Erving Goffman

Erving Goffman

Erving Goffman (Mannville, Alberta, Canadà, 11 de juny de 1922-Filadèlfia, Pennsilvània, Estats Units, 19 de novembre de 1982) va ser un sociòlec i escritor canadenc-nortamericà, considerat com el pare de la microsociología. Va estudiar les unitats mínimes d'interacció entre les persones, centrant-se sempre en grups reduïts. Açò ho diferencia de la majoria dels estudis sociològics que s'havien realisat fins al moment, sempre a gran escala.

Goffman és un dels sociòlecs més importants de el XX en Pierre Bourdieu, Max Weber, Durkheim o George H. Pixeu. Recolzant-se en el treball d'estos últims, va tractar de profundisar en una sociologia més interessada en els processos micro-socials d'interacció. El seu interés central com a teòric del interaccionismo simbòlic va ser estudiar l'influència dels significats i els símbols sobre l'acció i l'interacció humana.

Va obtindre el seu Mestrage en Art, en l'Universitat de Toronto, en 1945. La seua carrera i la seua doctorat els va cursar en l'Universitat de Chicago, en 1949 i 1953.

En l'Universitat de Chicago va tindre com a companyers a Everett Hughes, Edward Shils i W. Lloyd Warner. Es convertiria en el pioner de l'estudi de les interaccions cara a cara, o microsociología. La seua influència continua creixent despuix de la seua mort.

En 1959 va publicar el seu estudi més representatiu La presentació de la persona en la vida quotidiana, traduïda a l'espanyol en 1981. En 1982 - mesos abans de la seua mort - va ser nomenat president de l'American Sociological Association.

Anàlisis de la seua obra

En la seua obra La presentació de la persona en la vida quotidiana, Goffman utilisa la metàfora teatral per a denominar el comportament de les persones en una realitat determinada. Considera a les persones en un enfocament d'actors dramaturcs, per a definir aixina les actuacions dels individus en les seues interaccions, com si d'una obra de teatre es tractara. Crea aixina una distinció bàsica en l'interacció dels individus, entre l'escena i les bambalinas (trasescena): en l'escenari existixen totes les interaccions que la gent fa davant dels demés, mentres que la part atrassera domina tota les que es mantenen amagades o es guarden.

Per a Goffman el teatre és un model que nos permet entendre la vida social. Tota la seua obra es basa en metàfores referents al teatre.

Les persones són com a actors que s'esforcen permanentment a lo llarc de tota la seua vida social per a transmetre una image convincent de sí mateixos front als diversos auditoris als que s'enfronten (la família, els amics, l'escola, l'oficina, etc.). No importa lo que un siga realment, sino lo que es conseguix semblar.

Saber moure's hábilment entre els decorats i les utilerías, tindre un bon vestuari, poder diferenciar-se són indispensables per a obtindre èxits socials. El que no sap actuar constituïx una amenaça per a l'elenc i és prontamente apartat.

Podem actuar, lo que no podem ser és simplement sers humans. Estem constreñidos a actuar la Tragèdia o Comèdia de la nostra vida a temps complet:

En la seua condició de actuantes, els individus es preocupen per mantindre l'impressió de que complixen moltes regles que se'ls pot aplicar per a jujar-los, pero a un individu, com actuante, no li preocupa el problema Moral de complir eixes regles sino el problema Amoral de fabricar una impressió convincent de que les està complint. La nostra activitat es basa en gran mida en la moral pero, en realitat, com actuantes, no tenim interés moral en ella. Com actuantes som mercaders de la Moralitat.

Per a Goffman en la vida diària, des de que nos alcem, nos posem una caraça la qual va canviant segons la situació en la que estem immersos en eixe moment, concorde a l'interacció que estem tenint en eixe instant. Cregam nostra caraça per mig de les caraces de l'atre, el yo és creat per l'atre. Esta caraça també canvia depenent de si estem en lo que ell crida la trasescena que és a on nos preparem i estudiem el nostre paper per a eixir a l'escenari, i entrar en escena. Normalment els actors que es troben en escena són dos, el protagoniste qui desenrolla el tema central de l'acció i l'antagonista, que és qui du una idea contrària. Existixen també coactores pero estos no participen en l'idea central tampoc apleguen a ser antagonista simplement són actors auxiliars.

¿Pero si sempre estem actuant, qué és ser un mateixa? Lo que Goffman crida el self, en la metàfora teatral de Goffman el ser un mateixa és format pel conjunt d'interaccions que tenim, som el conjunt de les caraces que posseïm. Encara que també una volta que nos trobem #solo en la nit existix un yo diferent.

En Estigma, Goffman treballa a partir de les interaccions en un grup en el que es troba un subjecte "estigmatizado" (social o històricament). El perill de ruptura de l'interacció és mitigat, o inclús eliminat, per mig d'una série de recursos i informacions.

Goffman en la seua obra Internats elabora el concepte d'institucions totals, a partir de l'estudi de diverses institucions que compartixen una série de característiques totalitàries, en les quals els sers humans compartixen un espai delimitat, baix temps i interaccions controlades. Institucions com a presons, asils, quarters, hospitals psiquiàtrics són eixemples d'institucions totals. D'este tipo d'institucions conseguix articular dos grups socials en interacció dins de l'institució total: custodios i interns. Dels interns, Goffman establix dos formes primordials o ajusts a través dels quals els interns s'adapten o adapten el seu entorn: primaris quan l'intern s'adapta als reglaments i estructures institucionals; secundaris quan els individus conseguixen adaptar algunes característiques institucionals per al seu benefici. Goffman permet entrevore l'us disciplinari d'estes institucions i de cóm estes mortifiquen el Yo dels individus per a conseguir ajustar-ho a l'entorn institucional, per mig de l'us de les tensions dins-fora.

Influència i llegat

Goffman va rebre influències d'Herbert Blumer, Émile Durkheim, Sigmund Freud, Everett Hughes, Alfred Radcliffe-Brown, Talcott Parsons, Alfred Schütz, Georg Simmel i W. Lloyd Warner. Hughes va ser el «més influent dels seus mestres» segons Tom Burns. </ref> Gary Alan Fine i Philip Manning han dit que Goffman mai va entaular un diàlec sério en atres teòrics, pero la seua obra ha influït i ha segut discutida per numerosos sociòlecs contemporàneus, entre ells Anthony Giddens, Jürgen Habermas i Pierre Bourdieu.

Encara que Goffman s'associa a sovint en l'interacció simbòlica escola de pensament sociològic, ell no es vea sí mateixa com un representant de la mateixa, per lo que Fine i Manning conclouen que «no encaixa fàcilment dins d'una escola específica de pensament sociològic». Les seues idees també són «difícils de reduir a una série de temes clau»; el seu treball pot descriure's en térmens generals com el desenroll de «una sociologia comparativa i qualitativa que pretenia produir generalisacions sobre el comportament humà».

Goffman va realisar alvanços substancials en l'estudi de l'interacció cara a cara, va elaborar la «enfoque dramatúrgico» de l'interacció humana, i va desenrollar numerosos conceptes que han tingut una influència massiva, particularment en el camp de la microsociología de la vida quotidiana. Gran part del seu treball va versar sobre l'organisació del comportament quotidià, concepte que va denominar «orde d'interacció». Va contribuir al concepte sociològic de framing (anàlisis del marc), a la teoria de jocs (el concepte d'interacció estratègica), i a l'estudi de les interaccions i la llingüística. Sobre esta última, va argumentar que l'activitat de parlar deu vore's com un social més que com una construcció llingüística. Des del punt de vista metodològic, Goffman va amprar a sovint enfocaments qualitatius, concretament l'etnografia, sobretot en el seu estudi dels aspectes socials de les malalties mentals, en particular el funcionament de les institucions totals. En general, les seues contribucions es valoren com un intent de crear una teoria que salva la divisió entre agència i estructura, popularisant el construccionismo social, l'interacció simbòlica, l'anàlisis de la conversació, els estudis etnogràfics i l'estudi i l'importància de les interaccions individuals. La seua influència es va estendre molt més allà de la sociologia: per eixemple, el seu treball va proporcionar els supòsits de gran part de l'investigació actual sobre el llenguage i l'interacció social dins de la disciplina de la comunicació.

Goffman va definir la «gestió de l'impressió» com els intents d'una persona de presentar una image acceptable a els qui li rodegen, verbal o no verbalment. Esta definició es basa en l'idea de Goffman de que les persones es veuen sí mateixes com les veuen els demés, per lo que intenten vore's com si estigueren fora mirant cap a dins. Goffman també es va dedicar a descobrir les formes sotils que els sers humans presenten imàgens acceptables ocultant informació que pot entrar en conflicte en les imàgens per a una situació particular, com ocultar tatuages en solicitar un treball en el que els tatuages serien inapropiats, o ocultar una obsessió estranya com coleccionar/interactuar en nines, que la societat pot vore com a anormal.

Goffman va trencar en George Herbert Pixeu i Herbert Blumer en el sentit de que, encara que no rebujava la forma en que les persones es perceben a sí mateixes, estava més interessat en la proximitat física real o en el «orde d'interacció» que moleja el yo. En atres paraules, Goffman creïa que la gestió de l'impressió només pot conseguir-se si l'audiència està en sintonia en la autopercepción d'una persona. Si el públic no està d'acort en l'image que algú presenta, s'interromp la seua autopresentación. Les persones presenten imàgens de sí mateixes basades en cóm la societat creu que deuen actuar en una situació determinada. Esta decisió de cóm actuar es basa en el concepte de definició de la situació. Les definicions estan totes predeterminades i les persones elegixen cóm actuar elegint el comportament adequat per a la situació en la que es troben. Goffman també es basa en William Thomas per a este concepte. Thomas creïa que les persones naixen en una classe social determinada i que les definicions de les situacions que trobaran ya han segut definides per a ells. Per eixemple, quan un individu de classe alta va a un event d'etiqueta, la definició de la situació és que deuen cuidar els seus modals i actuar d'acort a la seua classe.

En 2007, The Times Higher Education Guide va situar a Goffman com el sext autor més citat en humanitats i ciències socials, per darrere de Michel Foucault, Pierre Bourdieu i Anthony Giddens, i per davant de Jürgen Habermas. La seua popularitat entre el públic en general s'ha atribuït al seu estil d'escritura, descrit com «sardónico, satíric, jocós», i com a «irònic i autoconscientemente lliterari», i a que és més accessible que el de la majoria dels acadèmics. El seu estil també ha influït en el món acadèmic, i se li atribuïx la popularisació d'un estil menys formal en les publicacions acadèmiques. Curiosament, si se li atribuïx en raó, pot ser que per este mig haja contribuït a una remodelació de les normes de comportament acadèmic, en particular de l'acció comunicativa, lliberant possiblement als intelectuals de restriccions socials antinaturals per a alguns d'ells.

Entre els seus alumnes es trobaven Carol Brooks Gardner, Charles Goodwin, Marjorie Harness Goodwin, John Lofland, Gary T. Marx, Harvey Sacks, Emanuel Schegloff, David Sudnow i Eviatar Zerubavel.

A pesar de la seua influència, segons Fine i Manning hi ha «molt pocs estudiosos que continuen el seu treball», ni hi ha hagut una «escola Goffman»; per lo tant, el seu impacte en la teoria social ha segut simultàneament «gran i modest». Fine i Manning atribuïxen la falta d'investigacions i escrits posteriors a l'estil de Goffman a la naturalea del seu estil, que consideren molt difícil de duplicar (inclús «a prova d'imitacions»), i també a que els seus temes no són molt valorats en les ciències socials. Sobre el seu estil, Fine i Manning observen que tendix a ser considerat o be com un erudit l'estil del qual és difícil de reproduir, i per lo tant desalentador para aquells que desijarien emular-ho, o be com un erudit el treball del qual va ser de transició, tendint un pont entre el treball de l'Escola de Chicago i el dels sociòlecs contemporàneus, i per lo tant de menor interés per als sociòlecs que els clàssics de qualsevol d'eixos grups. Dels seus temes, Fine i Manning observen que el tema del comportament en llocs públics sol estigmatizarse com a trivial i indigne d'atenció acadèmica séria.

No obstant, Fine i Manning senyalen que Goffman és «el sociòlec nortamericà més influent del sigle XX». Elliott i Turner ho consideren «una figura venerada, un teòric fòra de la llei que va aplegar a ejemplificar lo millor de l'imaginació sociològica» i «potser el primer teòric sociològic posmoderno».

Vida privada

Erving Goffman va ser fill de Max Goffman i Anne Averbac, una família de judeus ucranians que havien emigrat a Canadà a principis de sigle. Era el germà menor de l'actriu Frances Bay. En 1952, Goffman es va casar en Angelica Schuyler Choate (malnomenada Sky); en 1953 va nàixer el seu fill Thomas. Angélica va experimentar una malaltia mental i es va suïcidar en 1964. En 1981 Goffman es va casar en la sociolingüista canadenca Gillian Sankoff . A l'any següent, va nàixer la seua filla Alice .

Erving Goffman va morir el 19 de novembre de 1982 de càncer estomacal.

Formació acadèmica

• Institut Tècnic St. John's, al voltant de 1937
• Universitat de Manitoba, 1939-1943, Llicenciatura en Química (inacabat)
• Universitat de Toronto, 1945, Llicenciatura en Sociologia i Antropologia
• Universitat de Chicago, 1949, Màster en Sociologia
• Universitat de Chicago, 1953, Doctorat en Sociologia

Premis

• Doctor en Lleis (LL.D.), Universitat de Manitoba, 1976
• Beques Guggenheim, 1977-1978
• In Miges Res, Premi Internacional de la Comunicació, 1978
• Doctor en Lliteratura i Lletres Hebrees (D.H.L.), Universitat de Chicago, 1979
• Premi Pixeu-Cooley en psicologia social
• El seu llibre Formes de Parlar va ser nominat per al Premi Nacional de Crítics Lliteraris, en 1981.

Treballs

• 1959: The Presentation of Self in Everyday Life, University of Edinburgh Social Sciences Research Centre. (Edició en espanyol: La presentació de la persona en la vida quotidiana", Amorrortu, Buenos Aires, 1993).
• 1961: Asylums: Essays on the Social Situation of Mental Patients and Other Inmates, New York, Doubleday.

Internats. Ensajos sobre la situació social dels malalts mentals, Amorrortu, Buenos Aires, 1994 Manicomios. Ensajos sobre la situació social dels malalts mentals, Madrit, Editorial Irrecuperables.

• 1961: Encounters: Two Studies in the Sociology of Interaction - Fun in Games & Role Distance, Indianapolis, Bobbs-Merrill.
• 1963: Behavior in public plaus: Notes on the social Organization of Gatherings, New York, Macmillan Publishing Co., Inc.
• 1963: Stigma: Notes on the Management of Spoiled Identity, Prentice-Hall. (Edició en espanyol: Estigma. L'identitat deteriorada, Amorrortu, Buenos Aires, 2003).
• 1967: Interaction Ritual: Essays on Face-to-Face Behavior, Anchor Books.
• 1969: Strategic interactions
• 1974: Frame analysis: An essay on the organization of experience, London: Harper and Row. (Edició en espanyol: Frame analysis: els marcs de l'experiència, Centre d'Investigacions Sociològiques, Madrit, 2006).
• 1981: Forms of Talk, Philadelphia, University of Pennsylvania Press.

En la cultura popular

El seu llibre The Presentation of Self in Everyday Life és mencionat per a lo manco fos personages de la série Mindhunter.

Vore també

• interaccionismo simbòlic
• Karl Marx
• George H. Pixeu

Bibliografia

• Burns, Tom (1992). Erving Goffman, London;New York: Routledge. ISBN 978-0-415-06492-7.
• Burns, Tom (2002). Erving Goffman, Routledge. ISBN 978-0-203-20550-1.

• (2003).«The Blackwell companion to major contemporary social theorists».Blackwell.Malden, Massachusetts Oxford:

Enllaços externs

• Biografia (en anglés)
• Artículs [1] archivat en Wayback Machine. (en anglés)
• Bibliografia (en anglés)
• Text de Pierre Bourdieu sobre Erving Goffman. La mort del sociòlec Erving Goffman. El descobridor de lo infinitament menut.