Emblema

Emblema

Gravat de l'emblema CIV del Emblematum liber (1531) d'Andrea Alciato que representa a Ícaro.

Entre els sigles Plantilla:SIGLO i Plantilla:SIGLO es va denominar emblema (també empresa, jeroglífic o divisa) del grec ἔμβλημα (émblema), compost del prefix ἐν (en) i βάλλω (posar), que significa "lo que està posat dins o tancat", a una image enigmàtica proveïda d'una frase o llegenda que ajudava a dessifrar un amagat sentit moral que s'arreplegava més avall en vers o prosa.

Orige

L'emblema va sorgir quan Andrea Alciato, jurisconsulto italià, va compondre 99 epigrama llatins, a cada u dels quals va posar un títul. Va dedicar l'obra al duc Maximiliano Sforza, i la fortuna va voler que, a través del conseller imperial Peutinger, l'obra aplegara a mans de l'impressor Steyner qui, en visió comercial, va considerar lo apropiat que seria afegir una ilustració a cada epigrama. La tasca es va encomanar al gravador Breuil, i el llibre va eixir a llum en 1531 en Augsburc en el títul Emblematum liber. L'obra va tindre un enorme èxit (ha alcançat més de 175 edicions) i pronte va ser comentada o imitada per atres autors com Claude Paradin i Paolo Giovio. Torcuato Tasso va escriure un Dialogue dell’imprese (Nàpols, ca. 1594) i Emanuele Tesauro va compondre Il Cannocchiale Aristotelico, o sia Idea delle Argutezze Heroiche vulgarmente chiamate Imprese, et vaig donar tutta l’art simbolica i lapidaria (Venècia, 1655). Per últim, Cessara Trevisani va escriure un atre tractat sobre emblemàtica: L'impresa... ampiament dona lui stesso dichiarata (Gènova, 1569).

Estructura

Emblema xilográfico extret de Li Théâtre dones bons engins de Guillaume de la Perrière, 1545.

L'emblema clàssic es compon de tres elements:

• Una figura (pictura, icon, imago, symbolon), per lo general incisa en un gravat xilográfico o calcográfico, encara que també pot ser pintada, brodada o en taracea que a sovint denominen els seus autors "cos" de l'emblema. L'image és de capital importància per a que el precepte moral que es pretén transmetre quede gravat en la memòria una volta dessifrat el sentit. A este respecto, Diego de Saavedra Fajardo, en el pròlec de les seues Empreses polítiques, senyala al príncip Baltasar Carlos:

Proponc a La vostra Alteza l'idea d'un Príncip polític cristià, representada en el buril i en la ploma, per a que pels ulls i pels sentits -instruments del saber- quede més informat l'ànim de V.A. en la sciencia del regnar i servixquen les figures de memòria artificiosa.

A pesar de que hui és la part que més interessa als historiadors de l'Art, en alguns llibres, sobretot en Espanya, es va prescindir per complet de la pictura, be perque preferien que el llector li l'imaginara a partir d'una descripció lliterària o, senzillament, perque era car i no sempre possible trobar gravadors.

• Un títul (inscriptio, títulus, motto, lemma) que sol ser una sentència o agudea, en cert modo críptica, casi sempre en llatí, que com "ànima" de l'emblema dona una pista per a completar el sentit de l'image. El malnom se solia dispondre damunt de la figura o en l'interior del gravat, en una filacteria, rarament apareix en la part inferior i de fer-ho solen ser versículs dels Llibres Sagrats. Alguns emblemistas componien els malnoms, pero la majoria procedien de sentències preses dels clàssics, els Pares de l'Iglésia, la Bíblia... Es considerava eixercici encomiable saber aplicar un concepte a una sentència preexistente.

• Un text explicatiu (subscriptio, epigramma, declaratio) que interrelaciona el sentit que transmet la pictura i expressa el malnom. En molta freqüència, esta explicació sol fer-se en vers, utilisant epigramas llatins o en llengua vernàcula, segons a quin receptor fora destinat el mensage. La forma del epigrama es prestava a transmetre una descripció de la pintura i una segona part en la moralitat que tancava. Durant el Plantilla:SIGLO va ser freqüent que el epigrama estiguera en llatí; a mida que alvançava el sigle, cada volta es veu més el epigrama en llengua vernàcula, en sonets, octaves, coples de redondillas, silvas.... En freqüència, al epigrama li seguix una glossa en prosa, que amplia i aclarix el significat, o que s'aprofita per a mostrar erudició per part del emblemista. Esta fòrmula és molt freqüent en Espanya, a on la glossa o declaració ocupa a voltes vàries pàgines i és com un sermón moralizante.

Bibliografia

• Aquilino Sánchez Pérez, La lliteratura emblemàtica espanyola (sigles Plantilla:SIGLO i Plantilla:SIGLO). Madrit: SGEL,1977.

Antonio Bernat Vistarini i John T. Cull, Enciclopèdia d'Emblemes Espanyols Ilustrats. Madrit: Akal, 1999 ISBN 84-460-1075-5

• Santiago Sebastián. Emblemàtica i història de l'art .Edicions Càtedra, S.A. 1995 ISBN 84-376-1355-8
• Santiago Sebastián. La millor emblemàtica amorosa del barroc : Heinsius, Vaenius i Hooft. Edicions de la Societat de Cultura Valle-Inclán 2001 ISBN 84-95289-24-5