Anar al contingut

Einstenio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Einsteinium.jpg
Einstenio

El einstenio és un element sintètic de la taula periòdica el símbol de la qual és És i la seua número atómico és 99. Va ser cridat aixina en honor d'Albert Einstein, encara que es va descobrir en decembre de 1952 en els restants de la primera explosió termonuclear en el Pacífic, realisada un més abans, per l'equip d'investigadors format per G. R. Choppin, A. Ghiorso, B. G. Harvey i S. G. Thompson.[1][2][3]

Com a molts elements d'este mateix grup, no es troba en la naturalea, degut a que el seu temps de vida és curt, per lo que s'obté artificialment.

El procés d'obtenció és a través d'una transmutació nuclear d'elements més llaugers. La transmutació consistix en convertir núcleus estables en atres núcleus en ser bombardejats per partícules a alta velocitat. El primer experiment d'eixe tipo va ser realisat per Ernest Rutherford (físic i químic neozelandés). Va consistir en manar partícules alfa sobre una fina làmina d'or i observar cóm esta afectava a la trayectòria dels rajos.cita requerida

El 254És pot sintetisar-se per bombardeig d'Am, Pu o Cm en neutrons.cita requerida

Método d'obtenció

[editar | editar còdic]
  1. ↑ A. Ghiorso, S. G. Thompson, G. H. Higgins, G. T. Seaborg, M. H. Studier, P. R. Fields, S. M. Fried, H. Diamond, J. F. Mech, G. L. Pyle, J. R. Huizenga, A. Hirsch, W. M. Manning, C. I. Browne, H. L. Smith, R. W. Spence: "New Elements Einsteinium and Fermium, Atomic Numbers 99 and 100", in: Physical Review 1955, 99 (3), 1048–1049; doi:10.1103/PhysRev.99.1048; Typoskripto (9. Juny 1955), Lawrence Berkeley National Laboratory. Paper UCRL-3036.
  2. ↑ G. T. Seaborg, S. G. Thompson, B. G. Harvey, G. R. Choppin: "Chemical Properties of Elements 99 and 100"; Abstract; Maschinoskript (23. Juliol 1954), Radiation Laboratory, University of Califòrnia, Berkeley, UCRL-2591 (Rev.).
  3. ↑ P. R. Fields, M. H. Studier, H. Diamond, J. F. Mech, M. G. Inghram, G. L. Pyle, C. M. Stevens, S. Fried, W. M. Manning (Argonne National Laboratory, Lemont, Illinois); A. Ghiorso, S. G. Thompson, G. H. Higgins, G. T. Seaborg (University of Califòrnia, Berkeley, Califòrnia): "Transplutonium Elements in Thermonuclear Test Debris", in: Physical Review 1956, 102 (1), 180–182; doi:10.1103/PhysRev.102.180.

El seu método d'obtenció consistix en irradiar aproximadament 1 kg de Pu-239 en un reactor per a generar Pu-242. Este Pu-242 s'introduïx en boles d'òxit de plutoni i alumini en pols. Posteriorment estes boles s'introduïxen en varetes i es irradian. Finalment, s'introduïxen les varetes en un reactor isotòpic d'alt fluix. Despuix de tot açò se separa el einstenio del californi.

Característiques físiques

[editar | editar còdic]
Archiu:EinsteiniumGlow.JPG
Lluentor per l'intensa radiació de 300 µg de 253És.[1]

El einstenio és un metal sintètic, plateado i radiactiu. En la Taula periòdica, es troba a la dreta de l'actínit californi, a l'esquerra de l'actínit fermi i baix del lantànit holmi, en el que compartix moltes similituts en propietats físiques i químiques. La seua densitat de 8.84 g/cm 3 és menor que la del californi (15.1 g/cm3) i és casi la mateixa que la del d'Holmi (8.79 g/cm3), a pesar de que el einsteino atòmic és molt més pesat que l'holmi. El punt de fusió del einsteinio (860 °C) també és relativament baix, per baix del del californi (900 °C), fermi (1527 °C) i holmi (1461 °C).[2] El einstenio és un metal bla, en un Mòdul de compresibilidad de sol 15 GPa, un dels valors més baixos entre els metals no alcalinos.[3]

Contràriament als actínits més llaugers californi, berkelio, curio i americio, que cristalizan en una doble estructura hexagonal en condicions ambientals, el Einsteinio es creu que té una simetria de cristal cúbic centrat en la cara ( fcc ) en el grup espacial fm 3 M i la ret constant A= 575 PM. No obstant, hi ha un informe de einstenio metàlic hexagonal a temperatura ambiente en A = 398 pm i c = 650 pm, que es va convertir en la fase FCC en calfar a 300 °C.[4]

La autodegradación induïda per la radioactividad del einstenio és tan fort que destruïx ràpidament l'estructura de cristal,[5] i la lliberació d'energia durant este procés, 1000 vats per gram de 253És, induïx una lluentor visible.[6] Estos processos poden contribuir a la densitat relativament baixa i el punt de fusió del Einsteinio.[7] Ademés, pel tamany chicotet de les mostres disponibles, el punt de fusió del einstenio a sovint es va deduir observant la mostra que es calfa dins d'un microscopi electrònic.[8] Per lo tant, els efectes de la superfície en mostres chicotetes podrien reduir el valor del punt de fusió.


Este metal és trivalente i té una volatilitat notablement alta.[9] Per a reduir el dany de autoadiación, la majoria de les mides de einstenio sòlit i els seus composts es realisen just despuix del recree tèrmic.[10] Ademés, alguns composts s'estudien baix l'atmòsfera del gas reductante, per eixemple, H2 o+ HCl para ESOCL de modo que la mostra es torne en part durant la seua descomposició.[11]

Ademés de l'autodestrucció de Einstenio sòlit i els seus composts, atres dificultats intrínseques a l'hora d'estudiar este element inclouen la seua escassea: l'isòtop més comú 253 està disponible solament una o dos voltes a l'any en cantitats per baix dels miligrams, i hi ha autocontaminación per la ràpida conversió de Einsteinium a berkelio i després a californi a una taxa d'aproximadament 3.3% per dia:[12][13][14]

A99253A2992253Es→20dαA97249A2972249Bk→314dβA−A98249A2982249Cf


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ haire, p. 1580
  2. ↑ Hammond C. R. "Els elements" en RubberBible86th </fi En: Metals Handbook, Vol. 2, 10ª edició, (ASM International, Materials Park, Ohio), pp. 1198–1201.
  3. ↑ haire, p. 1591
  4. ↑ “Preparation, properties, and some recent studies of the actinide metals” . Journal of the Less Common Metals 121: 379–398. doi:10.1016/0022-5088(86)90554-0.
  5. ↑ Greenwood, p. 1268
  6. ↑ haire, p. 1579
  7. ↑ “.archives-uvertes.fr/docs/00/21/88/27/pdf/ajp-jphyscol197940c431.pdf estudis de einsteinium metal” . li Journal de física. doi:10.1051/jphyscol:1979431. borrador del manuscrit
  8. ↑ SeaBorg, p. 61
  9. ↑ “{{{title}}}” . The Journal of Chemical Physics 81 (1). doi:10.1063/1.447328. Bibcode: 1984JCHPH..81..473K.
  10. ↑ SeaBorg, p. 52
  11. ↑ Seaborg, p. 60
  12. ↑ “Absorption spectrophotometric study of 253EsF3 and its decay products in the bulk-phase solid state” . Journal of Inorganic and Nuclear Chemistry 43 (10): 2425–2427. doi:10.1016/0022-1902(81)80274-6.
  13. ↑ “Identification and analysis of einsteinium sesquioxide by electron diffraction” . Journal of Inorganic and Nuclear Chemistry 35 (2): 489–496. doi:10.1016/0022-1902(73)80561-5.
  14. ↑ SEABORG, p. 55
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Einstenio&oldid=838936»