Desocupació estructural

Archiu:UnemployedMarch.jpg

Marcha de desocupats durant la Gran Depressió en Toronto, Canadà, 1930. Les llegendes de les pancartes diuen: Volem ser ciutadàs, no vagabunts i Ocupació i futur.

La desocupació estructural és la taxa de desocupació compatible en una inflació de salaris constant (taxa de desocupació no acceleradora dels salaris, NAWRU en el seu acrònim en anglés) o en una inflació de preus constant (taxa de desocupació no acceleradora de l'inflació, NAIRU en la seua acrònim anglés), donades unes condicions econòmiques normals. És un tipo de desocupació involuntari de caràcter a llarc determini que no disminuïx ni desapareix per mig de mides de demanda agregada expansiva. La desocupació estructural sol anar associat a rigidea en els mercats laborals i de bens, i a la histéresis de la desocupació derivada dels cicles econòmics (desocupació cíclico).

Contextualización

La desocupació estructural no és considerat en l'economia clàssica (Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill) ya que entenia que la competència i el Laissez faire garantisaven el plena ocupació. Molt distinta és la posició de Thomas Malthus i de Karl Marx; este últim considerava la desocupació estructural com una traça permanent i estructural del sistema capitaliste fins al punt de crear el concepte d'Eixèrcit industrial de reserva per a explicar que el capitalisme necessitava una reserva de mà d'obra suficient per a garantisar uns costs salarials baixos i uns condicions laborals deficients. En l'actualitat, la desocupació estructural se sol identificar en el concepte de "taxa natural de desocupació" o "taxa de desocupació no acceleradora de l'inflació" (NAIRU en el seu acrònim anglés).

Visió acadèmica

Causes

Des de l'àmbit acadèmic, i en concret des de la Nova Economia Keynesiana, s'atribuïx la persistència de la desocupació a l'existència de rigidea en els mercats de factors i de bens que impedixen que estos alcancen l'equilibri de plena ocupació sense tensions inflacionista.

cal destacar com a causes d'estes rigidea, les següents:

• El poder de mercat de les empreses.
• La pèrdua de capital humà dels parats de llarga duració.
• La negociació colectiva a nivell intermig (sectorial) que impedix tindre en conte els desocupats en la negociació de salaris d'equilibri.

Estes rigidea donen lloc a que les polítiques de demanda expansives tinguen efectes sobre l'inflació i no sobre l'ocupació, no sent efectives en el llarc determini.

Respostes a la desocupació estructural

L'idea és solucionar les rigidea en els mercats a fin de que les polítiques de demanda expansives siguen compatibles en una creació d'ocupació no acceleradora de l'inflació. Destaca en este sentit medides tals com:

• La lliberalisació dels mercats de bens i servicis.
• La formació dels treballadors.
• La reforma de les institucions de negociació colectiva, acostant-les a sistemes de negociació molt descentralisades (model anglosaxó) o molt centralisades (model nòrdic).

Visió heterodoxa

Causes

Una visió econòmica més heterodoxa, considera que tant en les crisis cíclicas com en els periodos de creiximent econòmic, la causa de la desocupació estructural és la desigualtat en la distribució de la renda que provoca una sobreproducció (desajust entre oferta i demanda) per subconsumo i un aument del desocupació que incrementa, en un círcul viciós, la superproducció, de nou el subconsumo i l'acomiadament massiu d'empleats per a ajustar la producció a la crisis de demanda.

La desocupació estructural també és associat al desocupació tecnològica (derivat de les revolucions tecnològiques). La desocupació estructural correspon tècnicament a un desajust entre oferta i demanda de treballadors. Esta classe de desocupació, a diferència de la desocupació estacional i el desocupació friccional, és permanent, puix no depén del temps sino de la capacitat d'absorció de força de treball que té el capital constant, l'acumulació de la qual promou un aument de la productivitat de la força de treball i contradictoriamente promou una major desocupació d'esta categoria, i en eixe quadro, la característica de l'oferta sol ser distinta a la característica de la demanda lo que fa provable que un percentage de la població no puga trobar ocupació de manera sostinguda. En un context de lliure mercat, se sumixca a la crisis de les masses assalariades la de les mijanes i chicotetes empreses que no conseguixen adaptar la seua resposta a les crisis cíclicas del sistema capitaliste en la que només els grans conglomerats empresarials -holdings- poden funcionar. El factor tecnològic és un element a considerar permanentment en les crisis capitalistes. La fusió de les empreses motrius del sistema (monopoli) i el constant progrés tecnològic fa que la mà d'obra siga menys requerida en alta tecnologia, desplaçant-se grans masses cap a treballs informals o de caràcter precari.

Les característiques principals que s'advertixen en la desocupació de tipo estructural són:

• Desajust sostingut entre la calitat i característiques de l'oferta i la demanda.
• Desadaptación del conjunt dels factors econòmics respecte a l'economia externa i incapacitat del mercat intern per a paliar eixa diferència.
• Obsolencia gràfica d'un model productiu determinat.

Respostes a la desocupació estructural

Respostes des de l'intervencionisme estatal

Per al intervencionisme les respostes del lliberalisme econòmic, en una economia globalizado, no resolen la desocupació estructural i requerixen tant de mides keynesianas (economia mixta, despesa pública) com de caràcter estructural com la reducció del temps de treball i l'implantació de models de redistribució de la renda entre els subempleados i desocupats (renda bàsica universal, rendes d'inserció, salaris socials o ingrés ciutadà) que responguen a una constatació radical: les noves tecnologies (informàtica, robòtica, telecomunicacions, biotecnología) sumades als processos de mecanisació del camp i automatisació industrial, aporten una productivitat i una riquea que fa innecessària una cantitat ingent de mà d'obra.

Respostes des de la lliberació del mercat

Les respostes des de la lliberalisació són la no intervenció de l'estat, l'eliminació de les denominades polítiques fiscals (conservadurisme fiscal i reducció del pes de l'Estat per als contribuents), privatisació, i desregulación econòmica i desregulación dels mercats laborals. Estes mides aplicades en països intervencionistes en crisis en ocasions reben el nom de mides d'ajust estructural, si ben no tots els ajusts necessàriament responen a una llògica de lliberalisació.

Des de les idees de lliberalisació, les noves tecnologies destruïxen ocupacions obsoletes, pero aixina mateix generen nous en més productivitat (destrucció creativa), i els consumidors no deurien pagar per productes (i per tant ocupacions) que no desigen consumir més, de lo contrari la cantitat de riquea produïda i per tant ocupacions noves es reduïx en intentar preservar ocupacions obsoletes (falàcia de la finestra trencada). La flexibilización del mercat de treball i les reducció de costs laborals és part de les mides que els processos de lliberalisació estimen necessàries para creiximent econòmic, permetent el repartiment de la riquea creada per mig de la creació d'ocupació.

Bibliografia

• Rodríguez Cavaller, J.C., Desocupació estructural (capítul 6) en L'economia laboral en el periodo clàssic de l'història del pensament econòmic, Juan Carlos Rodríguez Cavaller, 2020, ISBN: 84-688-7252-0 [5] archivat en Wayback Machine. Índex complet [6] archivat en Wayback Machine.
• Keynes, John M., Teoria General de l'Ocupació, l'interés i els diners. Mèxic, FCE.
• Rifkin, J., El fi del treball (1994), Paidós
• Samuelson, P.; Nordhaus, W., Economia. 17 Edició, McGraw Hill, 2002, Madrit.