Esclavitut en Centroamérica
La Esclavitut en Centroamérica és anterior a l'arribada dels espanyols, puix ya es donava entre els pobles autòctons. En ocasions l'esclau era inclús destinat al sacrifici davant els deus.
L'esclavitut dels indígenes va ser ya prohibida per les Lleis de Burgos de 1512, llevat en casos molt particulars.[1][2]
En l'arribe i conquista d'espanyoles, l'esclavitut persistix en Centroamérica amparada en diverses excuses:
- Per dret de guerra: els captius passaven a ser esclaus dels vencedors, incloent a les dònes i fills dels vençuts.
- Per rescat: els esclaus que ya posseïen els cacics somesos eren rescatats i, a la seua volta, esclavizados pels espanyols.
- Per tribut: quan els cacics no podien pagar els tributs imposts pels espanyols, podien cedir esclaus com a mig de pagament.
- Per delictes: els delictes comesos pels indígenes es castigaven en l'esclavitut temporal o perpètua.
Davant certs abusos anteriors, les Lleis Noves de 1542 varen prohibir absolutament l'esclavitut dels indígenes, sense excepció alguna.[2]
Llímits i prohibicions.
[editar | editar còdic]En 1530 les Reals Cèdules inicien una série de prohibicions, tals com la de no fer esclaus als menors de 14 anys o a les dònes, encara en la guerra.
La bula de Paulo III Sublimus Dei (1537) declara l'igualtat de la naturalea humana entre els indis i els demés hòmens, lo que silencia la tesis dels conquistadors que postulava que els indis no eren sers humans.
Fra Bartolomé de les Cases es convertix en el principal defensor dels indígenes davant les Corts espanyoles, denunciant els abusos comesos pels encomenderos i propiciant, per a evitar-els, que els indígenes vixquen en poblats.
Abolició de l'esclavitut
[editar | editar còdic]Les Províncies Unides de Centroamérica, ya independents d'Espanya, promulguen el 24 d'abril de 1824 el Decret sobre la llibertat, que té com a objecte abolir l'esclavitut en els territoris de Centroamérica. Per a això es declara:
- Donar llibertat als esclaus que habiten en el territori.
- Que ningú pot nàixer esclau.
- Que els esclaus que fuigguen d'atres territoris seran lliures.
- Que els amos d'esclaus seran indemnisats.
- Que, en el cas d'aquells esclaus que decidixquen permanéixer junt als seus amos, estos no els podran negar l'aliment en la vellea (quan passen dels 60 anys).
Els ponents d'esta llei varen ser Francisco Barrundia, Mariano Gálvez i José Simeón Canyes. La llei ya es trobava en discussió des de temps arrere, pero la falta d'acort sobre el monte i la forma d'indemnisació als amos dels esclaus va motivar el seu retart. L'impuls definitiu es produïx quan, el 31 de decembre de 1823, el Dr. José Simeón Canyes i Villacorta pronuncia un discurs en el que cedix totes les seues dietes i els rèdits que li adeutava l'Estat per a iniciar el fondo en el que compensar als amos d'esclaus.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diàlecs.14(1)ISSN 1409-469X.Consultat el 24 de setembre de 2022.
- ↑ 2,0 2,1 Reséndez, 2017. "In the early 1500s, the Spanish monarchs prohibited Indian slavery except in special cases, and after 1542 they banned the practice altogether"
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Reséndez (2017). L'Atra Esclavitut, 1ª edició (en en), Mariner Books. ISBN 978-0-544-60267-0.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Esclavitud en Centroamérica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.