El temps circular

És un ensaig de Jorge Luis Borges de 1943, contingut en el llibre Història de l'Eternitat. Estretament relacionat en temàtica en els més llarcs, atípics i primerencs «La doctrina dels cicles» (1935) i «Història de l'Eternitat».
Ya en el pròlec el mateix Borges inclús relaciona este text en un atre, «La metàfora» (1952), contingut en el llibre mencionat, por cuanto entén que "rectifiquen" (abdós) els errors del text homònim al llibre, més primerenc.

Tema

Borges intenta ací donar conte de tres formes distintes del Retorne, com ell li crida en apòcop.

La primera és d'índole astrológica i és la platònica. Supon com a repetició de l'història universal un univers reduït al sistema solar, i com a llímit de la seua tornada o repetició, la realineación primigènia dels planetes. Borges, evidentment, no s'inclina per esta via, la que li resulta ingènua. La seua crítica a la noció "Eternitat" aplega fins a la nocions mateixes de "repetició" i "identitat" i es desplaça a un tòpic borgeano que es desenrollarà a lo llarc de la seua obra, per eixemple, en «La biblioteca de Babel», és dir la d'un temps infinit en un univers finito, raó per la qual només el temps podria forçar a l'univers a la seua repetició total. Esta idea també Borges la desenrolla de David Hume, explícitament, i la torna i invoca en «Nova refutació del temps». A la seua volta, Borges li dona un fondo llògic a l'incredulitat cap a esta primera via de la Tornada a partir de la seua referència al filòsof, llògic i matemàtic Bertrand Russell. La reflexió d'este últim tracta de que en supondre una repetició absoluta de l'història ya s'està parlant de dos històries (que per ser dos, ya diferixen entre sí) o, en això, ya hi hauria variació entre una i una atra. A la seua volta, la noció de "repetició absoluta" semàntica i llògicament troba les seues pròpies contradiccions en abdós disciplines i, aixina mateix, l'idea de que un univers "es precedixca" a sí mateixa anula en això la cronicidad, els dos univers, i en definitiva, la teoria mateixa de la Tornada.

La segona via o versió està lligada al filòsof Nietzsche a qui justament se li relaciona per fama. És menys desenrollada ací per Borges i més en «La doctrina dels cicles» i «Història de l'Eternitat». Té, esta via, una caire evidentment més sicològic, i es relaciona al concepte de amor fati nietzscheano, que Borges no anota. Comprén més, esta versió nietzscheana, l'acceptació de lo que succeïx que la seua repetició, i té clares implicancias intertextuales en l'imperatiu categòric kantiano, que Borges tampoc anota. Borges tampoc es mostra adepte del tot a esta segona via. Colige, en ella, alguna cosa aparatoso propi del filòsof alemà.

La tercera via és la que més es adecua segons pareix d'Borges i este registra, en varis filosofia i autors, els seus antecedents; entre ells: Brahma, Shelley, Heráclito, el Eclesiastés, Poe, Marco Aurelio. Borges es deté en una cita a este filòsof per a referir una idea que el mateix Borges desenrollarà més alvance en poemes i atres texts posteriors: una proposició antitética que nega la noció vulgar de la pèrdua de les coses comunes i que estén i aplica, metafísicament, a totes les coses que succeïxen en l'univers:

Ningú pert el passat ni el provindre, puix a ningú poden llevar-li lo que no té.

Aixina, lo que va succeir seguix, encara que transfigurado, succeint en lo que succeïx, o en el "present".

En este ensaig es produïx un fenomen proléptico múltiple: d'entre ells destaca aquell en que Borges menciona que imagina l'història de dos teòlecs, sanguínamente rivals que, ya morts, descobrixen que són la mateixa entitat o persona. Esta història serà més tarde el relat «Els teòlecs», comprés en el seu El Aleph.