Esgrima criolla

Esgrima criolla

La esgrima criolla és l'esgrimixca de gavinet utilisada pels gauchos, sent acompanyada pel poncho, rebenque i atres armes criollas.

Este sistema està conformat per l'us d'armes tradicionals. Estes són el facón, la daga, les boleadoras i la llança cridada chuza, junt al poncho i el rebenque, comprenent este sistema de combat des dels seus començos a finals del sigle XVIII en la Banda Oriental (actual Uruguay) fins a la seua evolució en estos dies, en una rica història que va estar present des de la creació de la nació argentina.

Esgrima Criolla va tindre una important participació en la creació de l'identitat i història en el sur de Brasil. Va ser extremadament utilisada en guerres com la Revolució Farroupilha i la Revolució Federalista (també coneguda com a Guerra de la Degola). Els seus duels varen ser històrics i àmpliament respectats pels gauchos, en el guanyador rebent gran respecte per la societat local. L'esgrima criolla va inspirar a escritors i payadores com Érico Verissimo i Jaime Caetano Braun per ser el símbol màxim de resistència, honor i orgull.

Armes Blanques

En l'esgrima criolla o combat en facón s'utilisaven principalment tres tipos d'armes blanques, a saber:

La daga

És semblada al punyal pero posseïx brot i contrafilo (tall en abdós vores) i s'elaborava en bayonetes velles i restants d'espases. Usualment presentaven canaletas llongitudinals sobre les dos cares del full (d'entre 20 i 60 cm), que els paisans justificaven com a necessàries per a les sagnies (forma de sacrificar un animal seccionant la seua vena yugular).

El facón

Tècnicament es tracta d'un arma blanca que es diferencia del punyal i de la daga perque el full presenta un sol brot i en rares ocasions un chicotet contrafilo. Lo que ho definix com a tal és l'existència del guardamano o gavilà (en les armes blanques es coneix com a guarnició - en l'espasa es diu cazoleta -) més o menys chicotet pero sempre existent, en forma d'un simple travesser en creu, eixe o o i l'intrusió de la veta al mig del mànec (eix simètric). És usual vore representacions gràfiques del facón a on en realitat s'està mostrant un gavinet que no complix en estos requeriments constitucionals.

El gavilà és una chapa ovalada i transversal al full, que no servix per a llevar-li per enganche l'arma a l'adversari, pero sí servix per a detindre els colps. Els fulls són d'una llongitut d'entre 30 i 40 cm de llarc per 20 a 25 mm d'ample, sent, per lo tant primes en relació a la llongitut.

Per a la seua elaboració s'han utilisat en el passat fulls de bayonetas i espasas, intentant no modificar-les en demasía i concentrant-se per lo tant tot el treball d'artesania sobretot en la empuñadura i en la funda. La primera pot ser realisada en fusta, guampa, argent o argent en or, mentres que la segona es fa de cuiro, metal o combinació d'abdós, en filtre o agarradera i puntera en batiente, per a protegir de possibles accidents al portador de l'arma.

El caronero

És una variant de la daga i el facón, en un full d'uns 80 cm de llarc, utilisat com a arma per a montera (caça en el mont) o per a matar reses. El seu tamany indica que els fulls provenien de sabres i espases. Es denomina caronero perque es duya en l'encomanda, entre les caronas. Pero també es pot dur entre el sobrepost i el cojinillo. El mànec es colocava cap a avant i el seu brot cap a l'esquerra o costat de montar.

Els caroneros generalment no posseïen guardamano o gavilà, per a facilitar la seua eixida de l'encomanda. També es pot englobar l'us d'atres armes com boleadoras, chuza (llança) i llaç, com conten les cròniques dels combats en les tropes de Güemes en la guerra de l'independència argentina , que els soldats realistes eren enllaçats i arrastrats.

Guàrdia bàsica

El facón s'empunya recolzant la veta sobre la palma de la mà, mantenint el polze estés cap al full, com es deu prendre per a qualsevol tasca, i la posició de defensa i atac nos fa recordar a l'esgrima tradicional en el floret, sense dubte l'estil heretat dels espanyols que en lloc de enrollar el poncho en la seua mà esquerra ho feya en la capa, que en lloc d'usar facón usaven els seus grans sevillanes.

Facón mane / Mà buida

El facón va en mà destra, en el braç semi estés, l'arma a l'altura de la boca de l'estòmec i mai superant la vista. Cap als laterals mai deu el braç superar la llínea externa de l'esquena, per al costat del cos l'arma no deu superar el front del cos. La cama destra alvançada, el cos perfilat cap a davant, genolls semi flexionadas i pes balancejat, en abdós cames, no separades mai més d'un ample i mig de muscles, llest per a un alvanç o reculada, i apte per a actuar en les literalidades. En la mà el facón apunta l'àngul extern del coll de l'oponent i sempre mantenint-ho en moviment, no doblar la mà cap al costat extern donant la palma de front.

Facón / Poncho

En este cas lo que canvia és el poncho enrollado en la mà esquerra fins a l'altura de la vista deixant caure el restant en els flocs, i relegada i més baixa la mà en el facón, aproximadament a l'altura de la boca de l'estòmec.

Facón / Rebenque

El rebenque en la mà esquerra es pren per la llonja i es colpeja en la veta, la guàrdia és en movilitat i la veta va per a arrere en el braç esquerre semi retret, llest per a colpejar de manera descendent o lateral. O a l'altura del cor de front.