Pierre Bourdieu

Pierre Bourdieu

Pierre Félix Bourdieu (Plantilla:AFI-fr; Plantilla:Lang-oc, pronunciat [pɛjɾ buɾdjɛw]; Denguin, 1 d'agost de 1930-París, 23 de giner de 2002) va ser un sociòlec francés, un dels més destacats representants de l'época contemporànea. Va conseguir reflexionar sobre la societat, va introduir o va rescatar bateries de conceptes i va investigar en forma sistemàtica lo que sol semblar trivial com a part de la nostra cotidianidad. Al final de la seua vida es va convertir, pel seu compromís públic, en un dels principals actors de la vida intelectual francesa. El seu pensament ha eixercit una influència considerable en la consciència humana i social, en especial de la sociologia francesa de posguerra. Va caracterisar el seu model sociològic com «constructivisme estructuralista». Encara que alguns han volgut vore en la seua sociologia un determinisme social, el propi Bourdieu va rebujar eixa llectura, tant en la seua obra com en les seues intervencions públiques.

Per a Bourdieu, el conflicte no es reduïx únicament als conflictes entre classes socials, tal com proponen els anàlisis marxistes. La seua obra està dominada per un anàlisis sociològic dels mecanismes de reproducció social. Bourdieu fa recalcament en l'importància del capital cultural i simbòlic en esta reproducció i critica la primacia otorgada als factors econòmics. Vol destacar que la capacitat dels agents en posició dominant per a impondre les seues produccions culturals i simbòliques eixercita un paper essencial en la reproducció de les relacions socials de dominació. Lo que Pierre Bourdieu crida violència simbòlica, és de gran importància en el seu anàlisis sociològic.

Bourdieu ha desenrollat una teoria de l'acció, entorn al concepte d'habitus, que ha eixercit gran influència en les ciències socials. Esta teoria tracta de demostrar que els agents socials desenrollen estratègies, sobre la base de disposicions adquirides per la socialisació, el ben i l'inconscient, s'adapten a les necessitats del món social. El seu treball està ordenat entorn a una série de conceptes rectors, entre uns atres: el habitus com a principi d'acció dels agents, camps com a àmbits de competició social i violència simbòlica, com a mecanisme fonamental d'imposició de les relacions de dominació.

Biografia

Pierre Bourdieu va nàixer en 1930 en un llogaret de Bearne, en els Pirineus Atlàntics. Va ser fill de Noémie Duhau i Albert Bourdieu. El seu pare, descendent de llauradors bearnés, era carter rural. La seua mare tenia una procedència social similar, encara que alguna cosa superior en provindre d'un linaje de propietaris en Lasseube. Va ser fill únic de la parella. La província en la que va nàixer Bourdieu, exhibia per a l'época una situació culturalment marginal dins de França, pel predomini de l'us d'una llengua regional, l'occità, en la seua variant bearnés. Encara sent criat dins d'este entorn agrari i d'haver adquirit els mateixos hàbits pueblerinos dels seus companyers, des de l'inici de l'escolaritat Bourdieu va sentir les contradiccions de no pertànyer del tot a la cultura dominant.

Estudis

Va ser un excelent estudiant del Liceu Louis-li-Grand (1948-1951). Un dels seus professors, egresado de l'Escola Normal Superior de París, li va aconsellar inscriure's en les classes preparatòries lliteràries en el mateix institut en 1948. Admés en l'Escola Normal Superior del carrer Ulm, 1951, va ser cridat pels seus companyers pel seu segon nom, Félix, poc a poc va recuperar als seus antics companyers de la preparatòria com Jacques Derrida i Louis Marin. Si be l'escena filosòfica francesa està dominada per la figura de Jean-Paul Sartre i l'existencialisme, Bourdieu va reaccionar com a molts de la seua generació de normalista orientada cap a l'estudi de les «corrents dominants» en el camp filosòfic: el pol de l'història de la filosofia propenca a l'història de la ciència, representada per Martial Gueroult i Jules Vuillemin, i l'epistemologia ensenyada per Gaston Bachelard i Georges Canguilhem.

Cap a 1953, baix la direcció d'Henri Gouhier, va presentar una tesis sobre les Animadversiones de Leibniz. Ademés, va seguir el seminari de Éric Weil en l'École Pratique dones Hautes Études sobre la Filosofia del Dret d'Hegel. Professor de Filosofia en 1954, es va matricular en Canguilhem per a una tesis filosòfica sobre l'estructura temporal de la vida emocional, que va abandonar en 1957 per a dedicar-se als estudis sociològics.

Inici de la seua carrera

Bourdieu va deure complir en el servici militar. Despuix de negar-se a rebre una formació com a oficial de reserva de Cadets, va ser transferit primer a Versalles en el servici de les forces sicològiques. No obstant, varen trobar en el seu poder un número censurat de L'Express sobre la qüestió algerina, per lo que va perdre el seu lloc per raons disciplinàries. Pronte se li va embarcar en jóvens reclutes cap a Argèlia com a part de les forces de pacificació, per a prestar allí el servici militar més complet, que durava de dos a sèt anys. Per les seues habilitats d'escritura, es va eixercitar en l'administració de l'Assamblea General de Residència, baix el mando de Robert Lacoste. Des de 1958 fins a 1960, va continuar els seus estudis en Argèlia i es va convertir en un assistent en la Facultat de Lletres d'Alger.

Argèlia, el pas a la sociologia

Este periodo en Argèlia va ser decisiu, ya que va decidir la seua carrera de sociòlec. Va abandonar «la magnitut de la filosofia insuficient» i es va dedicar a una série de treballs sobre l'Etnologia en Argèlia, que ho varen dur a escriure varis llibres. Les seues primeres investigacions li varen dur a les regions de la Cabilia i Collo, bastions nacionalistes a on la guerra havia segut dolorosa. La seua 'Sociologia d'Argèlia és la #síntesis dels coneiximents existents sobre estos tres departaments i es va publicar en la colecció ¿Qué sigues yo? de 1958.

Despuix de l'independència d'Argèlia, va publicar en 1963 El treball i els treballadors en Argèlia, un estudi revelador sobre el treball assalariat i la formació del proletariat urbà en Argèlia, en colaboració en Alain Darbel, Jean-Paul Rivet i Claude Seibel. En 1964 va publicar La desplantada. La crisis de l'agricultura tradicional en Argèlia, junt en el seu amic algerí Abdelmalek Sayad, sobre la destrucció de l'agricultura i la societat tradicional i la política d'agrupar a la població seguida per l'eixèrcit francés. Despuix de la seua tornada a França, va aprofitar les vacacions escolars per a arreplegar noves senyes sobre Argèlia, urbana i rural en el moment.

El seu treball etnològic sobre Cabilia no es va detindre inclús despuix d'haver deixat d'anar allí, i va continuar alimentant el treball antropològic de Pierre Bourdieu. El seu principal obra sobre teoria de l'acció Esbosse d'una teoria de la pràctica (1972) i El sentit pràctic (1980) varen nàixer d'una reflexió antropològica sobre la societat cabila tradicional. De la mateixa manera, el seu treball sobre les relacions de gènero, La dominación masculina (1998) es basa en un anàlisis dels mecanismes de reproducció de la dominació masculina en la societat tradicional de Cabilia.

Científic i universitari

En 1960, va retornar a París per a convertir-se en assistent de Raymond Aron de l'Universitat de París. Aron també ho va fer secretari del Centre de Sociologia Europea, institució d'investigació que va fundar en 1959, des del restant de les estructures de la posguerra i en la finançació de la Fundació Ford.

El jove assistent de Raymond Aron va conseguir un treball com a professor en l'Universitat de Lille, que va ocupar fins a 1964, sense deixar d'intervindre en París com a part de cursos i seminaris. En Lille, es va trobar de nou en Éric Weil i va conéixer a l'historiador Pierre Vidal-Naquet i especialment al hermeneuta, filòlec clàssic i germanista Jean Bollack de qui es va convertir en un amic lleal.

En 1962, es va casar en Marie-Claire Brizard, en qui va tindre tres fills: Jerónimo, Emmanuel i Lauren. A mitan de 1960, es va traslladar en la seua família a Antony, un suburbi al sur de París. La família va marchar a Béarn durant les vacacions escolars. Pierre Bourdieu estava interessat en el Tour de França i en deports com el tenis o el rugby.

Escola de Hautes Études

En 1964, es va unir a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, després va estudiar en 1975 en l'Escola de Hautes Études en Ciències Socials (EHESS), esta última naixcuda de l'autonomia d'un sector de la EHESS. El mateix any, va començar la seua colaboració en Jean-Claude Passeron, que ho va dur a la publicació del llibre Els hereus, que va anar un gran èxit i li va ajudar a convertir-se en un sociòlec famós.

A partir de 1965, en l'obra Un art mig. Ensajos sobre els usos socials de la fotografia, seguida en 1966 per L'amor a l'art, Pierre Bourdieu va portar a terme una série d'estudis sobre les pràctiques culturals, que varen ocupar una part essencial de la seua obra sociològica en la década següent i varen donar lloc a la publicació en 1979 de La Distinció: Una crítica social del juí, que és la seua obra més coneguda i important en el camp sociològic.

Cap del centre d'investigació

Despuix dels acontenyiments de maig de 1968, va trencar en el seu mestre Raymond Aron, el pensador lliberal que va desaprovar eixe moviment social. Va fundar llavors el Centre de Sociologia de l'Educació i la Cultura, que es va separar del Centre de Sociologia Europea. El mateix any va publicar en Jean-Claude Chamboredon i Jean-Claude Passeron, L'ofici de sociòlec, en una selecció de texts d'autors sobre els métodos de la sociologia.

En 1985, es va convertir en director del Centre de Sociologia Europea, que a partir d'ahí es va fusionar en el Centre de Sociologia d'Educació i Cultura. La preservació de l'estructura de les missions d'abdós entitats va estar dirigida pel seu alumne Remi Lenoir.

L'acceptació de l'obra de Pierre Bourdieu va créixer gradualment en el centre de la sociologia francesa. La década de 1970 va vore el sorgiment d'un reconeiximent anglosaxó que després es va estendre a Alemània, a través de l'obra de Joseph Jurt, despuix de més d'una década.

Colege de França

Gràcies al respal d'André Miquel, es va convertir en professor en el Colege de França en 1981. Va ser el primer sociòlec en rebre la medalla d'or del CNRS en 1993. Podem destacar la paradoxa d'un home que va viure contínuament en el marge de les institucions acadèmiques dominants, començant un estudi crític, per eixemple, en Homo academicus.

Editor

En paralel a la seua carrera acadèmica, va encapçalar una important empresa editorial, lo que li va permetre estendre les seues idees. En 1964, es va convertir en editor de la colecció «Li sens commun» en Els Éditions de Minuit. Fins a 1992, Bourdieu va publicar la major part dels seus llibres, aixina com les dels acadèmics influenciats per ell, per lo tant, promovia la difusió del seu pensament. També va publicar clàssics de les ciències socials (Durkheim, Mauss, etc.); o la filosofia (Ernst Cassirer, Erwin Panofsky, etc.). La colecció va revelar als llectors francesos els principals sociòlecs nortamericans (les traduccions d'Erving Goffman). Despuix del seu pas per Seuil, va fundar la colecció Liber.

En 1975 crea, sobretot en el respal de Fernand Braudel, la revista Actes de la recherche en sciences socials, que va dirigir fins a la seua mort. Esta publicació és una exposició de la seua obra i la dels seus estudiants. Es diferencia de les tradicionals revistes acadèmiques a través de l'utilisació de numeroses ilustracions, el seu gran tamany i el seu disseny.

En 1995, com a resultat dels moviments socials i peticions de novembre a decembre en França, va fundar una editorial, Raisons d’agir (les raons per a actuar), tant activista com a acadèmica, que va publicar treballs de jóvens investigadors crítics del neoliberalisme.

La seua producció és molt extensa. Aixina, en 1970 apareix Fondements d’unix théorie de la violence symbolique. Reproduction culturelle et reproduction sociale, escrita en Jean-Claude Passeron; tres anys despuix, en 1976, Li système dones grans écoles et la reproduction de la classe dominant. Ademés, entre moltes atres obres, publica La distinction. Critique sociale du jugement (1979), Ce que parler veut dire. L'économie dones échanges linguistiques (1982), Homo academicus (1984), La Noblesse d'état. Grans écoles et esprit de corps (1989), Els règles de l'art. Genèse et structure du champ littéraire (1992), pero alcança el seu major èxit en La misère du monde (1993), a on denuncia el sofriment social, que beu en les fonts marxistes i en el pensament de Michel Foucault, i traça, en una combinació de sociologia i antropologia social, la radiografia de l'exclusió social, dels desheretats de la modernisació, del progrés tecnològic i de la globalisació.

El discurs de Bourdieu, que ya s'havia manifestat en matisos crítics abans de maig del 68, s'accentua en els últims anys de la seua vida en noves argumentacions contra el neoliberalisme i en favor de la societat civil i del naixent Fòrum Social Mundial, participant prop dels sindicats, de les organisacions no governamentals, dels emigrants i de les associacions cíviques contra les posicions neolliberals que nutrien el discurs de la societat anomenada postmoderna. Bourdieu va ser un dels fundadors de l'editorial Liber-Raisons d'agir, impulsora del moviment Attac. Va fallir, com a conseqüència d'un càncer, en 2002.

Pensament

Va ser un dels sociòlecs més importants de la segona mitat de el XX. Les seues idees varen ser rellevants tant en teoria social com en sociologia empírica, especialment en la sociologia de la cultura, de l'educació i dels estils de vida. La seua teoria destaca, per ser un intent de superar la dualitat tradicional en sociologia entre les estructures socials i l'objetivismo (fisicalismo), per un costat, front a l'acció social i el subjetivismo (hermenéutica), per un atre costat. Per a això es dota de dos conceptes nous, el habitus i el camp aixina com reinventa un ya establit, el capital.

Per habitus entén les formes d'obrar, pensar i sentir que estan originades per la posició que una persona ocupa en l'estructura social. Sobre el camp, és l'espai social que es constituïx en institucions específiques i lleis de funcionament pròpies. Eixos espais estan ocupats per agents en distints habitus, i en capitals distints, que competixen tant pels recursos materials com a simbòlics del camp. Estos capitals, a banda del capital econòmic, estan formats pel capital cultural, el capital social, i per qualsevol tipo de capital que siga percebut com a «natural», forma esta del capital que denomina capital simbòlic. Els agents, en el habitus que és propi donada la seua posició social, i en els recursos de que disponen, «juguen» en els distints camps socials, i en este joc contribuïxen a reproduir i transformar l'estructura social. L'obra en la que presenta de forma més sistemàtica la seua teoria és El sentit pràctic (publicada en castellà per l'editorial Taurus).

En el seu treball empíric destaca especialment tota la seua llabor de crítica de la cultura, mostrant que la distinció cultural no és més que una forma encoberta de dominació, a la que va denominar complicitat ontólogica entre el camp i el habitus. Esta crítica no li du al cinisme davant les manifestacions de l'alta cultura, sino a considerar que tots deurien tindre igual accés a la mateixa.

El seu paper com a intelectual va cobrar plena vigència a partir de la segona mitat de la década dels noranta en França, sent les seues declaracions objecte de viva polèmica, per mantindre posicions molt crítiques tant sobre els mijos de comunicació (vejau «Sobre la televisió») com sobre la política en general. Va propondre i va ser fundador del parlament dels escritors, una associació pensada per a donar als intelectuals major autonomia sobre el seu treball, i d'esta forma poder criticar i controlar al poder al marge dels seus mijos de difusió de la cultura.

Sobre la seua teoria del camp lliterari, vejau l'apartat corresponent en Sociocrítica

Conceptes bàsics

La teoria de Bourdieu està constituïda per un conjunt de conceptes relacionats entre sí i que solament s'entenen en relació en uns atres. El punt de partida de l'anàlisis de lo social és el moment objetivista o de l'indagació, en el qual nos aboquem a caracterisar les estructures socials externes, lo objectiu, lo social fet cosa. El segon moment de l'anàlisis serà el subjetivista, la consideració de les estructures socials internes, subjectives, o lo social fet cos.

Habitus

Artícul principal → Habitus.

Bourdieu sugerix que els esquemes de pensament, percepció i acció es revelen en base en una certa génesis social, lo que determina l'adquisició de certs hàbits que permaneixen ancorats als espais del camp social o grups en els que l'agent es desenvuelve. El habitus és la subjetividad socialisada, és la generació de pràctiques que estan llimitades per les condicions socials que les sostenen, és la forma en que les estructures socials es graven en el nostre cos i la nostra ment, i formen les estructures de la nostra subjetividad (socialisació) és, en atres paraules, un sistema de disposicions per a actuar, pensar, sentir d'una forma determinada que yo he interiorisat a lo llarc de l'història. Aparentment el habitus semblara alguna cosa innat, encara que es forma a partir d'esquemes de percepció i valoració d'una estructura social. Fa referència a allò que s'ha adquirit i s'incorpora en el cos de forma duradora. En esta concepció Bourdieu intenta trencar en el dualisme existent fins al moment entre el fisicalismo objetivista sense subjecte i l'subjetivisme fenomenológico sense estructura.

És el punt en el que convergixen la societat i l'individu, puix és una ona, que per un costat nos diu la manera a ser, o és la manera en la que un ya ha assimilat -tal volta de manera inconscient- els seus patrons i la voluntat pròpia i de voler, o no, modificar eixe habitus. És el producte d'una "empresa" d'aprenentage, que tots els camps socials utilisen per a eixercir control i apropiació.

El habitus de classe seria la posició de l'agent dins de l'estructura d'una classe social, a on l'individu contribuïx a la producció i reproducció d'este mateix sistema de relacions entre les classes. No és un simple estil de vida que es deriva de pertànyer a una classe sino que implica la totalitat dels nostres actes i pensaments, puix és la base en la qual prenem determinades decisions. La base de totes les nostres accions és el mateix habitus de classe. És el pilar que conforma el mer conjunt de conductes i juïns depresos encara que semblara que és lo «natural», com ho crida Bourdieu, en nosatres: els nostres gests, gusts, llenguage, etc. Per això les persones de determinades classes socials compartixen els mateixos gusts que aquells que es troben en el seu mateix habitus social, estes afinitats electives.

Camp

Artícul principal → Camp (sociologia).

El món social en les societats modernes, per a Bourdieu, apareix dividit en lo que crida camps. Sembla, en efecte, que la diferenciació de les activitats socials va conduir a la creació de «subespacios socials», com l'artístic o el camp polític, que s'especialisen en l'eixercite d'una determinada activitat social. Estos camps tenen una autonomia relativa en la societat en el seu conjunt i són jeràrquics. Una competència dinàmica prové de les lluites sostingudes pels agents socials a ocupar les posicions dominants. Per lo tant, com en l'anàlisis marxiste, Bourdieu fa recalcament en l'importància de la lluita i el conflicte en el funcionament de la societat. Pero per a ell, estos conflictes es porten a terme principalment en distints àmbits socials, arrelats en les seues respectives #jerarquia, i es basen en l'oposició entre els agents dominants i dominats.

El camp és una ret de relacions objectives entre posicions objectivament definides –en la seua existència i en les determinacions que elles imponen als seus ocupants- per la seua situació (situs) actual i potencial en l'estructura de les distribucions de les espècies de capital (o de poder) la posició de la qual impon l'obtenció de beneficis específics llocs en joc en el camp i, al mateix temps, per la seua relació objectiva en les atres posicions.

Els camps socials són espais de joc històricament constituïts en les seues institucions específiques i les seues lleis de funcionament pròpies.

Camp, dominant i dominat

El camp és base de:

• L'existència d'un capital comú (coneiximents, habilitats, poder, etc.). Per tant es produïx:
• La lluita per la seua apropiació. Les persones en un interés comú es movilisen per a conseguir els seus objectius. Per això:
• Els camps són dinàmics, no estàtics. Produïxen:
• Una jerarquización entre els qui detentan el capital i aquells que aspiren a tindre-ho.
• Existixen dos nivells d'anàlisis possibles: sincrónico i diacrònic

Els camps són les distintes configuracions de classes o relacions socials, a on s'unixen per a relacionar-se. Bourdieu ho explicava com si fora una ret, a on les relacions són necessàries. Estes relacions en la seua respectiva raó de ser i també en el seu estatus social que els fa relacionar-se de tal o com manera.

Per a situar als individus en més claritat en els camps, Bourdieu propon que situem als individus en un mapa. Estes posicions dels individus funcionen en parelles d'oposicions, p, ej: pobre/ric, valent/covart. Aixina podem analisar les diferències en els individus, segons el camp en el que es troben, en més facilitat.

L'idea de camp en Bourdieu nos permet conéixer les relacions objectives dels agents, nos permet saber les seues posicions i d'eixa manera conéixer el grau de desigualtat existent. La posició dels agents està en funció dels capitals en que conta. Quant major capital acumular, millor serà la posició de l'agent en el camp.

Un camp es diferencia d'un atre perque té certes característiques i perque el seu caràcter dinàmic sofrix transformacions a lo llarc del temps. Ademés, té certes propietats que ho diferencies d'uns atres.

Els camps tenen lleis de funcionament que no canvien en el temps, lleis generals i que són vàlides en tots ells. Els camps nos mostren posicions i relacions de posicions.

Per un atre costat, un camp es definix en funció de lo que s'està jugant i els interessos que es creen entorn al mateix. Cada camp genera un interés, que atrau a l'agent i que és necessari per a que funcione el mateix.

Si veem el camp social com un camp de lluites no es deu oblidar que els agents involucrats en les mateixes tenen en comuna un cert número d'interessos. En parlar de lluites permanents, d'acumulació de capital, d'estat de les relacions de forces, estem tenint en conte als camps socials en el seu aspecte històric.

En els camps es produïxen constants definicions i redefinicions en els demés camps, lo que du una redefinició dels llímits de l'autonomia relativa de cada u d'ells.

És necessari considerar al capital que s'està en joc perque distinguix un camp d'un atre. Podem pensar al capital com aquells bens que en el transcurs del temps l'agent va acumulant i que es produïxen, es distribuïxen, es consumixen o poden perdre-se. No parlem del camp econòmic sino d'atres camps.

Condicionamiento

Semblara en primera instància, que en estar en determinat camp i ya estant dins d'este, nos comportem d'una manera específica, gràcies al habitus, per lo que nos trobaríem determinats. Pero ell diria, que solament estem condicionats. I és ací per lo que fa l'analogia del joc, este «joc social» i és que existixen certes regles i caselles per les que et pots moure, segons el teu posicionament i la peça que et toca jugar. Et llimita estar en certa posició pero, dins de lo possible, cada u és capaç de decidir el seu propi moviment.

Illusio

Artícul principal → Illusio.

Bourdieu nos diu que competim despiadadament, inclús encara que no conegam les regles ni les fronteres del nostre joc. El fet d'estar en este joc i de jugar-ho sense siquiera saber per qué ho juguem és la illusio, que és una mera ilusió de lo que són les nostres pautes de conducta com a models únics a seguir. És la creència en el joc per part de les dos posicions que es disputen un tema en particular.

Capital

Per a Bourdieu, capital és tot allò que puga entrar en les "apostes" dels actors socials, que és un "instrument d'apropiació de les oportunitats teòricament oferides a tots", o tota "energia social" susceptible de produir efectes en la competència social (Aneu.). Són quatre els tipos de capital: econòmic, cultural, social i simbòlic. El capital econòmic són les diverses formes d'acumular els diners, per mig de billets, apunts contables, abonaments, etc. El capital cultural és qualsevol element cultural empleat per a discriminar, excloure o apropiar-se d'una major cantitat de recursos o/i oportunitats que oferix una societat. Es manifesta en diverses formes, com incorporat en el propi cos (parlar en la norma culta d'una llengua, saber llegir i escriure...), institucionalisat (certificats educatius, premis culturals...) i objetivado en bens culturals (llibres, quadros... pero no en l'objecte en sí, sino en la capacitat per a gojar de la cultura incorporada en l'objecte: no és el llibre en sí, sino la capacitat i el fruïment proporcionat pel llibre posseït). El Capital social para Bourdieu, és l'accés que es conseguix als diferents recursos que detentan atres persones gràcies a participar en rets de confiança en elles.

Qualsevol forma de capital és susceptible de transformar-se en capital simbòlic, mentres que la seua possessió és reconeguda com a llegítima. El capital simbòlic és la naturalización de les relacions de dominació social que permeten l'acumulació de capital i l'eixercici de poder i acaparamiento que poden realisar els qui lo detentan. “Qualsevol diferència reconeguda, acceptada com a llegítima, funciona per això mateixa com un capital simbòlic”. En les diverses formes de capital podem apreciar dos dimensions: el criteri subjectiu d'acumulació i la seua institucionalización. Sobre el criteri subjectiu, de per qué la persona acumula, hi ha dos principis oposts: interés i desinterés. El capital econòmic s'acumula normalment per l'interés, mentres que el cultural conta en major presencia la llògica del desinterés, del dò (economia del dò), de la busca de prestigi ("l'art per l'art", "els diners lo corrompe tot").

Ademés, les diverses formes del capital es diferencien segons el seu grau d'institucionalización, és dir, d'unes normes clares per mig de les que produïxen els seus efectes, que poden inclús ser reconeguts per l'Estat, com succeïx en els diners (capital econòmic), la família (capital social) o l'educació (els títuls educatius com a capital cultural institucionalisat).

Cada persona conta en una estructura de capital, que depén del volum que detenta de cada una de les formes de capital, de la composició relativa (de quin tipo té més) i de cóm ha segut la seua trayectòria social per a acumular eixes formes de capital.

Es debat si l'us que fa Bourdieu del concepte capital és abusiu, i caldria entendre-ho com una simple metàfora, en l'objectiu de imbuir prestigi a la seua teoria, o realment està parlant de capital, en el sentit de Marx.

Poder

Artícul principal → Relació de poder.

El poder és la capacitat d'un agent d'impondre la seua voluntat a un atre. Per tant, és relacional, sempre es dona a lo manco entre dos agents. Les lluites per l'acumulació de capital en última instància són lluites per l'acumulació de poder. Ara be, cada forma de capital és efectiva solament en certs camps. Per eixemple, el capital cultural pot ser molt important per a progressar en una gran empresa, pero és casi irrellevant per a progressar en l'àmbit del deport. Per tant, una persona pot acumular molt capital específic en un camp, i detentar gran poder en eixe camp, pero no ho pot traslladar directarment a un atre camp. En tot cas, necessita realisar un treball d'elaboració, una "alquímia social", per a que el poder acumulat en un camp tinga efectes en un atre camp. Per eixemple, [Donald Trump] té molt capital econòmic, pero per a convertir-ho en capital polític ha necessitat recolzar econòmicament a mijos de comunicació per a que parlen be d'ell. Els diners eixercix el seu efecte transformant-se en notícies i opinions qualificades.

Anàlisis de camps

Art i cultura

Bourdieu és considerat un sociòlec de la cultura, a este respecto analisa la cultura des de la perspectiva dels camps en a on establix que les classes es diferencien per la seua relació en la producció, per la propietat de certs bens, pero també per l'aspecte simbòlic del consum. En este cas la classe hegemònica es perpetua en el camp econòmic, pero es llegitima en el camp cultural.

l'estètica més llegitimada en la nostra cultura és la burguesa encara que també existix l'estètica dels sectors mig i l'estètica popular. No obstant, les considerades obres d'art no són més que un objecte que existix solament en la creència colectiva d'els qui la reconeixen com a tal. El valor que se li atribuïx a l'obra d'art aumenta conforme es llegitime en l'estètica dominant i en el colectiu d'artistes que accepten dites regles d'jerarquización.

Per a compartir la disposició estètica de les obres culturals es deu contar en un entrenament sensible de classe a les quals s'accedix a través de les posicions en el camp. Participar del goge de les obres d'art manifesta una posició privilegiada en l'espai social. Les pràctiques culturals burgueses tracten de simular que els seus privilegis es justifiquen per alguna cosa més estètic i noble que el capital, això és la cultura.

Per a Bourdieu, la desigualtat social no està tant en considerar si unes obres d'art són millors que unes atres, sino en no donar a tot lo món l'accés a eixes condicions de possibilitat de fruïment de l'art. A diferència del pensament relativiste o posmoderno sí creu en el valor de l'art. El seu treball, com en Les Regles de l'Art, està orientat a mostrar els mecanismes pels quals opera de forma simultànea la consagració d'una obra d'art com l'exclusió de la població als mijos necessaris per al seu fruïment, com l'accés a l'educació i una vida sense sérios problemes materials. No es tracta de considerar que tots els productes culturals tenen el mateix valor, sino de crear les condicions per a que tot lo món puga accedir a ells en igualtat de condicions:. "De fet, la universidalidad dels estetas és producte del privilegi; tenen el monopoli de lo universal. I es tracta per lluitar per universalizar l'accés a lo universal. [...] El gust és un producte de l'història; lo que no vol dir que, per la llògica mateixa de l'història, no siga possible sostraure's a la historicidad. Simplement, este universal només pot ser conquistat en l'història per gent que s'apropia, al mateix temps, de les condicions econòmiques i socials d'apropiació de lo universal [...] lo universal és monopolisat d'entrada" (pàgina 251) Per tant, Bourdieu no critica la cultura universal com a pura arbitrarietat de classe social o d'un atre grup hegemònic, sino que l'accés a ella siga desigual.

Mijos de comunicació

Durant la década de 1990, Pierre Bourdieu es va interessar pels mijos. La seua sociologia dels mijos es va construir principalment entorn a la qüestió de la televisió, sobre la qual pren una visió molt crítica. En un enfocament que és menys acadèmic que en el restant del seu treball, Bourdieu desenrolla un anàlisis del paper d'este mig en l'esfera social i política, donant lloc a vàries publicacions, incloent el llibre Sobre la televisió (1996).

Despuix de les folgues de 1995-1996, Pierre Bourdieu és invitat per Daniel Schneidermann en el programa de televisió Arrêt sur images junt als periodistes Jean-Marie Cavada i Guillaume Durand, a on se li propon criticar el sistema de televisió a través d'extractes de les seues emissions. Considerat atrapat per la «mecànica» d'este mig, tornarà al seu propi passage televisat en un artícul polèmic que conduirà a un acalorado intercanvi en el moderador, Daniel Schneidermann.

Opinió pública

Per a Bourdieu, l'opinió pública (conformada a través d'enquestes d'opinió) no existix ya que esta es troba manipulada i és explícitament formulada per grups de poder que a través dels mijos de comunicació massius imponen els seus interessos en la palestra pública.

L'enquesta d'opinió per a Bourdieu és, en l'estat actual, un instrument d'acció política; la seua funció més important consistix, potser, en impondre l'ilusió de que existix una opinió pública com sumatoria purament aditiva d'opinions individuals; en impondre l'idea de que existix alguna cosa que seria com la mija de les opinions o l'opinió mija.

Ciència i objectivitat

Bourdieu sostenia que una objectivitat transcendental pot ser possible quan es complixen certes condicions històriques necessàries. El camp científic ideal de Bourdieu és el que otorga als seus participants un interés o inversió en l'objectivitat. Ademés, este camp científic ideal és aquell en el que el grau d'autonomia del camp alvança i -en un procés corresponent- la seua «quota d'entrada» es torna cada volta més estricta. El camp científic implica escrutini intersubjetivo rigorós de teoria i senyes. Açò deuria dificultar que aquells fòra del camp aporten, per eixemple, influència política.

No obstant, l'autonomia del camp científic no es pot donar per assentada. Una part important de la teoria de Bourdieu és que el desenroll històric d'un camp científic, suficientment autònom per a descriure's com a tal i per a produir un treball objectiu, és un guany que requerix una reproducció contínua. Havent segut alcançat, no es pot supondre que siga segur. Bourdieu no descarta la possibilitat de que el camp científic perga la seua autonomia i per lo tant es deteriore, perdent la seua característica definitoria com a productor de treball objectiu. D'esta manera, les condicions de possibilitat per a la producció de l'objectivitat transcendental podrien sorgir i després desaparéixer.

Llegat

Bourdieu «va ser, per a molts, el principal intelectual de la França actual ... un pensador del mateix ranc que Sartre, Foucault, Barthes, Derrida, Deleuze, i Lacan». Les seues obres han segut traduïdes a dos dotzenes d'idiomes i han afectat tota la gama de disciplines en les ciències socials i les humanitats. També s'han utilisat en pedagogia. Varis dels seus treballs són considerats clàssics, no solament en sociologia, sino també en antropologia, educació i estudis culturals. La Distinció: Una crítica social del juí, la seua obra més coneguda i influent, es troba entre les dèu obres més importants de el XX en la classificació establida per l'Associació Internacional de Sociologia. Les Regles d'Art també ha afectat significativament a la sociologia, l'història, la lliteratura i l'estètica.

En França, Bourdieu no va ser vist com un acadèmic de la «torre de marfil», sino com un activiste apassionat per a aquells a els qui creïa subordinats per la societat. En 2001, un documental sobre Bourdieu -La sociologia és un deport de combat- «es va convertir en un èxit inesperat en París. El seu títul mateix emfatisava quànt d'un intelectual políticament compromés era Bourdieu, prenent el mant d'Émile Zola i Jean-Paul Sartre en la vida pública francesa». Per a Bourdieu, la sociologia era un esforç combatiu, exponent les estructures no percebudes baix de les pràctiques i el pensament dels agents socials. Va vore la sociologia com un mig per a enfrontar la violència simbòlica i expondre aquelles àrees invisibles a on un podria ser lliure.

El treball de Bourdieu seguix sent influent. El seu treball és àmpliament citat i molts sociòlecs i científics socials treballen explícitament en un marc bourdieusiano. Un eixemple és Loïc Wacquant, qui persistentemente aplica els seus principis teòrics i metodològics en ambients com el boxeig, amprant lo que Bourdieu va denominar objectivació participant, lo que Wacquant crida «sociologia carnal». Ademés de publicar un llibre sobre l'influència duradora de Bourdieu, el noveliste Édouard Louis utilisa el llegat de Pierre Bourdieu com un recurs lliterari. Un atre eixemple de l'influència de Bourdieu es troba en les investigacions de Luc Boltanski, qui per la seua banda va intentar ademés superar algunes llimitacions que, segons ell, estaven presents en la proposta sociològica de Bourdieu.

Bourdieu també va jugar un paper crucial en la popularisació del anàlisis de correspondències i particularment en l'anàlisis de correspondències múltiples. Bourdieu va sostindre que estes tècniques geomètriques d'anàlisis de senyes són, com la seua sociologia, intrínsecament relacionals. «Utilise molt l'anàlisis de correspondències, perque crec que és essencialment un procediment relacional la filosofia del qual expressa plenament lo que en la meua opinió constituïx la realitat social. És un procediment que 'pensa' en les relacions, ya que tracte de fer-ho en el concepte de camp», va dir Bourdieu, en el prefacio de L'ofici de sociòlec.

La sociologia és un deport de combat

La Sociologie est un sport de combat (2000), és un documental que narra la vida acadèmica del sociòlec. Filmat durant tres anys, el director Pierre Carles seguix a Bourdieu mentres vares agarrar a conferències, reunions polítiques, es reunix en els seus estudiants i equip d'investigació en París.

Bibliografia de Bourdieu

• 2021 - Curs de Sociologia General (2.º). El capital. XXI: Buenos Aires.
• 2019 - Curs de Sociologia General (1.º), XXI, Buenos Aires.
• 2013 - Manet: Una revolució simbòlica - «Manet: Unix révolution symbolique», Seuil, Paris.
• 2012 - Sobre l'Estat, recopilació de notes per part dels seus colaboradors Patrick Champagne, Rémi Lenoir, Franck Poupeau i Marie-Christine Rivière en el dècim aniversari de la seua mort.
• 2004 - Autoanálisis d'un sociòlec - Esquisse pour unix auto-analyse
• 2002 - El ball dels fadrins - Li Bal dones célibataires. Crise de la société paysanne en Béarn
• 2001 - L'ofici de científic. Ciència de la ciència i reflexividad - Science de la science et Réflexivité
• 2002 - Intervencions 1961-2001. Ciència social i acció política
• 2002 - La força del dret
• 2002 - Lliçó sobre lliçó
• 2002 - Pensament i acció
• 2001 - Capital cultural, escola i espai social. Sigle XXI Editors
• 2001 - Contrafocs 2. Per un moviment social europeu
• 2000 - Qüestions de sociologia
• 2000 - Les estructures socials de l'economia
• 1998 - La dominació masculina - La Domination masculine
• 1999 - Contrafocs. Reflexions per a servir a la resistència contra l'invasió neolliberal
• 1999 - Creència artística i bens simbòlics
• 1997 - Raons pràctiques (Sobre la teoria de l'acció) - Reedició del mateix llibre de 1994 Raisons pratiques. Sur la théorie de l’action
• 1997 - Les Regles de l'Art. Génesis i estructura del camp lliterari
• 1997 - Meditacions pascalianas - Méditations pascaliennes
• 1996 - Sobre la televisió - Sur la télévision
• 1994 - El sentit pràctic - Raisons pratiques. Sur la théorie de l’action
• 1993 - La misèria del món - La Misère du monde
• 1992 - Els Règles de l’art|Els Règles de l’art. Genèse et structure du champ littéraire
• 1992 - Réponses. Pour unix anthropologie réflexive - en Loïc Wacquant
• 1989 - La Noblesse d'État. Grans écoles et esprit de corps
• 1988 - L'ontologia política de Martin Heidegger. Paidós. - L'ontologie politique de Martin Heidegger.
• 1984 - Homo academicus. Sigle XXI Editors.
• 1987 - Coses dites - Choses dites
• 1985 - ¿Qué significa parlar? Akal: Madrit.
• 1982 - Ce que parler veut dire: L'économie dones échanges linguistiques
• 1981 - Questions de sociologie
• 1980 - El sentit pràctic - Li Sens pratique. Sigle XXI Editors.
• 1979 - La distinció Taurus 1988 - La Distinction ; Critique sociale du jugement
• 1979 - El Sentit Social del Gust. Sigle XXI Editors

• 1975 - Un art mig - Un Art moyen. Essai sur els usages sociaux de la photographie en Luc Boltanski, Robert Castel i Jean-Claude Chamboredon
• 1972 - Esquisse d’unix théorie de la pratique, precedit de Trois études d’ethnologie kabyle''
• 1970 - La reproducció - La Reproduction. Éléments pour unix théorie du système d’enseignement
• 1968 - L'ofici de sociòlec - Li Métier de sociologue en J.C. Passeron i J.C. Chamboredon
• 1966 - L'amor a l'art. Els museus europeus i el seu públic - L’Amour de l’art. Els musées et leur public en Alain Darbel i Dominique Schnapper
• 1964 - Els estudiants i la cultura - Els Héritiers. Els étudiants et la culture en Jean-Claude Passeron Extractes (en francés). Sigle XXI Editors.
• 1977 - Argèlia 60. Estructures econòmiques i estructures temporals. Sigle XXI Editors.

Artículs

• 1971- «Genèse et structure du champ religieux», Revue française de sociologie 12 (3), 295-334 (Génesis i estructura del camp religiós)
• 1971 - en Luc Boltanski i P. Maldidier, La défense du corps, en 'Social Science Information', vol. 10, n.° 4, pp. 45-86
• 1975 - en Luc Boltanski, Li titre et li poste : the wall et système de reproduction, en 'Actes de la recherche en sciences socials', vol. 1, n.º 2, pp. 95-107.
• 1975 - conis Luc Boltanski, Li fétichisme de la langue, en 'Actes de la recherche en sciences socials', vol. 1, n.º 4, pp. 2–32.
• 1976 - en Luc Boltanski, La production de l'idéologie dominant, en 'Actes de la recherche en sciences socials', vol. 2, n.º 2-3, pp. 4-73.
• 1988 - Viu la crise!, Theory and Society, 17, pp. 773-786
• 2004 (reedició) - «Marcel Mauss, aujourd'hui», en Sociologie et sociétés, vol. 36, n.º 2, pp. 15-22. Trad. espanyola: Marcel Mauss, hui

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Sociologia|20px|Vore el portal sobre Sociologia]] Portal:Sociologia. Contingut relacionat en Sociologia.

• Capital cultural
• Capital social
• Capital sexual
• Constructivisme (filosofia)
• Estructura i agència
• Pràctica
• Violència simbòlica
• Habitus

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pierre Bourdieu.

Pierre Bourdieu en Viquidites.

• Hyperbourdieuworldcatalogue Una bibliografia molt completa, en les seues edicions en distints idiomes.
• pierre-bourdieu.blogspot.com Blog en espanyol sobre Bourdieu, en abundant material, tant de Bourdieu com sobre Bourdieu.
• Sociologia Contemporànea. Categoria Pierre Bourdieu Notícies, recursos i enllaços sobre el sociòlec Pierre Bourdieu. Des de 2005