Dybbuk
En el folclore judeu, un dibbuk o dybbuk és un esperit maligne capaç de posseir atres criatures, i es creu que és l'ànima errante d'un mort.[2][3] Es diu que els dibbuks varen escapar del Gehena ("infern" en hebreu) o que varen ser expulsats d'ell per cometre transgressions tals que l'ànima no podia ser admesa ahí, com el suïcidi.
Etimologia
[editar | editar còdic]La paraula dibbuk es deriva del hebreu דיבוק, que significa "adheriment". El dibbuk s'adherix al cos d'una persona viva i ho habita. D'acort en la creència, un ànima que no va poder complir la seua missió durant la seua vida té una segona oportunitat en forma d'un dibbuk.
Dibbuk forma part d'algunes frases que servixen millor a la comprensió de la paraula en sí (funcionant com un apòcop o una abreviatura), tals com dibbuk em-ru'aḥ ra'ah (que es traduïx com un clavill d'un esperit maligne) o dibbuk min ḥa-hitẓonim (dibbuk de l'exterior) quan es troba en una persona.
Supostament, deixa el cos de l'amfitrió una volta que ha portat a terme el seu objectiu, a voltes sent exorcizado[3] per algú calificat per a portar a terme este procés.
La paraula ‘dibbuk’ significa també “esperit nugat” en yiddish i designa un concepte judeu que expressa una de les possibles situacions de l'ànima despuix de la mort.
Concretament, un dibbuk és l'ànima —en la que predomina el mal sobre el ben o, simplement, està espiritualment poc evolucionada— d'algú que, despuix de morir, no ha pogut continuar en el cicle natural de reencarnacions necessàries per a complir el fi espiritual individual que Deu li ha donat i, en conseqüència, s'ha quedat en el món i busca posseir el cos d'algú que, per la seua naturalea i situació de vida, resulte propici per a complir aquells fins i desijos que no varen ser satisfets mentres el dibbuk vivia.
Siga com siga el cas, tot dibbuk ha sofrit el “karet”; és dir, la situació de separació que, com a conseqüència natural de les males accions efectuades en vida, experimenta un ànima sobre Deu.
A pesar d'això, el grau d'obscuritat espiritual d'un dibbuk pot variar, donant-se el cas d'els qui en vida varen ser autènticament malvats (violadors, assessins, torturadores, etc) i el d'els qui simplement varen prendre camins equivocats (drogadicció, dedicació completa de la voluntat a conseguir diners i coses mundanes, etc) o molt alluntats de Deu pero no per això propis de ser encasillados en l'esfera de la maldat.
Per això, la finalitat principal d'un dibbuk pot variar; sent, per eixemple, fugir del castic diví en un cas extrem o l'acabar certs assunts pendents en el cas d'un dibbuk que, per haver pecat menys, té menys que témer.
Història
[editar | editar còdic]Les primeres referències al terme apareixen per primera volta en vàries escritures de el XVI,[4] encara que fora ignorat pels estudiosos quan Shloime Anski va presentar la seua obra teatral El dibbuk davant els círculs lliteraris del seu temps. Els testimonis més primerencs (tal com ho diu Flavio Josefo) de dibbuk, eren de possessió demoníaca més que per fantasmes o fenomens paranormales.
Els dibbuks són una forma de transmigraació de l'ànima en la mitologia judeua. En contrast en el dibbuk, el ibbur (traduït com impregnaació) és la possessió positiva del que guanya el saber per a reincorporar-se en Deu (alguna cosa semblat al karma) com mitzvá.
L'auge de les històries de dibukkim, tant en els successos històrics sobre els quals s'escrivia com en els contes per a precaver, va tindre lloc entre mediats de el XVI i mediats de el XVII.[5]
El historiador Chajes argumenta que això està relacionat en la cridada “era de lo demoníac” del cristianisme europeu, durant la qual es varen difondre històries de dimonis, fantasmes i possessions com a mecanismes moralistes de convicció en els feligresos cristians.
Chajes sugerix que els rabinos de l'época se sentien amenaçats davant el potencial de perdre seguidors que, esglayats per les històries demoníaques de possessions i exorcisme, es convertiren al cristianisme, que sí oferia solució per a això.[5]
En el concepte de l'exorcisme en voga, els rabinos no podien donar-se el lux de ser els únics clercs sense el poder de remediar una possessió i semblar dèbils davant una congregació en la que inclús la gent educada i creent de les ciències era partícip de les idees de possessió.[6]
Per la naturalea de les històries i la seua difusió com a contes per a intimidar a la gent a adherir-se a les doctrines del gilgul i atres idees místiques que recent ingressaven al judaisme occidental, Ruth Gilbert ha denominat "gòtic judeu" al dibbuk, el història del gólem i la del judeu errante.[7]
Encara que l'orige d'estos conceptes és posterior a l'época denominada gòtica en el història de les estètiques, Gilbert relaciona este estil narratiu en les tècniques de convicció gòtiques que mesclen la por, el terror i el desig.
Sembla que els rabinos del gòtic judeu difonien històries per a intimidar a la gent en una ona tardana de propaganda medieval que aplegava tart a les hermètiques comunitats de judeus conservadors, segregades del restant d'Europa, i que aplegava a eixos círculs a través dels grups més místics i lliberals.[6]
Orige teològic
[editar | editar còdic]En el Talmud, es parla d'esperits desencarnados i d'exorcisme, pero no es destaca el concepte de reencarnació del dibbuk.
El concepte del dibbuk introduïx en el judaisme la creència en la reencarnació, que es vincula a les seues raïls en fonts gregues, índies, gnósticas, cristianes (del cristianisme primitiu) i islàmiques (de l'escola Mu’tazili, principalment), fonts totes elles que, d'una o una atra forma, no estaven del tot desvinculades del misticisme judeu, que va abraçar la teoria de la reencarnació otorgant-li fonament teològic en el corpus de la revelació judeua i de la teologia desenrollada entorn a est.
El concepte de reencarnació judeua va aparéixer puntualment en el sigle octau en el misticisme desenrollat per certs erudits judeus d'Europa, a pesar de l'oposició de molts teòrics. Eixemple de la força que va obtindre la veem en un llibre tan clau com el Zohar (XIII), en el versícul de la qual 186b diu:
‹‹Sempre que una persona fracassa en el seu propòsit en este món, Deu, beneït siga, l'arranca de raïl i la torna a plantar una i una atra volta, repetidament››.
Ya en el XII l'idea de la reencarnació va passar a formar part establida de la Càbala; i despuix, en el XVI, algunes escoles, sobretot la del Círcul de Safed, varen prendre esta teoria en el marc de la qual el místic Isaac Luria (líder del Círcul de Safed) va assentar les bases de la creència judeua en el dibbuk, concepte que, junt als del gilgul i el ibbur, seria clau per a la comprensió teològica de les possibilitats situacionals de l'ànima en la seua dinàmica evolutiva orientada a la consecució del propòsit diví.
Finalment, els discípuls d'Isaac Luria varen dur l'idea un pas més allà en la teoria de la possessió efectuada pel dibbuk i, més alvance en lo que varen anar els inicis de el XX, el folklorista i erudit judeu S. Ansky va donar un bot a la popularitat del dibbuk quan en 1916 va publicar la seua obra Der dibbuk, inicialment escrita en yiddish, pero posteriorment traduïda a varis idiomes.
Dibbuk i gènero
[editar | editar còdic]És important mencionar les qüestions de gènero que s'han analisat entorn a la figura del dibbuk.
Mary Keller observa en en el drama titulado que la gran majoria dels dibukkim sobre els que s'escriu són esperits masculins i que molts d'ells es trobaven vagant en pena per haver comés pecats sexuals.[8]
Si be, per un costat, a ulls contemporàneus, sembla que les dònes que dien estar posseïdes per un dibbuk trobaven veu davant el rabino i la comunitat, les historiadores feministes opinen que és una postura vacua i massa superficial.
Naomi Seidman creu que la recurrencia de dònes com a víctimes de possessió en els relats de dibbuk representa la determinació exacerbada de les dònes de l'época per guiar a la seua comunitat per lo que creïen que era el camí correcte sense importar el cost.[9]
A ulls de Seidman, la dòna, en el seu paper de receptora del dibbuk, pot ser ambivalent i mediar entre territoris místics en els que ni tan sols els hòmens s'aventuraven. Aixina, mediaven com ecotonos entre la vida i la mort, lo masculí i lo femení, lo transcendent i lo desfigurado, la victimización i el empoderamiento.[9]
Per la seua banda, Keller analisa les llectures de les possessions de dibbukim en cossos femenins en el història i cóm han afectat la validea de la postura de la dòna judeua medieval en el seu context. La llectura simplista en la que l'apoderat és el exorcista, que redime a la dòna del seu terrible estat deixaria fora les conseqüències comunitàries que venien en cada episodi de possessió.
El rol de la dòna posseïda, opina Keller, era fer de camp de debat sobre postures noves i progressistes sobre temes religiosos i llegals, al mateix temps que la dòna permetia que el seu cos s'utilisara per a redimir a l'ànima en pena que la posseïa, empoderándola front al exorcista que solament feya de guia per a la redenció.[8]
Un concepte que reforça les llectures feministes de Seidman i Keller és el ibur, equivalent positiu a la possessió pel dibbuk. Una possessió per ibur es considerava una senyal divina. Esta es donava generalment en cossos masculins i era invocada pel posseït en l'ajuda d'un grup de místics.
La traducció lliteral de dibbuk del yiddish és "embaràs", concepte que Keller identifica en una divinización inqüestionable de la possessió masculina, la qual cosa resulta en la representació ambivalent i qüestionable de la possessió femenina.[10]
cal mencionar que tots els registres de possessions d'eixe tipo varen ser exclusivament escrites i divulgades per hòmens. No es coneix cap versió d'autoria femenina per a prendre en conte en l'anàlisis.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Per a un comentari crític d'esta obra, vore J. Brooks Atkinson, "Theatre Review", The New York Claves, 16 de decembre de 1925.
- ↑ «Dybbuk en l'Encyclopædia Britannica Online». Consultat el 10 de juny de 2009.
- ↑ 3,0 3,1 "Dibbuk", Encyclopedia Judaica, per Gershom Scholem
- ↑ Spirit Possession in Judaism: Cases and Contexts from the Middle Ages to the Present, per Matt Goldish, p.41, Wayne State University Press, 2003
- ↑ 5,0 5,1 Chajes, Jeffrey (2012). «Possesion and Women's Religiosity», Between Worlds: Dybbuks, Exorcists, and Early Modern Judaism (en anglés), Pennsylvania: Univeristy of Pennsylvania Press, p. 103-106. ISBN 978-0-8122-0155-0.
- ↑ 6,0 6,1 Keller, Mary (2005). «The Work, War, and Play of Possesion», The Hammer and the Flute: Women, Power, and Spirit Posession (en anglés), Blatimore: JHU Press, p. 207, 216. ISBN 0801881889, 9780801881886.
- ↑ Gilbert (2015). «Jewish Gothic», William Hughes, David Putner, Andrew Smith (ed.). The Encyclopedia of the Gothic (en anglés), Hoboken: John Wiley and Sons, p. 375. ISBN 978-1-4051-8290-4.
- ↑ 8,0 8,1 Keller, Mary (2001). «The Work, War, and Play of Possesion», The Hammer and the Flute: Women, Power, and Spirit Posession. (en anglés), Baltimore: JHU Press, p. 205-206. ISBN 9780801881886.
- ↑ 9,0 9,1 Seidman, Naomi (2003). «The ghost of queer loves past: Ansky’s Dybbuk and the sexual transformation of Ashkenaz», Daniel Boyarin, Daniel Itzkovitz, i Ann Pellegrini (ed.). Queer Theory and the Jewish Question (en anglés), New York: Columbia Press University, p. 228-246. ISBN 0231508956, 9780231508957.
- ↑ Keller, Mary (2005). «Flutes, Hammers, and Mounted Women», The Hammer and the Flute: Women, Power, and Spirit Possession (en anglés), Baltimore: JHU Press, p. 82. ISBN 0801881889, 9780801881886.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dybbuk» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.