Desertisació

La desertisació és el procés evolutiu natural d'una regió cap a unes condicions morfològiques, climàtiques i ambientals conegudes com desert. Els factors que causen la desertisació són de diversa índole; factors astronòmics (com els cicles de Milankovic), geomorfològics (orogènia, distribució de les masses continentals) i dinàmics (relacionats en l'activitat geològica i biològica de la Terra). La desertisació és un fenomen que es produïx sense l'intervenció humana, a diferència de la desertificación.

És el procés evolutiu natural d'una regió cap a unes condicions climàtiques i ambientals conegudes com a desert.

El desert del Sahara va ser, fa uns mils d'anys, una sabana.

Un dels eixemples més recents de desertisació és el desert del Sahara: fa uns mils d'anys era una sabana en la seua fauna i flora característiques (hipopótams, elefants, girafes, entre uns atres.), com ho demostren les pintures rupestres de Tassili n'Ajjer, en les que es retraten a grups caçadors perseguint l'abundant fauna, mentres que l'actual aridificación del clima local ho ha transformat en el desert que és hui en dia.

Este fenomen es dona especialment en la zona mediterrànea, en a on Almeria, Múrcia i Granada, per orde de gravetat tenen més de la mitat de la seua superfície en fenomens alarmants d'erosió.

El gran responsable, encara que no l'únic, de l'estesa erosió en els sols espanyols és el clima. l'Espanya seca, àrida o semiárida, rep poques precipitacions a l'any, pero quan cau la pluja ho fa, freqüentment, de forma torrencial, habitualment en autumne, en una força capaç d'erosionar fàcilment els terrenys. La falta d'aigua provoca, també, que la vegetació siga escassa i que aporte poca matèria orgànica al sol i li proporcione una dèbil protecció.

Junt a l'escassea de vegetació atres característiques d'estes zones és el ser freqüentment montanyoses, en ales de fortes pendents, formades per roques relativament blanes. Tot este conjunt de factors facilita que les aigües córreguen en força arrastrant en facilitat el sol i formant cárcavas i barrancs.

L'intervenció humana ha agravat el problema. Les tales excessives, els incendis, el pastoreig abusiu, les pràctiques agrícoles inadequades i la construcció descuidada de pistes, carreteres i atres obres públiques aumenten la facilitat d'erosió del sol. Despullen el terreny i originen focs en els que s'inicia l'arrastre de materials. Un sistema de les característiques climàtiques del que estem comentant es manté en un delicat equilibri que es pot alterar de forma important i en gran facilitat, en qualsevol actuació poc estudiada. Es calcula que el 73% del removiment de sol es produïx en els cultius de seca (vinya, armeler, olivar, cereal, girasol, entre uns atres.

En el marc del Dia Mundial de Lluita contra la Desertificación i la Sequia, establit en 1994 per l'Assamblea General de les Nacions Unides per a fomentar la consciència pública sobre el tema, l'organisme va assegurar que “per la sequia i a la desertificación es perden cada any 12 millons d'hectàrees (23 hectàrees per minut), a on es podrien haver produït 20 millons de tonellades de cereals”.

Esta sifra confirma que “la pèrdua de terra cultivable és 30 o 35 voltes superior a la taxa històrica” i que afecta a 1.500 millons de persones.

“Sense una solució a llarc determini, la desertificación i la degradació de les terres no solament afectaran el suministrament d'aliments, també propiciaran un aument de les migracions i posaran en perill l'estabilitat de moltes nacions i regions”.

Cada any s'estan perdent 75 mil millons de tonellades mètriques de terra vegetal, lo que equival a 12 mil millons d'hectàrees de terra arable L'erosió i la merma de la productivitat dels sols, junt en l'explosiu aument demogràfic, posen en perill la subsistència de la humanitat.