Britannia: Personalities, Politics and Culture in Britain, I. B. Tauris. ISBN 978-1-84511-082-6.
- Sorek, Tamir. Palestinian Commemoration in Israel: Calendars, Monuments, and Martyrs, Stanford University Press. ISBN 978-0-8047-9520-3.
- Smith, Charles D.. «The Historiography of World War I and the Emergence of the Contemporary Middle East», Middle East Historiographies: Narrating the Twentieth Century, University of Washington Press. ISBN 978-0-295-80089-9.
- Stein, Leonard (1961). The Balfour Declaration, New York: Simon & Schuster. ISBN 9789652234483.
- Strawson, John. Partitioning Palestine: Llegal Fundamentalism in the Palestinian-Israeli Conflict, Pluto. ISBN 978-0-7453-2324-4.
- Prengues, Jason. Balfour and Foreign Policy: The International Thought of a Conservative Statesman, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-89370-1.
- Toury, Jacob. “Organizational Problems of German Jewry: Steps towards the Establishment of a Central Organization (1893–1920)”. Yearbook of the Leo Baeck Institute 13 (1): 57–90. doi:.
- (2014) The First World War in the Middle East, Hurst. ISBN 978-1-84904-274-1.
- Vereté, Mayir. “The Balfour Declaration and Its Makers”. Middle Eastern Studies 6 (1): 48-76. Taylor & Francis, Ltd..
- Wasserstein, Bernard (1991). The British in Palestine: The Mandatory Government and Arab-Jewish Conflict, 1917–1929, B. Blackwell. ISBN 978-0-631-17574-2.
- Zieger, Robert H. (2001). America's Great War: World War I and the American Experience, Rowman & Littlefield. ISBN 978-0-8476-9645-1.
- Brecher, Frank W.. “Woodrow Wilson and the Origins of the Arab-Israeli Conflict”. American Jewish Archives 39 (1): 23–47.
- Davidson, Lawrence (2002). “The Past as Prelude: Zionism and the Betrayal of American Democratic Principles, 1917-48”. Journal of Palestine Studies 31 (3): 21–35. doi:. ISSN 0377-919X.
- Posner, Steve (1987). Israel Undercover:Secret Warfare and Hidden Diplomacy in the Middle East, Syracuse University Press. ISBN 9780815652038.
- Shlaim, Avi (2005). «The Balfour Declaration and its Consequences», Yet More Adventures with Brittania: Personalities, Politics and Culture in Britain, I.B.Tauris, pp. 251–270. ISBN 9781845110826.
- Hourani, Albert. The Emergence of the Modern Middle East, The university of Califòrnia Press. ISBN 9780520038622.
- Kaufman, Edy (2006). “The French pro-Zionist declarations of 1917-1918”. Middle Eastern Studies 15 (3): 374–407. doi:.
- Kreutz, Andrej. Vatican Policy on the Palestinian-Israeli Conflict, Greenwood Press, pp. 196. ISBN 0313268290.
- Minerbi, Sergio I.. The Vatican and Zionism: Conflict in the Holy Land, 1895-1925, OUP, pp. 253. ISBN 0195058925.
- Manuel, Frank E. (1955). “The Palestine Question in Italian Diplomacy”. The Journal of Modern History 27 (3): 263–280.
- Lebow, Richard Ned (1968). “Woodrow Wilson and the Balfour Declaration”. The Journal of Modern History 40 (4): 501–523.
- Brecher, F.W. (1993). “French Policy toward the Levant”. Middle Eastern Studies 29 (4): 641–663.
- Renton, James (2004). «Reconsidering Chaim Weizmann and Moses Gaster in the Founding Mythology of Zionism», Nationalism, Zionism and ethnic mobilization of the Jews in 1900 and beyond [electronic resource], BRILL, pp. 129–151. ISBN 9004131841.
- Woodward, David R. (1998). Field Marshal Sir William Robertson: Chief of the Imperial General Staff in the Great War, Praeger. ISBN 0-275-95422-6.
- Woodfin, E. (2012). Camp and Combat on the Sinai and Palestine Front: The Experience of the British Empire Soldier, 1916-18, Springer. ISBN 1137264802.
- De Waart, P. J. I M. Dynamics of Self-determination in Palestine: Protection of Peoples as a Human Right, BRILL, pp. 271.
- Tessler, Mark (2009). A History of the Israeli-Palestinian Conflict Second Edition, Indiana University Press, pp. 1018. ISBN 978-0-253-22070-7.
Treballs generals
[editar | editar còdic]- Allawi, Ali A.. Faisal I of Iraq, Yale University Press, pp. 216–. ISBN 978-0-300-19936-9.
- A History of the Arab-Israeli Conflict, Taylor & Francis. ISBN 978-1-315-50939-6.
- Caplan, Neil (2011). The Israel-Palestine Conflict: Contested Histories, John Wiley & Sons. ISBN 978-1-4443-5786-8.
- (2016) A History of the Modern Middle East, Avalon Publishing. ISBN 978-0-8133-4980-0.
- Cohen, Michael J.. The Origins and Evolution of the Arab-Zionist Conflict, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-90914-4.
- Geddes, Charles L. (1991). A Documentary History of the Arab-Israeli Conflict, Greenwood Publishing Group. ISBN 978-0-275-93858-1.
- Gelvin, James (2014). The Israel-Palestine Conflict: One Hundred Years of War, 3 edició, Cambridge University Press. ISBN 9780521852890.
- Hurewitz, J. C.. The Middle East and North Africa in World Politics: A Documentary Record – British-French Supremacy, 1914–1945, Yale University Press. ISBN 978-0-300-02203-2.
- Khouri, Fred John. The Arab-Israeli Dilemma, Syracuse University Press. ISBN 978-0-8156-2340-3.
- (2014) One Land, Two States: Israel and Palestine as Parallel States, University of Califòrnia Press, p. 211. ISBN 978-0-520-95840-1.
- Makdisi, Saree. Palestine Inside Out: An Everyday Occupation, W. W. Norton. ISBN 978-0-393-33844-7.
- Mansfield, Peter (1992). The Arabs, Penguin Books. ISBN 978-0-14-014768-1.
- Monroe, Elizabeth (1981). Britain's Moment in the Middle East, 1914-1971, Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0-8018-2616-0.
- Penslar, Derek. Israel in History: The Jewish State in Comparative Perspective, Routledge. ISBN 978-1-134-14669-7.
- Quigley, Carroll. The Anglo-American Establishment, New York: Books in Focus. ISBN 978-0-945001-01-0.
- Smith, Charles D.. Palestine and the Arab-Israeli Conflict: A History with Documents, Bedford/St. Martin's. ISBN 978-1-319-02805-3.
- Watts, Tim. «The Balfour Declaration», The Encyclopedia of the Arab-Israeli Conflict: A Political, Social, and Military History [4 volumes]: A Political, Social, and Military History, ABC-CLIO. ISBN 978-1-85109-842-2.
- Yapp, Malcolm. The Making of the Modern Near East 1792–1923, Harlow, England: Longman. ISBN 978-0-582-49380-3.
Obres de les parts involucrades
[editar | editar còdic]- Amery, Leopold (1953). My Political Life: War and peace, 1914-1929, Hutchinson. OCLC 458439494.
- Balfour, Arthur (1928). Speeches on Zionism; with a foreword by Sir Herbert Samuel, Arrowsmith. OCLC 170849.
- Cohen, Israel (1946). The Zionist movement. Edited and rev. with supplementary chapter on Zionism in the United States, Zionist Organization of America. OCLC 906137115.
- de Haas, Jacob (1929). Louis D(embitz) Brandeis, Bloch.
- Lloyd George, David (1933). War Memoirs of David Lloyd George: 1915-1916 (vol. II), AMS Press, p. 50. ISBN 040415042X.
- Lloyd George, David (1939). Memoirs of the Peace Conference (vol. II), Yale University Press. OCLC 654953981.
- Meinertzhagen, Richard (1959). Middle East Diary, 1917–1956, Cresset Press. OCLC 397539.
- Samuel, Herbert (1945). Memoirs, Cresset Press. OCLC 575921.
- Sokolow, Nahum (1919). History of Zionism 1600-1918: Volume II, Longmans Green & Co. ISBN 978-1-4212-2861-7.
- Storrs, Ronald (1943). Lawrence of Aràbia: Zionism and Palestine, Penguin Books. OCLC 977422365.
- Weizmann, Jaim (1949). Trial and Error, The Autobiography of Chaim Weizmann, Jewish Publication Society of America. OCLC 830295337.
- Weizmann, Jaim. The Letters and Papers of Chaim Weizmann: August 1898 – July 1931, Transaction Publishers. ISBN 978-0-87855-279-5.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Declaración Balfour» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-roman", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-roman"/>
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>