Depreciació

En l'àmbit de la contabilitat i economia, el terme depreciació es referix a una disminució periòdica del valor d'un ben material o immaterial. Esta depreciació pot derivar-se de tres raons principals: el desgast pel us, el pas del temps i la vellea.

Depreciació de l'actiu en contabilitat

S'utilisa per a donar a entendre que les inversions permanents de la planta han disminuït en potencial de servici. En contabilitat, la depreciació és una manera d'assignar el cost de les inversions als diferents eixercicis en els que es produïx el seu us o fruïment en l'activitat empresarial. Els actius es deprecien basant-se en criteris econòmics, considerant el determini de temps en que es fa us en l'activitat productiva, i la seua utilisació efectiva en dita activitat. Una deducció anual d'una porció del valor de la propietat i/o equipament.

També es pot definir com un método que indica el monte del cost imputable a la despesa, que corresponga a cada periodo fiscal.

La depreciació és el mecanisme per mig del qual es reconeix el desgast que sofrix un be per l'us que es faça d'ell. Quan un actiu és utilisat per a generar ingressos, est sofrix un desgast normal durant la seua vida útil que al final ho du a ser inutilisable. L'ingrés generat per l'actiu usat, se li deu incorporar la despesa, corresponent desgast que eixe actiu ha sofrit per a poder generar l'ingrés, ya que com segons senyala un elemental principi econòmic, no pot haver ingrés sense haver incorregut en una despesa, i el desgast d'un actiu pel seu us, és un de les despeses que al final permeten generar un determinat ingrés.

En utilisar un actiu, en el temps es fa necessari reemplaçar-ho, i reemplaçar-ho genera una derogació, la que no pot ser carregada als ingressos del periodo en que es reemplace l'actiu, ya que eixe actiu va generar ingressos i va significar una despesa en més d'un periodo, per lo que per mig de la depreciació es distribuïx en varis periodos la despesa inherent a l'us de l'actiu, d'esta forma solament s'imputen als ingressos les despeses en que efectivament es varen incórrer per a generar-ho en els seus respectius periodos.

Una atra connotació que té la depreciació des del punt de vista financer i econòmic, consistix que en reconéixer el desgast de l'actiu pel seu us, es va creant una espècie de recapte o de reserva que al final permet ser reemplaçat sense afectar la liquidea i el capital de treball de l'empresa. Supongam que una empresa genera ingressos de $1.000 i uns costs i despeses que sense incloure la depreciació són de $700, lo que significa que el benefici serà de $300, valor que es distribuïx als socis. Supongam també, que dins d'eixos $300 que es distribuïxen als socis, estan inclosos $100 per concepte de depreciació, que al no incloure-la permeten ser distribuïts com utilitat. ¿Qué succeiria en 5 anys, quan l'actiu que genera els $1.000 d'ingressos deu ser reemplaçat? Lo que succeïx és que no hi haurà recursos per a adquirir un atre actiu que substituïxca a l'anterior, ya que els recursos en que es devia reemplaçar varen ser distribuïts. D'ahí l'importància de la depreciació, que en reconéixer dins del resultat de l'eixercici la despesa per l'us dels actius, permet, ademés de mostrar una informació contable i financera objectiva i real, permet també mantindre la capacitat operativa de l'empresa al no afectar-se el seu capital de treball per distribució d'utilitats indegudes.

La depreciació, com ya es va mencionar, reconeix el desgast dels actius pel seu esforç en la generació de l'ingrés, de modo puix, que el seu reconeiximent és proporcional al temps en que l'actiu pot generar ingressos. Açò és lo que es diu vida útil d'un ben o un actiu, el temps durant el que un actiu es manté en condicions de ser utilisat i de generar ingressos.

La vida útil és diferent en cada actiu, depén de la naturalea del mateix. Pero per simplicitat i estandardisació, la llegislació Colombiana, per eixemple, i de manera similar casi totes les regulacions, han establit la vida útil als diferents actius classificant-los de diferents grups:

• Immobles (inclosos els oleoductes) 20 anys
• Barcos, trens, avions, maquinària, equip i bens mobles 10 anys
• Vehículs automotores i computadors 5 anys

Case de Colòmbia

Encara que la vida útil dels actius ha segut fixada per norma, esta no és inflexible, puix en la realitat econòmica, alguns actius ya siga per la seua naturalea o per l'us, poden tindre una vida útil diferent a l'establida per decret, raó per la qual, el llegislador conseqüent en esta realitat, en l'artícul 138 del Estatut Tributari, establix la possibilitat de fixar una vida útil diferent, prèvia autorisació del director general d'imposts nacionals.

Respecte a la depreciació, se sol parlar d'una depreciació contable i una fiscal, ya que contablemente, encara que la vida útil per lo general és la mateixa que en la fiscal, es poden utilisar diferents métodos de depreciació, dels quals alguns no són acceptats fiscalmente, encara que la norma tributària és molt general en permetre el seu càlcul per qualsevol “sistema de reconegut valor tècnic autorisat pel subdirector de fiscalisació de l'administració d'imposts o el seu delegat. (Art. 134, E.T) La vida útil dels actius està regulada per una norma tributària, per lo que respecte a la vida útil dels actius, mal es pot parlar d'una depreciació contable o fiscal. Esta diferència es presenta, principalment en els métodos de depreciació i en el tractament que se li done cóm deducció. Ya que fiscalmente, la depreciació d'alguns actius té tractaments especials, com pot ser el cas dels bens rebuts en arrendament.

Respecte a la contabilización (forma de dur-se a la Contabilitat) de la depreciació, esta és un crèdit en el conte de l'actiu respectiu (1592) disminuint-ho, i un dèbit en el conte de despeses (5160 o 5260). La depreciació que es du al conte de l'actiu es denomina depreciació acumulada, ya que esta any a any es va acumulant la alícuota corresponent fins a depreciar completament l'actiu, lo que comporta a que al final de la vida útil de l'actiu, el valor de la depreciació acumulada siga igual al valor de l'actiu, lo que ho deixa en un saldo zero.

El conte de la depreciació acumulada es deu ajustar per inflació, ajust que va a incrementar el saldo de la depreciació acumulada, a l'hora que disminuïx l'ingrés per correcció monetària en ser la seua contrapartida un dèbit al conte d'ingressos per correcció monetària (4705).

Segons el decret 2649 de 1993, els actius adquirits durant el més no són objecte d'Ajusts per inflació i per això tampoc es deprecien, en vista que un actiu solament es deprecia despuix d'estar ajustat. Els ajusts per inflació han segut derogats tant per a efectes contables com a fiscals. Vore: Decret 1536 de maig de 2007 i Llei 1111 de 2006.

És d'aclarir que tots els actius fixos són objecte de depreciació, a excepció dels terrenys, ya que se supon que estos no es desgasta per l'us, per lo que en el cas de les construccions i edificacions, abans de procedir a depreciar-los, es deu primer excloure el valor del terreny sobre el que esta la construcció. Respecte a esta teoria, de que els terrenys no es desgasten pel seu us, cabria preguntar-se que passa en els terrenys dedicats a l'explotació agrícola, que per causa de l'erosió pròpia de l'explotació antitécnica, terminen per deixar inservibles les terres de cultiu en uns quants anys, situació que és molt comuna en els camps Colombians.

Métodos de càlcul de la depreciació

Per al càlcul de la depreciació, es poden utilisar diferents métodos com la llínea recta, la reducció de saldos, la suma dels dígits i método d'unitats de producció entre uns atres.

Método de la suma dels dígits de l'any

Est és un método de depreciació accelerada que busca determinar una major quota de depreciació en els primers anys de vida útil de l'actiu. La fòrmula que s'aplica és:

$\frac{\text{Vida útil}}{\text{suma dígitos}}*\text{Valor activo}$

A on es té que la sumixca dels dígits és igual a la suma de la vida útil més la vida útil menys 1; fins que siga igual a 0.

1. Ara determinem el factor: Suponent el mateix eixemple del vehícul tindrem: $\text{Suma dígitos}=5+4+3+2+1=15$.
2. Després calculant la primera fracció de la fòrmula tenim $\frac{\text{Vida útil}}{\text{suma dígitos}}=\frac{5}{15}=0,3333$. És dir que per al primer any, la depreciació serà igual al 33.333% del valor de l'actiu. (30 000.000 * 33,3333% = 10 000 000) Per al segon any: 4/15 = 0,2666
3. Més alvance, per al segon any la depreciació correspon al 26.666% del valor de l'actiu (30 000.000 * 26,666% = 8 000 000) Per al tercer any: 3/15 = 0,2 Vol dir llavors que la depreciació per al tercer any correspondrà al 20% del valor de l'actiu. (30 000.000 * 20% = 6 000 000)
4. I aixina successivament. Tot lo que cal fer és dividir la vida útil restant entre el factor inicialment calculat.

Método de reducció de saldos

Este és un atre método que permet la depreciació accelerada. Per a la seua implementació, exigix necessàriament l'utilisació d'un valor de salvament, de lo contrari en el primer any es depreciaria el 100% de l'actiu, per lo que perdria validea este método.

La fòrmula a utilisar és la següent:

$Tas{a}_{depreciacion}=1-{\left(\frac{Valo{r}_{salvamento}}{Valo{r}_{activo}}\right)}^{1/n}$

A on $n$ és la vida útil de l'actiu.

Com es pot vore, lo primer que es deu fer, és determinar la taxa de depreciació, per a després aplicar eixa taxa al valor no depreciat de l'actiu o saldo sense depreciar o no es depreciarà fins al següent any.

Método de les unitats de producció

Este método és igual al de la llínea recta en quant es distribuïx la depreciació de forma equitativa en cada u dels periodos.

Per a determinar la depreciació per este método, es dividix en primer lloc el valor de l'actiu pel número d'unitats que pot produir durant tota la seua vida útil. Després, en cada periodo es multiplica el número d'unitats produïdes en el periodo pel cost de depreciació corresponent a cada unitat.

Eixemple: Es té una màquina valuada en $10.000.000 que pot produir en tota la seua vida útil 20.000 unitats.

Llavors, $10.000.000/20.000 = $500. Vol dir que a cada unitat produïda se li carrega un cost per depreciació de $500.

Si en el primer periodo, les unitats produïdes per la màquina varen ser 2.000, tenim que la depreciació pel primer periodo és de: 2.000 * 500 = 1.000.000, i aixina en cada periodo.

Presupon que la depreciació és funció de l'us o la productivitat i no del pas del temps. La vida de l'actiu es considera en térmens del seu rendiment (unitats que produïx) o del número d'hores que treballa. Conceptualment, l'associació adequada del cost s'establix en térmens del rendiment i no de les hores d'us; pero moltes voltes la producció no és homogénea i resulta difícil de medir. (Cost menys valor de rebuig) X hores d'us en l'any = carregue per Total d'hores estimades o depreciació

Método llineal

Este método supera algunes de les objeccions que s'oponen al método basat en l'activitat, perque la depreciació es considera com a funció del temps i no de l'us. Este método s'aplica àmpliament en la pràctica, per la seua simplicitat. El procediment de llínea recta també es justifica a sovint sobre una base més teòrica. Quan l'obsolescència progressiva és la causa principal d'una unitat de servici llimitada, la disminució d'utilitat pot ser constant d'un periodo a un atre. En este cas el método de llínea recta és l'apropiat. El càrrec de depreciació es calcula del següent modo: Cost Històric Original menys valor de rebuig, tot això entre la vida útil (temps donat de vida de l'actiu) = Càrrec per depreciació de la vida estimada de servici. Este método senzill es basa en la determinació de la quota que és proporcional (igual o constant) en funció de la vida útil estimada.

Vore també

• Amortisació
• Devaluación
• Despesa
• Passiu