Xilografia
La xilografia (del grec ξυλον, xylón, ‘fusta’; i γραφη, grafé, ‘inscripció’) és una tècnica d'impressió en plancha de fusta. El text o l'image desijada es talla a mà en una gúbia o buril en la fusta. S'utilisa habitualment una sola matriu (cridada també paraulota) per a cada pàgina. A continuació s'impregna en tinta i pressionant-la contra un soport (com el paper) s'obté l'impressió del relleu.
Les fustas més adequades per a realisar-la són la de boj, la de cerezo o la de peral.[1] Atres fustes menys dures, com les d'arce i roure, no són adequades per a la xilografia.
Tipos
[editar | editar còdic]Existixen dos tipos de xilografia en funció de cóm es realise el gravat en la fusta: al fil i a testa.
Xilografia «al fil»
[editar | editar còdic]La superfície de gravat està tallada en paralel a les fibres del tronc. Este método és propens a l'aparició de nucs i fibres irregulars en el conseqüent problema per a l'impressió. Va ser la tècnica predominant fins a el XIX i en texts especialisats es denomina entalladura.
Xilografia «a testa»
[editar | editar còdic]La cara és perpendicular a les fibres. És la tècnica predominant a partir de el XIX, quan es va batejar en el terme xilografia, que és un neologisme.
Pràcticament l'únic us que se li seguix donant a la Xilografia és l'artístic pel seu notori caràcter gràfic (el traç gros), ya que han sorgit molts atres sistemes d'impressió que fan que l'impressió de texts i imàgens siga òptima i en clichés (matrius d'impressió, en el cas de la Xilografia és la fusta) molt més duradors i que proporcionen impresos de major calitat.
Història
[editar | editar còdic]La xilografia és originària de China i va supondre la mecanisació del procés d'impressió. Com a método d'impressió sobre tela, els eixemples més antics que varen sobreviure en China són anteriors a l'any 220, i en Egipte, de el Plantilla:SIGLO o Plantilla:SIGLO El ukiyo-i és el tipo d'impressió japonés per mig de sagells de fusta més conegut.
Despuix de l'imprenta, la xilografia es va usar per a les ilustracions. En terminar el Plantilla:SIGLO va perdre força front a la calcografia, que és molt més precisa, no obstant, el seu us va perdurar en les imprentes de poble. Hui dia el seu us com a tècnica industrial és nul, puix ya existix el fotogravat; a pesar d'això se seguix utilisant artesanalmente, per lo general, en fins artístics.
El primer llibre ilustrat en esta tècnica al que se li ha pogut adjudicar una data precisa d'elaboració va ser el chinenc Sutra del Diamant (868, actualment estajat en el Museu Britànic de Londres). En Occident es va introduir en l'Edat Mija, les primeres mostres de xilografia daten de el Plantilla:SIGLO, es tracta de naïps realisats en esta tècnica. A continuació s'ampra per a estampes religioses, la primera data de finals de el Plantilla:SIGLO S'adopta com a tècnica per a ilustrar llibres, en els primers anys apareix en els cridats llibres xilográficos, de 20 a 30 pàgines en texts breus i imàgens destacades. Ademés el cristianisme s'aprofita de la nova tècnica per a acompanyar els seus mensages d'ilustracions.
Llibre xilográfico
[editar | editar còdic]Es denomina aixina al llibre les pàgines del qual s'imprimixen en planches fixes. Els texts es tallen a raó d'una plancha per pàgina, per lo que una modificació en una pàgina requerix tallar la plancha sancera. Entre les mostres més destacades de llibres xilográficos europeus es troba el Apocalipsis, editat en els Països Baixos i Alemània a mitan de el Plantilla:SIGLO, i la Bíblia pauperum o Bíblia picta, editada cap a 1470 en Alemània.
Els llibres xilográficos solien ser més pictòrics que textuals. Es realisaven en menys temps que els llibres pintats a mà tradicionals, pero el procés de producció seguia sent laboriós i solament resultava satisfactori en el cas de llibres breus i molt solicitats. En l'increment de l'interés pel saber i per la lliteratura durant el Renaixença, es va produir una demanda de llibres de text més densos. L'única manera de produir estos llibres en rapidea i d'una forma relativament barata era amprant els tipos mòvils, per lo que cap a 1500 este método havia desbancat casi totalment al llibre xilográfico, que mai ha segut resucitat en sério.
Gravats en xilografia
[editar | editar còdic]
L'us de la xilografia per a gravats artístics va alcançar el seu auge en Europa en el XV, i va ser perdent vigència a mida que s'imponien atres tècniques de gravat sobre metal: a buril, aiguafort, etc. Segurament va ser en l'actual Alemània a on la xilografia va alcançar major desenroll, en part perque ciutats com Núremberg eren importants centres de producció i comercialisació del paper, que va substituir al tradicional pergamí de l'Edat Mija i que va facilitar i va abaratir la producció de llibres i estampes.
A finals de el XV, Michael Wolgemut va regentar un actiu taller, que produïa ilustracions en xilografia per a llibres com la Crònica de Núremberg, un tom de gran volum i més de 1800 imàgens (si ben prou repetides). Durero va deure deprendre la tècnica xilográfica durant la seua etapa en este taller, i ya en la seua etapa com a mestre independent, la va revolucionar en la seua série del Apocalipsis (1498). Ya en la següent década, Durero va preferir gravar sobre metal, encara que va produir séries xilográficas de gran èxit, comparativament més econòmiques, com La Gran Passió, La vida de la Verge i La Menuda Passió.
La xilografia, a pesar de la seua calificació com a tècnica primitiva, va ser adoptant millores que varen ajudar a mantindre la seua vigència. Hans Burgkmair és considerat l'inventor de la xilografia tonal o a varis colors, un método prou trabajoso que intentava recrear les làmines coloreadas a mà. Per a això, s'elaboraven vàries planches de la mateixa image, una per cada color, tallant-se en cada una solament el pla d'un color. En estampar successivament les diferents planches en el mateix paper, una sobre una atra, es combinaven els tons i es formava l'image desijada en color. Este fonament podria entendre's com un antepassat de la moderna impressió ófset.
En Itàlia, la tècnica de xilografia va tindre un desenroll comparativament menor, encara que a principis de el Plantilla:SIGLO, els gravadors del renaixença varen aportar la novetat de la xilografia de chiaroscuro, que recreava les textures de l'aquarela. El fonament és similar al de la xilografia tonal, encara que usualment els colors són més restringits (un o dos) i no perfilen plans tancats ni en tons molt vistosos, sino que se superponen formant aigües a modo de grisalla. Entre els pioners de dita tècnica en Itàlia, destaquen Ugo dona Carpi i Antonio dona Trento.
Vore també
[editar | editar còdic]- Gravat
- Història del gravat
- Gravat en fusta
- Alberto Durero, considerat gran mestre de la xilografia
- Ukiyo-i, xilografia japonesa
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Chamberlain, Walter (1988). Gravat en fusta, Hermann Blume. ISBN 84-7214-395-3.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Xilografia en el Viccionari.
- Tècniques gràfiques, un llibre en format PDF de M. Riat
- Relief printing techniques [1] archivat en Wayback Machine.
- Colecció de Xilografies digitalisades en la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «xilografía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.