Dromon

Dromon

Un dromon o dromón (del grec δρόμων, dromōn, "corredor") va ser una antiga nau de rems, evolució de la birreme romana i precursora de les galeras. Va ser el barco de guerra més important de l'armada de Bizancio entre els sigles V i XII, quan varen ser succeïts per les galeras d'estil italià. Va ser desenrollat a partir de l'antiga liburna, que va ser la principal nau de l'armada romana durant l'imperi.

El barco

Eren un tipo de bucs variats de tamany i capacitat de tres vés-les llatines (triangulars) i dos files de remeros, lo que li donava gran velocitat. Podia albergar entre 80 i 300 hòmens, entre remeros, soldats i mariners. Estos barcos estaven armats en balistas i màquines pesades que proyectaven darts de ferro, ademés del famós fòc grec, aixina com catapultes per a disparar-ho, una atra mostra del Imperi bizantí.

Pertanyia a la flota imperial de Constantinopla, i el seu disseny ve precedit pel trirreme, una nau ràpida que a la seua volta estava basada en la dels ilirios de la costa adriática. Per a albergar a un número tan gran d'hòmens tenia 30-50 metros d'eslora i 5-7 metros de mànega.

Història

En el procés cridat caiguda de l'Imperi romà d'Occident, les províncies orientals varen quedar adscrites a l'Imperi romà d'Orient, que posteriorment seria denominat Imperi bizantí. La seua capital va ser Constantinopla, i no va caure fins a 1453 gràcies a una gran potència militar tant terrestre com a naval. El dromón era un dels barcos que formava part de la flota imperial, acompanyat d'atres naus com els panfilés, monorremes o kelandias. La flota de Constantinopla no es va usar solament per a la conquista, sino per a defendre's dels numerosos seges als que va ser somesa la ciutat.

El fòc grec

Es tracta d'una de les principals armes del dromon. Pel secretisme que gira entorn a esta forma de combat, no se sap molt ben cóm va sorgir i cóm es produïa, pero en qualsevol cas tot indica que els ingredients principals eren aigua, nafta, òxit de calcio, sofre, resina i salitre.

El fòc grec es llançava en sifones de bronze, artefactes o armes paregudes als actuals lanzallamas. Va ser inventat per Calínico en Heliópolis (Baalbek, en el Líban actual) l'any 650 d. C.

Evolució i característiques

L'aparició i evolució dels bucs de guerra medievals és un tema de debat i #conjectura: fins fa poc, no s'havien trobat restants d'un buc de guerra a rem de l'antiguetat ni de l'época medieval primerenca, i l'informació va tindre que recopilar-se per mig de l'anàlisis de proves lliteràries, toscas representacions artístiques i els restants d'alguns bucs mercants (com el naufragi Pantà Longarini de el VII de Sicília, el barco Yassi Ada de el VII i el naufragi Serçe Llimenı de el XI). Solament en 2005-2006 les excavacions arqueològiques per al proyecte Marmaray en l'ubicació del port de Teodosio (actual Yenikapi) varen descobrir els restants de més de 36 barcos bizantins dels sigles VI a el X, incloses quatre galeras llaugeres del tipo galea.

L'opinió acceptada és que els principals desenrolls que varen diferenciar als primers dromones de les liburnias, i que a partir d'ara varen caracterisar a les galeras mediterrànees, varen ser l'adopció d'una coberta completa (katastrōma), l'abandó dels ariets en la proa en favor d'una plataforma sobre l'aigua, i la paulatina introducció de les veles llatines. Les raons exactes de l'abandó de l'ariet (en llatí: tribuna, en grec : ἔμβολος) no estan clares. Representacions de picos que apunten cap a dalt en el manuscrit Virgilio del Vaticà de el IV be pot ilustrar que l'ariet ya havia segut reemplaçat per una espuela en les galeras romanes tardanes. Una possibilitat és que el canvi es va produir per l'evolució gradual de l'antiga shell-first (‘primer el caixco’), método de construcció del caixco en caixa i mechó, contra el qual havien segut dissenyats moltons, en el método esquelet-primer, que va produir un caixco més fort i flexible, menys susceptible als atacs en ariet. Certament, a principis de el VII, la funció original del moltó s'havia oblidat, si jugem pels comentaris d'Isidoro de Sevilla de que s'usaven per a protegir contra colisions en roques submarines. Sobre la vela llatina, varis autors han sugerit en el passat que va ser introduïda en el Mediterràneu pels àraps, possiblement en un orige últim en l'Índia. No obstant, el descobriment de noves representacions i referències lliteràries en les últimes décades ha dut als estudiosos a antecedir l'aparició de la vela llatina en el Llevant al periodo helenístico tardà o romà primerenc. No solament es coneixia la versió triangular, sino també la cuadrilátera, utilisada durant sigles (principalment en embarcacions més menudes) en paralel en veles quadrades.

La flota de Belisario durant la Guerra vàndala, com la va descriure Procopio de Cesarea, aparentment estava a lo manco parcialment equipada en veles llatines, lo que fa provable que per a eixe moment el llatí s'havia convertit en l'aparelle estàndart del dromon, en la tradicional vés-la quadrada caent gradualment el seu us en la navegació medieval. Estos dromones de el VI eren barcos d'un sol banc (" monoreme ") de provablement 50 rems, disposts en 25 rems a cada costat. Una volta més, a diferència dels barcos helenísticos, que usaven un estabilisador, estos s'estenien directament des del caixco. En l'últim de dos bancs ("birreme") dromones dels sigles IX i X, els dos bancs de rems (elasiai) estaven dividits per la coberta, en el primer banc de rems situat davall, mentres que el segon banc de rems estava situat damunt de la coberta; s'esperava que estos remeros lluitaren junt al marins del barco en operacions d'abordage. L'erudit grec Christos Makrypoulias sugerix una disposició de 25 remeros davall i 35 en la coberta a cada costat per a un dromon de 120 remeros. L'eslora total d'estos barcos era provablement d'uns 32 metros. Encara que la majoria dels barcos contemporàneus tenien un sol màstil (histos o katartion), els dromones birreme més grans provablement varen necessitar a lo manco dos màstils per a maniobrar en eficàcia, [18] suponent que una sola vés-la llatina per a un barco d'este tamany haguera alcançat dimensions ingovernables. [19] El barco va ser governat per mig de dos quartos de timó en la popa (prymnē), que també albergava una tenda (skēnē) que cobria la llitera del capità (krab(b)a(t)vos). La proa (prōra) presentava un castell de proa elevat (pseudopation), baix del com es proyectava el sifón per a la descàrrega del fòc grec, encara que també es podien dur sifones secundaris en mig del barco a abdós costats. Una empavesada (kastellōma), en la que els mariners podien penjar els seus escuts, corria al voltant dels costats del barco, proporcionant protecció a la tripulació de coberta. Els barcos més grans també tenien castells de fusta (xylokastra) a abdós costats entre els màstils, similars als atestats per les liburnas romans, que proporcionaven als arqueros plataformes de tir elevades. La espuela de proa (peronion) estava destinada a cavalcar sobre els rems d'un barco enemic, trencant-los i deixant-ho indefens contra el fòc de missils i les accions d'abordage.

Els quatre barcos galeai descoberts en les excavacions de Yenikapi, que daten dels sigles X-XI, tenen un disseny i construcció uniformes, lo que sugerix un procés de fabricació centralisat. Tenen una llongitut d'uns 30 metros i estan construïts en pi negre europeu i avió oriental.

Variants

En el X, hi havia tres classes principals de barcos de guerra birremes del tipo general dromon, com es detalla en els inventaris de les expedicions enviades contra l'Emirat de Creta en 911 i 949: el [chelandion] ousiakon ([χελάνδιον] οὑσιακόν), cridat aixina perque estava tripulat per una ousia de 108 hòmens; el [chelandion] pamphylon ([χελάνδιον] πάμφυλον), en una tripulació de fins a 120-160 hòmens, el nom dels quals implica un orige en la regió de Panfilia com a barco de transport o la seua tripulació en "tripulacions triades" (de πᾶν+φῦλον, "totes les tribus"); i el dromon pròpiament dit, tripulat per dos ousiai. En el De Ceremoniis de Constantino VII, es diu que el dromon pesat té una tripulació encara major, de 230 remeros i 70 marins; l'expert naval John H. Pryor considera que són tripulacions supernumerarias que es duen a bordo, mentres que Makrypoulias sugerix que els hòmens extra corresponen a un segon remero en cada u dels rems de la banda superior. Un barco més menut, d'una sola banda, el monērēs (μονήρης, "d'una sola banda") o galea (γαλέα, d'a on deriva el terme "galera"), en uns 60 hòmens com a tripulació, s'utilisava per a missions d'exploració pero també en les ales de la llínea de batalla.

Els dromones de tres bandes ("trirreme") es descriuen en una obra de el X dedicada al parakoimōmenys Basilio Lekapenos. No obstant, este tractat, que només es conserva en fragments, es basa en gran mida en referències sobre l'aspecte i la construcció d'un trirreme grec clàssic, per lo que cal anar en conte en intentar aplicar-ho als bucs de guerra del periodo bizantí mig. No obstant, l'existència de bucs trirremes està atestada en l'armada fatimí dels sigles XI i XII, i les referències fetes per #León VI als grans barcos àraps en el X poden indicar també galeras trirremes.

Per al transport de mercaderies, els bizantino solien requisar mercants ordinaris com a barcos de transport (phortēgoi) o d'abastiment (skeuophora). Els bizantino i els àraps també ampraven transports de cavalls (hippagōga), que eren barcos de vela o galeras, estes últimes segurament modificades per a acomodar als cavalls. Ya que les chelandia semblen haver segut originalment transports de cavalls de rem, açò implicaria diferències en la construcció entre el chelandion i el dromon pròpiament dit, térmens que, per una atra part, s'utilisen a sovint indistintament en les fonts lliteràries. Mentres que el dromon es va desenrollar exclusivament com galera de guerra, el chelandion hauria tingut que tindre un compartimento especial en mig del barco per a acomodar una fila de cavalls, aumentant la seua mànega i profunditat de celler.

Vore també

• Constantinopla
• Caiguda de Constantinopla
• Imperi bizantí
• Imperi romà
• Trirreme

Bibliografia

• "Dromón Bizantí". Revista Història i Vida nº460. Pags. 12-13
• "El lloc de Constantinopla: la caiguda de l'Imperi bizantí". Waltari, Mika. Colecció Narratives Històriques, Editorial Edhasa, Barcelona, Espanya, 2004.