Dialecte genovés

El genovés (autoglotónimo zeneize o zeneise) és un dialecte de la llengua ligur (com lo és el monegasco), pero en freqüència li'l considera erròneament una variant del italià estàndar. És parlat en la província de Gènova (Zena), Itàlia, aixina com també en atres llocs del món a on va haver una important immigració genovesa, com Argentina, Austràlia, Brasil i Uruguay.

Junt en les llengües de Lombardía, Piemont, i Emilia-Romaña, és una derivació de les llengües gal-itálicas romançades.

En comparació al italià, el genovés mostra més similituts en l'occità i el francés (etimologies, desinències, vocals nassals i diptongos). Esta llengua està llunt de desaparéixer: si be la majoria dels parlants són vells, molts jóvens encara parlen l'idioma, i hi ha vàries associacions dedicades a mantindre viu l'idioma, com O Castello en Chiavari i A Compagna en Gènova.

Existix producció lliterària escrita en llengua genovesa des de el XIII, la qual va tindre un apogeu especialment en el XIX; pero no va ser suficient per a que s'aplegara a una normativisació de l'ortografia. No obstant, des de 2008 existix una grafia oficial regularisada per l'Acadèmia Ligùstica do Brenno, que intenta ordenar l'escritura basant-se en el parla ciutadana de l'àrea de Portoria. Les seues regles són útils per a escriure en totes les variants del idioma ligur.

Variants pel que fa a la pronunciació inclouen l'est de Gènova (Nervi, Quint, Quarto), l'oest (Voltri, Prà, Pegli, Sestri Ponent), i en el centre, la vall de Polcevera i Bisagno.

Fonologia

El genovés té 8 vocals, 20 consonante i 3 semivocales.

Les seues vocals (A, I, Æ, EU, I, Ò/Ö, O, O) són un aspecte d'esta llengua que a sovint origina confusió o ambigüitats per la seua complexitat d'us.

• /a/ barba /ˈbarba/ (en masculí, tio; en femení, barba)
• /i/ tésta /ˈtesta/ (cap)
• /ɛ/ ægua /ˈɛɡwa/ (aigua)
• /i/ bibbin /bi'biŋ/ (ànet)
• /o:/ cöes /ˈkoːes/ (¿qué?)
• /ø/ anchêu /aŋˈkøː/ (hui)
• /o/ comme /ˈkumːi/ (¿cóm?)
• /i/ fogassa /fyˈɡtorra/ (nom verdader de la focaccia, un pa i també espècie de pizza típica de Gènova).

Accentuació del genovés

Sobre vocals curtes

• l'accent agut ( ´ ) és sempre tònic i s'usa en é i o per a indicar respectivament el sò de [i] i de [o] que també hi ha en espanyol.
• l'accent greu ( ' ) no sempre és tònic i s'usa en à, è (sò [ɛ]), ì, ò (per a que sone [o] i no [o]), i ù (sò [i]).

Sobre vocals llargues

• l'accent circunflejo ( ^ ) marca el sò llarc de â, ê, î, ô, i û.
• diéresis ( ¨ ) van només sobre la ö per a marcar el sò de [oː], que a voltes sona com /oʊ/.

Consonante simples i dobles

El genovés guarda una relació entre la duració de les vocals i la seua accentuació i la cantitat de consonante que les seguixen. En parlar i, per lo tant, en escriure, a una vocal llarga seguix una consonante simple (per eixemple: la î llarga de fîto, ‘ràpit’/‘pronte’) i a les vocals curtes accentuades poden seguir-les consonante dobles, que es pronuncien en major intensitat (com en tròppo, ‘massa’). Açò últim pugues no ocórrer en paraules que terminen en /ŋ/, tals com a s'asétan (‘se senten’, del verp ‘assentar-se’).

No obstant, aun cuando poden aparéixer després de consonante curtes o llargues, no es dupliquen mai els dígrafs ⟨sc⟩ i ⟨gn⟩, i tampoc la ⟨n⟩, la ⟨r⟩ i la ⟨s⟩ seguides per una atra consonante.

Les consonante dobles poden convertir-se en simples quan les paraules sofrixen canvis; és el cas de paraules de la mateixa família que no posseïxen l'accent en el mateix lloc i per això no mantenen l'ortografia de la seua raïl, per eixemple: la qualitat de bèllo (‘bell’, ‘lindo’) és beléssa (‘bellea’), en una sola ⟨l⟩, per haver-se desplaçat l'accent a la sílaba següent i no conservar-se la ⟨ll⟩ que seguia a la vocal tònica. Aixina mateix, el participi de abàtte (‘abatre’) serà abatûo (‘abatut’), en només una ⟨t⟩; el diminutivo de gòtto (‘got’) és gotìn (‘vasito’), etc.

Açò representa una important diferència per a qui coneix l'ortografia italiana, pero no és més que el modo exacte de reflectir la manera en que qui parla genovés pronuncia naturalment estes paraules.

Per a resumir quàn una consonante deu ser doble, hi ha una regla: Es dupliquen les consonante després de vocals breus accentuades en paraules greus (planes) que terminen en vocal simple. Eixemple: mòddo (‘modo’), gàtto (‘gat’), botìggia (‘botella’) o fùmme (‘fum’), que són paraules greus i terminen en el sò d'una única vocal. Es consideren simples les vocals que van despuix de la ⟨i⟩ en certs grups en els que les ⟨i⟩ no sonen, com ⟨gia⟩ i ⟨cia⟩.

Accents indispensables

A través de la grafia oficial que manté una correspondència única entre sons i lletres, es poden pronunciar exactament totes les paraules en l'us de tots els accents. Pero, si be accentuar cada paraula pot servir com a guia didàctica per a que lligguen correctament encara els que no comprenen be el genovés o la seua grafia, també és cert que se sobrecarrega el text de signes que a voltes aclarixen lo que ya es coneix.

Per això, la grafia simplificada és la que exigix només els accents indispensables, és dir, els de les paraules de més d'una sílaba que terminen en vocal simple accentuada. Per eixemple: s'accentuen sempre mangiâ (menjar), cafè (café), comö (la cómoda); pero no és indispensable accentuar zenéize (genovés), piaxéi (plaure/agradar), trovòu (trobat), çernûo (elegit), èrbo (arbre), pèrsego (durazno), asétite (assenta't).

Morfologia

L'artícul

Coincidixen en gènero i número en el sustantiu al que precedixen.

En singulars s'usa l' (ele i apòstrof) quan la paraula següent comença per vocal.

Quan la paraula que seguix a l'artícul i (femení plural) escomença en vocal, se sol pronunciar eixe artícul com a /i/, en juntar-se en la vocal que ve després. Per eixemple: i êuve (els ous) es diu ràpit *i êuve; i amàndoe (les armeles), *i amàndoe.

Els artículs funcionen en genovés d'un modo casi idèntic a l'espanyol quan precedixen a sustantius. No obstant, cal recordar que solen dur artículs els anys (o '45, o 2012...), els sustantius acompanyats per la preposició de quan indica "una miqueta de..." o "una miqueta de...", per eixemple en do bitîro (una miqueta de sagí), de l'ægoa (una miqueta d'aigua), o frases fetes (locucions verbals) com fâ vaig donar dinæ (fer diners), stâ a-a làrga (mantindre's llunt), etc.

Sí duen artícul, per eixemple, o sciô Pagàn (el senyor Pagà), a sciâ Gioxepìnn-a (la senyora/donya Josefina) i i scignôi profesoî (els senyors professors), pero no præ Génio (don Eugenio / el pare Eugenio) o præ Maxìn (don Tomás / el pare Tomás).

En genovés, duen artícul també una enorme cantitat de noms propis, al contrari que en espanyol. És costum que vagen precedits d'artícul masculí o femení, segons el cas, els de els següents tipos:

• noms de persona i renoms: a Frànca (Franca), a Cìcci ("Chichi"), o Mâxo (Tomás), o Alfrêdo (Alfredo);
• llinages: o Peragàllo (Peragallo, en masculí), a Minétti (Minetti, en femení);
• continents: l'Amèrica (Amèrica), o Sudamérica (Amèrica del Sur), l'Ouröpa (Europa);

• moltíssims noms de països: a Frànsa (França), l'Itàlia (Itàlia), l'Argentìnn-a (Argentina), o Méscico (Mèxic), o Cànada (Canadà), i Stâti Unîi (Estats Units);
• regions i estats: a Ligùria (Ligúria), a Sardégna (Cerdenya), o Piemónte (Piemont), i Màrche (Marques);
• alguns barris o llocs de la ciutat, que duen artícul tradicionalment: a Fôxe (barri de la Foce, en Gènova), a Ciànn-a (barri de Villapiana, en Savona), o Meu (Molo, barri de Gènova), o Cû de Beu (la dàrsena vella de Savona), a Chéulia (antiga zona de Via del Colle, en el hui barri Ravecca, de Gènova);
• molts accidents geogràfics: i Apenìn (els Apenins), o Bezàgno (el riu Bisagno, en Gènova), a Ponçéivia (el riu Polcévera, en Gènova), l'Àntoa (el mont Ántola, entre Ligúria i Piemont), a Parmæa (l'illa Palmaria, en el golf de La Spezia, alce de Ligúria), o Mediterànio (el Mediterràneu).

No obstant, no ho usen en general les províncies, ciutats, localitats, places i carrers, llevat que tradicionalment duguen un artícul, com A Spézza (La Spezia), O Çeiâ (Ceriale, en Savona), i O Pàize (com se li diu a Carloforte, enclavament genovés en Cerdenya). De lo contrari, li les nomena com en espanyol: Zêna (Gènova), Sànn-a / Savónn-a (Savona), Parìggi (París), Barçelónn-a (Barcelona), Ciàssa do Rè (Plaça del Rei), etc., llevat quan van acompanyades d'algun atribut: a Zêna de 'na vòtta (la Gènova del passat), a Rómma crestiànn-a (la Roma cristiana).

Moltes voltes se'ls antepon un artícul a adjectius que tenen que vore en províncies o zones, com o Savonéize, que encara que vol dir lliteralment 'el savonés', es referix al territori de la província de Savona.

Gènero i número

La llengua ligur distinguix entre gèneros masculí i femení, d'un modo molt similar a l'espanyol.

Certes terminacions com -a o -çión, entre unes atres, són freqüents com a marca de gènero femení, per eixemple en a tæra (la terra) o a divixón (la divisió). També és usual la terminació masculina de sustantius i adjectius en -o, com en crûo (cru) o siâso (cedazo).

De la mateixa manera que en espanyol s'agrega -s al final d'un nom en singular, en general, es pot trobar en genovés el plural d'un sustantiu masculí terminat en -o en canviar l'última lletra per -i. En els femenins terminats en -a, es passa en canvi a -i. Aixina câxo (cas) pansa a ser câxi (casos), i monæa (moneda) canvia a monæi (monedes).

Pero existixen molts plurals irregulars i inclús invariables.

Pronoms personals

Pers.	Singular	Plural
1.ª	el meu	niâtri, niâtre
2.ª	tu	viâtri, viâtre
3.ª	lê	liâtri, liâtre

Existix pero és molt rar l'us de noî, voî i lô per a les tres persones del plural.

Quan la desinència verbal és suficient per a donar a entendre el subjecte, de la mateixa manera que en castellà, s'utilisa en genovés el subjecte elíptic.

Els pronoms queden sense variació després de preposicions, ya que no existixen els complements que s'usen en castellà, per eixemple:

• en el meu / en tu / en viâtri = en mi / en tu / en vosatres
• sensa (de) el meu / sensa (de) tu / sensa (de) liâtre = sense mi / sense tu / sense elles
• pe la meua / pe tu / pe lê = per a mi / per a tu o per a vós / per a ell o per a ella

Quan expressen l'objecte indirecte del verp (cas dativo) o formes reflexives, es modifiquen com en espanyol, i no distinguixen gènero.

Demostrativos

Els demostrativos distinguixen lo que està prop o llunt del parlant o indiquen conceptes abstractes en el discurs. S'usen de la mateixa forma que en castellà, ya que poden ser adjectius davant d'un sustantiu, o ser pronoms. En abdós casos poden estar seguits per adverbis de lloc: chi (ací), li / la (allí/allà).

Quan s'usen com a adjectius en singular i antecedixen a un sustantiu que comença per vocal, es produïx una elisió que es marca en apòstrof (').

• quest'ödô = esta olor;
• quest'ægoa = esta aigua;
• st'invexéndo = este embroll;
• quell'amîgo = eixe amic;
• quell'arbanélla = eixe flasco de conserves.

Verps

Conjugació	Infinitiu	(eixemple)	Part. passat	(eixemple)	Traducció
1.ª	-â	parlâ	-òu	parlòu	parlar
2.ª	-éi	taxéi	-ûo	taxûo	callar
3.ª	-i	vénde		vendûo	vendre
4.ª	-î	vaig sentir	-îo	sentîo	sentir / sentir

La 2ª i la 3ª conjugació diferixen entre sí solament per la desinència del infinitiu pero compartixen el paradigma de conjugació.

Ademés, hi ha dos verps auxiliars en genovés: êse (ser) i avéi (haver).

Trabalenguas

La frase inicial està en genovés, immediatament traduïda al espanyol, i després al italià estàndar.

• Sò asæ s'a sâ a sä asæ pe sâ a säsissa.
  • No sé si la sal basta per a salar la salchicha.
  • Senar baix es il sale basta per salara la salciccia.

• Scia scîe scignôa, sciando scia xêua inscî scî.
  • Esquíe, senyora, esquiant vola sobre els esquins.
  • Scii, signora, sciando vola sugli sci.

• A-o mêu nêuo gh'è nêue nâe nêue; a ciû nêua de nêue nâe nêue a n'êu anâ.
  • En el moll nou hi ha nou naus noves; la més nova de les nou naus noves no vol anar.
  • Nel molo nuovo ci sono nove navi nuove; la più nuova delle nove navi nuove senar vuole andare.

• Gi'angiai gh'an gi'oggi gi'uegge gi'unge cume gi'atri?
  • ¿Els àngels tenen ulls, orelles i ungles com els demés?
  • Gli angeli hanno occhi orecchie ed unghie menja gli altri?

Expressions

La frase inicial està en genovés, immediatament traduïda al castellà, i després al italià estàndar.

• Són zeneize, rulle ræo, strenzo i denti i pârlo ciæo.

Soc genovés, ric poc, aprete les dents i dic lo que pens. (lit. 'parle clar')

• Sono genovese, rido poc i stringendo i denti dico ciò che penso.

• Posci-to êse alûghetòu.

Que et duguen llunt. Che tu portino via.

• Chi veû viu dona bon crestiàn, dona-i begghìn o stagghe lontàn

Qui vol viure com a bon cristià, dels beghini (els falsos devots) es quede lluntà.

• Chi vuole vivere dona buon cristià, dai beghini stia lontano.
• A salû sensa dinæ a l'è mêza mouti.
• La salut sense diners és mija malaltia.
• L'amô o l'è òrbo ma o vedde lontàn.

L'amor és cego pero veu llunt. L'amore è cieco ma vede lontano.

• Vìçio de natûa, scinn-a-a fossa o dûa.

Vici de naiximent dura fins a la tomba.

• Vizio vaig donar nascita dura fi alla tomba.
• O mondo o l'è comme o mâ, o nega chi no sa nûâ

El món és com la mar, ofega a qui no sap nadar.

• Il mondo è menja il mare, annega chi senar sa nuotare.

Vore també

• Idioma ligur