Esgall

Archiu:Roubování1.jpg

Esgall

Archiu:Empelt d'olivera. CAPS 0

Esgall d'olivera.

Archiu:Zweijährige-Geißfußveredelu.jpg

Esgall de manzano.

Archiu:Innesto.jpg

Esgall de clavill.

El esgall (també enjertación) és un método de propagació vegetativa (no reproducció) artificial de les plantes, en el que una porció de teixit procedent d'una planta —la varietat o esgall pròpiament dit— s'unix sobre una atra ya assentada, de tal modo que el conjunt d'abdós creixca com un sol organisme. L'esgall s'ampra sobretot per a propagar vegetals leñosos d'us comercial, siguen frutaels o ornamentals. L'esgall s'ampra per a permetre el creiximent de varietats de valor comercial en terrenys o circumstàncies que els són desfavorables, aprofitant la major resistència del peu usat, o per a assegurar-se que les característiques productives d'un eixemplar es mantenen inalteradas, front a la dispersió genètica que introduïx la reproducció sexual. En el cas d'híbrits de número cromosòmic impar, que són estèrils per naturalea, la propagació vegetativa és l'única manera de reproducció possible. Més rarament, l'esgall s'utilisa per a unir més d'una varietat en un mateix patró, obtenint aixina un únic eixemplar que produïx fruts o florés de vàries característiques.

L'esgall solament és possible entre espècies més o menys estretament relacionades, ya que d'un atre modo els teixits resulten incompatibles i la conexió vascular necessària per a la supervivència de la varietat no es realisa. Normalment el llímit està donat per la pertinença a un mateix gènero, encara que existixen excepcions; gèneros estretament emparentats, com algunes de les rutáceas o les cucurbitáceas, poden funcionar com a peu per a espècies afins.

En la majoria dels casos, una de les varietats se selecciona com a raïl per la seua resistència, el talle de l'espècie elegida com a varietat s'empelta sobre esta base. En atres casos, una ull de la varietat s'empelta lateralment en el tronc del patró, i solament despuix d'assegurar-se la fusió exitosa es talla este últim.

Història

L'esgall és una tècnica coneguda des de l'Antiguetat. Està documentat en China des de començos de l'I mileni a. C., i en Occident ya la Grècia clàssica ho coneixia. Aristóteles descriu en prou detalle les tècniques empleades en la seua época, i els escritors agrícoles romans les documenten aixina mateix. Encara que l'interés en la pràctica va continuar i es va estimular en el Renaixença, no seria fins a el XVII en que Henri Louis Duhamel estudiara la funció dels teixits en el procés d'esgall, investigacions continuades per Hermann Vöchting que varen assentar les bases dels coneiximents moderns sobre esgall. A partir dels anys 1920 es conta en descripcions científiques de l'esgall en púa, i a partir dels '50 es va popularisar en cucurbitáceas i solanáceas. L'extensió del cambium en estes és la que sembla favorir la seua aplicació.

Finalitat de l'esgall

El procediment d'esgall pot aplicar-se a varis objectius distints:

Resistència

En les espècies d'interés comercial, la finalitat més comuna és la resistència a malaltiaés presents en el sol que impossibilitarien el normal desenroll de la varietat si esta es plantara directament. D'eixe modo, el vegetal que podria resultar afectat no entra realment en contacte en els patógenos, mentres que el patró que és resistent complix la funció d'estrat intermig aïllant. En estos casos, el patró es reduïx per lo comú al sistema radical. Les plagues controlades d'esta manera solen ser fongos o nematodos; en el cas de la vinya (Vitis vinifera), per eixemple, els cultivares europeus produïxen un frut de major calitat, pero són sensibles al hemíptero Dactylosphaera vitifoliae, la filoxera, mentres que els de orige americà són resistents a est. La casi totalitat de les vinyes de l'actualitat ampren esgalls dels primers sobre raïl americana per a evitar l'afecció.

Nutrició

De la mateixa manera, els esgalls poden utilisar-se per a cultivar varietats en requeriments relativament estrictes en matèria de nutrició sobre peus més rústics. Esta pràctica és generalisada en el cas dels cítrics, en que s'utilisen peus capaços de sobreviure en sols pobres —com la taronja espinosa, Poncirus trifoliata, i la taronja amarga, Citrus x aurantium— per a empeltar atres espècies de major interés comercial.

Reproducció

En el cas d'híbrits obtinguts artificial o naturalment que posseïxen característiques desijables, la reproducció per esgalls és l'única manera d'obtindre eixemplars que les conserven. Est és el cas de la majoria de varietats de frutales sense llavor, que es produïxen in vitro i s'empelten després sobre peus ya assentats.

Acceleració del cicle

L'us d'esgalls permet accelerar la madurea reproductora de plántulas seleccionades, aprofitant la madurea del peu. També permet iniciar noves plantacions empeltant branques adultes en peus ya establits. Les branques adultes conserven la seua edat i poden produir fruts a l'any següent.

Enanización

L'us de certs peus permet obtindre varietats de tamany reduït, que faciliten la collita en el cas de les espècies de valor comercial, o posseïxen interés com a ornamentals. Els peus enanizantes, o de baix vigor, permeten tindre major cantitat de plantes en una superfície donada sense que la reducció del rendiment de cada una d'elles siga proporcional a la seua reducció de tamany. D'esta manera, es poden alcançar majors produccions, sobretot, quan el nanisme es potencia en la precocitat.