Anar al contingut

Efecte hivernàcul desbocado

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Un efecte hivernàcul desbocado és un procés en el que una retroalimentación positiva neta entre la temperatura de la superfície i l'opacitat atmosfèrica aumenta la força del efecte hivernàcul en un planeta fins que els seus oceans s'evaporen.[1][2] Es creu que un eixemple d'açò va succeir en l'història primerenca de Venus. En la Terra, l'IPCC afirma que "un 'efecte hivernàcul desbocado', anàlec a [el de] Venus, sembla no tindre pràcticament cap possibilitat de ser induït per activitats antropogénicas".[3]

Atres canvis climàtics a gran escala a voltes es coneixen com un "efecte hivernàcul desbocado", encara que no és una descripció apropiada. Per eixemple, s'ha formulat l'hipòtesis de que poden haver ocorregut grans lliberacions de gasos d'efecte hivernàcul al mateix temps que l'event d'extinció Pérmico-Triásico[4] o el Màxim Tèrmic Paleoceno-Eoceno. Atres térmens, com "canvi climàtic abrupte" o punts d'inflexió podrien utilisar-se en descriure dits escenaris.[5]

Conexió en l'habitabilitat

[editar | editar còdic]
Els oceans de Venus poden haver-se evaporat en un efecte hivernàcul desbocado.

El concepte de zona habitable ha segut utilisat per científics planetaris i astrobiólogos per a definir una regió orbital al voltant d'una estrela en la que un planeta (o lluna) pot sostindre aigua líquida. Segons esta definició, la vora interna de la zona habitable (és dir, el punt més propenc a una estrela que un planeta pot tindre, per a sostindre aigua líquida) està determinat pel punt en el que es produïx el procés d'hivernàcul fòra de control. Per a les estreles similars al Sol, s'estima que esta vora interna es troba a aproximadament el 84% de la distància des de la Terra al Sol, encara que la retroalimentación com l'aument de l'albedo induït pels núvols podria modificar esta estimació.[6]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Nature.226(5250)
    1037–1039.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/2261037a0.
  2. «A Runaway Greenhouse Effect». Dept. Physics & Astronomy. University of Tennessee. Consultat el 24 de juliol de 2010.
  3. «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 9 de novembre de 2018. Consultat el 18 de febrer de 2018.
  4. Historical Biology: An International Journal of Paleobiology.11(1)
    289–310.doi:10.1080/10292389609380546.
  5. (2003) Methane Hydrates in Quaternary Climate Change: The Clathrate Gun Hypothesis. ISBN 0-87590-296-0.
  6. (2007).Astronomy and Astrophysics.476(3)
    1373–1387.doi:10.1051/0004-6361:20078091.