Deure

Un deure (del llatí: debere, debitum, "deute", "dèbit") és un compromís o expectativa de realisar alguna acció en general o si es produïxen determinades circumstàncies. Un deure pot sorgir d'un sistema d'ètica o moralitat, especialment en una cultura de l'honor. Molts deures són creats per llei, a voltes incloent un castic codificat o una responsabilitat per incompliment. El compliment del deure pot requerir algun sacrifici.

Cicerón, un dels primers filòsofs romans que va analisar el deure en la seua obra De Officiis (Sobre els deures), sugerix que els deures poden provindre de quatre fonts diferents:

1. Com a resultat de ser un ser humà
2. Com a resultat del lloc particular d'una persona en la vida (la seua família, el seu país, el seu treball)
3. Com a resultat del caràcter d'una persona
4. Com a resultat de les pròpies expectatives morals de cada u

Els deures específics imposts per la llei o la cultura varien considerablement, segons la jurisdicció, la religió i les normes socials.

Deures cívics

El deure també es percep a sovint com alguna cosa que s'adeuta al país (patriotisme), a la terra natal o a la comunitat a la que es pertany. Alguns dels deures cívics podrien incloure:

• Obedir la llei
• Pagar els imposts
• Proporcionar una defensa comuna, en cas que sorgixca la necessitat
• Votar en totes les eleccions i referends (a menos que hi haja una circumstància raonable, com una objecció religiosa, estar en l'estranger o tindre una malaltia el dia de la votació)
• Servir en un jurat, si se li solicita
• Proporcionar ajuda a les víctimes d'accidents i delictes galliponters i testificar com a testic en el juí.
• Informar de malalties contagioses a les autoritats de salut pública
• Presentar-se voluntari per als servicis públics (per eixemple, simulacres de recobre o incendi per a salvar vides)
• Donar sanc periòdicament o quan anara necessari
• Proporcionar consells en un camp rellevant de l'experiència de cada u, com per eixemple, millores en el lloc de treball
• Dret de rebelió davant un govern injust

Deures filials

En la majoria de les cultures, s'espera que els chiquets assumixquen deures en relació en les seues famílies. Açò pot prendre la forma de comportar-se de tal manera que defenga l'honor de la família davant els ulls de la comunitat, contraure matrimonis concertats que beneficien l'estatus de la família o cuidar a parents malalts. Este sentit del deure orientat a la família és un aspecte particularment central de les ensenyances de Confucio, i és conegut com xiao, o pietat filial. Com a tal, els deures de la pietat filial han jugat un paper important en la vida de les persones en el est d'Àsia durant sigles. Per eixemple, la pintura de La dama Feng i l'orso, de la antiga China, representa l'acte heròic d'una consorte de l'emperador colocant-se entre el seu marit i un orso furiós. Açò deu prendre's com un eixemple d'un admirable comportament filial.

La pietat filial estáconsiderada tan important que, en alguns casos, supera a atres virtuts cardinals: en un eixemple més modern, lo 'concernent en la pietat filial del mateix tipo general que apleguen a motivar a les dònes a participar en el treball en fàbriques de Corea, Japó, Taiwan, Malàsia, Singapur, Indonèsia i alguns atres països asiàtics duen a ser citades per prostitutes tailandeses com una de les principals raons per a treballar en el comerç de "pells" (indústria del sexe)'. L'importància de la pietat filial pot expressar-se en esta cita de les Analectas de Confucio: 'Yu Tzu va dir: "És rar que un home el caràcter del qual siga bo com a fill i cregut com a jove tinga l'inclinament a cometre una transgressió als seus superiors; és inaudito que qui no tinga eixe inclinament duga a iniciar una rebelió. El senyor dedica els seus esforços a les raïls, perque una volta establides les raïls, el Camí creixerà des d'allí. Sent bo com a fill i cregut com a jove és, potser, la raïl del caràcter d'un home".

Deures laborals

Les obligacions específiques sorgixen en els servicis prestats per un sacerdot d'una iglésia, per un soldat o per qualsevol empleat o funcionari.

Com a eixemples, entre uns atres:

• Deure protegir, en medicina
• In loco parentis, para institucions educatives
• Responsabilitat professional, en abogacía

Deures llegals

El deure llegal és la situació jurídica subjectiva del subjecte de dret que deu tindre un comportament determinat impost per una norma jurídica. El deure pot ser "positiu", quan el comportament impost per la norma consistix en fer o donar, o "negatiu", quan consistix en no fer. En el primer cas també es diu mandat, en el segon prohibició.

Les normes llegals que imponen deures són "normes de conducta prescriptivas". Es diu que és illegal la conducta que constituïx una infracció del deure, a la que el ordenament jurídic impon una sanció. El contrast entre este comportament i la norma que establix el deure pren el nom d'illegalitat.

El deure és una situació jurídica subjectiva passiva, atribuïda per l'ordenament jurídic a un subjecte en interés d'un atre a qui s'atribuïx la corresponent situació activa, el dret subjectiu (en el sentit de reivindicació). Ademés, segons part de la doctrina, també són concebibles deures aliens a un dret subjectiu d'uns atres i estos deures serien típics del dret públic. Segons la naturalea del dret subjectiu relacionat, en el context del deure entés en sentit ampli, es distinguixen els següents:

• El deure estrictament parlant, exclusivament negatiu, relacionat en un dret absolut que pot eixercir-se contra qualsevol persona que integre la societat
• L'obligació, positiva o negativa, relacionada en un dret relatiu que pot eixercir-se contra un o més subjectes específics

En la doctrina està molt estesa l'idea de que el deure és la situació jurídica subjectiva bàsica del dret. De fet, és fàcil rastrejar les atres situacions subjectives que les regles de conducta (o primàries) atribuïxen en deure: el dret subjectiu o situació jurídica relacionada en ell en la relació jurídica. La facultat de tindre un comportament és, en canvi, lo contrari del deure no tindre el comportament (per un atre costat, segons un axioma de la llògica deóntica, el deure tindre un comportament implica la facultat de mantindre-ho). Més problemàtic és dur en deure les situacions subjectives atribuïdes per les normes de competència (o secundàries). Els qui ho estimen possible apleguen a ell, per eixemple, en afirmar que les normes que atribuïxen poders són normes que imponen deures formulats indirectament: atribuir un poder a un subjecte sobre un atre equival a impondre a este últim el deure observar les normes promulgades des del principi.

Eixemples de deures llegals

• Deure assistència a persones en perill
• Deure defensa
• Deure protecció
• Deure votació (en països en sufragi obligatori)
• Deures fiduciarios

• Deure cuidar als chiquets com tutor llegal
• Deures especials creats per contracte

Deures morals

Ademés d'un deure jurídic, que té com a referent una norma jurídica, també es parla d'un "deure moral" (o ètic) que té com a referent una norma moral. No obstant, no hi ha acort sobre les característiques distintives entre els dos conceptes, reflex de l'antiga qüestió entorn a la distinció entre moral i dret. Hi ha els qui distinguixen el deure jurídic del deure moral perque el segon, a diferència del primer, tindria com a referent la llei divina. Uns atres, en canvi, creuen que el deure moral té com a referent directe a la consciència, com a juge interior independent dels cànons i regles establits des de l'exterior Pero també hi ha qui, seguint a Hans Kelsen, troben el caràcter distintiu entre deure moral i jurídic en el fet de que només la violació d'este últim dona lloc a l'aplicació necessària d'una sanció.

A sovint, el deure moral i el deure llegal coincidixen, pero també pot succeir que un comportament cregut des d'un punt de vista moral no ho siga des d'un punt de vista llegal o, inclús, que el deure llegal i el deure moral estiguen en conflicte entre sí, en el sentit de que el comportament conforme a un és diferent a l'atre. L'elecció personal de no complir en un deure llegal per ser contrari a un deure moral considerat imperant, pren el nom d'objecció de consciència: només en casos excepcionals els ordenaments jurídics permeten que s'invoque per a no incórrer en les sancions derivades de l'incompliment dels deures imposts per les seues normes.

Cas del matrimoni concertat

AP

Un matrimoni concertat és un eixemple d'un deure esperat en Àsia i Orient Mig. En un matrimoni concertat, s'espera que l'esposa es mude en la família i la llar del seu espós per a criar als fills. La residència patrilocal és consuetudinària; En rares ocasions l'home es muda en la dòna, o la parella pot començar a viure en la seua pròpia llar i en una atra part. Necessiten sustentar a tota la família treballant i cuidant les granges i la família. Les generacions majors depenen de l'ajuda de les famílies dels seus fills i nets. Esta forma de deure està relacionada en mantindre intacte el linaje familiar i satisfer les necessitats dels majors.

Aspectes religiosos

El deure també juga un paper important en les religions i significa davant tot el deure de l'home cap a la llei de Deu.

Judaisme

La Halajá es referix a tot el sistema llegal religiós del judaisme, que inclou 613 mitzvot (manaments) individuals.

Iglésia catòlica romana

La Iglésia Catòlica Romana definix per als seus membres, entre atres coses, el deure treballar, de proporcionar correcció fraterna (Catecisme Catòlic d'Adults 1995), el deure transmetre la vida humana (Festa de la Sagrada Família 2005), aixina com el deure ser pares responsables i el deure cultivar la consciència de el "dò i de la tasca" (Jornada Mundial de la Pau 2007).

Protestantisme

En les iglésies protestants han sorgit diferents conceptes del deure. Fonamental, no obstant, va anar l'escrit de Martín Lutero Sobre la llibertat del cristià, que definix la relació entre el deure i la llibertat en el sentit d'una obligació dels cristians creents d'actuar moralment.

Islam

En l'Islam, la càrrega (taklīf) de l'home en els deures davant Deu és un dels temes més importants del pensament teològic i jurídic. En general, les accions de les persones es dividixen en cinc categories. Els deures obligatoris es diuen Fard, les accions recomanades es diuen Mandūb. Els Ashariyyah creïen que Deu pot inclús impondre deures a les persones que no són capaces de complir (Taklīf mā lā yutāq).

Perspectives filosòfiques

Epicteto

En els seus Discursos, Epicteto ampra l'analogia del peu humà per a ilustrar el significat moral del deure: "¿No saps que, aixina com un peu deixa de ser un peu si se separa del cos, aixina tu ya no eres un home si et separes dels demés hòmens?". Aixina com un peu humà a voltes pot embrutar-se o travessar-se en espines al servici del cos, els individus també deuen complir en les seues funcions, inclús si això implica enfrontar malalties, viages perillosos o una mort prematura. Epicteto afirma: "És el teu deure, puix, ya que has vingut ací, dir lo que deus, dispondre estes coses com siga apropiat".

Marco Aurelio

Marco Aurelio analisa extensament el deure en les seues Meditacions, d'una manera que pot resumir-se utilisant una secció clau del Llibre VIII:

És el teu deure ordenar be la teua vida en cada u dels teus actes; i si cada acte complix en el seu deure, en la mida de lo possible, acontenta't; i ningú pot impedir-t'ho, de modo que cada acte no complixca en el seu deure. Pero alguna cosa extern s'interpondrà en el teu camí. Res impedirà que actues en justícia, sobrietat i consideració. Pero tal volta s'impedixca alguna atra força activa. Ara be, si acceptes l'obstàcul i t'acontentes en transferir els teus esforços a lo que se't permet, se't presenta immediatament una atra oportunitat d'acció en lloc de la que se t'impedia, una oportunitat que s'adaptarà a este ordenament del que estem parlant.

De la mateixa manera que Epicteto, emfatisa l'importància del deure per als sers humans en la seua dimensió social, pero va més allà en fonamentar el deure en la racionalitat. Marque traça els orígens de l'obligació social a través d'una progressió llògica, considerant el deure com alguna cosa que sorgix de la capacitat humana compartida de raonar: "que nos ordena qué fer i qué no fer; si és aixina, som conciutadans; si és aixina, som membres d'alguna comunitat política". Esta conexió entre raó i deure també es destaca en el Llibre VI, a on afirma: "Complixc en el meu deure: les demés coses no em preocupen; perque són coses sense vida, o coses sense raó, o coses que han vagat i no coneixen el camí".

De fet, anteriorment en les Meditacions, Marco Aurelio expressa preocupació pel decliu de les habilitats cognitives en l'edat sobre cóm afecta el compliment del deure, senyalant que "la concepció de les coses i la comprensió d'elles cessen primer", #lo que debilita "el poder de fer us de nosatres mateixos i omplir la mida del nostre deure". També insta als llectors a derivar el seu sentit del deure des de dins, en lloc de des de pressions externes, encorajant-los a "mantindre's empinats; no ser mantingut en peu per atres" i "no treballar de mala gana ni sense tindre en conte l'interés comú". Marque torna repetidament en deure com un concepte arraïlat en la ment humana, pero no ignora el seu component social, aconsellant al llector que accepte ajuda, tal com deu fer-ho un soldat agarre quan complix en el seu deure escalar les almenas durant un sege.

Crítiques al concepte

Nietzsche

Friedrich Nietzsche es troba entre els crítics més feroços del concepte de deure. '¿Qué destruïx a un home més ràpidament', pregunta, 'que treballar, pensar i sentir sense necessitat interior, sense cap desig personal profunt, sense plaure, com un mer autómata de el "deure"?' (El Anticristo, § 11.)

Nietzsche afirma que la tasca de tota educació superior és 'convertir als hòmens en màquines'. La forma de convertir als hòmens en màquines és ensenyar-los a tolerar el avorriment. Açò es conseguix, diu Nietzsche, per mig del concepte del deure. (L'ocàs dels ídols o cóm es filosofa a martillazos, 'Escaramuzas d'un home intempestivo' § 9.29.)

Els escrits de Schopenhauer, entre ells Sobre la base de la moralitat, varen tindre un profunt efecte en Nietzsche i ho varen dur a una série d'inversions per a mostrar que la moral no es basa en 'compassió o simpatia' sino en la vida que se supera a sí mateixa a través de la voluntat de poder. Entre estes inversions 'deure' i 'pietat', de Kant i Schopenhauer respectivament.

Ayn Rand

La filòsofa Ayn Rand, una admiradora de Nietzsche des de jove, va ancorar la seua moralitat contra la noció del deure Kant. "En una teoria deontològica, tots els desijos personals estan desterrats de l'àmbit de la moralitat. Un desig personal no té significat moral, ya siga un desig de crear o un desig de matar. Per eixemple, si un home no està recolzant la seua vida pel deure , tal moralitat no distinguix entre sostindre-la en treball honest o per robos. Si un home vol ser honest, mereix un crèdit no moral; com diria Kant, eixa honestitat és 'lloable', pero sense 'importància moral'".

Vore també

• Dharma
• Mitzvah
• Obligació
• Deontologia (ètica)
• Pietat filial

Enllaços externs

Deure en Viquidites.

• Duty and Moral Worth. Hypothetical Imperatives, Immanuel Kant. Consultat el 6 de juliol de 2021.