Distribució d'aliments
.jpg){kind=link}
La distribució d'aliments és el procés en el que se suministra aliments a una població en general. l'Organisació per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) considera la distribució d'aliments com un subconjunt del sistema alimentari.[1] El procés i la metodologia darrere de la distribució d'aliments varia segons l'ubicació. La distribució d'aliments ha segut una característica definitoria del comportament humà en totes les societats, i els registres de distribució d'aliments es remonten a mils d'anys. La majoria dels governs i societats estan molt influenciats pels sistemes creats per a recolzar la distribució d'aliments.
La guerra, el fracasse econòmic, els problemes polítics i les condicions climàtiques juguen un paper en la determinació de l'eficiència de qualsevol sistema alimentari.[1] Dos eixemples recents de guerres i fracassos econòmics inclouen la disminució de la distribució d'aliments en Japó durant la Segona Guerra Mundial i la recessió alimentària en l'Àfrica subsahariana a fins de la década de 1970 i principis de la de 1980.[2]
Actualment, existixen organisacions especials per a evitar qualsevol colapse total en la distribució d'aliments, ajudar a desenrollar la distribució d'aliments i els sistemes alimentaris en àrees subdesenrollades i respondre a les crisis de distribució d'aliments. A nivell internacional, l'Organisació per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) juga un paper clau per a facilitar el creiximent dels sistemes de distribució d'aliments en tot lo món.[3] A nivell nacional, diferents països han desenrollat sistemes de respal més complexos; per eixemple, una combinació d'organisacions estatals, sense fins de lucre i voluntàries.[4]
Història
[editar | editar còdic]Una documentació clara i definida de la distribució històrica d'aliments prové de la República i l'Imperi Romà. Molts governants i emperadors romans varen buscar determinar el millor método per a distribuir els aliments per tot el Mediterràneu i, a mida que les demandes del poble romà varen canviar en el temps, també varen canviar els plans dels seus líders. En els pocs sigles posteriors a la mort de Crist, la anona es va convertir en un aspecte destacat en la distribució d'aliments en Roma. A mida que l'Imperi es va expandir i va canviar l'accessibilitat a certs aliments, la demanda de cereals i vi va aumentar dràsticament i es va convertir en un aspecte definitorio de la cultura gastronòmica romana.[5]
Roma
[editar | editar còdic]La dieta tradicional romana consistia en cereals, frutes, oli d'oliva, carn i vi. De tots estos, el gra era extremadament important per al poble romà.[5] Durant l'apogeu de Roma, s'estima que la pròpia ciutat necessitava 150.000 tonellades de gra i millons de litros d'aigua i va vindre cada any.[6] Tradicionalment, era responsabilitat del govern romà garantisar que hi haguera suficients aliments per a distribuir entre la gent. En époques d'escassea, males collites o ingerència de pirates, el govern s'assegurava de complir en la seua obligació de distribució d'aliments. Els funcionaris a voltes compraven aliments ells mateixos i després els venien a la gent a un cost mínim o gratuït.[5] Quan Roma finalment va establir el seu Imperi, les terres estrangeres enviaven imposts en gra a Roma, lo que va ajudar a disminuir la possibilitat d'una crisis de distribució d'aliments.[6]
La anona
[editar | editar còdic]El primer indici d'un sistema colectiu i organisat de distribució d'aliments dins de la República romana prové de la annona. Annona, que originalment significava "tornada anual", es va convertir en el terme administratiu per a la distribució governamental de pa i cereals. En el temps, la anona va aplegar a representar la distribució de tots els aliments pertinents en la dieta romana. La anona es va organisar originalment entre 500 i 50 a. C. i va guanyar una influència cada volta major en els sigles venidors. La pràctica de distribuir específicament gra a la classe plebea, coneguda com frumentationes, va guanyar prominència al voltant de l'any 120 a. C. i va complementar els esforços de la annona per a alimentar al poble romà. l'emperador Augusto va canviar oficialment el sistema Annona entre el 8 i el 14 EC. Va establir el càrrec de praefectus annonae, prefecte de la Annona. Fins a este moment, la anona era manejada per funcionaris del govern local cridats edils. El prefecte d'Augusto de Annona va supervisar tot el transport, pesaje, inspecció i almagasenament dels aliments estatals.[5]
La distribució física dels aliments en tot l'Imperi Romà va variar segons l'ubicació i el tipo d'aliment. Alguns aliments s'enviaven per barco i després es varen distribuir una volta que varen aplegar al port. Uns atres, específicament la carn, varen ser transportats per terra i duts a àrees urbanes. Es varen establir regulacions especials per a la distribució d'oli d'oliva, ya que l'Imperi va fer contractes en productors d'oli d'oliva en tot el Mediterràneu. l'emperador Sever va promulgar distribucions diàries gratuïtes d'oli d'oliva durant el seu regnat de 192 a 211 d. C. La seua política de distribució va durar a lo manco uns pocs sigles, pero els estudiosos no estan segurs de si la política va continuar a partir de llavors. El vi no es distribuïa tan lliurement com l'oli d'oliva, pero es venia a un preu molt baix a partir de l'any 300 d. C.[5]
La distribució d'aliments en els sigles XX i XXI
[editar | editar còdic]Distribució d'aliments en Estats Units de 1900 a 1960
[editar | editar còdic]El sistema de distribució d'aliments dels Estats Units ha experimentat canvis importants en els últims cent anys.[7] La distribució d'aliments depenia principalment de chicotetes granges locals en la década de 1940, pero va créixer ràpidament fins a convertir-se en un gran negoci en la década de 1960.[7][8] Tres alvanços econòmics que varen permetre el creiximent de la distribució d'aliments entre 1910 i 1960 varen ser l'establiment de cadenes de tendes, cooperatives minoristes i supermercats.[7]
Cadenes de tendes
[editar | editar còdic]Les cadenes de tendes no es varen fer populars en els Estats Units fins al final de la Primera Guerra Mundial. En 1929 es va informar que les cadenes de tendes representaven el 39% de totes les vendes de comestibles en els Estats Units. L'èxit de les cadenes de tendes està relacionat en la seua capacitat per a vendre a menor preu que els distribuïdors més menuts. Un moviment anticadena va sorgir en resposta a l'èxit de les cadenes de tendes durant la Gran Depressió, pero va causar poc perjuí a l'èxit i la rendabilitat de les cadenes.[7]
Cooperatives minoristes
[editar | editar còdic]Una atra resposta a l'èxit de les cadenes de tendes va ser el desenroll de cooperatives minoristes. Estes organisacions varen ser fundades per grups de distribuïdors d'aliments individuals que varen vore els beneficis d'utilisar preus en cadena. Les cooperatives minoristes representaven del 7% al 8% del mercat d'aliments en 1930, i un aument en la seua popularitat entre els distribuïdors independents d'aliments va elevar la participació de mercat de les cooperatives minoristes al 13% en 1958.[7]
Supermercats
[editar | editar còdic]El tercer i últim canvi en la primera mitat de el XX va ser l'establiment de supermercats. Ford Motor Company va realisar el primer experiment sobre la rendabilitat dels supermercats a gran escala despuix del final de la Primera Guerra Mundial. Els supermercats varen començar a guanyar prominència oficialment en la década de 1930 i varen continuar el seu creiximent de manera constant en l'era posterior a la Segona Guerra Mundial.[7]
Distribució moderna d'aliments en EE. UU.
[editar | editar còdic]
La distribució moderna d'aliments en els Estats Units és el resultat del creiximent continu des de la década de 1960. Una ret d'infraestructura, almagasens, fàbriques i minoristes comercials comprén la major part de la distribució d'aliments. S'estima que els aliments poden viajar prop de 1500 milles entre productors i consumidors. Si ben molts productes, específicament carn i grans, es distribuïxen de diferents maneres, existixen tendències comunes en la distribució de la majoria dels aliments moderns. Un aument en l'us de la tecnologia per a l'agricultura ha transformat la chicoteta granja local de la década de 1940 en grans instalacions de producció.[7][8] Vàries agències federals, com el Departament d'Agricultura de EE. UU. i l'Administració d'Aliments i Medicaments, administren i mantenen la productivitat del sistema de distribució d'aliments de EE. UU.[7]
Distribució d'aliments en Amèrica Llatina
[editar | editar còdic]La distribució d'aliments en Amèrica Llatina està dominada principalment per grans distribuïdors i cadenes. S'han fet esforços per a competir en l'industrialisació del sistema de distribució d'aliments a través de l'establiment de quatre tipos d'organisacions: organisacions de compra de consumidors, cooperatives de consumidors, cadenes voluntàries i associacions de compres minoristes. Les organisacions de compra de consumidors són grups de famílies que compren aliments junts. Els beneficis d'unir-se a una d'estes organisacions són el cost reduït i la varietat millorada en la dieta que prové de comprar aliments en atres famílies. Les cooperatives de consumidors es diferencien de les organisacions de compra de consumidors en que estan constituïdes per grups d'individus que treballen junts per a assegurar aliments d'alta calitat a preus baixos. Les cooperatives són anàlogues a un sindicat d'aliments que treballa activament per a assegurar els drets dels seus consumidors. Les cadenes voluntàries són organisacions de minoristes i majoristes d'aliments de propietat privada que operen com un sol organisme econòmic. Estos grups formen contractes per a treballar, pero són econòmicament independents entre sí. Les organisacions de compres minoristes són grups de minoristes que compren productes com si foren un sol comprador. Els membres dins d'estes organisacions estan tots involucrats en la compra de bens, pero no formen contractes.[9]
Distribució mundial d'aliments
[editar | editar còdic]Archer Daniels Midland, Bunge i Cargill, Louis Dreyfus Company són les empreses que dominen el comerç mundial de productes bàsics agrícoles.[10][11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Chapter 3 - The food system and factors affecting household food security and nutrition». www.fao.org. Food and Agriculture Organization of the United Nations. Consultat el 2016-10-27.
- ↑ Lawrence, Peter (1986). World Recession and the Food Crisis in Africa, London: James Currey, pp. 6–7. ISBN 0-85255-309-9.
- ↑ «What we do». www.fao.org. Food and Agriculture Organization of the United Nations. Archivat des d'el original, el 22 d'octubre de 2018. Consultat el 2016-10-25.
- ↑ Statler, Matthew; Penuel, {{{nom2}}} (2011). Encyclopedia of Disaster Relief, United States of America: SAGE Publications, pp. 225–228. ISBN 978-1-4129-7101-0.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Sirks, Boudewijn (1991). Food for Rome, Amsterdam: J.C. Gieben, pp. 1–13, 303, 361, 388–391. ISBN 90-5063-069-3.
- ↑ 6,0 6,1 «[1]», Bath Royal Literacy and Scientific Institution. Consultat el 2016-10-20.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 McNair, Malcolm; Applebaum, {{{nom2}}}; Salmon, {{{nom3}}} (1964). Cases in Food Distribution, Homewood, Illinois: Richard D. Irwin, pp. 1–9.
- ↑ 8,0 8,1 «[2]», The Economist. Consultat el 2016-10-20.
- ↑ (1994) Low-cost urban food distribution systems in Latin America, Rome: Food and Agriculture Organization of the United Nations, pp. 1, 8–15. ISBN 92-5-103450-8.
- ↑ «Commodity trader Louis Dreyfus posts higher 2014 profit». Reuters. Consultat el 2015-03-26.
- ↑ «[3]», Politico.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Distribución de alimentos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.